Com si no

El drama és immens. I immensa és la desvergonya, la dels irresponsables públics i la dels empresaris pròfugs (1, 2, 3). En tres anys, Castelló ha passat de la plena ocupació a la plena desocupació. Pot explicar-se això només sota l’epígraf «la crisi»? Pense que no. Crisi hi havia a tot arreu. Ací cal que hi afegim un epitafi personalitzat: desfalc i fuga. Requiescat in pace? D’hecatombe, parlen els especialistes en salut mental: «Psicòlegs i psiquiatres noten a Castelló un augment estratosfèric de pacients amb problemes emocionals». Un altre epitafi: Castelló, vocació de suïcida. La situació és molt més que preocupant. Tinc la sensació, però, que tothom fa com si no. Bojos tots, però com si no.


«Vocació de suïcida», d’Albert Pla

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton

Flat

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.


«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

L’apocalipsi de l’apocalipsi?

Alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. O això em passa a mi. L’escepticisme sistemàtic sovint ens obliga a renunciar a certa empatia i equanimitat. En canvi, una certa incredulitat preventiva, altrament dit suspicàcia, és un saludable i instintiu mecanisme de defensa, més o menys sofisticable, contra les rutines diàries amb què ens tabulen i assetgen. Que les nostres respostes, de recel o de sospita, no acaben mutant també en rutinàries –l’autèntic virus de la paranoia– dependrà, doncs, de nosaltres mateixos, encara que no per això la nostra confiança deixarà de rebre les incansables embranzides de la indústria de la por. Tot això ve a tomb del fins i tot celebrat primer aniversari de la Grip A, més encara si atenem a la simple constatació de fets: ni un sol cas de grip A la setmana passada al País Valencià. Un fet aïllat, direu, terminal, a conseqüència de la pujada de temperatures. Potser. Però n’hi ha més: un any després de la pandemització de la por, que no del virus, i després de l’hivern més fredhumit dels darrers anys, només s’han utilitzat 9.000 antivirals, d’un total de 15 milions adquirits pel Govern de l’Estat, augmentant d’aquesta manera la despesa sanitària pública en 300 milions d’euros! Una altra: gairebé el 80% de les vacunes comprades pel govern balear no han estat usades. En voleu més? En resposta a aquesta i altres crítiques, el comissari europeu de Sanitat i Consum, John Dalli, ha dit que «si la pandèmia no ha provocat una alta morbiditat no ha estat perquè no haja suposat una amenaça real, sinó perquè s’han adoptat les mesures oportunes per contrarestar els seus efectes». El comissari i la ministra de Sanitat, als qui ningú els ha demanat la dimissió, consideren «mesures oportunes» balafiar 300 milions d’euros en medicaments i l’alarmisme permanent i incorregible a càrrec dels comerciants de la por: farmacèutiques, governs i mitjans de comunicació. Recordaré simplement aquest temible titular de l’agost passat: «Un millón y medio de valencianos contraerá la gripe A en dos años». Redell! Donald Rumsfeld no l’hauria redactat millor, vaig dir en un apunt. El cas és que els apocalipsis ja no són el que eren. Abans hi havia el diluvi universal, el cataclisme d’Abbatia, els quatre genets, el trio de les Açores… Avui els apocalipsis tenen principi i final, poc apocalíptic, allargassat com una pel·lícula roïna: triquinosi porcina, febre aftosa, encefalopatia espongiforme, grip aviària, grip porcina… A l’hemisferi sud torna el fred i les multinacionals reinicien –reset!– el seu particular agost: ArgentinaParaguaiBolíviaXile… És decebedor. Això no pot seduir cap director de cinema. Ja estic fent les meues juguesques: després de l’estiu, una modificació genètica dels tomàquets escamparà un virus letal i incontrolable que acabarà amb el 90% de la població mundial.


«El último día», de The Killer Tomato

Huubs, el cercador de notícies en català

huubs.png

Acabe de descobrir HUUBS, el primer cercador de notícies en català que permet indexar, via RSS, els resultats de la recerca. Els creadors asseguren que el cercador gestiona més de 1000 fonts d’informació en temps real. Segurament, el funcionament és el següent: el sistema recull conjuntament les fonts RSS de diferents mitjans de comunicació i les reindexa de manera actualitzada d’acord amb els termes de la consulta. Blogs de Lletres, en el seu camp, fou pioner en la construcció d’aquesta mena de recerques, servint-se dels primers cercadors RSS apareguts a la Xarxa, com el Google Blogs o Technorati Search. Huubs simplifica l’accés immediat i específic als interessos informatius de l’usuari. Per exemple, podem cercar els termes “literatura llibre” i consultar diàriament les notícies relacionades emprant sempre la mateixa sindicació RSS (a la qual li podem assignar una adreça més fàcil via FeedBurner). Enhorabona als creadors.

Ciberians

creatiu

Ciberians, un magnífic arxiu audiovisual en línia de cultura catalana contemporània. És una iniciativa extraordinària, entretinguda, relfexiva i admirable que dóna la veu a les persones més creatives. Escolteu-los. És gent que en sap. Jo no el conec de res, però ja voldria jo ser amic del Sr. Roc Parés, que al vídeo diu del seu ofici:

«La meva feina és, en part, pensament, que es transforma en investigació i en publicacions, a l’entorn del que són les propietats específiques de la comunicació interactiva, i en part hi ha una experimentació o una producció experimental de treballls que sovint agafen les formes i les maneres d’una instal·lació interactiva, i de vegades també hi ha accions i intervencions en l’espai públic. És un àmbit molt híbrid, en el qual a mi em sembla que hi ha aspectes que van des del que avui dia serien les ciències de la comunicació, l’enginyeria informàtica, la comunicació social, la política dels mitjans audiovisuals i les politiques culturals en general, que afecten aquest treball, sense que hi hagi una figura com d’especialista que allò ho desenvolupi, sinó més aviat una investigació que sempre parteix d’una motivació personal, diria jo bastant a les palpentes.»

El poder i el voler

Vallbona parla de l’Anatomia, del balanç i profecia de la literatura catalana, al seu blog d‘articles periodístics i ens regala un diagnòstic en nutrició i endocrinologia:

Sense l‘atenció dels mitjans de comunicació de masses la literatura catalana i la de qualsevol lloc no és res. Ni fires, ni promeses, ni simplificacions. En un món global on només existeix qui te raó física als medis, que són els agents polítics i econòmics que escriuen la història, qui no te un espai conquerit i consolidat, és un cadàver o un nonat. Garantim la presència real (no com a impost revolucionari) de la literatura catalana als mitjans i tindrem literatura per anys, els lectors sortiran de darrera les pàgines i l‘anatomia podrà disseccionar el que hi ha de veres, no el que voldríem que fos, creiem que pot ser o defensem sense creure‘ns-ho que és, per patriotisme o per la nòmina.

És com un exercici de macroeconomia. Política, mitjans, masses, poder i cadàvers. Parlàvem de literatura? Llegit això, queda exorbitantment clar que el poder d‘una literatura no depèn (només) del poder de les seues obres. Depén molt (massa?) d‘unes altres coses, menys amables. Però plorar no ens porta enlloc. d‘acord amb aquesta sensació d‘alienació, de desposseïts, de fotuts, per dir-ho clar, nosaltres els valencians hauríem de suïcidar-nos. I no. Miratge o somni, necessitem creure en el poder de les paraules.

Passions tipogràfiques

Bodoni, Caslon, Perpetua, New Aster, Aldus, la clàssica Garamond 3… n‘hi ha tantes! És difícil encertar la tipografia més adient a les caraterístiques d‘un suport, un format, una disciplina o un gènere literari. La tipografia és un dels meus vicis. Vaig trigar dies en decidir les fonts que finalment he aplicat a versos i títols dels poemes del llibre Els estius. No solament la llegibilitat és important. També és bo que la lletra estigue en la memòria del lector. Una tipografia pot ser molt llegible i atractiva, però poc familiar per al lector. Personalment, hauria triat l‘aldus, o potser la Bodoni, que és l‘emprada en la versió digital del poemari. Per exemple, l‘aldus de la versió en català d’El Celler, de Noah Gordon, m‘agrada moltíssim. Però he triat la Garamond 3, una veritable obra d‘art, una de les més conegudes pels lectors i, potser també per això, és l‘escollida per la majoria d‘editorials. Fa temps que no faig servir el Fontographer, un programa magnífic per al disseny de tipografies de la venuda Macromedia i que el monopoli d‘adobe no ha reimpulsat. Se m‘ha passat l‘arròs d‘aprendre assossegadament aquest art. Em sembla que ho deixaré per a la jubilació, si encara tinc ulls.

Les fires de la política
Una notícia poc objectiva de la BBC explica que hi ha alguns països musulmans que han renunciat a participar en la Fira del Llibre de París perquè Israel és el convidat d‘honor. l‘organització Islàmica d‘educació, Ciència i Cultura ha demanat als seus socis (50) que “boicotegen l‘esdeveniment”, en paraules del redactor. La notícia de la BBC no explica que el president francés Sarkozy s‘acompanyarà del president israelià Shimon Perès per a inagurar la fira. Per tant, no s‘hi convida la literatura hebrea. S’hi convida la literatura israeliana. El convidat és, doncs, l‘estat d‘israel en el seu 60 aniversari. És natural l‘astorament de molts països musulmans. El poeta israelià Aharon Shabtaï és l‘únic que ha declinat l‘assistència a l‘esdeveniment, molt crític:

«El règim israelià els utilitza [els escriptors] com a relacions públiques, com ho feia la Unió Soviètica quan el règim mobilitzava els escriptors soviètics. Així, els escriptors israelians van ara a París com a col·laboradors d‘un règim horrible i per a formar-ne part.»

Tot i això, que el boicot es quede solament en això, en una renúncia a participar-hi.