Wie das Meer im Blutstrahl des Mondes

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

Jacint VERDAGUER

Tan bon punt
se n’escriu l’últim, el final
de l’estiu, a l’horabaixa seiem
a la sorra i el deixem surar
suspensiu com una lluna.
Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats:
riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
a tocar de la mitjanit
–campanes, cloques, senys–
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.
És llavors quan brilla
el petit mot que hem vingut
a viure, l’immens gra de sorra
que sense dir-se es pronuncia.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Currículum mortae

Now I had mauled its unobtrusive world / unmendably…
Philip LARKIN

Us juro que m’hi he esforçat.
Vaig començar molt suament,
fent llarguíssimes passejades
vora mar sota la lluna plena
en desertes platges d’hivern.

Vaig apuntar-me, més tard,
a pilates, a mindfulness, a ioga aeri.
Llavors vaig poder desconstruir-me
i desaprendre per practicar la resiliència,
la proactivitat, l’assertivitat i la teologia quàntica.
Engrescat, vaig fer cursos d’emprenedoria
i d’intel·ligència emocional per adaptar-me
a noves sinergies del canvi de paradigma
multidisciplinar del big data i la postveritat,
examinant-ne ben a fons l’heurística,
la casuística i l’hol·lística de tot plegat.

D’acord amb el meu engagement,
vaig reorganitzar el meu workflow
per a poder establir un nou full de ruta:
llançar-me en paracaigudes, volar
amb ala delta, pujar al Dragon Khan,
nedar a l’Amazones, cantar ranxeres.
En transatlàntic vaig viure un amor líquid,
després un desamor sòlid i, tot seguit,
una gran època gasosa, efervescent,
quan vaig travessar Europa i Àsia en bicicleta,
i em vaig tancar en un temple budista,
i em vaig tatuar mig cos,
i em vaig tornar vegà.

Experimentat, tot skills i know-how,
entre el selfie, el postureig i el trending,
vaig clissar una finestra d’oportunitat,
vaig esdevenir freelance en transmèdia,
community manager, influencer, guru,
vaig muntar una Start-up,
tot ho vaig pujar al núvol
i vaig monetitzar un espàrrec.

Ja no podria parar! En poc temps,
a vegades sincrònicament, vaig fer
brainstorming, networking, crowdfunding,
coworking, running, ponting, lifting, rafting,
coaching, boxing, shopping, wrestling, peeling,
sexting, deep learning i, sobretot, fisting.

He implementat projectes il·lusionants.
De debò que he intentat reinventar-me.
Us juro que m’hi he esforçat.
Però encara no he sortit, diuen,
de la meua zona de confort.

«Els somnis capritxosos de Pantagruel», Dalí, 1973

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIV)

pav24

 

Poetry is just the evidence of life.
If your life is burning well, poetry is just the ash.

LEONARD COHEN

 

~ · ~

 

 

Passió? La sang
al vent de les roselles
despentinades.

#resurrexit

 

 

~ · ~

 

 

Flaire de pluja
als llençols, fas el llit
d’anar desfent-me.

 

 

~ · ~

 

 

Pengen taronges
del taronger florit.
Dolces aurores.

 

 

~ · ~

 

 

No és de marbre
el laberint de blancs
entre els mots, ni aire.
Allà el silenci respira.
Allà el sender i el nom.
Allà núvols d’ambre.
Allà petons de nens.
Allà tota la cal·ligrafia
giragonsant al palmell.
Allà els focs de l’illa.
Allà la llum del temps.

Allà som el vent.

 

~ · ~

 

Poques belleses en aquest món comparables
a la vermella translucidesa de la rosella.
Perquè tremola, seu és el vent quan la pentina.
Perquè la travessa, seua la llum pura.
Perquè la dibuixa, seua l’ombra
dels nostres ulls als seus pètals.

 

 

~ · ~

 

 

Cirers en flor
i roselles, l’auguri
d’un bes als llavis.

 

 

~ · ~

 

 

Per tornar-me molsa,
per fer-te’n jaç, llençols
de somni desfets en verds,
per capbussar-nos-hi a fons,
d’ulls oberts.

 

 

~ · ~

 

 

An orchestra conductor
of nature music.
Leaves shine singing
at the season of your eyes.
Roots illuminating us
in the dark side of its silence.
The branch, the lightning,
the life of light in slow motion.

Your lips tonight.

 

~ · ~

 

 

Entre marèntesis.
Avui no faig ametlles.
Que me les pensen!

 

 

~ · ~

 

 

Preníem les aigües
rient-nos dels senyorets,
amb la set als ulls,
mentre el riu ens bevia
on l’amor desemboca.

 

 

~ · ~

 

 

Vam nàixer
fa segles, déus,
massacres.

Vam morir
fa besos, ulls.

Passat, futur,
nacions
estrangeres.

Immigrant, rosella,
ací no fem les coses
com allà.

Allà ens morirem
sempre.
Allà ens moríem
sempre.

I no mai com ara
que et bese
en la frontera.

 

 

~ · ~

 

 

Trio el cavall.
Ara dormo, prò el meu
somni cavalca.

 

 

~ · ~

 

 

Anells de foc
travessen lents
un cel de pedra.
Sols en penombra
la llum de la memòria.
Mirades eternes,
guardem estels
dins d’una cova.
Tots els besos
neixen rupestres.

 

 

~ · ~

 

 

Conjurem els arquers, l’ull
de l’atzagaia, la llum rupestre.
Pels ancestres conspirem,
ínfims, sigilosament, en silenci.
Invoquem l’ametlla.

 

 

~ · ~

 

 

Van retallar
les distàncies.

Ara es dessagnen.

Entre tisores
és perillós perdre
els papers.

 

#petitahistòriadamor

 

~ · ~

 

 

Una mà oberta
a la porta tancada
d’ells —arrugada.

Ningú, d’almoina
—sorda mirada absent
de qui no sagna.

Es faran vells
els records —qui no oblida
sap que estimava.

 

 

~ · ~

 

 

El poder immens i avial de l’omesa
vida invisible: el vent secret
que avui brama, els incomptables
lletsons calbs, els aquenis infinits
que s’hi enlairen, la memòria en suspensió,
tot allò que a penes hi és, però hi és,
i no goses pronunciar.

 

 

~ · ~

 

 

des de darrere
d’on parla el vent
el pensament lluny
remor de persianes
a ràfegues gat
s’eriça a paraules
a dins pronuncia
mar de febrer

 

~ · ~

 

 

lluny conscient
del trànsit del pètal
proper el record
invident de línies
de la mà a la mà

l’aire esquerda
dins dels pitxers sonen
campanes

 

 

~ · ~

 

 

Aixeca el cap.
A vegades hi floreix l’arrel
de la metàfora.

 

 

~ · ~

 

 

Versos d’un pres
en cartes no enviades,
enrotllades per sempre
dins d’un petge del llit
de la cel·la en runes.
D’allà l’eco, efímer
com un somriure lleu.

#versoscondemnats

 

 

~ · ~

 

 

Baixar, pujar, tornar-hi.
El vaivé constant, l’incansable
pèndol, les mans infinites
a les baranes del temps.
I, encés, el meu cor
al fons de les andanes.

 

 

~ · ~

 

 

Si com circell
m’abrace, per la llum
l’ull on arrele.

 

 

~ · ~

 

 

Una formiga
entre mà i guant tragina
filagarses absents
d’una carícia.

 

 

~ · ~

 

 

Les agulles de pi
caigudes que pengen
de branques caigudes
de pins caiguts.
Les pinyes…

 

 

~ · ~

 

 

Tinta o vi, nit
sense llera, al fons rau
l’ocell més pur.

Fulla o mot, cau
de silenci, vol negre
l’alfabet d’ulls.

 

 

~ · ~

 

 

Un ull de pou
amb un de núvol,
una ala de cigne
amb una de corb.
Clarobscurs als guants.
I un ocell de fulles
fent-se niu a les mans.

 

 

~ · ~

 

 

Somriu la platja
i en sóc reu, rou, rec, boca a
boca ajaguda.

Paladege: s’abstreu.
Paladege: m’inunda.
Paladege: m’esquitxa.

Rius, rius d’escuma.
Llengua de mar, la deu
és la petxina.

 

 

~ · ~

 

 

Mirall l’ombra que travessem
mentre ens travessa, pont
de l’instant, riu etern.

 

 

~ · ~

 

 

Mots giravoltes,
blancs pètals
de tutú, i jo, jo
rode i rode.
I neix un ull.

 

 

~ · ~

 

 

Sol de solstici
ran de tren, memòria
de la pluja als vidres
de l’albada, estacions
travessant-me, finestra
a finestra, vers la llum.

 

 

~ · ~

 

 

Saurins d’ermàs,
desenterreu-me els ulls,
pous plens de set.

 

 

~ · ~

 

 

Quin dol dus, vent,
si de l’ull cauen fulles
dins d’una llàgrima.

 

 

~ · ~

 

 

Espectrals, entre lents llençols
de boira, desperten planes i viaranys.
Quan s’aixequen, una ànima aliena
i secreta se’ns avança, i encara un tel
de son i somni translluu, als ulls,
un besllumant rastre d’estrelles.
Un cavall blanc ens mira en silenci,
com qui vetlla la fonda absència
del camí on aviat no hi serem.
Llavors, ens és retornat l’esguard.

 

 

~ · ~

 

 

Engruna a l’escala,
la flor absent flaira
el rastre de la runa.
A l’hivernacle, un nen
espectralment puja
pels graons del record.
Pignorem, corcs
i desori, l’amor d’ahir
que no dura, tampoc,
dins d’un consistori.

 

 

~ · ~

 

 

Verbs d’anada, les fulles
pronuncien els ulls del camí,
dibuixen batecs a recer de la boira.

 

 

~ · ~

 

 

Cloc els ulls i cloques de bruc
fan tocs, volts i repics per tu.
On tu dius bruc l’abella brunz.
M’és dolç el teu bes mel de llum.

 

 

~ · ~

 

 

Lluny, l’astronauta
d’ulls sura a l’altra lluna:
beu sol, veu doble.

 

 

~ · ~

 

 

S’hi enyora verda
la fulla, cau de molsa
enamorada.

 

 

~ · ~

 

 

Mar d’octubre capaltard,
escuma als ulls, or arran,
així sé d’on, quan i com
ve el borbolleig del teu nom.

 

 

~ · ~

 

 

El sender s’entortolligava,
laberint d’un perfum covat.
Perquè un vent profund ens buscava,
aquesta flor ens ha trobat.

 

 

~ · ~

 

 

primer i darrer
acte

entre caigudes
fulles reneixen
dracs d’or

i de nou els feu
cendra i buit
caliu tumefacte

ous de reu sou
mameu del més plàcid
desparasitar-se

i morts
d’hora nieu
la nit

sort d’ales ser
llet de pollastre
foc inexacte

d’enlairar-vos
a vosaltres
i l’oblit

 

~ · ~

 

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

 

~ · ~

 

 

Or d’altes parres
als teus llavis vereme.
Vi a besades.

 

 

~ · ~

 

 

Als teus llavis dibuixat
un mateix silenci estalvi,
com un paisatge nevat.
Roses per ulls tinc, que sagnin,
que posin roig sobre blanc.
Fred silenci, fred callat,
que cap taüt no es destapi.
Morin els morts no matats.

 

~ · ~

 

 

La rosella, el girasol,
les magranes, la molsa,
els teus llavis pronunciant
ocell, #arboç, farigola,
besa’m, tardor, mel de romer,
Estellés, Ausiàs March, Verdaguer,
Renegà, Montseny, Penyagolosa.

 

 

~ · ~

 

 

Fica el puny buit
dins de l’albada i obre
la mà: una rosa.

 

~ · ~

 

 

Records a les golfes,
records al soterrani,
sobre el cap i sota
els peus, com una grifa.
Per què una cortina?
Casa o cos, no cap
dempeus se sostindria
si no hi penetrés, fonda
esponja de crits latents,
ranera al pit com vents
de tardor a les finestres,

pols finíssima, l’oblit.

 

 

~ · ~

 

 

No es cap silenci.
Més aviat una dansa
de cuc que s’arrossega
suaument aventurera
amb fressa de mudança,
una rònega remor de rosada
on la muda abandonada
repta rastres de la pell
que somia mentre calla.

 

~ · ~

 

 

Setembre o el temps
despullat que no acaba
de caure dels plàtans.
Uns volen acotxar-se.
Uns altres treuen pit.
Ara fred, ara calor, dic
això que en diem oratge
i algú en diu cos, ara absent,
ara present i ara crit
—o simplement un silenci
que tus en la nit.

 

~ · ~

 

 

Brisa i llum, profetes a despit,
de bestreta cusen les caigudes
ombres de les fulles en la nit.

 

 

~ · ~

 

 

Perenne llum, conjura
dels vents per qui ara gosi
ser la primera fulla
caiguda en l’#equinocci.

 

 

~ · ~

 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Una llum

A THOUSAND KISSES DEEP

You came to me this morning
And you handled me like meat
You´d have to be a man to know
How good that feels, how sweet
My mirror twin, my next of kin
I´d know you in my sleep
And who but you would take me in
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I´m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

I know you had to lie to me
I know you had to cheat
To pose all hot and high behind
The veils of sheer deceit
Our perfect porn aristocrat
So elegant and cheap
I’m old but I’m still in to that
A thousand kisses deep

I’m good at love I’m good at hate
It’s in between i freeze
Been working out but it’s too late
It’s been too late for years
But you look good you really do
They love you on the street
If you were here i’ll kneel for you
A thousand kisses deep

The autumn move across your skin
Got something in my eye
A light that doesn’t need to live
And doesn’t need to die
A riddle in the book of love
Obscure and obsolete
Till witnessed here in time and blood
A thousand kisses deep

And I’m still working with the wine,
Still dancing cheek to cheek
The band is playing Auld Lang Syne
But the hearth will not retreat
I ran with Diz i sang with Ray
But never had their sweep
But once or twice they let me play
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I’m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

But you don’t need to hear me now
And every word I speak
It counts against me anyhow
A thousand kisses deep

A MIL BESADES DE PROFUNDITAT

A mi has vingut aquest matí
i m’has magrejat com a un tros de carn.
Hauries de ser home per saber
com de bo és sentir això, que dolç.
Doble meva al mirall, la parenta més propera,
et reconeixeria fins i tot adormit.
Qui, si no tu, se’m podria emportar
a mil besades de profunditat?

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Sé que m’havies de mentir,
sé que m’havies d’engalipar,
per fer veure ardor i emparar-te
rere els vels de la pura mauleria.
Aquest nostre porno aristòcrata,
perfecte, tan elegant i barat.
Sóc gran, però encara m’hi deleixo
a mil besades de profunditat.

Sóc bo en l’amor, sóc bo en l’odi,
és a l’entremig on resto fred.
M’he preparat, però és massa tard…
Anys llum fa que és massa tard.
A tu, en canvi, se’t veu ben bonica,
de debò, t’adoren allà on vas.
Si fossis aquí, davant teu m’agenollaria
a mil besades de profunditat.

La tardor llisca la teva pell,
em posa alguna cosa a l’ull,
una llum que no necessita viure
i no necessita morir.
Un enigma en el llibre de l’amor,
obscur i obsolet,
testimoniatge aquí, en temps i en sang,
a mil besades de profunditat.

Encara me’n surto, amb el vi,
encara ballo a frec de galta.
La banda està tocant Auld Lang Syne,
i el cor no farà enrere cap pas.
Vaig acompanyar Diz, vaig cantar amb Ray,
si bé no vaig excel·lir mai com ells.
Però un cop em van deixar tocar
a mil besades de profunditat.

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Ara, però, no necessites sentir-me
i cada paraula que digui
sigui com sigui es tornarà en contra meu
a mil besades de profunditat…

Leonard Cohen va recitar la primera part de «Thousand kisses deep (for Sandy, 1945-1998)» a Londres durant la seua gira del 2008, i el va enregistrar poc després com a «Recitation w/N. L.» (with Neil Larsen), al seu àlbum Live in London (2008). Sembla que una versió incipient del poema va ser publicada per primera vegada en una pàgina web quan Internet encara anava amb bolquers i, posteriorment, amb algunes modificacions, al seu recull Book of longing (McClelland & Stewart, Toronto, 2006). Amb la part segona d’aquest poema llargament covat, va compondre una cançó de quasi 7 minuts (ací una traducció al castellà) al seu àlbum Ten new songs (2001). 

Refugi antiaeri

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Miguel HERNÁNDEZ

Quaranta anys després, escorcollen
el silenci de la nit, la negra que de nou
corre a amagar-se dels sentinelles.
Cap remor de formigues ni d’estels.
Com l’avi, les golfes i el soterrani guarden
també silenci –no hi burxes, tothom calla.

Balcó enllà, al vent, el tebi xiuxiueig
de la llibertat no alena l’indispensable.
Fulles ventades fressegen com l’aigua.
Fulles caigudes crepiten com el foc.
Llaços com ales esventen cruixits grocs.
Qui dia passa… Que tinguem sort…
Han caigut els llençols dels espectres
que emblanquinaven paraules traïdes.

Nit endins neva, allà el blanc i el negre
erts, l’ocell entre barrots de sang glaçada
que es trenca com una albada promesa.
La llibertat continua sent un petit refugi
antiaeri: al fons, algú que no ha cridat mai,
que es reté en l’esglai, inesperadament tus.

Al fons mor l’eco d’una cançó de Serrat.
Les fulles ventades fressegen com l’aigua.
Les fulles caigudes crepiten com el foc.
Escorcollen el silenci i hi endevines un vent
sord: són els morts, que comencen a pensar
quan la terra, emmudida, s’espera sense destí.

Refugi de la plaça Tetuan de Castelló
Publicat a Del pa, només les molles?. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2019.

L’arracada

Aquella dona treia sovint
a passejar els seus fantasmes.
Quan tornava, ell despenjava
llençols estesos als seus ulls,
cadenes del seu coll, ombres
furtives de cossos intangibles
i algun pèl d’ultratomba.
Pèls després, també l’amor
d’ell va tornar-se espectral
i va aprendre a desaparèixer,
com una antiga arracada
perduda al fons del calaix
d’una oblidada tauleta de nit.
Espectral com aquella dona.
Desaparicions, ectoplasmes,
visions? Els murs travessats
van ser sempre els dels altres.

 

«In love with a ghost», de Dark Jazz Trio