Spirit i Ebony White El confinament a casa fa que pugam mamprendre lectures impensades o descartades en altres moments. A més, proporciona moments per a les excentricitats més absurdes. Per exemple, m'ha estranyat no trobar cap referència en internet als magatzems «Atohmianov» que apareixen en la traducció al castellà de la noveŀla Дуэль (El duel). He trobat un web que conté el text en rus i,

 Allò que va de morir a la mort. Furgar amb l’escriure la cosa del temps, que és la mort activa i capaç. I l’altra, la que escapa al temps. Escriure i escriure. Matar la mort, guanyar en el joc de ser vinguts a perdre. La mort que és sobretot no poder-la viure. Els seus cantells, com qui afila el llapis. Un ja està fet que no fa fi. La mort que em venç ignorant-me. La mort, fer-la de la meva mida. La mort en vida i el qui morint comença a viure. La mort que no pertany a ningú. Manca de. Immortal com la pròpia mortalitat, l’escriure. La preocupació en els detalls, el caire de la mort que no pot ser pensada. Escriure, fins viure, la […]

Este és un podcast amb músiques que podrien estar en la consola i algunes que ja ho estan, com el Tetris i el Super Mario. Són cançons que es diuen de l’estil 8bits, que són els bits dels antics videojocs…

Hui és Dijous Sant, un Dijous Sant atípic, gens representatiu del que podem considerar tradicional a Castelló. D'una banda, tot i que els oficis religiososcontinuen celebrant-se, i que poden seguir-se per la televisió, a causa del confinament i el decret d'alarma, són a "porta tancada", sense fidels, de manera que els Oficis de la celebració del Sant Sopar, acte litúrgic central d'aquest Dijous Sant, introducció del Tridu Pasqual, s'ha de viure d'una manera molt diferent de la que els cristians estàvem acostumats.D'altra, la manifestació de pietat popular d'aquests dies, molt volguda i estimada pel veïnat, també es viurà d'una manera distinta en […]

Mentre vivim immersos en aquesta pandèmia, ara en plena fase d’un confinament necessari que se’ns està fent molt llarg, el tema que més ens preocupa és quan podrem sortir de casa i tornar a fer vida normal. Alguns fins i tot temen que aquesta normalitat no es recuperi mai. Per respondre a aquestes preguntes i començar a pensar com serà el món postcrisi, hi ha algunes coses relacionades amb la naturalesa dels virus que cal tenir presents.Un brot inicial es converteix en epidèmia i, després, en pandèmia si la possibilitat de contagi és molt elevada. Això és més probable que passi quan parlem d’un microbi desconegut, […]

Aquí teniu un petit homenatge personal en forma de poema, "Escriure's", acompanyat d'imatges, música i narració en el vídeo següent. És un comiat a l'amic i poeta Josep-Ramon Bach. Espero que em perdoneu la poca qualitat de l'àudio, així com el maldestre muntatge. Tant el poema com el vídeo disposen de copyleft, és a dir, es poden compartir i emprar sense restriccions, sempre que se'm nomeni com a autor.

Com a bon ignorant em pregunto sovint com és possible que, després de tants mil·lennis d’evolució, de civilitzacions, d’avenços materials i morals, encara hi hagi tanta gent (per dir-ho pel broc gros, recordeu que sóc un ignorant majúscul) dolenta. Fa l’efecte fins i tot que la cosa, com més va, pitjor. Tanmateix, persones molt més…

I tot això canviarà. Estos dies de confinament estem apanyant el futur a fons, ara que hem (re)descobert que —adaptant el que dien en la peŀlícula de Cuerda— tots som contingents i només el personal sanitari (i els treballadors i treballadores de l'alimentació i la distribució, del fem, de l'aigua i la llum i de l'educació) són imprescindibles. Ja no hi haurà cap futbolista o gerent de banc que

He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa…

1Déu té la cara amb què se’l mira–encara que no se’l vegi. Per l’encara,el seu deixar-se mirar.2El cel que caui sentint ploure –tot de pinyols d’olivesbanyant-se en el seu oli.

En aquests darrers mesos i setmanes en què el COVID-19  "vol fer-se l'amo del món", mentre la gran majoria de ciutadans ens dividim entre els contagiats i els que lluitem per no contagiar-nos, amb la més estesa i fàcil manera que és recloent-nos a casa, els científics dels diferents països que anomenem avançats no paren d'investigar per aconseguir "la vacuna", una preparació destinada a generar immunitat adquirida contra la malaltia estimulant la producció d'anticossos, l'única forma diuen d'acabar definitivament amb el virus.Per això més de vint projectes, investigacions i estudis estan fent els seus assajos clínics i, no hi ha dia, en […]

Cançó de la setmana: O Tod, wie bitter bist du (J. Brahms) - H. Prey, G. Moore El 7 de maig de 1896, el dia que feia seixanta-tres anys, Brahms va dir als amics que havia convidat per celebrar l'aniversari que s'havia fet un regal. I els va ensenyar les partitures que acabava d'enllestir, dient-los: “Però el regal és només per a mi, quan llegiu els textos entendreu perquè.” L'endemà va canviar d'opinió i va dir al seu editor, Fritz Simrock, que volia editar aquelles cançonetes (el diminutiu és seu) i dedicar-les a Max Klinger, l'artista que havia publicat un llibre amb il·lustracions inspirades en obres seves (nota mental: l'Opus XII. Brahmsphantasie, […]

M'entere que s'han mort Luis Eduardo Aute, un dels herois musicals de les meues companyes d'institut. Diuen que no ha segut la passa actual de covid-19, sinó que ha segut alguna altra cosa que duia d'abans, de quan el món només estava empestat pel fum, les aigües residuals i les professions no essencials retribuïdes més del compte. La pandèmia sí que s'ha emportat Josep Maria Benet i Jornet, un

«però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís, jo i només jo » Anit vaig somiar que el gesmiler em cridava, i el fonoll marí de les roques, vora el camí, i les palmeres del passeig, plenes de brossam, amb les fulles caigudes i seques. Vaig somiar … Continua la lectura de Què és sinó la suspensió

Antonio Machín és un dels cantants mítics del meu poble. De sempre, a casa s’han explicat històries de quan el portaven a la festa major en la postguerra (i n’hi han que impliquen als meus dos iaios). I d’aquí ve…

L'entrada al blog Cinefília Sant Miquel d'avui m'ha portat el record d'una pel·lícula que em va entusiasmar la primera vegada que la vaig veure, d'adolescent, al cinema del barri. Es tracta del Viatge al Centre de la Terra, de 1959, dirigida per l'eficaç Henry Levin. L'he vista per la televisió en alguna altra ocasió, m'ha agradat tant com el primer dia però, és clar, no és  el mateix veure-la en petita pantalla. Els anys han tret gosadia als seus efectes especials i li han donat una mena de pàtina de màgia antiga, de perfum del passat, vaja.Recordo, no sé si de forma prou fidedigna, el moment en el qual Pat Boone puja cantant, vestit d'escocès, […]

Som com llibres guardatsa la prestatgeria, atapeïts, plens de pols,com les pàgines d'algun d'aquests llibres,esperant que algú el prengui,i en comenci a passar pàgines.Que el punt de llibrerenovi la confiançaque sempre hi haurà un dia mésper a tots, per poder continuarla lectura on l'havíem deixat.La paradoxa és que aquests diesllegim moltíssim, almenys jo,per omplir amb el fet de llegiraquest lloc buit de la nostra vida.(Seguint la Carme, dins Itineràncies poètiques, sobre el Covid 19)

La Mort, com a personatge protagonista latent dels dies que vivim, està d'alguna manera present a la quotidianitat de totes les persones. De vegades, la tenim sempre al pensament d'una manera obsessiva, d'altres la defugim, no fos el cas què...  Jo, que la tinc com a certa i que l'he vista present davant meu en familiars i en amics, he decidit perdre-li el respecte degut i convertir-la en

 És veritat que paraules com teletreball, confinament o videoconferència,tot i que jo no les emprava de manera regular a les meues converses, eren mots per mi coneguts des de fa un temps, paraules de les quals coneixia el seu significat.Des de l'esclat del brot de la malaltia que ens té confinats a casa des de fa ja 23 dies, el llenguatge "informatiu" dels mitjans de comunicació que escolte i veig per mantenir-me el més informat possible, s'han omplert de termes, expressions i conceptes que, fins ara, eren per mi, i crec poder afirmar sense por a errar massa per la majoria dels meus veïns, totalment desconeguts, cas de sigles com EPI, MERS o COVID i mots com clúster, cep o coronavirus. […]

Malgrat el que explicava l'article del Lidové noviny, ningú no es va creure que aquell diari l'hagués escrit el jove desaparegut; la qualitat literària estava molt per damunt del que es podia esperar d'un camperol en aquella època. Es donava per fet que l'autor era un escriptor de prestigi amb ganes de gastar una petita broma als seus col·legues i lectors, que allò era una farsa com la de Pierre Louÿs, posem per cas, que havia [...]   Llegiu l'article complet a Barcelona Clàssica

¿Com diu?: que confinar-mos no mos faça perdre la reclamació... O una cosa pareguda que seria una variació d'allò que diu que llegir no mos faça perdre l'escriure o al revés. Casualment m'arriba un missatge que fa que m'interesse per les «píndoles formatives» de l'iva. Cullerà i mosca. Cosa que em permet alleujar l'estrés del confinament amb una reclamació directa a la mateixa conselleria, a vore

Tornant de la cuina en la tarda del 30 de març de 2020 Tots els carrers eixuts i les pantalles sordes. El meu cap pensa en tu, prò no et trucaré pas. Obriré una cervesa i m’asseuré a la butaca. Ja ens ho temíem, oi? El paradís és fat, He parlat amb la mare. LaContinua llegint "Confinat"

Eren les dotze i mitja i podia agafar el bus, havia quedat amb una altra professora per agafar el bus a Reus, així arribaria a les dues a casa, podria dormir. Però sempre passen coses. Set-cents alumnes. Cables elèctrics: la norma i l’ofec. Al passadís dels departaments, Aroa, una alumna de dèsset anys, que començà … Continua la lectura de Classe de biologia, 2

 Quan el Rei Jaume I va conquerir aquestes terres, va trobar-se amb un indret pla, boscós, ple de romigueres, botjes, canyars, senill, jocs, murtes i llorers, ple d'aiguamolls i lluents. Rendit el Castell Vell els seus moradors i aquells que es quedaren, malgrat totes les dificultats, van decidir establir un nou nucli urbà, a la Plana, i així poder aprofitar encara més aquestes terres baixes.Així nasqué Castelló al segle XIII i, al primer terç del segle XIV, quan la ciutat tenia ja més d'un miler de cases, la vida no resultava gens fàcil, el poble sofria diferents, grans i greus malalties que obligaren el rei Pere IV l'any 1357 a perdonar als nostres veïns el […]

Reclòs a casa, el món es torna petit. Però, allà a fora, l’univers segueix expandint-se indefinidament, posant en evidència la cada cop més insignificant dimensió dels exemplars de l’espècie humana. Aquests dies hem tornat a la nostra minúscula mesura real. Perquè som això: un bri d’herba en una selva universal, una agulla en un paller

jueves, 9 de abril Bien mirado, estas notas no son muy diferentes de las que solía escribir antes del encierro. Lo son, claro, porque muchos de los lugares que frecuentaba son ahora tan remotos o inaccesibles como el Taj Mahal, y porque algunas de estas reflexiones aluden directamente a esta nueva circunstancia. Pero el tono, la sustancia del asunto, sigue siendo la misma: mirar, escuchar lo menudo, lo poco visible, ese «murmullo del mundo» del que habla Tomás Sánchez Santiago en sus cuadernos. Y adoptar una actitud de espera, alerta, activamente pasiva. Digamos también: como el que no quiere la cosa. Y la cosa viene entonces, confianzuda, a abrevar en las manos. Ayer, por unas pocas horas, […]

Amb el poema que comença dient ‘Les ombres no pertanyen a la tarda’ arribem al vintè poema des del confinament. És del poeta Luís Quintais i pertany al llibre LA IMPRECISA MELANCOLIA que publica Lumen en portuguès i en castellà (trad. de Jordi Virallonga). La versió en català és cosa meva. Des d’aquest enllaç podeu accedir al

“Diria que la part més important de la meva vida ha estat el procés d’assumir la meva incapacitat de deixar enrere la meva mare. Internament, em vaig convertir en la meva mare, que és el que la majoria de nosaltres fem. Si els teus pares no et donen el que necessites, no acabes mai de deixar-los.” - Vivian Gornick

      

Tímidament, amb els dits,  separe la cortina, per si de cas apareixes.Però no, tan sols hi ha un fanal esllanguit i la matinada que l'agombola.A l'escaire de la mirada que persevera, rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment:  a l'esbarzer de neurones ets foc sense fum, i  no mai s'acaba.Josep Lluís Abad i Bueno.

Anotacions del diari de navegació de les Criatures Impossibles, per a no perdre el rumb. El quadern de bitàcola és un document en què els pilots d'una nau anoten l'estat de l'atmosfera, els vents que bufen, els rumbs que es fan i altres fets importants esdevinguts durant la navegació. Es protegien de les inclemències del temps guardant-lo a la bitàcola i d'ahi el seu nom, del seu contingut el

El poema des del confinament que en fa dinou comença dient ‘Per damunt dels liles…’ i pertany al llibre FINGIMENTS de Francesc Prat. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota el text: Per damunt dels liles del camp d’userda, el volum immens de color de blat madur del Convent dels Frares. Com un aire,

miércoles, 8 de abril A cada día sus músicas. Empiezo la mañana haciendo step con «Ghost Town» de Simple Minds y la termino con «House With No Door», un viejo tema de 1970 de los Van Der Graaf Generator. A pesar de su título, es una canción de amor convencional (aunque de tono morbosamente gótico, como era costumbre en Peter Hammill). Pero es también un título sugestivo, que me lleva a pensar, de pronto, en un futuro conjetural de casas sin puertas físicas, un futuro en el que el riesgo de pandemias y otras amenazas nos obligará a vivir confinados en espacios estancos, hogares individuales o unifamiliares de los que será imposible […]

lunes, 6 de abril Si esto fuera un cuento de ciencia-ficción, un relato a lo Ballard en forma de diario o de cuaderno de campo, estas notas se irían espaciando con el tiempo, adelgazándose hasta convertirse casi en un hilo de voz. El miedo sería un virus en sí mismo y las páginas se poblarían de líneas en blanco o de puntos suspensivos capaces de ahogar el grito de socorro del narrador. Pero nada de esto ha sucedido. La vida cotidiana sigue con normalidad hasta donde es posible y disponemos de suministro eléctrico y conexión wifi. Sale agua caliente de los grifos y los supermercados están bien surtidos. La policía patrulla las calles y los quioscos, al […]

No puc construir-te. No ets un mecano i sí "l'escapista" en les revoltes de cada mot. Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor. Hi ha tota una sèrie de conjuncions: el sol quiet, un arc acolorit de pluja i l'aroma d'aquell món perdut on per primer cop d'ull  existires.Crist, udole per cingles i valls, a la recerca de records: encara t'enyore la cal·ligrafia. No puc construir-te per ensumar els mots que t'emportares!Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

[Maria Victòria Secall: EL DIA QUE VA NÉIXER ORLANDO, Finis Africae Ed., Palma, 2018]

Et despulle els ossos del silenci que t'habita. Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes. No res em consolarà quan ja no hi siga, llevat que uns llavis mormolen aquestes lletres, el vendaval que mogué la set d'un pou on t'oferires fresca, no mai exigent, ni venuda, ni extingida.Deu meua, plou en aquests ulls la teua set!Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

El dissetè poema des del confinament es titula I Déu en algun lloc i pertany al llibre de la Sònia Moll Gamboa que duu el mateix títol. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota el text: El poc que saps, ho arrengleres al prestatge, al costat dels llibres: el poema més llarg de Llompart tu

Aquesta solitud esculpeix tot l'amor que necessite i arrecera alhora. No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge.  Sobre foscos renglons encenc petits mots de quars per si em lliges.És acostar-te  i amb l'iris nodreixes la llum, calmes els desassossecs. Pervius entortolligant-te a somnis passatgers.Transparent, però encara més càl·lida,  ets l'aigua d'aquest balandre. En cap dels viatges no avance en oblits: oh delicat i atzarós viure!Nostàlgia, port als instants sense àncora. 

[Joan de la Vega: EL TOT SOLITARI, LaBreu Edic., Barcelona, 2019]  

domingo, 5 de abril Ayer por la tarde, cuando salí al balcón con la taza de café en la mano y sentí el viento de paso entre los árboles, eran las cuatro y diez. Una humilde propuesta. Quizá desde ahora haya que matizar aquella frase de Baroja y decir que uno es, entre otros lugares, de donde ha pasado la cuarentena. Nos estamos aburguesando. Asomados a la ventana, oyendo el bostezo lento de la tarde de domingo, hemos vivido el paso de cada coche como una pequeña afrenta. No tendrá velatorio ni despedida pública. No habrá un cortejo de amigos y colegas de vocación que se acerquen a decirle adiós y cantar sus alabanzas (es el precio abusivo que se […]

Teresa Gil de Vidaure (c. 1235-1288), representada com a monja del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, o de la Saïdia, en una pintura d'època moderna (Rutes Jaume I) Al llarg de la història molts reis i reines han tingut una agitada vida matrimonial, afectiva i de relacions carnals amb uns i altres, que, de fet, la seua situació d'extrem poder els ha permés mantindre amb un ampli marge

La revista Gargots em va convidar a escriure en el seu últim número dedicat a la poeta Maria Beneyto. Ara, el meu article i tota la revista es pot llegir ací.Vaig posar a l'article el títol "Ser rusc", que amprava d'uns dels poemes en castellà de Beneyto més esborronadors: CRIATURA MÚLTIPLE“Pero Dios, deshabítame el alma de este enjambrede estas abejas negras que yo dulce alimento…”Ni siquiera yo sé por qué me vivela vida, este aluvión de torpes lucesen criaturas reunidas, aguasque vienen a mezclarse al caudal mío…Soy yo tantas mujeres en mí misma!¡Están viviendo en mí tantas promesas,tantas […]

Cuideu-vos.

Títol: L’AnticristAutor: Joseph RothAdesiaraMartorell, 2020Trad. de Pilar Estelrich190 pàgines  La fugida interminable de Joseph Roth des de la seua Galítsia natal fins a les profunditats etíliques d’ell mateix de vegades es concretava en novel·les que ara són de culte, i de vegades ho feia en textos més inclassificables, com sense dubte és L’Anticrist. Pilar Estelrich, traductora de l’obra i especialista en Roth, explica molt bé en la introducció les contradiccions de l’autor respecte a la seua condició jueva. Tanmateix, no va renegar mai dels seus orígens i precisament L’Anticrist és una mostra ferma i […]

sábado, 4 de abril Esta frase del poeta Alejandro Krawietz. Se la leí a principios de año en un grupo de WhatsApp de escritores canarios amigos (soy el único no insular del grupo, y confieso que la distinción me enorgullece tontamente) y no he dejado de tenerla en la cabeza desde entonces: «Mejor no hacer nada que hacer nada». Hablo por teléfono con mi madre, que está en Gijón, a casi quinientos kilómetros de aquí. Vive sola, pero siempre ha sido una mujer autónoma y con recursos, así que por ese lado estoy tranquilo. Lo que más echa de menos, me dice, es ver el mar. Y eso que el paseo marítimo, el Muro, está exactamente […]

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Trànsit, del llibre VINCES de Vicent Alonso, és el que en fa catorze dels poemes des del confinament. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota el text: No és meu el temps si no el puc reduir a les seues manifestacions més elementals.                    

El tretzè dels poemes des del confinament es titula Supernova II, pertany al llibre A PÉ / A PEU de la poeta Veronika Paulics i en Joan Navarro l’ha traduït del portuguès. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo i a sota us deixo el text original:  anos-luz não é uma medida de tempo. o tempo

El tretzè dels poemes des del confinament es titula Supernova II, pertany al llibre A PÉ / A PEU de la poeta Veronika Paulics i en Joan Navarro l’ha traduït del portuguès. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo i a sota us deixo el text original:  anos-luz não é uma medida de tempo. o tempo

jueves, 2 de abril Mi amiga Nuria me envía por WhatsApp la imagen de lo que parece un ammonites, una espiral fosilizada. Su mensaje habla de la importancia de lo menudo, de eso que a veces no vemos de tan humilde y que da valor y sentido a nuestros días. «La vida sigue», concluye. Sí, la espiral avanza, pero no está claro si hacia fuera o hacia dentro. Gira el mundo, o giramos nosotros en sus hélices, pero a saber si caeremos al pozo o bien saldremos disparados, volando. Los números cantan, así reza la expresión, y lo que los números están cantando estos días es una endecha larga, dilatada. El cerco se estrecha, como si el escenario de «Casa […]

LA CLASSE DE COR CONFINADALa setmana passada, després de les vacances falleres confinades, el meu fill de set anys va fer la primera extraescolar des de casa. Era una classe de cor, i deu o dotze xiquets s’abocaren cadascú davant d’una pantalla diferent per a cantar. El guirigall era notable. La connexió de cada casa és de son pare i de sa mare i, ben mirat, encara que tots en tingueren una de molt potent em fa l’efecte que hi hauria una mica de retard. Jo escoltava la veu aguda del meu fill intentant acordar-se amb l’altra desena de veuetes metàl·liques i pensava en un conte d’Isaac Asimov. Han passat els dies. Encarem ja el final de la tercera setmana de […]

http://collections.vam.ac.uk/item/O225295/day-lily-wallpaper-crane-walter-rws/heaveninawildflower: Day Lily (1897) by Walter Crane (1845-1915). Wallpaper design.Colour woodblock prints on paper. Manufactured by Jeffrey & Co. Images and text information courtesy V&A. © Victoria and Albert Museum, London 2017. All Rights Reserved.

El dotzè poema des del confinament es titula Per a d’altres del llibre UN MES I ALTRES POEMES de la poeta Berta Piñán. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo amb la versió traduïda de l’asturià per en Jaume Subirana. A sota el poema en versió original: PA OTROS Pa otros l’aventura, los viaxes, l’anchor del océanu, Roma

Recull d’anècdotes i records d’una vida pràcticament tota fora del seu país. Catalanista, cosmopolita, políglota, traductor i periodista modern que treballà a desenes de capçaleres i organismes internacionals. La seva veu, ploma i vida omplen un bon tros del segle XX. “El football era aleshores encara una gran novetat a Catalunya. Ocupaven el primer terme de l’escena dos clubs: el Barcelona, fundat per Hans Gamper i un grup de ciutadans suïssos i anglesos residents a Barcelona, i l’Hispània, fundat i sostingut pels empleats i obrers qualificats anglesos que treballaven a les fàbriques d’acabats dels afores de Barcelona. Per bé que jugat […]

“Le voy a decir algo que no le va a gustar: una crisis no es una oportunidad” - Sonríe o Muere

““Puede apreciarse una ansiedad de fondo en el núcleo mismo del pensamiento positivo. Si fuera cierto que las cosas van realmente a mejor y que la tendencia del universo es siempre hacia la felicidad y la abundancia, ¿por qué habríamos de molestarnos en pensar de forma positiva? Hacerlo es reconocer que no nos creemos del todo que las cosas vayan a mejorar por sí solas. La práctica del pensamiento positivo se dirige a reforzar tal creencia frente a las muchas pruebas que la contradicen. Por su parte, quienes se autodesignan instructores de esta disciplina –los coaches [entrenadores], predicadores y gurús diversos– definen su ejercicio con términos como […]

martes, 30 de marzo Algunas de las cosas que haré cuando acabe la cuarentena (no necesariamente en este orden):             Ir al peluquero.             Frecuentar al sauce del Parque del Oeste en cuyo tronco, hace dos veranos, vi ascender en forma de anillos los reflejos del sol en el arroyo.             Pedir una copa de vino blanco bien frío en una terraza de las Vistillas. Bajar a Gijón y abrazar a mi madre y ver el mar.             Dar mis clases en el Hotel Kafka y dejarme invitar por mis […]

Avui, darrer dia d’aquest març estrany i virulent que ens ha tocat viure, un poema titulat amb el nom d’aquest mateix mes del meu llibre DE SECRETA VIDA. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text: La llum càlida dels matins s’eleva des del migdia i basteix castells d’aigua on col·lideixen, cada

lunes, 30 de marzo Cambio de hora. Ayer fue la primera sesión de aplausos a cara descubierta, sin la penumbra que oscurecía ventanas y balcones. La luz de las lámparas no creaba claroscuros ni distorsiones. Estuvo bien eso de vernos los unos a los otros, aunque fuera en la distancia. Sin controles ni revistas militares. Solo la alegría de aplaudir y saludarnos mutuamente. Y esta vez, por suerte, sin música radiada. La vigilancia sube un grado: ahora la policía que patrulla el parque va de incógnito. Me lo dijo Marta esta mañana, en el desayuno, y confieso que no la creí: «Ya está la gente con sus rumores –dije–. Ni que fuéramos […]