Essencial

L’any passat no vaig veure florir els cirerers. Tampoc enguany l’esclat dels ametllers. Poca importància té això, o no cap, dirà algú, carregat de raó, de la raó: s’està morint molta gent… No li la donaré pas, però. Molta més sembla ser la ceguesa i la mudesa quan s’ignora o s’oculta que la massiva instrumentalització de la raó de la salut de les persones –reduïda a comptabilitat de morts per sobre de les mitjanes acceptables, a càlcul de pacients per sobre de la quota d’ingressables– restringeix, confina, aboleix qualsevol mena de propensió a relativitzar la realitat present, a vacunar-se contra preceptes i receptes. Qüestionar res o poc –o fer-ho molt a Twitter i estirar de la cadena– és la més implícita i obeïda restricció existent als butlletins oficials i als mitjans de comunicació majordoms, aquella que engreixa la màquina –com si no fos prou la volta de rosca de la crisi precedent– del ja imperant pensament únic: taxa de reproducció, incidència acumulada, índex de risc… Mà dura! 

Cap càlcul enlloc, mentrestant, sobre les explícites i persistents deficiències en recursos sanitaris, sobre les erràtiques i obtuses campanyes de prevenció o, quina cosa més estranya!, sobre la mancança de plantes de producció de vacunes perquè… s’està morint molta gent. I com més va, molt més a compte els surt a l’Amazon i bona part de l’Ibex el fet que no prosperi un bàsic qüestionament que suposi un terme mitjà entre l’estúpid negacionisme i aquest buròcrata autoritarisme creixent que consentim –i relativitzem, ara sí!– a canvi d’allò més essencial: la vida. Exacte, la vida, no la mort: terrible és que molta gent mori, però la catàstrofe és que la gent no pugui viure. L’any passat no vaig veure florir els cirerers. Tampoc enguany l’esclat dels ametllers. Algú dirà que això no té cap importància… En té més que mai. 

Espectres

—Gairebé diria que tots nosaltres no som sinó espectres, pastor Manders. No solament les coses que hem heretat del pare i la mare circulen dintre nostre com un fantasma…, no, sinó també les coses que abans hem pensat i cregut, i que són mortes i apagades fa molt temps. Tot això no viu, però ho tenim ficat a dintre, profundament, i no ens en podem deslliurar. Quan prenc un diari i em poso a llegir-lo, veig sorgir espectres entre les ratlles. Em sembla que el país n’és ple, que n’hi ha pertot, que n’hi ha tants com grans de sorra al mar. Per això tots tenim una por horrososa de veure-hi clar.

Henrik IBSEN, «Espectres», Barcelona, Institut del Teatre. [ací la versió catalana de 1910 en línia]

Les imminències

Com un organisme que s’autofagocita fins al no-res, la venda i consum conscient de les imminències per part des de les oligarquies com a imperatiu moral, polític i econòmic al servei d’interessos –presumptes– de la majoria funciona. És un fet. I funciona més enllà del contracte dels representants amb la ciutadania i sense que això haja provocat cap revolta significativa. La imprescindibilitat, l’essencialisme, tan monolític com fal·laç, de fer retallades en serveis socials perquè, del contrari, no podria sostenir-se l’estat del benestar –ço és, t’ampute el braç perquè no et faça mal–, o el reclam inajornable d’un estat propi perquè, en veu dels presidents Pujol i Mas, Catalunya «el necessita» –ara!, en present d’indicatiu, i no abans–, tenen una càrrega d’obsolescència programada tan alta que les dues imminències podrien ser identificades simplement com a nostàlgia de finals del segle XX si no fóra per l’espiral de silenci creixent a força de greuges i dicteris, d’inèrcies que emmordassen el pensament i embossen els canals d’acció. Si al meu parer és indiscutible que els pobles, per al seu benestar, han de tenir total sobirania i serveis socials eficaços –no solament perquè els necessiten, també i sobretot perquè els volen–, no deixe de comprovar que, en canvi, això mateix és també una obvietat que les oligarquies ara fan passar per insòlita, apel·lant hipòcritament al regne tenebrós de les necessitats. No crec que aquest apunt meu siga, ni de bon tros, un visió hipercrítica de la realitat, i dubte que puga funcionar com a antídot contra les decepcions. Moltíssima gent ha piulat que la marxa cap a la independència de Catalunya ja no té aturador. Des de la rabassa del sud, exiliat i perifèric, com qui contempla atònit la bellesa d’una gran tempesta, només puc fer costat i dir: magnífic, per fi, ja era hora.

Les imminències

Sí, però només són imminents
les tendreses, la boira composta
de mosquits adherits a la goma de l’aigua,
vapors insinuants i articulats, espectres
no pas més terribles que jo.

M’hi avinc, me’n congratulo, res
no serà que no sigui
benèfic. Un pas més
en fals, i l’orgia! Una copa de sexe
amb, una oliva farcida de gel, un dimoni. És
suficient.

I ben sec, el cop de porta
trenca la matinada. Sento que s’acosten
ordenadament. Ells, els custodis
del calze, elevació
de la fusta besada. A fora,
la nit mixta, en pau i en formació
impecable, per sempre amatents, les constel·lacions
enllustrades, blavoses
com baionetes.

Màrius Sampere, del llibre «Les imminències», Proa, 2002.

 

Escoltar

«Autumn day», d’Ólafur Arnalds

Rajoy i l’escalada del totalitarisme

Acabe de llegir-ne la notícia i no em puc quedar callat: «El Govern obligarà els aturats a netejar àrees calcinades per incendis». Com si foren els culpables d’haver-los cremat, els enviaran a camps de treballs forçats. No sóc un expert en lleis, ni em cal, per a percebre això com un atac a la integritat moral i física de les persones: una embranzida en l’escalada del totalitarisme i la implantació de facto d’un sistema esclavista. Com si foren delinqüents, converteixen en presidiaris les persones a l’atur (cambrers, arquitectes, camioners, infermers, mestres, periodistes…), o en alguna cosa pitjor encara, perquè les persones en presó —que jo sàpiga— no són obligades a netejar cap bosc. En aquest nou decret queda ben al descobert el feixisme pur i dur del govern de l’Estat. Alerta, doncs, perquè és aquesta la veritable línia roja, l’agressió física i psicològica a les persones, l’evident violència de l’Estat contra els seus ciutadans. Com a l’Alemanya nazi, com a la Xina, com a Síria. Què ha de vindre després? Sent indignació i un desconsol profund, però no cap sorpresa, perquè ve de lluny. Fa temps que els governs i els seus periòdics majordoms coven els ous de la serp mentre disseminen el seu verí. Ja fa temps que parlen, per exemple, de reinserció, com si foren criminals, i no de recol·locació dels aturats. Davant d’això hi ha dues eixides: emigrar o respondre frontalment a l’atac. Ja no és una opció amagar-se o quedar-se quiet, immòbil com un cèrvol davant dels depredadors, davant d’aquests fills de la gran pàtria.

6 anys, 43 morts, 47 ferits, 0 responsables

Passegen dia i nit sense cap destinació com espectres desnonats per andanes embafades de supervivents amnèsics. Travessen, a vegades, cossos vius i cobejables, forques fredes i ambulants que desdenyen fugissers l’ombra brèvola i esquerpa que es desferma del seu propi cadàver. Sense fortuna intenten amarrar-se al cor d’algun infant per a poder fugir dels llimbs de sang on ja fa més de sis anys esperen sota els ferros l’hora digna dels adéus per a poder morir-se totalment. És la mort ajornada. És la mort que no s’acaba mai. És aquesta impune propensió a l’oblit on els irresponsables muten en botxins.

@avm3j

Setze jutges

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d’un despenjat. Setze entitats financeres de la City londinenca, les mateixes que reclamen un altre rescat per a Espanya, i que són les encarregades de fixar el tipus d’interès al qual teòricament es presten diners, manipulaven aquest interès a conveniència de les més importants. Per fixar el líbor (com l’euríbor, sobre el qual també hi va haver sospites fa anys), no cal que creuen operacions reals, n’hi ha prou que piulen a quins preus estarien disposats a fer-les. Per entrendre’ns, fixaven l’interès que més els interessava… Però ens hem de sorprendre? Un foc anunciat, un escàndol mundial que veurem com els majordoms del capital intenten apagar ràpidament. En definitiva, la creixent convicció popular «els bancs són uns lladres» elevada a la categoria d’asseveració empírica. Afegiu al potatge: fuga de capitals, rescat/prèstecs directes a la banca, amnistia fiscal… I aneu sumant. Estic segur que alguns encara arribaran a la conclusió que el capitalisme no quadra la caixa perquè tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i hem fet massa despesa en educació, sanitat i brigades forestals. Per cert, afegisc a la meua col·lecció d’obvietates insòlites aquesta constatació infreqüent de la premsa que denuncia l’estafa com una cosa inherent a certes operacions bancàries. La mateixa premsa que ho callava en directe i ara ho difon en diferit. És important no oblidar això.

#obvietat insòlita

 

Escoltar

«Cançó del lladre», popular, transcripció de Miquel Llobet, amb Narciso Yepes a la guitarra.

Qui són ells

Quan Almunia diu, sense cap complex, que no ens hem d’endur les mans al cap si es produeix la liquidació d’un banc, però immediatament ens hem d’endur les mans a la butxaca, no siga que ben aviat els atracadors oficials ens criden mans enlaire!… Quan la Sala Penal del Suprem absol Dívar, després d’haver-se demostrat la malversació de fons públics per part del ja ex-president… Quan una empresa com Amstel, de tan natural que veuen el seu discurs, és incapaç d’adonar-se per si mateixa que un anunci seu pot ser altament ofensiu per a un poble i una llengua… Quan, després del saqueig i la depredació de corruptes i cacics com Camps o Fabra, i de gestors bancaris del tot irresponsables, com Rato o Mafo, ningú no ha pagat encara ni un sol plat trencat… Quan Merkel diu que «Grècia no és deixa ajudar» sense preguntar-se en cap moment per quina raó no pot deixar-se ajudar… Quan els governs europeus i estatals no posen fre als especuladors del deute públic i, en canvi, violen sistemàticament els drets laborals, sanitaris i educatius dels ciutadans… Aleshores, obtenim la viva imatge del nazisme, impecablement exemplificada en el personatge d’aquest militar de la pel·lícula «La vida és bella». L’escena és una sàtira brutal, exacta, de la barbàrie, de l’absència total d’empatia per part dels opressors. Temps enrere, Guido, el protagonista, havia fet amistat amb el militar nazi, amb el qual intercanviava endevinalles. Quan el troba al camp de concentració, creu que l’ajudarà. És impressionant el semblant desolat de Guido quan comprova que al militar només li preocupa resoldre una endevinalla que no el deixa dormir: «Ajuda’m, Guido, per l’amor de Déu, ajuda’m». Com si escoltara Rajoy quan demana ajuda per a la banca: «Soy gordo, soy feo, y de color amarillo, si preguntas quién soy, respondo cua cua cua y hago popó mientras camino. ¿Quién soy yo?».