Revisions de l’etern

Però el que sobrepassa qualsevol
altra idea d’intel·ligència és l’antelació
amb què intueixen la germinació del blat.

PLUTARC, Moràlia

A bord d’un pètal
de rosella
solquen formigues tolls
de tija a tija d’un camp de blat
mentre el pagès i l’artista, ulls
postrems, encorbats
sota els corbs sulfaten
pèrdues a preu fet.

Guaita quin vaixell, batega
a cops d’onada, sembla un cor ple
de cucs.

Per nar també al gra
en temps contaminats
d’ansiolítics i desinfectants,
rucs rere els morrions
arrossegats per la primavera
oblidem com es pronuncia
qui ens polvoritza i qui fa
millor el món.

Fotografia: Le bateau ivre, J. P., 2021

Un bonic mapa lingüístic s’ha generat a Twitter amb les formes sulfatar, polvoritzar, ensulfatar, ensofrar, ensofatar, ensufatar

El vent de febrer

Amarg príncep guerrer
dels ulls blaus i del cor fort,
mut i sol a la cort del vell hivern
com un que espera i no pensa en res.

Alegra’t perquè el gener humit
marxa plorant i adormit,
i ja el febrer prepara
les violetes als marges i els núvols al cel.

Tu munta el teu cavall
posa’t a la boca el corn;
els carrers són buits i durs,
blaus els horitzons com els teus ulls.

Amaro principe guerriero
dagli occhi azzurri e dal duro cuore,
muto e solo nella corte del vecchio Inverno
come uno che aspetti e a nulla pensi.

Rallegrati che il molle Gennaio
se ne va lagrimoso e assonnato,
e già Febbraio prepara
le viole sui fossi e le nuvole in cielo.

Tu inforca il tuo cavallo
imbocca il tuo corno;
le strade sono vuote e dure,
gli orizzonti azzurri come i tuoi occhi.

Attilio Bertolucci
«Il vento di Febbraio», de Fuochi in novembre (1934)

El vent de febrer porta fulles i flors del primer volum de Salze Editorial. El proper mes de març publiquem Portami con te, la poesia selecta d’aquest poeta parmesà professor d’història de l’art i pare dels grans cineastes Bernardo i Giuseppe Bertolucci. Aquest és només un de tants bons poemes que hem traduït i finalment no hem inclòs en el recull. Al blog del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger podeu llegir el poema que dona títol al llibre.

«ja el febrer prepara les violetes als marges» (Viola odorata)

Bat (o la síndrome de Wuhan)

I dic: On só?
J. V. FOIX

tancats de bat a bat 

com ratpenats a les cavorques pengem

de pantalles 

                       cavernícoles de nou

covem fe i febre a la finestra del nínxol

visca doncs per la fi final de la història

visca doncs per la capitomba global

visca per la postveritat brindem

amb tanta sang com davalla 

al nostre cap gronxadís penjoll

pareu la copa! enivrez-vous sans cesse!

car cagondeuset deu ser això el batibull 

de la postmodernitat:

                                         voliacs

i de dol ens veiem sovint per fosques 

solituds, negres paraigües 

                                                 cap per avall 

solcant pròspers, confortables, mirífics oceans 

de vidre on pesquem amb xarxes horitzons 

capgi-rats

                   però ai las! per quin cel tort,

o pasturatges rucs, per quins ullals, per quines ales bat 

el vent amb tanta fressa quan de nit gronxa 

lligats pels peus

                               vampirs tan morts?

Iconographia Zoologica de la Universitat d’Amsterdam

Poeta i mussol, piulades al vol (XXVI)

per te, per il tuo sonno infinito
nel respiro della terra assopita

Attilio Bertolucci

~ . ~

Eternitat a punt
de caducar, l’adeu
perenne també es perd.

~ . ~

Atia, vent,
la nit, vetlla el caliu
d’estels absents.

~ . ~

Un núvol porta
aquí un missatge i marxa,
com un carter.

~ . ~

Cus-te i descús-te, fila i desfila,
branques i arrels tornen amb tu
de viatge a la soca, no és d’hora
ni tard, i encara el misteri, encara
l’eternitat que dura sempre massa

poc.

~ . ~

Primera nevada de la tardor
que fas parpellejar els girasols
quan tancar els ulls és obrir el cor.

~ . ~

Porten a les ales la tardor
les últimes Erebia, a les rels
de l’equinocci calen foc,
fan córrer la sang dels verds.

~ . ~

Trem, teranyina
de llamps, de rels més fonda
esfulla el dol.

~ . ~

Clarianes, clarianes a lloure,
l’eco insubornable de la llum
despertant-se als ulls clucs.

~ . ~

Tot el vi del dia.

~ . ~

Mai més, no m’allunyes
mai més dels arbres
i de les flors, guaita
que bonics aquests mànecs
de destral que he començat
a guarnir, Minos, amb pètals
de roselles més roges
que la teua sang de porc.

~ . ~

Mor la primavera ensangonada.
Corones? Cap flaire del lilà,
cap rosella a l’aire de l’esguard.
Put el gerro, ens l’han assassinada.
Nevermore, diu el corb. I ja és tard.

~ . ~

castell d’arena vora mar
resistent d’una nit sencera
a l’aguait de la tempesta
dels tractors de la matinada—
petites gairebé invisibles
ungles salobres com ossos
de sípia cavaran encara
en el llis somriure de la platja

~ . ~

Tornen als boscos eremites
segrestats, clarianes de figueres
bordes guareixen fades.

~ . ~

Gairebé huitanta, diries,
i ni un sol matí al raval
han deixat d’obrir la tenda
—l’ancestral brancal de casa
on fa anys entraven carro—
les ancianes i hàbils venedores
de taronges, creïlles i cebes,
i cal·les, també cal·les.

~ . ~

Que s’aturi el temps,
que continuï l’instant.

~ . ~

Les roselles
    m’heu proscrit.
Al cap portem
    les caderneres
com un crit
    el vermell
de les cireres.

~ . ~

Puc obrir de memòria els ulls,
allargar de molt lluny les mans,
atiar del no-res el foc, saber
que hi sou perquè us somie.

~ . ~

Escolta, diu la duna,
quant de vent he trigat
a badar el fals vidre
del rellotge de sorra.

~ . ~

A la campana
del temple s’endormisca
la papallona.

Yosa Buson
Tras. J. P.

~ . ~

Es lleven amb el peu esquerre,
ens agafen amb el pas canviat,
no s’aguanten ni amb pinces
aquests dies de març —ja muny
el vent la primavera, els núvols
fan proves d’il·luminació, fredor
i calda juguen com nenes al pati
i tots els morts són sembrats.

~ . ~

L’abisme també es mareja
quan veu al púlpit un crani
que mira només cap avall.
Vertígens de nadir o zenit,
voltors abillen la caiguda
al buit eco de la gàrgola.

~ . ~

Rasant alleta
rels la boira, en blanc cus
la serp la nit.

~ . ~

Massa d’hora repten
deserts escurçons
dins del teu rellotge
d’arena. Llisca com ells
també tu, lenta clivella
roent de foc en peixera
sota tantes polsegueres.

~ . ~

Tu ja en mi
com l’ametlla en la flor,
lluna d’arrel.

Moles de Xert, El Maestrat
Febrer de 2020

~ . ~

El parpelleig
feixuc a cada floc,
el pes d’un somni.

~ . ~

La dent de lleó
trenca a estones els somnis
de la falena.

Fukuda Chiyo-ni
(Tr. Josep Porcar)

~ . ~

Flor ja el teu bes
al vidre enllorat, pètals
d’una set lenta.

~ . ~

Llar

cara a la llar fas un poc de música
JOSEP CARNER

Ja són rogencs els grèvols, les baies
al bec de la merla, les fulles baixes
dels esbarzers, i se senten xerracs
bosc endins, llunyans com grinyols
d’albes tancant-se, encenalls darrers
per acollir com un nadó l’hivern.

Més roent encara, al palmell de la mà,
d’aquell color vi reserva regust fondo
dels teus llavis, aquesta fulla assecada
i premsada fa anys i panys entre versos
cal·ligrafiats d’una llibreta inacabada.

Cega, l’ànima fa llar en ulls invisibles.

MILLOR ANY 2021

Boix grèvol de la fageda d’en Jordà (La Garrotxa)

Paisatge de pas

Cal saber anar-se’n
i tanmateix ser com un arbre:
com si en la terra romangués l’arrel,
bellugadís el paisatge, quiets nosaltres.
Cal contenir la respiració
fins que amaina el vent
i l’aire rar comença a envoltar-nos,
fins que el joc de llum i ombra,
de verd i de blau,
revela els vells esquemes
i som a casa,
onsevol que sigui,
i poder així seure i inclinar-nos
com si fóssim a la tomba
de la nostra mare.

Hilde Domin (1955)
Trad. J. Porcar, octubre 2020

El roure, d’Edvard Munch, 1906

Ziehende Landschaft

Man muß weggehen können
und doch sein wie ein Baum:
als bliebe die Wurzel im Boden,
als zöge die Landschaft und wir ständen fest.
Man muß den Atem anhalten,
bis der Wind nachläßt
und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt,
bis das Spiel von Licht und Schatten,
von Grün und Blau,
die alten Muster zeigt
und wir zuhause sind,
wo es auch sei,
und niedersitzen können und uns anlehnen,
als sei es an das Grab
unserer Mutter.

Hilde Domin

> Escoltar el poema

Set de setembre

escolta en el brancatge de tenebra
com gira l’heura de la llum.

LLUÍS SOLÀ

Abellerols i oronetes
rastellen els darrers camps
de gira-sols, com ells volten
cal·ligrafien comiats.

L’estiu ha cremat els dies,
amb cega cendra invisible
ofuscà els homes, no el cicle
que de la mort lluca vida.

Entre els cabells de les dacses
ens arrecerem com tórtores
del primer fred, ja s’ha post
l’incendi al cim d’una tija.

Vetlla setembre les brases
per als focs de la tardor,
daurant-se esperen els oms
fer-se, d’arrel, llar més viva.

Camp de dacsa de Malla, Osona

Revista El Cresol, núm. 57, tardor 2020

Cos diferit

La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.

Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics

 

Conferma della regola

conferma_regola

CONFERMA DE LA REGOLA

Ora, ora che l’affacciamo alla finestra,
è proprio ora in cui alziamo alla fine la testa
—piove e c’è il sole, gerani e crani inquieti
di bambini inghirlandano le sbarre

dei balconi primaverili questo giovedì
così santo e così deserto che dal soggiorno
abbiamo per la prima volta udito cantici
di cardellini tra gli aranci di città.

È adesso, nello stupore asettico, che l’alziamo
come chi brinda con un grande vino e frughiamo
con gli occhi miopi, come anziani agli ultimi giorni,
eterei sentieri di pioggia, tra nuvole e pozzanghere

dove si annida la gabbia arrugginita delle intemperie
—un cane torna solo da portare a spasso un ominide,
canti di sirena da lontano, la bimba del quarto piano
butta molliche, dodici colombi cenano, col cellulare

corre a testa bassa uno spaventapasseri, asintomatico.

Marta Vilardaga & Federico Federici (trad.)
Giovedì 9 aprile 2020

CONFIRMACIÓ DE LA REGLA

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

Josep Porcar
Dijous 9 d’abril de 2020

Versió italiana del poema «Confirmació de la regla», dins de l’obra Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb traducció de Marta Vilardaga i Federico Federici, música i guitarra de Josep Ginesta, amb Núria Cañellas al piano, del grup Afers Domèstics.