No verbal

Versió MP3

NO VERBAL

Eren paraules,
només paraules,
clares paraules
que no podran ser
reescrites només
amb paraules;
res no traduirà
els gestos aquells
ni el goig vibrarà
en la veu del demà.

No fou verbal, però, la tendresa.
No verbal fou l’espina.
No és ara verbal la cuirassa,
la por ni la fugida.
No ho serà el comiat,
el buit ni la fal·lera.
No verbal és
aquest silenci a brams.
No verbal és
aquesta mà que sentim
i no ens toca
perquè va travessar
pell, cor i carn.

No verbal serà
la memòria tota,
llenguatge únic
on florirà, bell,
el teu record.
No pot ser verbal
tanta absència,
ni l’enyor,
ni el teu nom.

No verbal, de tan ple,
perdrà pes el poema
que, al rabeig del cos,
mai no t’escriuré.

Josep Porcar
2 de gener de 2013

TV3 torna al saló de ma casa

Aquest estiu he pintat casa i, posats a moure mobles, he aprofitat per tirar un cable HDMI de 15 metres entre l’estudi i el saló per connectar el Mac amb el televisor. M’ho vaig començar a rumiar el dia de l’atemptat dels governants del PP contra la llibertat informativa de nosaltres els valencians. L’opció més ràpida era connectar el vell portàtil per VGA, però poc operativa, perquè el cable és gros, poc flexible i has de traslladar i reendollar l’aparell cada vegada que vols accedir als canals de la Televisió de Catalunya. Una segona opció, és clar, és seguir esperant l’aprovació de la ILP Televisió sense fronteres. L’opció que he triat potser no és a l’abast de tothom, però l’explicaré perquè tampoc no és poca –encara no, almenys– la gent que té casa, mans, un ordinador amb sortida DVI o HDMI, un televisor amb entrada HDMI, connexió a Internet i uns 70 euros per a adquirir els artefactes que m’han permès, també, llegir blogs i premsa en el televisor domèstic:

1. Adaptador de DVI a HDMI (no he provat l’alternativa  VGA>HDMI);
2. Cable HDMI (jo he instal·lat el de 15 metres; si el necessiteu més llarg no sé quins poden ser els resultats);
3. Cable d’àudio amb dos jacks mascles, perquè el DVI no transmet l’àudio (en principi no us caldria si feu connexió directa de HDMI a HDMI);
4. Teclat i ratolí sense fils.

No cal ser cap especialista per a fer-ne les connexions, només temps i paciència. Ara tinc Internet al saló, puc navegar i veure tots els canals en directe i a la carta, tret dels continguts protegits que Televisió de Catalunya no pot emetre online per prohibicions, drets i altres romanços. Tot i això, ara torne a tenir accés a tota mena de continguts televisius en català. La qualitat de la imatge, certament, no és la millor, però, la veritat, el píxel no molesta si t’asseus a més de cinc metres de distància. La proximitat del futur sembla convertir en simple estupidesa l’atrocitat dels censors, però no per això deixen de ser atroços el seus actes.

PS. Recentment, TV3 ha començat a oferir nous serveis per mòbils, iPad, televisors i consoles. Els televisors amb Internet ja són aquí.

«Pastelaria», de Mário Cesariny

Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell localitzat a la Rua da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Versió MP3

PASTELARIA

Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura

Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio

Afinal o que importa não é ser novo e galante
– ele há tanta maneira de compor uma estante

Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício

Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola

Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come

Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!

Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo

No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra

Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog

Llegir-ne més

La síndrome de Hume

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teoriescosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabaràencara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdutCarpe diem.


Lost B.S.O., de Michael Giacchino