Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Una llum

A THOUSAND KISSES DEEP

You came to me this morning
And you handled me like meat
You´d have to be a man to know
How good that feels, how sweet
My mirror twin, my next of kin
I´d know you in my sleep
And who but you would take me in
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I´m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

I know you had to lie to me
I know you had to cheat
To pose all hot and high behind
The veils of sheer deceit
Our perfect porn aristocrat
So elegant and cheap
I’m old but I’m still in to that
A thousand kisses deep

I’m good at love I’m good at hate
It’s in between i freeze
Been working out but it’s too late
It’s been too late for years
But you look good you really do
They love you on the street
If you were here i’ll kneel for you
A thousand kisses deep

The autumn moved across your skin
Got something in my eye
A light that doesn’t need to live
And doesn’t need to die
A riddle in the book of love
Obscure and obsolete
Till witnessed here in time and blood
A thousand kisses deep

And I’m still working with the wine,
Still dancing cheek to cheek
The band is playing Auld Lang Syne
But the hearth will not retreat
I ran with Diz i sang with Ray
But never had their sweep
But once or twice they let me play
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I’m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

But you don’t need to hear me now
And every word I speak
It counts against me anyhow
A thousand kisses deep

A MIL BESADES DE PROFUNDITAT

A mi has vingut aquest matí
i m’has magrejat com a un tros de carn.
Hauries de ser home per saber
com de bo és sentir això, que dolç.
Doble meva al mirall, la parenta més propera,
et reconeixeria fins i tot adormit.
Qui, si no tu, se’m podria emportar
a mil besades de profunditat?

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Sé que m’havies de mentir,
sé que m’havies d’engalipar,
per fer veure ardor i emparar-te
rere els vels de la pura mauleria.
Aquest nostre porno aristòcrata,
perfecte, tan elegant i barat.
Sóc gran, però encara m’hi deleixo
a mil besades de profunditat.

Sóc bo en l’amor, sóc bo en l’odi,
és a l’entremig on resto fred.
M’he preparat, però és massa tard…
Anys llum fa que és massa tard.
A tu, en canvi, se’t veu ben bonica,
de debò, t’adoren allà on vas.
Si fossis aquí, davant teu m’agenollaria
a mil besades de profunditat.

La tardor va lliscar la teva pell,
em va posar alguna cosa a l’ull,
una llum que no necessita viure
i no necessita morir.
Un enigma en el llibre de l’amor,
obscur i obsolet,
testimoniatge aquí, en temps i en sang,
a mil besades de profunditat.

Encara me’n surto, amb el vi,
encara ballo a frec de galta.
La banda està tocant Auld Lang Syne,
i el cor no farà enrere cap pas.
Vaig acompanyar Diz, vaig cantar amb Ray,
si bé no vaig excel·lir mai com ells.
Però un cop em van deixar tocar
a mil besades de profunditat.

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Ara, però, no necessites sentir-me
i cada paraula que digui
sigui com sigui es tornarà en contra meu
a mil besades de profunditat…

Leonard Cohen va recitar la primera part de «Thousand kisses deep (for Sandy, 1945-1998)» a Londres durant la seua gira del 2008, i el va enregistrar poc després com a «Recitation w/N. L.» (with Neil Larsen), al seu àlbum Live in London (2008). Sembla que una versió incipient del poema va ser publicada per primera vegada en una pàgina web quan Internet encara anava amb bolquers i, posteriorment, amb algunes modificacions, al seu recull Book of longing (McClelland & Stewart, Toronto, 2006). Amb la part segona d’aquest poema llargament covat, va compondre una cançó de quasi 7 minuts (ací una traducció al castellà) al seu àlbum Ten new songs (2001). 

Desmai

 

Cap altra llum, cap altre vent,
en cap altre instant, cap altre lloc,
amb cap altres mans, cap altra pell.
Des de mai, quants solsticis, quants
hiverns, quantes carícies i oblit
hi han hagut abans de dir que sí,
que no, que potser, perquè dins
d’aquest somni únic danseu en silenci,
molt suaument, aquest salze i tu.
Entre canyars, fins al desmai fecund
del vent i de la llum al fons de l’estany,
dits i fulles remor de pluja, arpa
d’aigua braços i branques, i dansa
d’arrels, a dins meu, el teu cos salze.

Ocell

ocell-finestra-porcar

Ocell II, JP, 2018

Els meus són càntics de gat.
Els meus volen sempre rasants.
Els meus pensaments tenen regust
dels teus llavis, i els meus ulls set
del teu esguard, i el meu alè remor
de la teua veu, i el meu tacte color
dels teus cabells quan el vent i jo
juguem a dibuixar-hi carícies
i altres mots que aprenem de nou.
En paraules petites fem casa.
Les dius i s’obren totes les finestres.
L’amor entra com un ocell i li parem taula:
ulls set, alè remor, tacte color…
Aquest matí no em trobava el cor.
L’ocell vola per totes les habitacions.
Potser sent els batecs de la teua mà.

 

També en versió subtitulada ací

Torna-hi

Et, maniant délicatement le liséré bleu
de sa longue ceinture blanche, il ajouta:
—Qui nous empêche donc de recommencer?
Gustave FLAUBERT, Madame Bovary

tornahiI no l’àngel, no
el mort. I jo tampoc.
No és cap vaivé, sinó un
torna-hi, torna-hi, torna-hi…
Infinites vegades
he provat que el blanc s’abraça
al blau, l’escuma folla
de l’ull a la cintura del mar.
Així, amor, he acariciat l’horitzó
d’ulls clucs, recargolant
imparablement com l’onada i l’ou
el verb recomençar.
T’estime. T’estime. T’estime.
Torna-hi, torna-hi, torna-hi…
I ara que plori l’enterramorts
i que cavi el seu darrer clot per
plantar una flor.

Dedicat a Màrius Sampere, infinit

Cor ona


 

Corona

Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.

Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.

Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.

Es ist Zeit.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

munch-kiss

The kiss, Edvard Munch, 1896-1897

Corona

A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.

Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.

El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.

Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.

És temps.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps escloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.

Autumn song

 

 

Autumn song

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the heart feels a languid grief
Laid on it for a covering,
And how sleep seems a goodly thing
In Autumn at the fall of the leaf?

And how the swift beat of the brain
Falters because it is in vain,
In Autumn at the fall of the leaf
Knowest thou not? and how the chief
Of joys seems—not to suffer pain?

Know’st thou not at the fall of the leaf
How the soul feels like a dried sheaf
Bound up at length for harvesting,
And how death seems a comely thing
In Autumn at the fall of the leaf?

Dante Gabriel Rossetti

 

Cant de tardor

No saps, quan la fulla cau,
Com el cor sent una lànguida pena
A sobre, embolcallant-lo,
I com el repòs sembla idoni
A la tardor, quan la fulla cau?

I com l’àgil batre del cervell
Defalleix perquè és balder
A la tardor, quan la fulla cau,
No ho saps? i com la més alta
Alegria sembla no patir dolor?

No saps, quan la fulla cau,
Com l’ànima se sent forment sec
Gavellat per a la collita,
I com la mort sembla propera
A la tardor, quan la fulla cau?

Trad. J. P.

Palmera

 

Cada palmera se disputa
la soledad suprema de los vientos.

MIGUEL HERNÁNDEZ

Platja del Gurugú, jp, agost, 2017

La palmera no para
de fer palmes al vent
que li canta i la balla.
Quan el porta de cap,
és tan poca la traça
que ni despentinant-se
el pentina amb cent pintes
per braç: com un polp llança
fuets amb tantes fintes
que el seu vent ja no sap
si, quan perd el compàs,
se l’espolsa o l’abraça.

jp, agost, 2017