Sinopsi de l’obra
La culpa, de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), va aparèixer el desembre de 1998 a la col·lecció Poesia 3i4 d’Eliseu Climent, després de guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés dins els XXVII Premis Octubre —jurat format per Francesc Calafat, David Castillo, Marc Granell, Manuel Garcia Grau i Vicenç Llorca. El poeta, que llavors tot just passava els vint anys, va escriure el llibre entre 1995 i 1997, en un itinerari —València, Santa Ana de El Salvador, Castelló— que consigna a les «Endreces» finals i que ressona amb el moviment intern del llibre: de la intimitat autobiogràfica a la interrogació moral de més abast.
El subtítol complet, «De impura exspiratione. Sàtires i salms», anuncia el dispositiu formal: la impostació del gènere bíblic —el salm, l’oració, la lletania— sotmesa a un exercici sistemàtic de degradació i, alhora, de reverència. El volum s’organitza en tres blocs desiguals. «Salms de Josep» (quinze poemes) manté una veu confessional, d’amor i desconsol, amb títols que dialoguen amb el gènere psalmódic («Salm d’Hic», «Salm 151 de David (Apòcrif)», «Salm de la redempció en el bordell»). «Les sàtires de David» (vint-i-quatre peces, la secció més extensa) gira cap a la reflexió metapoètica i la mordacitat: hi desfilen l’ofici del poeta, la mort, el cos, la vanitat literària, en composicions sovint breus, epigramàtiques («Mantis religiosa»: «El verb / amar és / en pretèrit / perfet / per a odiar / en present / d’indicatiu»). El breu apèndix «De impura exspiratione» tanca el llibre amb dos poemes d’aire més clàssic i mitològic, entre ells la vibrant «L’estàtua d’Hermes escriu una estàtua a l’estàtua de Persèfone».
El fil que cus les tres parts és, en efecte, la culpa: no com a falta puntual sinó com a condició existencial compartida, «la certesa del pànic a viure, a callar / i a fallir», segons formula ja el poema pòrtic, «Convivium». Porcar hi treballa una noció de culpa gairebé pre-moral, arrelada en el sol fet d’existir, de desitjar, d’escriure —una culpa que travessa l’erotisme («Salm de la redempció en el bordell», on «El Cul del Poeta» declara «Jo i jo som una puta / i no volem redimir-me»), la relació filial («Cordams»), la violència històrica («Salm de la casa i el ventre», dedicat «després d’Auschwitz») i, sobretot, l’ofici poètic mateix: el poeta hi apareix com algú que «sempre es fa el víctima i el mort» («David riu la seua estàtua») o que exerceix un ofici tan buit com necessari («Poeta d’ofici oficiant la nit»). L’autoironia culmina al poema que clou «Les sàtires de David», «Mea culpa?», reduït a tres versos i un «Veredicte final:» que el llibre deixa en blanc —un dels gestos més eficaços del volum, que trasllada la sentència al lector.
Estilísticament, Porcar practica un vers llarg, hiperbàtic, ple d’encavalcaments abruptes i d’una adjectivació densa que remet a l’herència simbolista i, més de prop, a la dicció barroca i corrosiva d’Estellés i de Quevedo (a qui dedica explícitament «Salm de la pols»). Aquest registre expansiu conviu, sobretot a «Les sàtires de David», amb la contracció epigramàtica: poemes de quatre o cinc versos que funcionen com dards («Turista incidental i pur contra la puresa ària», «Constipat»), que demostren un control formal notable per a un autor tan jove. El resultat és un llibre desigual en el bon sentit: alterna la sàtira social —a voltes explícitament política, com «Salm, míting i pancarta d’un poeta jove», datat «1996, durant les eleccions europees»— amb moments d’intensitat lírica pura, com el commovedor «Salm per a un riu mort», elegia rural dedicada a l’avi de l’autor.
Un dels trets més singulars del volum és la seua exhibició d’intertextualitat. Cada poema porta un o diversos epígrafs —d’Epictet, Brecht, Job, Miguel Hernández, Pere Torroella, Jim Morrison, Salvat-Papasseit, Enzensberger, Jürgen Becker, Roque Dalton, Pessoa— que dibuixen una constel·lació de lectures ecumènica, entre la tradició bíblica, l’avantguarda i la contracultura. Més enllà, a les «Prescindibles notes i alguns pretextos» finals, Porcar confessa amb una honestedat poc habitual en un debutant els seus deutes conscients i inconscients: reconeix haver reescrit, sense saber-ho, un vers de Roque Dalton, i traça una cadena de préstecs que va de Yeats a Juan Ramon Jiménez i a Pere Gimferrer. Aquest gest —convertir el mateix aparat de notes en una peça més del llibre— revela una consciència lúcida del propi ofici i del pes de la tradició, i encaixa amb la lectura que la crítica n’ha fet després: un llibre «de gran profunditat i militància poètica», que combina mots planers amb un llenguatge madur, propi d’un autor que, com ell mateix ha reconegut anys després, hi abocava «molta reflexió de tipus filosòfica i crítica sobre la societat» —to que amb el temps aniria matisant cap a una escriptura més serena.
La culpa s’ha de llegir, doncs, com l’obra de maduresa precoç d’un poeta format en la fornada valenciana dels noranta, i com un dels testimonis més ambiciosos d’aquella generació a l’hora de fondre tradició psalmódica, ironia postmoderna i autobiografia. Dècades i llibres després —Els estius, Llambreig, Nectari, Anys llum, Els focs ignífugs—, el volum es manté peça central en la trajectòria de Porcar: exigent, a estones tibant, però d’una energia verbal i una lucidesa moral que en justifiquen el guardó que va merèixer.