Lectures

  • El capot i l'accent

    Després de llegir el llibre La literatura recordada d'Enric Iborra Posadas em va quedar la sensació que havia de llegir el conte El capot de Gógol. Casualment, mentres torcava la pols, el vaig trobar en la llibreria de Taksenet, versió al català de Montserrat Casabó (1986). La impressió final és que és un bon conte, que retrata irònicament la classe social dels funcionaris, de manera prou

  • Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València

    Vicent Baydal i Jorge Lahuerta, Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València (Generalitat Valenciana, València, 2019)Per a la commemoració del 9 d'Octubre de l'any passat, 2019, Presidència de la Generalitat Valenciana ens va encarregar a l'il·lustrador Lawerta i a mi mateix un treball per tal de posar en valor i visibilitzar el paper de les dones en la història,

  • "No hi ha domini en les estrelles que sotgen els meus dies. Sense remordiments visc esperant trobar..."

    “No hi ha domini en les estrelles que sotgen els meus dies. Sense remordiments visc esperant trobar aquella única paraula, que no hagi estat llençada encara, entre tantes de més belles. Perdudes enmig de la sang i les mentides” - Montserrat Abelló Memòria de tu i de mi

  • UN EXTRAORDINARI SUCCÉS D'ESTIU

    Eixida d'Aín Havia estat una cosa ocorreguda inversemblant, d'aquelles que potser tothom consideraria vana, fàcilment prescindible.  Però no, ell s'havia fixat en la bellesa oculta rere el petit gest de caminar, inclinar-se cap al sòl i cercar projectes d'esperança renovada.  Havia anat cremant els dies d'estiu amb records d'anys passats, amb lectures perdudes sense cap finalitat i amb la persecució de quimeres. Vivia en una mena de ritual no estudiat: aixecar-se, passejar, llegir, menjar, escriure, passejar de nou; un xic de temps per respirar, beure i dormir, si era el cas. Aquell matí tot fou diferent. Amb éssers estimats que no sempre gaudia s'hi havien fixat que, sobre el fons rogenc i polsegós del terra que […]

  • Petites necessitats, 62

    Falguera de ca Carmina Misteriosament feliç, delicada l'estona en què dibuixe paraules per al teu habitatge: teulada, voladís, finestres, parets, façana. No és això el que m'inquieta. Acostar-me als teus somnis, falcar- los amb columnes, estructura que sosté l'hàlit, el baf quan somrius i caus al gris oblit de la memòria davant meu. No pots evitar-ho.  Finalitze l'esbós, tu perduda per viaranys on tot és possible, però invisibles a l'ull que t'acarona.  T'engronses dintre meu, t'acompanye en el ritme de l'aire.  Ara, indefensa als braços del temps, ets l'habitatge celeste on no mai regnaran foscors: arquitecte miop, tremole pel silenci, tremole davant del vimeig dels teus llavis.  Josep Lluís Abad i Bueno […]

  • Petites necessitats, 63

    Un petit somni Agafe un mot, per exemple, "cullera" i amb els dits li faig voltes, voltes i més voltes fins que en la ment esdevé un tirabuixó.  Te'l pose al davant, però tot i que no tens rossos els cabells, el mot és tant arrissat o més que la foscor dels teus.  Cullera i cabells són grafies, dibuixos en un mapa de tresors que, de naixement, oïa i em cridava.  Sempre he sabut que havia d'esperar, que si et dormies al meu si allisaria l'únic secret: als teus ulls menjar la felicitat. És així. Amb tu i els mots transcorre ma vida.  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • «Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

    Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»   Aquest era l'apunt de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del […]

  • Petites necessitats, 64

    Dona dels núvols Cel i ocells, això veig i silenci. I una pintura on ets motiu dels pinzells de la ment.  Per ella i pres d'un cos que empresona, vole cap a tu.  És indiferent que el sol ho abruse tot i resten cendres o que una tempesta de calamarsa i vendavals els ossos forade. Tu sempre vens amable, somrius i amb l'esguard fas música que tan sols jo oïsc.  I aleshores, de bat a bat, camine lliure entre els colors de les teues dents i les pupil·les. Planen els ocells mentre esdevens ma petita literatura.  Per llenç els núvols, cel meu.https://open.spotify.com/trac/3sL18IMCamKXE4G8dRu5Nm?si=5zMIzSh8RhKpiaDg-Khs7A Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Petites necessitats, 65

    Aín, el Joncaret A les primeries de setembre batega un silenci solar.  Ara, quasi tothom ha fet via a les rutines pre-programades per la societat. Hi ha un silenci encegador, la remor del vent en les fulles dels arbres i falgueres, una llum cada cop més oblíqua i les darreres autovies de formigues pels camins.  No existeix la pressa i el temps és tan sols un concepte desllustrat. També hi ha un silenci floral mentre l'orenga es vincla a terra amb les flors lila i el timonet s'agafa sec i poderós al terra: demana pluja. És així com el so dels passos sempre em porten a tu,  camí que no mai em perdrà i que no puc oblidar.  M'estime el silenci solar.  https://open.spotify.com/track/3QdEJzVqLqIIRsUSSF3m0C Josep Lluís […]

  • "La poesía existe porque sabemos que vamos a morir"

    “La poesía existe porque sabemos que vamos a morir” - A. Gamoneda

  • #FestaEstelles2020 Antibes

    Als vint anys m'agradaven molt les Antibes d'Estellés. Uns poemes breus, alguns amables, com un pastisset, d'altres picants, com un pebrera; i encara aquells que furgaven com un record amarg. De fet, vaig escriure tota una sèrie de poemes curts, que després quedaren en res, que les imitaven descaradament. Aquell estiu dels meus vint anys va coincidir que vaig fer un viatge en Interrail per Itàlia, fins a Sicília, on vaig assistir a un curs de llengua. Tant m'agradaven que aquells poemes que de tornada, com que els horaris de tren m'ho permeteren, vaig fer una parada d'un parell d'hores o potser una mica més a Antibes (que en català i occità té el nom d'Antíbol, una dada que llavors ignorava). Jo ja sabia que les Antibes […]

  • Petites necessitats, 66

    Capvespre Ho sé, aquesta és una bogeria sense nom. Ho sé, però no importa: pensar-te una vegada i una altra com si els mots foren a canviar l'emoció que em segresta i corprén.  T'escric un dia, un altre, a l'endemà... I així, mentre les setmanes passen pels braços d'un paleta que puja una corriola per acostar-te-les on sigues. Poc o res importa que aquest temps de paraules les observes o ignores.  He de construir la casa: golfes reblides d'emocions, corredors, cambres de nostàlgies liles i finestres per passions que ja no esclaten focs i cels, però que encenen.  Sóc paleta i tinc estels al pit que fan envans i habitacles per amuntegar històries al capvespres de la vida.  Ho he de fer i és prou. I contra tot pronòstic […]

  • El gran sedàs de la memòria

    Títol: Els fantàstics setanta 1969-1974Autor: Josep PieraInstitució Alfons el MagnànimValència, 2020235 pàgines  L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els seus anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.  Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (els models literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després […]

  • Petites necessitats, 67

    Dona'm pistes, anota'm símbols, marca'm l'itinerari, esporga'm els obstacles del camí! Acostar-me al cor profund és l'única independència que m'esperona. No m'importen altres opinions d'homenots i jutges, ni els cristalls amb què lligen i combreguen. Indiscret, pot haver un cel de tempesta fosca o un sol que tot ho col·lapse. No res m'afecta als espais que apame i, amb les mans, escrute. Lletra rere lletra, sé d'un bell tresor: conec uns llavis de magrana en llegir-te boges conjectures. L'equilibri del silenci amb què acompanyes.    Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Sealed Faithful Halls by Anna Fo

    Confidently crossing an imagined border between experimental film and video poetry, Anna Fo's 'Sealed Faithful Halls' is an outstanding instance of both.

  • Petites necessitats, 68

    Bombolles. Els mots són bombolles que olen a tu.  No t'ha conegut molta gent; has passejat a la vora d'elles, estranya i lliure, aliena i amb la distància que et permet el cos. Però amb aquesta lentitud de setembre t'encapsule en bombolles que esdevindran mots i sons. Batecs d'un cor que marcàrem amb timidesa.  És una festa el tobogan del viure que ens esllavissa. Esclatem totes les bombolles possibles, compartim-les amb alegria.  Més enllà de l'anècdota discreta, ser amb tu per les paraules; en elles créixer per significar la carn i fer-nos vida. Escèptic, ara crec en els misteris, oh núvol blanc, senzill miracle. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Petites necessitats, 69

    Fotografia de Gio Barlett Nevava.  Nevava sí, i no et vaig conéixer sota el fred gris d'aqueixes circumstàncies.  Però jo m'estimava les dones i fades. Em xiuxiuejaven paraules i no mai feren burleta dels meus horitzons.  Passaren estacions. Mirava el terra cada capvespre i, a cada pas fet, solitari anotava melodies per als parcs adormits.  Assegut als bancs, braços de desmais m'acompanyaven mentre combinava noms de flors i estels.  Perseverava en la llum que s'amaga quan, a boqueta nit, evitares trepitjar els pètals dels cirerers.  Nevava d"una altra manera i sí et vaig somriure. Tot el silenci del món vessat pels llavis i, muda, encengueres l'enigma arrelat en la teua mirada.  Motiu i bellesa: et vaig veure.   Josep […]

  • "M'he anat perdent a poc a poc. Ja no em conec les mans, els peus. Visc en una casa de tants anys com..."

    “M'he anat perdent a poc a poc. Ja no em conec les mans, els peus. Visc en una casa de tants anys com si, sense voler s'haguès desprès de mi. I jo fos un fantasma, arribat de lluny, que s'hi mogués  amb placidesa. Em rodegen plantes i flors; roses vermelles comm sang i les fulles verdes i lluents de les camèlies. I el record vivíssim dels teus llavis  damunt la pell. I em pregunto si aquesta casa on em trobo i aquests ulls amb què m'ho miro tot, són meus” - Montserrat Abelló Memòria de tu i de mi

  • "Preludi Mira-t'ho bé, ben clar, ben net. No alcis  els ulls, damunt els ulls, altiu, de l'altre ni..."

    “Preludi Mira-t'ho bé, ben clar, ben net. No alcis  els ulls, damunt els ulls, altiu, de l'altre ni els deixis caure, fosc, fins als peus. Mira-t'ho bé, ben net, ben clar. Mira-t'ho  bé, que això s'acaba” - Moments feliços, Oriol Izquierdo

  • "Obituari People change and smile, but the agony abides. T.S.Eliot He anat a caminar pel camp fins..."

    “Obituari People change and smile, but the agony abides. T.S.Eliot He anat a caminar pel camp fins a Son Bou i he vist els trencs solcant l'enfront de LLucalquelba Sota un cel generós perfumat de llentrisca les figueres lliuraven en terra els seus fruits Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa Desterrades les aus orfe d'antigues dunes jo em pensava gelós que el paisatge era nostre dins les síquies la gent llença llaunes i fems Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa explotada que estim amb dolor de fill pària Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells S'omplen totes les cales de bars i de murs La llum grega es tenyeix  de […]

  • Petites necessitats, 59

    Flor silvestre Et mors i tot s'acaba. I és normal i just que siga així. Però tu irradies aqueix molsa indòmita de la llengua amb què ens criàrem, la llar i el foc que ens refugià del menyspreu, d'aquells temps foscos d'oportunisme i somriures burleta.Irradies la llum dels servers, l'aroma silvestre de nogueres, la dolçor de les garrofes,  i tens la mà que no tremola i sí recolza, com l'ombra vacil·lant dels àlbers que sempre s'agraeix. No mai hi haurà cap excepció i als llavis dels xiquets seras batec del foc i l'aigua en pronunciar-te.  Aquest amor forjat al ritme d'enclusa transparent.  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Cullen mores

    Una de les coses que em em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, d'arços olorosos; que els ànecs feien niu als ullals —algun se'n veia volar, això sí, des de la porta mateixa de casa—, que hi anaven […]

  • De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià

    Vicent Baydal i Ferran Esquilache, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020 Després que Ferran Esquilache rebera a finals de 2017 l'encàrrec de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell d'estudiar un dels dos nuclis històrics del poble, el de Mirambell, corresponent a una antiga moreria medieval, ens vam endinsar en una apassionant investigació històrica

  • Petites necessitats, 56

    Sureres d'Aín Tot escoltant el capvespre, veig la melodia monocord de les cigales sobre l'escorça dura i seca d'oliveres i sureres.  Éssers efímers i quasi d'esquelet transparent; com les ales que, en fregar-les, pinten el nom teu un cop rere l'altre en l'èter que respire.  Com oblidar-te, si en el silenci jaspi d'hores el cor arreplega i explosiona d'una tendresa més enllà de mancances o excessos.  Reinventar-te, un esbós animat em cal tan sols per agafar de nou la ploma i construir palaus i deserts que t'acollisquen. No mai esdevindràs propietat meua, ni de cap altre ésser.  T'escric per respirar la màxima llibertat; saber-la és prou, el color que il•lumina aquest rengló, una vida escrita amb la tendresa exacta […]

  • Petites necessitats, 57

    Serralada d'Espadà, Aín Molt més que tot allò que tu vares conéixer t'he deixat escrit; allò que ni sóc conscient, però he anotat en el quadern de les promeses, tot donant-li importància a aquest senzill estimar les paraules.  Zenit i nadir d'un futur, la petita voluntat d'acompanyar-te en aquest voler sense haver-lo previst. Escriure per assaborir l'univers, tastar com de llarg pot ser allò que desitge per a tu, això que s'anomena amor, oh flor feréstega d'aquest bosc, meu jardí.   Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Petites necessitats, 58

    Cípsela És una lenta harmonia de sons que em transporta als teus ulls obsidiana: pell de terra fosca i fresca, acceptada des de l'inici dels llums quan vaig veure't.  Ets paisatge que engendrà consciencia i em mogué al silenci del vers no dit; ets paisatge i espill, criatura de carn serena. Una umbrel·la que acollí els vents d'estiu per somiar formes perfectes, com la bellesa s'abilla, em sorprèn.  Oh territori del quars rosa i neu: delere els llavis si cada dia dius, quan cada dia vens.  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • …i juliol i agost

    …i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa

  • Petites necessitats, 60

    Figuera, casa Juan És una paraula estranya Cinnabar.  Acompanya una melodia a què dona nom i, tot escoltant-la, t'escric.  Hem volat com papallones matineres assedegades de mel. I l'hem tastada.  Al capvespre, en aqueixa distància que assenyala passions, has fet melmelada de figues. Una foto m'has enviat.  T'imagine entre els atifells i el cabàs buit. Netes i triturades amb el polsim de sucre (no li cal), el rajolí de llima i unes pólvores de canyella. El bany de Maria ho segellarà.  Aquest matí hem compartit amb vista, gust i tacte la mel als llavis. No mai trobaré res que ho puga superar.   https://open.spotify.com/track/0AuiARc611uMh8Bf9dYbC9?si=N_Y4l0HxSQCFUf3G7bsHAw  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • Desig,Oriol Izquierdo, del seu poemari preciós Moments feliços

    Desig, Oriol Izquierdo, del seu poemari preciós Moments feliços

  • Un enjambre de raíces

    Un enjambre de raíces

  • Petites necessitats, 61

    Agrair fotografia a Joe MacDaniel Camine per deserts imaginaris i n'ets la duna.Un paisatge que entrelluque magnífic, grandiós, reste bocabadat. Si el nostre amor fos així d'extens...escriuria nit i dia, beuria el que fos just i menges no cruentes.I tot això per salvaguardar i acréixer-lo amb forta fermança, empetitit per la fastuositat serena d'allò observat.I a la vora teua, protegit del fred, faria foguera, obriria el sac per a dormir sota el cel, et taral·lejaria el nom mentre em venç la son.No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. I la nit que ens agombola. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • philamuseum: “My drawings are the key to my work. I began with...

    philamuseum: “My drawings are the key to my work. I began with drawing: I have never stopped drawing.” —Auguste Rodin “Nude Couple Embracing,” date unknown, by Auguste Rodin “Mother and Two Children,” around 1880, by Auguste Rodin “Maternity,” around 1880, by Auguste Rodin 

  • KURT VONNEGUT

    KURT VONNEGUT

  • "«Esperan la llegada de los dioses, pero no ven los ojos de las bestias que los miran. No oyen como..."

    “«Esperan la llegada de los dioses, pero no ven los ojos de las bestias que los miran. No oyen como los escucha nuestro silencio. Encerrados en su razón, la mayoría no conseguirá nunca franquear la sinrazón, o lo hará al precio de una iluminación que los dejará locos y exangües. Lo que tienen entre manos los absorbe, cuando las manos están vacías, se las llevan a la cara y lloran. Los humanos son así.»” - Pan troglodytes Ànima, de Mouawad

  • "Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbre i el cel..."

    “Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbre i el cel i malgrat el foc. Els humans queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats tota la vida per un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embongits i exangües. El que  tenen a les mans els absorveix, i quan no tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així.” - Pan troglodytes Ànima, Mouawad

  • "Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia..."

    “Els humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. Diuen Tinc un jardí. Diuen La meva família, els meus amics. Diuen La gent, diuen Tothom. Els humans diuen Meu, meva, meus. Per exemple, en Coach diu El meu mico quan m'assenyala amb el dit.” - Pan troglodytes Ànima, Mouawad

  • Petites necessitats, 70

    I si mai ningú no hagués conegut cap paraula?  I si per això no haguérem vorejat l'autoconsciència?  I si mai ningú no hagués sabut dels Altres i llurs somnis?  I si mai ningú hagués sostingut la llum als palmells i als ulls una cataracta de núvols?  I si mai ningú hagués patit la pertinença i pèrdua?  I si mai ningú hagués esperat l'esclat d'una flor?  I si mai no s'hagueren registrat petjades a la terra?  I si mai ningú no hagués pogut dibuixar un cor sobre el baf?  I si mai no hagueren hagut portes, ni llindars?  I si mai cap cercle s'hagués tancat amb una íntima presència?    Després de l'obscuritat, tu.     Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir   […]

  • "Filius insulae Facit indignatio versum Juvenal               Sóc al bosc de S'Artiga i és..."

    “Filius insulae Facit indignatio versum Juvenal               Sóc al bosc de S'Artiga i és hivern Fa fred M'he llevat les sabates Ara escric caminant descalç entre el pinar Així sent bé la terra L'antiga i aspra terra endogalada Dels avis dels besavis dels meus avis Hi ha xalets il·legals Hi ha dos gossos que borden Amargats amb lladrucs de pell negra i piscina Hi ha un citröen tirat    una moto una cuina       un sofà (no mentesc!)           un be mort i un somier Jo volia només fer un poema bucòlic Escriure És bell el camp entre els turons de l'illa Cal que cremi els records d'uns paratges de faula No sé viure sotmès ni amb mirada turista Al pou sec hi ha […]

  • CANVIS, SUBSTITUCIONS I RELATS NOSTÀLGICS

      Ja fa anys que em desplaço a peu, sempre que puc, encara més aquests dies estranys en els quals, amb les mascaretes i l'ambient ensopit, la gent, en ocasions semblem l'exèrcit de les ombres. Ahir vaig observar les moltes botigues i botiguetes que tanquen aquests dies, amb cartells a la porta que n'anuncien el traspàs. Algunes son molt conegudes i, se suposa, emblemàtiques, com la Camisseria Xancó, dos-cents anys a la Rambla. Algunes, com aquesta, son de Barcelona', d'altres pertanyen a algun barri en concret i son conegudes per la gent que hi compra i prou. Una de joguines del carrer Manso, on sempre comprava coses per aniversaris i festes nadalenques, també plega. Plegar és una paraula que  també va esvaint-se del […]

  • FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT (3)

      Avui hi ha moltes ciutats catalanes que tenen algun carrer dedicat a Layret: L'Hospitalet, Badalona, Sabadell, Cerdanyola, Mataró, Mollet, Terrassa, Balaguer... La majoria pertanyen a la província de Barcelona. També porten el seu nom centres i institucions diverses. A Barcelona té una plaça dedicada a Nou Barris però no és ben bé el mateix que haver recuperat el seu nom per al Paral·lel. En aquest cas es va prioritzar la tradició. No em sembla malament però no sempre es fa així, depèn de gustos, circumstàncies i governs.  La plaça on es troba el monument es diu Plaça de Goya, molta gent la coneix encara com a Plaça Sepúlveda, no crec que s'hagi plantejat fer coincidir el nom de la plaça amb el del monument i […]

  • No m'estranye gens ni mica.

    Ho llegia a la premsa aquest matí; el periodista feia l'afirmació com aquell que fa un descobriment, quan en realitat és una situació més que normal, i és que malauradament els veïns de Castelló, tot i estar majoritàriament conscienciats que cal emprar el tren si volem millorar el medi ambient, per ser aquell el mitjà de transport amb mínimes emissions contaminants, l'emprem poc, cada dia menys,  per fer desplaçaments curts, sobretot per desplaçar-nos a València. Que en aquests moments només un 5% dels castellonencs que ens desplacem a València o fem en tren, davant del 90% dels desplaçaments que s'efectuen en vehicles particulars, ve a demostrar que la mobilitat metropolitana en tren entre les dues capitals té una […]

  • Contorsions normatives

    Vaig comentar que l'invent i l'ús de la paraula cribratge era una conseqüència de la pressió i la imposició del castellà també en la nostra activitat normativa. A més, és una forma adobada de cultisme, perquè amb eixe excipient es veu que tot passa o es dissimula millor. Em va replicar un company de llista que no podia ser castellanisme i cultisme alhora, cosa que em va fer pensar si no hauria

  • FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT (2)

      Moltes grans figures de la vida política i social de Catalunya, durant el primer quart del segle XX, son, avui, poc conegudes. El centenari de l’assassinat de Francesc Layret pot ser una bona ocasió per recordar aquella època, complexa, fins i tot, a l’hora d’explicar-la i interpretar-la i que ja ve d’un segle XIX amb canvis accelerats i projectes malmesos. Layret, a mes a més, és un exemple de superació personal. Un atac de paràlisi infantil, de molt petit, el va obligar a anar sempre amb crosses, això no va ser un obstacle per als seus estudis ni per al desenvolupament d’una gran tasca política i professional.  Va ser un estudiant brillant, actiu, participatiu, que va exercir un veritable lideratge. Va entendre […]

  • Silenci, comença la sessió: Big, i l'esperit de Peter Pan.

    Comencem aquesta nova secció, dedicant el post a una pel·lícula de culte. A finals dels 80, molts de nosaltres vèiem per primera vegada Big, un film dirigit per Penny Marshall, on un noi de 13 anys troba una màquina màgica amb un bruixot d'ulls inquietants, al qual li demanava ser gran. L'endemà aquell adolescent es lleva convertit en un home de 30 anys, un home amb l'esperit de Peter Pan. Al principi, el protagonista es comporta com un nen amb un cos d'adult, però quan s'enamora de la protagonista comença a esdevenir adult, treballa, es mostra ocupat. En un moment donat, el seu amic de l'institut, li diu on pot trobar la màquina que el pot tornar al seu món, i després de donar-hi voltes, el noi decideix tornar-hi, deixant […]

  • La foto del sàbat / 8

    Enfoque amb un últim propòsit ingenu mentres passe el congost que em du cap a una nova versió del desgavell anterior.

  • Cita dominical / 618: Ho Yunmo

    Com diem aquí: el fruit cau quan l'ocell s'envola, és a dir, que es lliguen els dos fets per bé que no hi ha relació entre ells. Ho Yunmo, personatge d'«El bolet vermell», relat inclòs dins del llibre L'acusació de Bandi, traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu.

  • El problema el tenim tots

    Madrid té un problema. La corba de contagis de Covid-19 ha arribat a un punt perillós que, tot i no ser comparable als pitjors moments de la primera onada, demostra que la pandèmia s’ha tornat a descontrolar. Però el millor indicador de l’impacte real del virus no és el número de diagnòstics, que depèn de quants tests es fan, sinó la saturació del sistema sanitari, que és el preludi a l’augment de mortalitat. Ahir tenien un 20% de llits ocupats per malalts de Covid-19 (40% a les ucis), una situació que s’acosta al col·lapse. Un article publicat a ‘The Lancet’ aquesta setmana situava Espanya, després de mesurar una sèrie d’indicadors, entre els països que pitjor s’han enfrontat a la crisi, al costat de […]

  • Les galtes i les mofles

    Prove de dormisquejar de tant en tant durant les vacances, però els entreteniments que me se proposen cada dia em fan eixa faena quasi impossible. M'ha assaltat el dubte sobre el nom de les galtes (o de les galtes grossetes) que tenen uns companys collistaires, aixina que pegue una mirada a la xarxa i trobe més del que em pensava sobre la variant «mofles» que apareix en el dnv —¡vaja!— i que crec

  • Aproximació a "Solitud", de Víctor Català

      Aquest text va ser escrit i llegit com a breu preàmbul a la projecció de la pel·lícula Solitud (1991, Romà Guardiet), el 18 de setembre de 2020 a l'Ateneu Barcelonès.   En una entrevista amb Tomàs Garcés l'any 1926, l'escriptora Caterina Albert, qui signava amb el pseudònim de Víctor Català, afirma: "Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però ¿quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?" Per sort, va seguir-la. I així, aquestes tintes negres van ajudar-la a escriure Solitud. És una llàstima que només disposem de deu minuts per parlar d'una obra i d'una autora que donen per a tant, i que […]

  • DESITJOS CONVENCIONALS I CINEMA DE BARRI

      Fa pocs dies, per la televisió, vaig recuperar una antiga pel·lícula de 1955, d'aquelles que jo classifico com 'de cine Condal' perquè les relaciono amb el meu cinema de barri habitual, en el temps de la infantesa. Afortunadament, encara que les pel·lícules no fossin 'aptas para menores' en aquells cinemes es feia la vista grossa, en general. One desire es va titolar, en castellà, Su único deseo, i el desig en qüestió era el de la protagonista, una dama de vida pecaminosa, terme que en aquells anys intepretàvem, a tot estirar, amb anar lleugera de roba i jugar a cartes en locals sospitosos. La noia volia formar una família convencional i ser respectacle, però, això sí, amb el Rock Hudson que és un jugador […]

  • CONTRABAN (DE VERSOS)

    A l'Arts Santa Mònica han aconseguit esquivar la possible suspensió dels Dilluns de Poesia, titulats enguany "Contrabandistes" i comissariats per Simona Skrabec, agrupant les sessions pendents del cicle en dues tardes, els propers dimarts i dimecres 29 i 30 de setembre, i plantejant-ho com una lectura i diàleg amb el presentador de cada poeta i tot seguit amb un altre poeta coetani. La nòmina té

  • Bon dia, de matí

    El llanterner em replica: «"Bon dia", no; ara és "bona vesprada"». Són vora les quatre i havia d'haver vingut a les tres. He hagut de dinar a la una per a arribar a temps. És una conversa telefònica, ell parla en castellà i m'entén perfectament. És jove. Una de les coses que li deuen haver quedat gravades en el cap de les classes de valencià de l'escola deu ser això. Ja va bé, li servix per a

  • Des del present

    HAMITI, Bess dins Relats en català Arrels de sol, les úniques que duen a lluna plena.

  • Una sensació de trenta anys

    Tinc una sensació de trenta anys cap arrere. Si pense que es tracta dels anys noranta, em pareix despús-ahir. Trobe que estos vint anys del segle xx, este any 2020, és més o menys una extensió o pròrroga de l'any 2000, aquell any que vam pensar que tornaria a fer rodar la bola del món. Ho veig un poc com si fora fa unes hores. Encara ressacosos. La percepció que tenim de les coses pareix que

  • El camp dels morts

    Cançó de la setmana: Miórtvoie pole (S. Prokófiev) - M. Gritskova, M. Prinz El 23 de novembre de 1938 s'estrenava amb èxit Aleksandr Nevski, una pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein que recrea un episodi viscut a Nòvgorod al segle XIII: la victòria d'aquest estat, amb un exèrcit format majoritàriament per homes del poble que anaven a peu, davant l'invasor, el gruix de l'exèrcit del qual eren nobles a cavall. Per si no n'hi hagués prou amb l'èpica de la desigualtat de les forces, la batalla final es va lliurar sobre el glaç del llac Peipus, i us podeu imaginar que Eisenstein no en va desaprofitar les possibilitats cinematogràfiques.

  • Cor pescat

    S'avança amb successius començaments Enric Miralles (arquitecte)  ARTUR dins Artur Artesania Poques vegades m'han arribat  al cor en aquesta vida. Però ara prefereixo de ser jo la seduïda seductora. L'ham només és el principi, l'esclat que et fa estar en vena. Tot i el dolor, no puc  ni vull arrencar-me'l. No oblido mai que recordar  és tornar al cor.

  • Garbellant el lèxic

    En lloc de posar-me a dir el nom de la ministra Calviño en va, tal com em convida a fer un apunt de la Intersindical Valenciana sobre la taula general de la funció pública (en diuen «mesa» segurament com deuen dir «mesita de nit» o per esnobisme), a última hora de les meues hores reflexives m'arriba el debat que han tingut en l'aoetic i que mos comunica August Bover en «Cribatge i cribar», i em

  • "Argonauta Jo que sóc també grec i voldria trescar com un faune les illes fulgents de..."

    “Argonauta Jo que sóc també grec i voldria trescar com un faune les illes fulgents de l'Egeu cant els llocs seculars que vaig veure d'al·lot i dic Cala'n Porter Macaret Alcaufar Trebalúger Son Bou S'Arenal d'en Castell Cant i escric amb amor el nom de boscos purs on jugàvem feliços a guerra els amics i on anava amb ma mare a cercar esclata-sangs S'Alzinar d'en Salord S'Artigueta Llucatx La Cucanya Ses Rambes Biniatzau Alcotx Vaig recórrer amb mon pare els camps de l'illa just quan tenia nou anys i era immens l'horitzó entre cans que encalçaven lladrant secs conills Biniguarda Es Banyul Tordonell Sa Boval Ho record mentre escric abocat a un futur estranger encimentat de for rents i de bars Els […]

  • Petites necessitats, 74

    Profund Teide De fa temps no parles, no.  Però emmudida et vaig memoritzar la veu. Com una òrfena en la tempesta, t'acostes per besar-me el front i et seguisc el rastre dels llavis.  Nosaltres i els pronoms que es repeteixen són llamps que ens recorren l'existència.  En la pell tacada hi habiten secs on he amagat vocals perquè la brisa no s'ature.  No mai existirà l'absència perquè a trenc d'alba i, un cop més, serà dit el teu nom per la rosada. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

  • "Terra d'adéus T'ho diria rimant decasíl·labs invictes Amidant amorosos alexandrins..."

    “Terra d'adéus T'ho diria rimant decasíl·labs invictes Amidant amorosos alexandrins blancs T'escriuria Roser sense tu no sé viure o A pesar de betzèrries serem sempre amants Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer Són ridícules totes les cartes d'amor i aquí hi sobren polítics de seny pesseter Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards El diari du un jove de divuit anys mort i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix Jo no jug a ser progre ni em venc al poder Com va dir Saramago Silenci i treball Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent […]