Il miele ultimo dell’ombra

Els poetes Marta Vilardaga –que també n’ha posat la veu– i Federico Federici han traduït a l’italià Guant, el poema proemial del meu llibre de poemes Anys llum, que podeu visionar i llegir ací mateix. Stame della carezza, ballo / per il polline senz’ape…

GUANTO

Dove hai perso un guanto è nato un fiore.
Anche se assente, si nomina ogni petalo
così? E unghia e spina contropelo,
quasi la spora tremasse nell’impronta
e si sentisse forse il tatto già a memoria
abbandonato ai corrimani di città.

Dove hai perso il guanto è cresciuto il fiore.
E non un dito. Stame della carezza, ballo
per il polline senz’ape, della mano che non torna
soltanto sangue, giglio schiacciato, diaspora
a frotte, il miele ultimo dell’ombra.

Tr. Marta Vilardaga & Federico Federici

GUANT

On vas perdre un guant ha nascut una flor.
També absent, és així que ha de ser dit
cada pètal? Espina i ungla a contrapèl,
com si al rovell fremís l’espora, algú
potser en sent, de memòria, el tacte
abandonat als passamans de la ciutat.

On vas perdre el guant va créixer la flor.
Cap dit. Estam de la carícia, pel pol·len
ball sense abella, de la mà que no hi torna
només sagna, lliri masegat, diàspora
en tropell, l’última mel de l’ombra.

J. P.

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Una llum

A THOUSAND KISSES DEEP

You came to me this morning
And you handled me like meat
You´d have to be a man to know
How good that feels, how sweet
My mirror twin, my next of kin
I´d know you in my sleep
And who but you would take me in
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I´m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

I know you had to lie to me
I know you had to cheat
To pose all hot and high behind
The veils of sheer deceit
Our perfect porn aristocrat
So elegant and cheap
I’m old but I’m still in to that
A thousand kisses deep

I’m good at love I’m good at hate
It’s in between i freeze
Been working out but it’s too late
It’s been too late for years
But you look good you really do
They love you on the street
If you were here i’ll kneel for you
A thousand kisses deep

The autumn moved across your skin
Got something in my eye
A light that doesn’t need to live
And doesn’t need to die
A riddle in the book of love
Obscure and obsolete
Till witnessed here in time and blood
A thousand kisses deep

And I’m still working with the wine,
Still dancing cheek to cheek
The band is playing Auld Lang Syne
But the hearth will not retreat
I ran with Diz i sang with Ray
But never had their sweep
But once or twice they let me play
A thousand kisses deep

I loved you when you opened
Like a lily to the heat
You see, I’m just another snowman
Standing in the rain and sleet
Who loved you with his frozen love
His second-hand physique
With all he is, and all he was
A thousand kisses deep

But you don’t need to hear me now
And every word I speak
It counts against me anyhow
A thousand kisses deep

A MIL BESADES DE PROFUNDITAT

A mi has vingut aquest matí
i m’has magrejat com a un tros de carn.
Hauries de ser home per saber
com de bo és sentir això, que dolç.
Doble meva al mirall, la parenta més propera,
et reconeixeria fins i tot adormit.
Qui, si no tu, se’m podria emportar
a mil besades de profunditat?

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Sé que m’havies de mentir,
sé que m’havies d’engalipar,
per fer veure ardor i emparar-te
rere els vels de la pura mauleria.
Aquest nostre porno aristòcrata,
perfecte, tan elegant i barat.
Sóc gran, però encara m’hi deleixo
a mil besades de profunditat.

Sóc bo en l’amor, sóc bo en l’odi,
és a l’entremig on resto fred.
M’he preparat, però és massa tard…
Anys llum fa que és massa tard.
A tu, en canvi, se’t veu ben bonica,
de debò, t’adoren allà on vas.
Si fossis aquí, davant teu m’agenollaria
a mil besades de profunditat.

La tardor va lliscar la teva pell,
em va posar alguna cosa a l’ull,
una llum que no necessita viure
i no necessita morir.
Un enigma en el llibre de l’amor,
obscur i obsolet,
testimoniatge aquí, en temps i en sang,
a mil besades de profunditat.

Encara me’n surto, amb el vi,
encara ballo a frec de galta.
La banda està tocant Auld Lang Syne,
i el cor no farà enrere cap pas.
Vaig acompanyar Diz, vaig cantar amb Ray,
si bé no vaig excel·lir mai com ells.
Però un cop em van deixar tocar
a mil besades de profunditat.

Et vaig estimar quan et vas obrir
com un lliri a l’escalfor.
Ja ho veus, jo sóc un altre ninot de neu
que va estar-se sota la pluja i el torb,
que va estimar-te amb amor glaçat,
amb el seu cos de segona mà,
amb tot el que és, i tot el que va ser
a mil besades de profunditat.

Ara, però, no necessites sentir-me
i cada paraula que digui
sigui com sigui es tornarà en contra meu
a mil besades de profunditat…

Leonard Cohen va recitar la primera part de «Thousand kisses deep (for Sandy, 1945-1998)» a Londres durant la seua gira del 2008, i el va enregistrar poc després com a «Recitation w/N. L.» (with Neil Larsen), al seu àlbum Live in London (2008). Sembla que una versió incipient del poema va ser publicada per primera vegada en una pàgina web quan Internet encara anava amb bolquers i, posteriorment, amb algunes modificacions, al seu recull Book of longing (McClelland & Stewart, Toronto, 2006). Amb la part segona d’aquest poema llargament covat, va compondre una cançó de quasi 7 minuts (ací una traducció al castellà) al seu àlbum Ten new songs (2001). 

Desmai

 

Cap altra llum, cap altre vent,
en cap altre instant, cap altre lloc,
amb cap altres mans, cap altra pell.
Des de mai, quants solsticis, quants
hiverns, quantes carícies i oblit
hi han hagut abans de dir que sí,
que no, que potser, perquè dins
d’aquest somni únic danseu en silenci,
molt suaument, aquest salze i tu.
Entre canyars, fins al desmai fecund
del vent i de la llum al fons de l’estany,
dits i fulles remor de pluja, arpa
d’aigua braços i branques, i dansa
d’arrels, a dins meu, el teu cos salze.

Ocell

ocell-finestra-porcar

Ocell II, JP, 2018

Els meus són càntics de gat.
Els meus volen sempre rasants.
Els meus pensaments tenen regust
dels teus llavis, i els meus ulls set
del teu esguard, i el meu alè remor
de la teua veu, i el meu tacte color
dels teus cabells quan el vent i jo
juguem a dibuixar-hi carícies
i altres mots que aprenem de nou.
En paraules petites fem casa.
Les dius i s’obren totes les finestres.
L’amor entra com un ocell i li parem taula:
ulls set, alè remor, tacte color…
Aquest matí no em trobava el cor.
L’ocell vola per totes les habitacions.
Potser sent els batecs de la teua mà.

 

També en versió subtitulada ací

Torna-hi

Et, maniant délicatement le liséré bleu
de sa longue ceinture blanche, il ajouta:
—Qui nous empêche donc de recommencer?
Gustave FLAUBERT, Madame Bovary

tornahiI no l’àngel, no
el mort. I jo tampoc.
No és cap vaivé, sinó un
torna-hi, torna-hi, torna-hi…
Infinites vegades
he provat que el blanc s’abraça
al blau, l’escuma folla
de l’ull a la cintura del mar.
Així, amor, he acariciat l’horitzó
d’ulls clucs, recargolant
imparablement com l’onada i l’ou
el verb recomençar.
T’estime. T’estime. T’estime.
Torna-hi, torna-hi, torna-hi…
I ara que plori l’enterramorts
i que cavi el seu darrer clot per
plantar una flor.

Dedicat a Màrius Sampere, infinit