Sinopsi

Crònica de l’ocupant (1995) és el segon llibre de poemes de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), amb el qual, encara no complerts els vint-i-dos anys, va guanyar el XIV Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó (1994) —atorgat per un jurat format per Maria Teresa Pascual, Francesc Calafat, Antoni Ferrer i Josep Lluís Roig— i que Eliseu Climent va publicar l’any següent dins la col·lecció Poesia 3i4. El volum, dedicat a Jaume Miralles, s’obre amb tres epígrafs (Auden, la comtessa de Noailles, Theodore Roethke) que ja anuncien el to del conjunt: la fugacitat del temps, la caiguda i el desengany.

El llibre s’articula en tres seccions que dibuixen un itinerari emocional. «Hores pàl·lides» (nou poemes, entre ells «Ara», «Hivern», «Dubte», «Lament» o «Nadal», aquest darrer datat el 25 de desembre de 1993) parteix d’una veu jove que fa balanç de si mateixa —«només els meus anys / debolits en una tarda d’hivern retorçuda»— i que interroga l’amor, el cos i el pas del temps amb una barreja de fervor eròtic i desencís. La segona part, «Home en groc» (encapçalada per un vers de René Char), intensifica el component existencial i social: poemes com «La mort de Luard» —en record de Josep Maria de Sagarra— o «Homes grocs» confronten la bellesa i el desig amb la usura, la mort quotidiana i l’esforç de qui simplement es guanya la vida. Finalment, «Treballs de l’espera» reuneix divuit poemes breus, numerats i sense títol (I a XVIII), escrits a Granyana, partida rural de Castelló, entre 1993 i la primavera de 1994: una seqüència més despullada, quasi un dietari líric, que insisteix en la mateixa espera —d’una claror, d’un amor, d’un sentit— sense arribar mai a resoldre’s del tot.

Per damunt de l’anècdota, el llibre construeix la figura de «l’ocupant»: algú que no habita el món de manera plena sinó que n’ocupa un espai i un temps prestats, conscient que la vida és sobretot una crònica —un registre— d’aquesta ocupació provisional entre el desig i la mort. Porcar hi treballa un vers llarg, d’aire versicular, carregat d’imatges sensorials (la sal, l’aigua, la boira, el groc, la magrana, els cossos), amb anàfores i paral·lelismes que donen a la lectura un ritme gairebé oratori, i hi intercala referències literàries —Camus, Petrarca, Dickens, Verne, J. V. Foix— que emmarquen una veu culta però que, com ha assenyalat la crítica, tendeix cap a «mots planers» i un llenguatge cada volta més clar i emocionant. Respecte al llibre anterior de l’autor, Vint-i-dues mans de pintura (1994, Premi Miguel Hernández), aquesta crònica n’ofereix «una visió paral·lela» travessada per un desengany de caire existencial més marcat: l’amor inacabat hi conviu amb una mirada més àmplia sobre el mal, la destrucció i l’absurd, com si el poeta, entre l’esperança dallada i el fracàs anunciat, cerqués igualment una raó per continuar escrivint.