Vint-i-dues mans de pintura

Extracte del pròleg a càrrec de Manel Garcia Grau

Vint-i-dues mans de pintura és un llibre datat entre l’hivern i l’estiu de 1992, escrit entre les terres centrals i del nord del País Valencià i nascut a partir de la visió metafòrica de l’experiència amorosa, d’aquesta dialèctica entre la recerca/l’encontre, el desig/la realitat, el món oníric/la vida quotidiana. Els seus versos ens mostren, mitjançant vint-i-dos poemes que volen denotar-nos una pinzellada de pintura damunt del mur del desig quimèric, damunt de la tela del no acompliment del fruit amorós i la transgressió, també metafòrica, que això genera en l’interior del poeta i es fa reflexió pública del seu devenir pensarós i existencial.

Fou Kafka qui va dir que un bon llibre havia de ser com una destral capaç d’esberlar el mar de glaç que tots portem endins. Però ha estat Joseph Brodsky qui ha definit la bellesa com el lloc on l’ull descansa, on l’art es fa vivència profunda de la recerca insaciable del fragment de paradís que li pertoca a cada ser humà. Per això, aquest llibre, aquest acte de revelació d’un món interior que es vol desglaçar, d’un univers vital que es vol llançar a la recerca del seu fragment de bellesa no és altra cosa sinó la recerca particular del paradís […]. Aquest llibre ens ensenya un quadre al·legòric, desfigurat i ple d’una diversitat, virtual i possible, de significacions, i on –com, posem per cas, en Picasso, Dalí, Miró, López o Tàpies–, la pintura hi és tant pel que es veu directament com pel significa per la interpretació personal i original que l’artista fa de la (seua) realitat. Al capdavall no són sinó vint-i-dues mans de pintura, és a dir, vint-i-dos poemes escrits per treure’s –o anar amagant successivament– una agulla que el poeta-amant tenia clavada al cor i per proclamar el desig –vital i metafòric– que li permet continuar escrivint i existint sense defugir el record però acarant-se definitivament amb la vida, ja que ell sap que el poeta és un ser que sempre va a algun lloc, però que sempre torna d’enlloc: “No vulgues, aleshores, defugir les cadenes lliures / que proclama tàcitament cada fonema. No ho oblides: / el paradís encara l’habiten amants d’enlloc que hi moren.”

> Llegir el pròleg sencer