Estiu

roselles_blat

Roselles entre espigues, de @TurmBuchOch

Al vespre cessa el plany
del cucut al bosc.
Més arran es vincla el blat,
i el gallaret vermell.

Una negra tempesta s’abat
sobre el turó.
L’antiga cançó del grill
s’esvaneix en el camp.

Ja no s’agiten les fulles
del castanyer.
A l’escala de cargol
murmura el teu vestit.

En silenci crema una espelma
en la cambra fosca.
Una mà argentada
l’apaga.

Vent calm, nit sense estels.

Georg Trakl
Trad. J. P.

 

SOMMER

Am Abend schweigt die Klage
des Kuckucks im Wald.
Tiefer neigt sich das Korn,
der rote Mohn.

Schwarzes Gewitter droht
über dem Hügel.
Das alte Lied der Grille
erstirbt im Feld.

Nimmer regt sich das Laub
der Kastanie,
auf der Wendeltreppe
rauscht dein Kleid.

Stille leuchtet die Kerze
im dunkeln Zimmer.
Eine silberne Hand
löschte sie aus.

Windstille, sternlose Nacht.

Georg Trakl

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys. 

Cor ona


 

Corona

Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.

Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.

Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.

Es ist Zeit.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

munch-kiss

The kiss, Edvard Munch, 1896-1897

Corona

A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.

Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.

El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.

Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.

És temps.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps escloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.

Autumn song

 

 

Autumn song

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the heart feels a languid grief
Laid on it for a covering,
And how sleep seems a goodly thing
In Autumn at the fall of the leaf?

And how the swift beat of the brain
Falters because it is in vain,
In Autumn at the fall of the leaf
Knowest thou not? and how the chief
Of joys seems—not to suffer pain?

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the soul feels like a dried sheaf
Bound up at length for harvesting,
And how death seems a comely thing
In Autumn at the fall of the leaf?

Dante Gabriel Rossetti

 

Cant de tardor

No saps, quan la fulla cau,
Com el cor sent una lànguida pena
A sobre, embolcallant-lo,
I com el repòs sembla idoni
A la tardor, quan la fulla cau?

I com l’àgil batre del cervell
Defalleix perquè és balder
A la tardor, quan la fulla cau,
No ho saps? i com la més alta
Alegria sembla no patir dolor?

No saps, quan la fulla cau,
Com l’ànima se sent forment sec
Gavellat per a la collita,
I com la mort sembla propera
A la tardor, quan la fulla cau?

Trad. J. P.

En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Sea Iris

I

Mala herba, malesa,
al sorral enrinxada arrel,
coltell marí, flor brèvola,
un pètal com una petxina
és clivell,
i una ombra hi empremtes
com una branqueta fina.

Afortunada tu,
flairant i punyent,
ert brot de mirra,
càmfora florida,
dolça i sal –ets el vent
als nostres narius.

II

Dels pescaires de múrex
t’amares quan passen?
Enlaires d’arrel el color
de la sorra?
A sota t’han escolat or—
reblons d’or?

Estol de lliris
per sobre les onades,
tu ets l’emblavida,
tendre pigment d’una proa
pigada entre les algues.
 

HILDA H.D. DOOLITLLE
Trad. J. P.

 

SEA IRIS

I

Weed, moss-weed,
root tangled in sand,
sea-iris, brittle flower,
one petal like a shell
is broken,
and you print a shadow
like a thin twig.

Fortunate one,
scented and stinging,
rigid myrrh-bud,
camphor-flower,
sweet and salt—you are wind
in our nostrils.

II

Do the murex-fishers
drench you as they pass?
Do your roots drag up colour
from the sand?
Have they slipped gold under you—
rivets of gold?

Band of iris-flowers
above the waves,
you are painted blue,
painted like a fresh prow
stained among the salt weeds.

Hilda H.D. Doolittle

 

NOTES
El «sea iris» no equival, com podria pensar-se, al nostre blanc lliri de mar (o assutzena marina), sinó a alguna de les varietats de lliri blau (o girablau, coltell marí, garitjol blau…), bulb que també creix en sòls sorrencs a prop de la mar. No és fàcil determinar-ho, perquè hi ha una gran varietat de lliris (i especialment de la familia d’iridaceae blaves: Iris Germanica, Latifolia, Spuria, Lutencens), per bé que el poema ens permet deduir que es tracta, si no del girablau, sí d’una subespècie molt similar: rivets of gold, painted blue, among de salt weeds. Per un altre costat, està documentat que, entre 1916 i 1918, Hilda H.D. Doolittle va estiuejar a St. Ives, una localitat costanera del comtat de Cornualla, a Anglaterra. Sembla que en algun moment s’allotjà al castell de Bosigran, sobre un penya-segat amb vistes a l’Atlàntic. El poema que he volgut traduir, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), pertany al seu primer llibre, Sea garden, publicat l’any 1916 a Londres (Constable and Company, Ltd). Pescada a la xarxa, la fotografia amb lliris blaus que acompanya el poema va ser presa, curiosament, a St. Ives. Per últim, dir que el poema em va seduir immediatament perquè, a més, vaig escriure fa poc un poema inspirat per aquesta flor.

 

«Iris», de Mike Posner

Where the bee sucks

On liba l’abella, hi libe jo;
a l’esquella del cucut faig non;
m’hi ajoque quan udola el mussol.
A lloms del ratpenat alce el vol
a l’encalç de l’estiu, ben joiós.
Joiós, joiós vaig ara a sojornar
sota la flor pengívola d’un branc.

 

Where the bee sucks, there suck I;
In a cowslip’s bell I lie;
There I couch when owls do cry.
On the bat’s back I do fly
After summer merrily.
Merrily, merrily shall I live now
Under the blossom that hangs on the bough.

William Shakespeare, «The Tempest» (Ariel, acte V, escena 1)

 

«Honey bee», de Zee Avi

Fire-light craning

 

Sun-Up

(Shadows over a cradle…
fire-light craning…
A hand
throws something in the fire
and a smaller hand
runs into the flame and out again,
singed and empty …
Shadows
settling over a cradle …
two hands
and a fire.)

Lola Ridge

Solixent

(Ombres sobre un bressol…
espurnes enfilant-s’hi…
Una mà
llança alguna cosa al foc
i una mà més petita
s’endinsa en la flama i surt de nou,
brusent i buida…
Ombres
ajocant-se en un bressol…
dues mans
i un foc.)

Lola Ridge

(versió de J. Porcar)

NOTES
Aquest poema és el primer de l’obra «Sun-Up, and Other Poems» (New York, Huebsch, 1920) de Lola Ridge. Pertany al seu segon llibre publicat, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), segons les ressenyes crítiques consultades. Camí de la cinquantena, sense forçar la lent de la memòria, Ridge hi exhuma percepcions de la seua infantesa amb imatges tendres, esmolades, punyents, reveladores. Tret d’una ressenya biogràfica inclosa en un apunt de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, i a l’espera de consultar-ne més fonts, no he trobat més bibliografia en català.

Where were its teeth concealed?

 

Myxomatosis
Caught in the centre of a soundless field
While hot inexplicable hours go by
«What trap is this? Where were its teeth concealed?»
You seem to ask.
                      I make a sharp reply,
Then clean my stick. I’m glad I can’t explain
Just in what jaws you were to suppurate:
You may have thought things would come right again
If you could only keep quite still and wait.

Philip Larkin

 

Mixomatosi

Atrapat en el centre d’un camp en silenci
Mentre caldes, inexplicables hores se’n van
«Quin és aquest parany? On amagava les dents?»
Sembla que preguntes.
                   Llanço una resposta esmolada,
I em netejo el garrot. Celebro no poder explicar
En quina mena d’ullals acabaries supurant:
Potser havies pensat que tot es resoldria
Si aconseguies romandre immòbil i a l’espera.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

NOTES
El videopoema «Myxomatosis. A personal reading» és una lectura especialment personal dels versos de Larkin. La mixomatosi és «una malaltia que afecta els conills, causada pel virus Myxoma, que es caracteritza per la formació de tumefaccions mucoses a la pell i a les membranes». Aquesta peça de The less deceived (1950) sovint s’ha interpretat al peu de la lletra des d’una perspectiva purament històrica, és a dir, com si només fóra una reacció ètica (sharp) del poeta al Mixoma usat com a arma biològica per exterminar milions de conills en Anglaterra l’any 1953. Com ha explicat Dámaso López Garcia en «Imágenes de Philip Larkin» (p. 239): «la enfermedad se utilizó, hacia 1950, con devastadora eficacia, para controlar la población de conejos en Australia. La población descendió en aquel continente, en muy poco tiempo, de seiscientos millones de ejemplares a cien millones. En Europa, la mixomatosis la extendió, involuntariamente [sic], un científico y propietario rural francés que quiso librar sus propiedades de estos animales. Cuando la enfermedad llegó a Inglaterra hubo acciones aisladas de personas que hicieron lo posible por extenderla. En el momento en el que se escribió y se dio a conocer el poema la enfermedad de los conejos era algo dolorosamente presente, pero, sobre todo, era una enfermedad que cuestionaba la responsabilidad moral de la sociedad y de los científicos. Los científicos habían liberado un poder destructor muy superior al que habían imaginado inicialmente. No sería una conjetura descabellada aplicar esta misma reflexión al poder destructivo que trajo consigo la bomba atómica. Cuando se empezó a extender la mixomatosis no se había alcanzado a cumplir el decenio del aniversario del lanzamiento de las bombas atómicas que cayeron sobre las ciudades japonesas de Hirosima y Nagasaki». Ara bé, i ací la meua lectura personal, per entendre la peça més enllà de la pura resposta moral del poeta a l’extermini d’aquests animalets (perquè el poema, al meu parer, diu molt més que tot això), caldria explorar –cosa que ara no faré– la relació entre Philip Larkin i Monica Jones, i la seua admiració pels rabbits de Beatrix Potter. Si us ve de gust, podeu escoltar la cançó de Radiohead amb el mateix títol que el poema de Larkin. Sembla que la banda de Thom Yorke el coneixia.