Amarg príncep guerrer dels ulls blaus i del cor fort, mut i sol a la cort del vell hivern com un que espera i no pensa en res.
Alegra’t perquè el gener humit marxa plorant i adormit, i ja el febrer prepara les violetes als marges i els núvols al cel.
Tu munta el teu cavall posa’t a la boca el corn; els carrers són buits i durs, blaus els horitzons com els teus ulls.
Amaro principe guerriero dagli occhi azzurri e dal duro cuore, muto e solo nella corte del vecchio Inverno come uno che aspetti e a nulla pensi.
Rallegrati che il molle Gennaio se ne va lagrimoso e assonnato, e già Febbraio prepara le viole sui fossi e le nuvole in cielo.
Tu inforca il tuo cavallo imbocca il tuo corno; le strade sono vuote e dure, gli orizzonti azzurri come i tuoi occhi.
Attilio Bertolucci «Il vento di Febbraio», de Fuochi in novembre (1934)
El vent de febrer porta fulles i flors del primer volum de Salze Editorial. El proper mes de març publiquem Portami con te, la poesia selecta d’aquest poeta parmesà professor d’història de l’art i pare dels grans cineastes Bernardo i Giuseppe Bertolucci. Aquest és només un de tants bons poemes que hem traduït i finalment no hem inclòs en el recull. Al blog del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger podeu llegir el poema que dona títol al llibre.
«ja el febrer prepara les violetes als marges» (Viola odorata)
Cal saber anar-se’n i tanmateix ser com un arbre: com si en la terra romangués l’arrel, bellugadís el paisatge, quiets nosaltres. Cal contenir la respiració fins que amaina el vent i l’aire rar comença a envoltar-nos, fins que el joc de llum i ombra, de verd i de blau, revela els vells esquemes i som a casa, onsevol que sigui, i poder així seure i inclinar-nos com si fóssim a la tomba de la nostra mare.
Man muß weggehen können und doch sein wie ein Baum: als bliebe die Wurzel im Boden, als zöge die Landschaft und wir ständen fest. Man muß den Atem anhalten, bis der Wind nachläßt und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt, bis das Spiel von Licht und Schatten, von Grün und Blau, die alten Muster zeigt und wir zuhause sind, wo es auch sei, und niedersitzen können und uns anlehnen, als sei es an das Grab unserer Mutter.
Ora, ora che l’affacciamo alla finestra, è proprio ora in cui alziamo alla fine la testa —piove e c’è il sole, gerani e crani inquieti di bambini inghirlandano le sbarre
dei balconi primaverili questo giovedì così santo e così deserto che dal soggiorno abbiamo per la prima volta udito cantici di cardellini tra gli aranci di città.
È adesso, nello stupore asettico, che l’alziamo come chi brinda con un grande vino e frughiamo con gli occhi miopi, come anziani agli ultimi giorni, eterei sentieri di pioggia, tra nuvole e pozzanghere
dove si annida la gabbia arrugginita delle intemperie —un cane torna solo da portare a spasso un ominide, canti di sirena da lontano, la bimba del quarto piano butta molliche, dodici colombi cenano, col cellulare
corre a testa bassa uno spaventapasseri, asintomatico.
Marta Vilardaga & Federico Federici (trad.) Giovedì 9 aprile 2020
CONFIRMACIÓ DE LA REGLA
Ara, ara que l’aboquem a la finestra, és tot just ara quan per fi alcem el cap —plou i fa sol, geranis i cranis inquiets d’infants engarlanden entre els barrots
els balcons primaverals aquest dijous tan sant i tan inhòspit que des del saló hem sentit per primera vegada càntics de caderneres als tarongers urbans.
És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem com qui brinda amb un gran vi i resseguim miops, com ancians postrems, eteris senders de pluja entre núvols i bassals
on nia la gàbia rovellada de la intempèrie —un ca torna sol de passejar un homínid, cants de sirena lluny, dotze coloms sopen pa de la nena del quart, mòbil en mà corre
Un noi em va dir que si ell patinés prou ràpid la seva solitud no el podria atrapar, la millor raó que mai he escoltat per provar de ser un campió. El que em pregunto aquesta nit mentre pedalo al màxim pel carrer King William és si això es tradueix a bicicletes. Una victòria! Per deixar la teva solitud esbufegant darrere teu en alguna cantonada mentre tu levites dins d’un núvol de sobtades azalees, pètals rosats que no han sentit mai la solitud, no importa com de lentament caiguessin.
A boy told me if he roller-skated fast enough his loneliness couldn’t catch up to him, the best reason I ever heard for trying to be a champion. What I wonder tonight pedaling hard down King William Street is if it translates to bicycles. A victory! To leave your loneliness panting behind you on some street corner while you float free into a cloud of sudden azaleas, pink petals that have never felt loneliness, no matter how slowly they fell.
You came to me this morning
And you handled me like meat
You´d have to be a man to know
How good that feels, how sweet
My mirror twin, my next of kin
I´d know you in my sleep
And who but you would take me in
A thousand kisses deep
I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I´m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep
I know you had to lie to me
I know you had to cheat
To pose all hot and high behind
The veils of sheer deceit
Our perfect porn aristocrat
So elegant and cheap
I’m old but I’m still in to that
A thousand kisses deep
I’m good at love I’m good at hate
It’s in between i freeze
Been working out but it’s too late
It’s been too late for years
But you look good you really do
They love you on the street
If you were here i’ll kneel for you
A thousand kisses deep
The autumn moved across your skin
Got something in my eye
A light that doesn’t need to live
And doesn’t need to die
A riddle in the book of love
Obscure and obsolete
Till witnessed here in time and blood
A thousand kisses deep
And I’m still working with the wine,
Still dancing cheek to cheek
The band is playing Auld Lang Syne
But the hearth will not retreat
I ran with Diz i sang with Ray
But never had their sweep
But once or twice they let me play
A thousand kisses deep
I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I’m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep
But you don’t need to hear me now
And every word I speak
It counts against me anyhow
A thousand kisses deep
A MIL BESADES DE PROFUNDITAT
A mi has vingut aquest matí
i m’has magrejat com a un tros de carn.
Hauries de ser home per saber
com de bo és sentir això, que dolç.
Doble meva al mirall, la parenta més propera,
et reconeixeria fins i tot adormit.
Qui, si no tu, se’m podria emportar
a mil besades de profunditat?
Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.
Sé que m’havies de mentir,
sé que m’havies d’engalipar,
per fer veure ardor i emparar-te
rere els vels de la pura mauleria.
Aquest nostre porno aristòcrata,
perfecte, tan elegant i barat.
Sóc gran, però encara m’hi deleixo
a mil besades de profunditat.
Sóc bo en l’amor, sóc bo en l’odi,
és a l’entremig on resto fred.
M’he preparat, però és massa tard…
Anys llum fa que és massa tard.
A tu, en canvi, se’t veu ben bonica,
de debò, t’adoren allà on vas.
Si fossis aquí, davant teu m’agenollaria
a mil besades de profunditat.
La tardor va lliscar la teva pell,
em va posar alguna cosa a l’ull,
una llum que no necessita viure
i no necessita morir.
Un enigma en el llibre de l’amor,
obscur i obsolet,
testimoniatge aquí, en temps i en sang,
a mil besades de profunditat.
Encara me’n surto, amb el vi,
encara ballo a frec de galta.
La banda està tocant Auld Lang Syne,
i el cor no farà enrere cap pas.
Vaig acompanyar Diz, vaig cantar amb Ray,
si bé no vaig excel·lir mai com ells.
Però un cop em van deixar tocar
a mil besades de profunditat.
Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.
Ara, però, no necessites sentir-me
i cada paraula que digui
sigui com sigui es tornarà en contra meu
a mil besades de profunditat…
Leonard Cohen va recitar la primera part de «Thousand kisses deep (for Sandy, 1945-1998)» a Londres durant la seua gira del 2008, i el va enregistrar poc després com a «Recitation w/N. L.» (with Neil Larsen), al seu àlbum Live in London (2008). Sembla que una versió incipient del poema va ser publicada per primera vegada en una pàgina web quan Internet encara anava amb bolquers i, posteriorment, amb algunes modificacions, al seu recull Book of longing (McClelland & Stewart, Toronto, 2006). Amb la part segona d’aquest poema llargament covat, va compondre una cançó de quasi 7 minuts (ací una traducció al castellà) al seu àlbum Ten new songs (2001).
els humans en una petita esfera
dormen es lleven treballen
i a estones demanen pels seus amics de Mart
els marcians en una petita esfera
què hi fan jo no ho sé
(potser facin neriri, kiruru o harara)
però a estones demanen pels amics de la Terra
que jo bé conec
la gravitació universal és
la força de la solitud que atreu les coses
l’univers està distorsionat
per això tothom desitja trobar-se
l’univers està en expansió accelerada
per això tothom va ansiós
a dos bilions d’anys llum de solitud
sense pensar-hi més deixo anar un esternut
Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.
On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.
Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.
Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.
Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys.
Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.
Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.
Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.
Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.
Es ist Zeit.
Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952
The kiss, Edvard Munch, 1896-1897
Corona
A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.
Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.
El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.
Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.
És temps.
Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar
Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps escloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.