Els d'Spotify m'envien un resum de la meua banda sonora, de l'any 2019 i de la segona dècada del segle xxi, que ja s'acaba. La dècada l'ocupen les bandes sonores: John Barry, Miklós Rózsa, Leonard Bernstein, Thomas Newman i Henry Mancini, entre altres. Enguany, en canvi, es veu que he escoltat un poc més altres tipus de músics i de música: Billy Bragg (The clashing of ideologies), Håkan

El cap de setmana passat "van encendre's" a Castelló les llumetes de Nadal. Habitualment, el consistori solia emprendre a finals de novembre la instal·lació dels diversos ornaments que decoren els principals carrers i avingudes de la capital, tot i que aquest any, sembla s'ha avançat la seua col·locació i, tal vegada la seua encesa?Deixant de banda la polèmica de si la seua encesa s'ha fet massa aviat o no, de si és motiu de consumisme o de si són una més de les despeses inútils que fan els ajuntaments, voldria centrar la meua reflexió avui en el fet de si produeixen a qui les contempla cert encant, que al cap i a la fi, hauria de ser la seua darrera […]

Avui la Marta a La Impossible, dijous vinent el Carles a La Central del carrer Mallorca. La vida és menys avorrida i més intensa posant-hi versos pel mig.

A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas

Cancó de la setmana: Colloque sentimental (C. Debussy) - S. Graham, M. Martineau “Emporteu-vos les Fêtes galantes de Paul Verlaine i aquest petist llibre màgic us retornarà, suaument, harmoniosament i deliciosament trist, tot el món ideal i encantat del diví mestre de les comèdies amoroses, del gran i sublim Watteau, que el segle XIX acaba de redescobrir” Aquestes paraules pertanyen a una ressenya del 19 d'abril de 1869 que el poeta Théodore de Banville va escriure arran de la publicació del recull Fêtes galantes, del seu amic Paul Verlaine [...]

Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí: A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc

Quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians (1962), el valencià dominava els carrers i els patis de les escoles, però n’hi havia poca gent que el dominara, a nivell escrit sobretot. És per això que un jove filòleg vila-realenc, de nom Vicent Pitarch va començar a donar cursets als seus amics i companys a la seu dels Lluïsos, per exemple, fins acabar convertint Nosaltres els valencians en el primer programa de ràdio (1969) en valencià a Ràdio Popular de la Plana (ara COPE), però també en el primer que s’emetia des de Vinaròs a Oriola i de Morella a Guardamar. Als 70 va arribar a l’institut Tàrrega un jove Jaume […]

 Noranta anys són tota una vida, una generació i en aquestes 9 darreres dècades, la vida social de Castelló, igual que la resta de les ciutats espanyoles ha canviat i molt. Tot just hui, festivitat dels Xavis, Javiers, Fransescs o Siscos, el dimarts 3 de desembre però del 1929, a Castelló es publicava el número 12.337 del diari de major circulació a la província, "El Heraldo de Castellón".I revisant amb curiositat les seues quatre pàgines, trobem un bon grapat d'exemples que demostren com hem canviat en aquests anys, i no només pel que respecta als preus, amb 10 cèntims per periòdic o 2 pessetes mensuals per la subscripció, o els […]

Gustau Muñoz és un personatge fonamental en la cultura valenciana dels darrers anys. Professor universitari, editor a l’IVEI Alfons el Magnànim i en Publicacions de la Universitat de València. Director de la revista L’Espilli col·laborador en diversos mitjans com ara L’Avençi Caràcters. Traductor al català i al castellà d’autors com ara Jacob Burckhardt, Max Horkhimer, Ernest Gellner... Ha publicat estudis sobre la història del pensament i és autor de llibres com ara Intervencions. Entre cultura i política(1998), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006) i Corrents de […]

El proper dimarts, 10 de desembre, a les set del vespre, torno a presentar la meva darrera novel·la publicada, en aquest cas a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a les set del vespre. Comptaré amb l'escriptora Sílvia Romero i la pianista Mònica Trueba. Podeu llegir un fragment de la novel·la i alguns comentaris dels primers lectores -lectores, més aviat- en aquest enllaç al sector de novetats de l'editorial STONBERG.ENLLAÇ EDITORIAL

[...] "Què direm de Messi a les sobretaules per acabar abans? ¿Que feia caure els defenses amb un cop de maluc? ¿Explicarem l’eslàlom del Bernabéu? ¿Que corria més ell amb la pilota als peus que els defenses sense? ¿O explicarem el silenci que es feia a l’estadi quan queia a terra i semblava lesionat? ¿N’hi haurà prou amb dir que el dia que va guanyar la sisena Pilota d’Or encara pensàvem

Contra els temors que tenia, la posada al dia del Boox Note ha millorat el funcionament de l'aparell. No ha fet que la seua intuïció sobre els símbols i els gestos coincidixca amb la meua, però sí que pareix que funcione amb més fluïdesa i que siga un poc més consistent en algunes funcions bàsiques (ara recorda i indica els arxius que hi ha en les carpetes, cosa que abans oblidava). Llàstima que

Les dones sempre han treballat molt, massa quasi sempre, però el seu treball era, fins fa només uns pocs anys, a casa i més reproductiu que altra cosa. Quasi mai productiu, de diners, ni un cèntim. Elles eren les ames de sa casa, i també les criades, el metge, el servei de manteniment, d'intendència, de cuina, de tot, més encara que avui, de debò.Amb tot, estalviaven molt.Molt més que avui. Vull recordar hui un costum molt lligat al dictat de la necessitat i que als nostres dies sembla del tot oblidat, el de sargir i apedaçar, perquè abans, qualsevol peça de roba, a més d'haver durat un bon grapat d'anys, s'heretava.Jo per allò de no tenir […]

La setmana passada vaig tenir l'honor de guanyar el premi Ictineu al millor conte en català per Plàstic, un homenatge a Pedrolo que va aparèixer a la revista Catarsi número 22 l'any passat. És el segon Ictineu que guanyo (l'altre va ser per la novel·la El joc de déu) i aquesta vegada tampoc vaig poder passar-lo a recollir (perquè estava en un congrés a l'altra banda de la península, de fet). Vaig haver de demanar al meu company i co-autor Ricard Ruíz Garzón que em susbstituís (per això surt ell a les fotos i jo no), i el discurs d'agraïment va ser via vídeo, com veieu a la foto de sota.L'Ictineu és un premi que m'estimo […]

Algú em va comentar un dia, en parlar de determinats problemes mèdics difícils de resoldre, que al capdavall un acaba esdevenint especialista de la seva malaltia. Fa molts anys, vint si fa no fa, que formo part d'un grup d'història del barri, i deu que participo en Tot Història. Tot plegat, que amb aquestes activitats he après molt més que no pas en els estudis acadèmics i convencionals. En el tema històric, com en tants altres, quan més llegeixes més t'adones de la relativitat del que sabies, de les mentides o mitges mentides que t'han amollat des de totes les bandes ideològiques, i de què, quan més estudies i llegeixes més t'adones de […]

Els mitjans tradicionals es van dedicar exclusivament a transmetre incendis i saquejos, fets que van ocórrer, i que són condemnables, però també s'estavem cometent violacions de drets humans que no estaven eixint en la tele. Catalina, estudiant xilena, segons Carlos H. de Frutos, «El Chile de la generación sin miedo: "Ya no pueden hacernos más daño del que nos hicieron"», Eldiario.es,

“Cuando puedas doblarte sin romperte, ser flauta y amigo del viento, conservar tu verde vigor, crecer junto a otros sin perder altura, estar vacío por dentro pero robusto por fuera; y ofrezcas tus brotes sin temer a ser desposeído, y la lluvia te acaricie y la cola de la marta y la mano de un artista –tú mismo- te guíen por la vida, sereno y noble, dale gracias al bambú que lo hizo antes que tú”Zhu Pu, Tratado del bambú, Pequeños paraísos. El espíritu de los jardines. Mario Satz.       Lo dicen los jazmines: todo lo que nos duele es pasajero, las cosas que nos preocupan a veces no son importantes, el leve soplido de un […]

S'ha estrenat l'esperada pel·lícula La hija de un ladrón, avalada per un munt de crítiques molt favorables, sobretot pel que fa a l'actuació de Greta Fernández, filla d'Eduard Fernández, pare i filla també en la ficció. La pel·lícula és el primer llargmetratge de Belen Funes, qui també és coautora del guió, inspirat en un seu curtmetratge anterior. Afortunadament, com en d'altres sectors professionals, moltes dones joves estan realitzant un munt de pel·lícules interessants, en aquests darrers anys. Com que la història es mou en un volgut mar d'ambigüitats, pel que fa al passat recent i llunyà […]

Cabut i poc pràctic, i es veu que amb un poc de temps, torne a fer un apunt amb el Boox Note. Escric novament amb l'app Writer+. Va bé. Ara li connecte un teclat Silver Crest sense fils que ja no recorde d'a on el vaig traure, i també escriu prou bé. La llàstima és que els accents els he de polsar en el teclat de la pantalla, perquè per ara no he trobat la manera de fer coincidir la disposició de

BIGAS, Joan Tardor dins Associació Fotogràfica Jaume OllerTan obstinada,la llum que vas occintentre les dents.

Com tothom sap, els ja espanyols van ensenyar als futurs nord-americans a celebrar el Thanksgiving (o això expliquen, pagat entre tots, els savis d'@EspañaGlobal), i el dia que va néixer el Nen Jesús el drap en què el van embolicar a Palestina (o amb què s'embolicaven les muntanyes) duia els colors de la rojigualda, com es pot veure reproduït al pessebre institucional de la foto. "Todos los que

He esta tornant a escoltar estos dies Angelo Branduardi i Sérgio Godinho (també Fabrizio de André . I m'ha passat pel cap que són això que se'n solia dir «cantautors». Amb estils ben diferents i de països supose que poc comunicats. M'ha passat pel cap que la diferència amb els «cantautors» valencians, catalans (i d'Espanya en general) podria ser que estos cantaven per a un país que va deixar

Des de l'any 2010 i organitzat per la Comissió Europea i el Fòrum Europeu de la Discapacitat, dins les accions previstes en l'Estratègia Europea sobre Discapacitat 2010-2020, i per sensibilitzar sobre els desafiaments als quals han d'enfrontar-se les persones amb discapacitat i promoure iniciatives d'accessibilitat, ve atorgant-se un premi per aquelles ciutats de més de 50.000 habitants de tota la UE que demostren una millora de l'accessibilitat en aspectes fonamentals de la vida urbana, a la vegada que implementen plans concrets per anar millorant en el dia a dia.En setembre va fer-se públic, la nostra ciutat, per segona vegada es presentava a aquest premi. Va haver de superar els projectes d'altres dues […]

Ahir, a la Filmoteca, passaven C'eravamo tanto amati, un dels títols mítics d'Ettore Scola. Es podrà tornar a veure diumenge. En la seva època d'estrena (1974) va tenir força èxit i va rebre uns quants premis. El passi estava relacionat amb la publicació del llibre De Escipión a Berlusconi. Una historia de Italia en 50 películas i va ser presentada pels seus autors i el director de la Filmoteca. És un llibre que pinta molt bé tot i que en fer una selecció cal triar i és podrien afegir i suprimir títols, segons el gust de cadascú.La pel·lícula, durant dues hores, fa un repàs vital, sentimental i polític […]

Posats a importar tradicions anglosaxones, n'hi ha d'altres millors que el consumisme esbojarrat del Black Friday (el mateix Thanksgiving, per exemple, que és un Nadal avançat), però bé, és el que tenim. Aprofito, doncs, per vendre-us una mica de ciència a preus rebaixats. Que me la treuen de les mans, escolti!A l'ARA he parlat d'híbrids entre animals i humans, de com l'ARN va ser el principi de la vida al planeta, i de com s'ha aconseguit endarrerir el rellotge de l'envelliment.I a la secció de cinc minuts de ciència a El Balcó de la SER he parlat dels problemes que tenen algunes dones esquerranes amb l'olfacte, com els bacteris ens controlen el cervell, el sexe de les […]

Dotze casos d’epilèpsia que l’autora aprofita per explicar la complexitat del cervell i els intents, fracassos i encerts de la humanitat per capir-lo. “L’estat d’ànim és l’estat del cervell. Es crea a partir de processos biològics. La ment existeix en connexions de fluids entre regions del cervell anatòmic que controlen la memòria, la percepció, la imaginació, els pensaments, les emocions, la intel•ligència i les creences. La ment és intangible i difícil d’explicar, però segueix sent una cosa real, igual quen els trastorns mèdics que s’hi generen”. Aquest volum de tres-centes trenta-tres […]

Llevaba medio año ausente (alguna vez lo eché de menos), pero el chino que hace ejercicio caminando hacia atrás ha reaparecido. Así es la cosa: da vueltas en torno al parque en modo retroceso, moviéndose con paso firme y volteando la cabeza cada poco para evitar tropiezos y despistes. Podría hacer una consulta para conocer el motivo –si es una práctica venerable o está recomendado para prevenir algún mal específico–, pero me quedo con la imagen de este hombre más bien bajo, escueto y reconcentrado, que circunvala el damero de parterres y jardines avanzando de espaldas, como si quisiera regresar infinitamente a la noche de donde proviene –sin […]

D’ençà que vaig començar a llegir l’obra poètica de la Teresa Pascual, i això va ser amb El temps en ordre, he après que la seva és una poesia que sense acovardir-se posa el focus damunt les ferides i que, sobretot, tendeix a la síntesi buscant sempre l’expressió justa i la paraula precisa que ens

Tanto o más importante que el libro, en ocasiones, es la expectativa que despierta su lectura, la atmósfera que va creando conforme lo leemos. Esa expectativa nace en el acto mismo de hojearlo en la librería y abrir sus tapas. Vamos con él por la calle como quien lleva una delicatesen, una sorpresa suculenta que luego compartiremos en casa. Así que hay ese elemento de gula, de apetencia pura, pero también algo más: una apertura de posibilidades, un presagio feliz, la idea o mejor la ilusión –y cómo nos revolvemos si el libro defrauda esa ilusión– de que en esas páginas hay una clave, una voz, algo, que nos permitirá sentirnos menos solos… […]

Títol: Tiempos reciosAutor: Mario Vargas LlosaEditorial AlfaguaraBarcelona, 2019353 pàgines  L’enderrocament del govern democràtic de Jacobo Árbenz, a la Guatemala del 1954, ha sigut una de les espines més fortament clavades en la consciència dels sectors progressistes hispanoamericans en la segona meitat del segle XX. Al capdavall, el crim d’Árbenz només va consistir a idear una Reforma Agrària que repartira entre els indígenes terres improductives, per poder treure’ls del feudalisme i inserir-los dins una economia moderna. Aquesta reforma, però, insistia també a gravar amb impostos la United Fruit Company, la poderosa exportadora de […]

Sobre el poder de la palabra. Veo en las noticias el testimonio del asesino confeso de una muchacha, un caso de gran repercusión mediática. El hombre cuenta con torpeza que él no pretendía matarla, que fue un error, que sólo quería callarla o asustarla o dejarla inconsciente –la había confundido con otra y temía ser delatado. Pero ejerció una presión desmedida con las manos en el cuello de la víctima y entonces, cuando quiso darse cuenta, ella –y aquí se detiene, titubea un instante– «… estaba… parada… inmóvil». Han pasado más de dos años desde el día del crimen, pero el hombre […]

L'estraperlisme prospera,ve el divuit de julioli, tot cantant "Cara al sol",ens van donant pel darrera.Entre misses i anatemesi camps de concentració,jo vaig dedicant poemesi seguint la processó.Ai, amic Josep Maria,qui ens ho havia de dir?Però demà serà un altre dia,la mare que els va parir!

Javier Calvo, Piel de plata (Seix Barral, 2019) Quan els acadèmics o els estudiosos (ja no cal dir els periodistes) parlen d’allò tan tòpic de l’absència d’una “gran novel·la sobre Barcelona”, mai no es fixen en les novel·les que transcorren per la ciutat oculta, misteriosa, marginal o directament fantàstica. Ploren perquè troben a faltar relats

Dissabte 22 de novembre vam dedicar a Gandia un acte en memòria i homenatge a l'historiador, escriptor i amic Vicent Olaso, que ens va deixar el passat mes de juny. L'acte es dividí en tres parts. En la primera hi hagué uns parlaments, pronunciats per Rafa Gomar, Jesús E. Alonso, Ferran Garcia-Oliver i jo mateixa, amb els quals vam voler fer memòria de les diverses facetes humanes i professionals de Vicent. La segona part fou un recital, a partir de poemes seus, on participàrem, a més de Rafa Gomar, de Ferran Garcia-Oliver i de jo mateixa: Víctor Labrado, Mercè Climent, Gregori Royo, Teresa Pascual, Isabel Canet Ferrer i Josep Piera. Al final s'hi van projectar una […]

“Si me matan, sacaré los brazos de la tumba y seré más fuerte” - Minerva Mirabal

M. me cuenta pequeñas historias de crueldad de su infancia: niños que prendían fuego a hormigueros, un amigo de su padre empalando un grillo con un junco, la visión de un perro desnutrido en la trasera de su casa… Recuerdos de un pueblo del Maresme en los años setenta. Mi infancia fue enteramente urbana –a diferencia de muchos compañeros de clase, yo no tenía una «aldea» a la que ir en verano o los fines de semana– y mis primeras experiencias de crueldad con los animales son algo posteriores, de la primera adolescencia: pedradas certeras a las lagartijas que corrían por las tapias de los chalecitos de Viesques, excursiones a los descampados de La Camocha […]

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —pròpia, d'altra banda, de tot el llibre—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.Han caigut tots els pètalsde la rosa.al peu delpetit pitxeruna hecatombe. Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta hecatombe de pètals.  […]

Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit À la recherche du temps perdu en l’original francés i en diverses traduccions: és un oceà on no vull deixar de naufragar. No només l’he llegit, però. Des de l’any 2010 vinc avaluant críticament des de diferents periòdics l’aparició dels volums en què l’editorial Viena ha dividit els set toms originals. Viena n’ha publicat ja deu títols, i en falten quatre. Aquests darrers està previst que isquen abans del desembre del 2022, és a dir, la data en què s’escaurà el centenari de la mort de Proust. I […]

Set to the verses of W.H. Auden's 1939 poem, the multi-award winning “Refugee Blues” charts a day in 'the jungle', the refugee camp outside Calais.

Un libro a veces no es solo un libro y algunas palabras son mucho más que palabras. Algunos libros no deberían estar allí. Lo mismo que la vida, son un puro milagro. Lo normal es que no hubiera nada.  Que la taza estuviera rota y que no pudieras tomar café. Un libro a veces es un extraño artefacto compuesto por sortilegios y hechizos, misteriosos mantras que transforman dolor en plenitud y que resucitan a los muertos en vida. Uno de esos extraños aparatos que te comunican con  los mundos ocultos detrás de tus ojos es este experimento llevado a cabo por una Mujer de Nieve que se niega a ser simplemente Begoña Méndez y que sabe que solo las flores sin […]

Mañana viernes se presenta en Oviedo el número 18 de la revista de creación y crítica Anáfora, que dirigen desde Asturias Pablo Núñez y Candela de las Heras. Se incluye en sus páginas una larga entrevista que el joven poeta Carlos Iglesias Díez me hizo este verano (por escrito) a propósito de La puerta verde y que recoge algunas de las ideas que exploramos en la presentación del libro en Oviedo. Como tiendo a ser prolijo y hasta exhaustivo, la entrevista original se me fue de las manos y hubo que «cortarla» ligeramente. No me resisto a compartir uno de los fragmentos que han quedado fuera. No solo es el más autobiográfico de todos, […]

apoemaday: by Sylvia PlathThe hills step off into whiteness.People or starsRegard me sadly, I disappoint them.The train leaves a line of breath.O slowHorse the colour of rust,Hooves, dolorous bells–All morning theMorning has been blackening,A flower left out.My bones hold a stillness, the farFields melt my heart.They threatenTo let me through to a heavenStarless and fatherless, a dark water.

apoemaday: by Mark StrandOne clear night while the others slept, I climbed the stairs to the roof of the house and under a sky strewn with stars I gazed at the sea, at the spread of it, the rolling crests of it raked by the wind, becoming like bits of lace tossed in the air. I stood in the long, whispering night, waiting for something, a sign, the approach of a distant light, and I imagined you coming closer, the dark waves of your hair mingling with the sea, and the dark became desire, and desire the arriving light. The nearness, the momentary warmth of you as I stood on that lonely height watching the slow swells of the sea break on the shore and turn briefly into glass and disappear… Why did I believe you would come out of […]

apoemaday: by Pamela August RussellA) What is your mother’s maiden name?B) What is the name of your first pet?C) What is it with your heart that it breaks so easily?

     

   Quiere la casualidad que una parte importante de los trabajos que he ido haciendo estos meses vean la luz ahora, en noviembre, ¡todos a la vez! Hago recuento por si algún lector curioso tiene interés o ganas de acercarse a esas páginas:  En el número 431 de la revista Quimera aparece un extracto de un libro de notas en preparación –supongo que el sucesor de Perros en la playa– con el título de «Poética del sonámbulo». El dossier central del nuevo número de Turia está dedicado al gran poeta polaco Zbigniew Herbert. El dossier, coordinado magistralmente por Xavier Farré, recoge el trabajo de hasta quince […]

En temps tan accelerats i explosius com aquests i amb ments lectores tan disperses com les que ens estan deixant les xarxes socials, els editors han vist clar que ens havien de preparar píndoles de pensament concentrat: llibres breus i de format petit amb textos que apuntalen dues o tres idees sobre els temes que

Antoni Martínez Bernat (coord.), Identitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials (Afers, 2019) El conflicte lingüístic en perspectiva històrica: una comparació entre el cas valencià i el català En l’actualitat a Catalunya el català és percentualment minoritari: segons les dades de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, és la llengua que el 44% de les

Estos gorriones que picotean entre arbustos son los mismos que el año pasado. También los perros, que se renuevan cada curso sin dejar de ser idénticos. Pinos y cedros y arces y abedules son los de siempre, no se han movido de su sitio. Y así la hierba, el agua del estanque, los colores de la rosaleda… Sólo nosotros –testigos inquietos, insatisfechos, reos de una impaciencia que patina sobre la superficie de las cosas– crecemos y cambiamos, nos salimos del quicio, no coincidimos con nosotros mismos.

apoemaday: by Mary OliverBut when I came back I foundThat the body of the river was dying.“Did it speak?”Yes, it sang out the old songs, but faintly.“What will you do?”I will grieve of course, but that’s nothing.“What, precisely, will you grieve for?”For the river. For myself, my lostJoyfulness. For the children who will notKnow what a river can be–a friend, a Companion, a hint of heaven.“Isn’t this somewhat overplayed?”I said: it can be a friend. Companion. A hint of heaven.

Sorj Chalandon, El dia abans (Edicions de 1984) Fins a quin punt podem enganyar-nos i convertir una mentida en l’eix de la nostra vida? Fins a quin punt un escriptor pot forçar l’estratègia narrativa per enganyar el lector? No hi ha una resposta única per a cap de les dues preguntes, que segur que assaltaran

Subo con Layla al parquecillo del Templo de Debod. El día es frío y huraño, con ráfagas de un viento húmedo que se mete en la ropa y en la piel. La bobina del cielo se deslía y arrastra nubes inconstantes, que a veces se acumulan en forma de bolsa gris y proyectan una luz plateada que agrava aún más el frío. Las grandes piedras del monumento respiran con indiferencia. Paseo contraído, con las manos en los bolsillos, mientras la perra se dedica a perseguir a las palomas y a olisquear los arbustos. Las palomas echan a volar sin queja ni aspavientos, asumiendo el acoso perruno como parte del orden natural de las cosas. Se apartan y siguen con su paso tranquilo y su zureo. […]

Què passa després d’una gran pèrdua? Aquest és el difícil punt de partida de la novel·la que la seva autora sap resoldre amb mestratge i estil perfilant el text amb la tècnica i la paciència d’una gúbia.S’hi explica molt bé la quotidianitat del personatge central i tot allò del seu entorn. “Aquest matí el cel té vetes coral·lines. He vist sortir el sol aferrada a una tassa de cafè a l’esplanada de darrere el vestíbul de l’hospital quan passaven dos minuts d’un quart de nou. Hi vinc molts matins si he treballat de nit. S’hi està bé, aquí, i a aquesta hora no […]

vinclada:

frgmento: “We look at the world once, in childhood. The rest is memory.” — Louise Glück, from “Nostos” in Meadowlands 

Semana de sueños vívidos, extravagantes. Incluido alguno de esos que tengo muy de vez en cuando y que he dado en llamar «sueños lingüísticos». En esta ocasión, estaba en Londres, en un pub enorme –recuerdo que se llamaba The Black Tavern, un local familiar, con muchos niños y zonas de juego–, y al bajar una escalera que sobrevolaba la barra me fijé en unos bocadillos rellenos, algo así como nuestros montaditos, que uno de los camareros iba cortando en dos mitades. Entonces un amigo me comentó que eran una especialidad cockney y que la gente los conocía como «samed equals»… ¿De dónde sacaría yo ese […]

Traducció de Margarida Castells Criballés-5- Compro una planta, Li faig un lloc en un racó de l’habitació, cada dos dies li canvio la terra, m’assec a contemplar com creix, dia sí dia també, lentament, en direcció al sostre, porto el compte de les seves escasses fulles noves, la canvio de racó, encenc el llum perquè pugui respirar i l’apago per posar a prova la seva resistència. Li poso noms dels que he perdut per no oblidar-me del seu nom, li xiuxiuejo coses per atuir l’insomni, li xiuxiuejo coses després dels malsons de matinada. No, no cultivo l’esperança. Cultivo la meva desolació.