Uf, trobe el lloc del Fire on puc canviar la disposició del teclat físic Silver Crest que estic utilitzant. Ara em posa els accents i les lletres com toca. Em pensava que em costaria una hora haver de desistir i anar a parar al teclat en pantalla. Han segut només uns minuts. I ara, al cap i a la fi, m'adone que el dia no ha donat molta novetat, les tertúlies de sempre entre defensors de la

Takse em comenta que ha llegit un article antològic d'Elisa Beni: «Sediciones y otras zarandajas» (Eldiario.es, 15.01.2020). I, sí, la comparació de les suposades «sedicions» o els casos de justícia a la carta que apliquen els poders fàctics de l'estat, deixa un retrat ben perfilat del país que en què continuen mantenint excessives quotes de poder i de preeminència els seguidors pertinaços de la

Ja fa dies que col·lecciono discos de vinil (i en digitalitzo algun) i com a bon friki d’este món una de les coses que vaig fer en el seu moment va ser buscar una pàgina amb la que poder catalogar…

L’art no serveix per a res. En canvi, és imprescindible. Com la religió, l’art ha aparegut de manera independent en totes les societats. No és cap coincidència: els humans sentim la urgència de produir-ne i consumir-ne en el format que sigui. Per tant, deu tenir un impacte en la nostra evolució com a espècie, o no hauria sobreviscut tants mil·lennis.Fa poc es va presentar un estudi a la revista Nature que descrivia la peça d’art més antiga que es coneix, descoberta a Indonèsia: una pintura rupestre que representa els típics caçadors atacant un búfal. El més sorprenent és que té al voltant de 44.000 anys. […]

Les lleixes de les Billy de l'Ikea van garsant-se amb les fileres de llibres —es nota com ha baixat la qualitat respecte a les primeres que vam comprar—. Vaig fent la segona filera en diversos estants, que ja estaven garsats amb la primera. Supose que aguantaran, tot i que la fletxa és manifesta. Segur que en el cap mos passa alguna cosa semblant, però només ho notem quan ja estem a mitjan llibre

És per tots sabut que quan el cos humà rep una descàrrega lleu, és possible que només senta un lleuger formigueig a la pell, però a mesura que una descàrrega augmenta, el corrent pot causar cremades de lleus a severes, o fins i tot contraccions musculars i convulsions a causa que els nervis i els músculs se sobreestimulen. Tècnicament, en la majoria dels casos on es parla de "electrocucions", però en realitat es tracta de descàrregues elèctriques: un corrent elèctric funcionant a través d'un cos.I això és precisament el que s'explicava a la primera columna de la pàgina 2 del diari Mediterràneo del 16 de gener de […]

Sempre intento evitar la paraula que titula aquest article. Em sembla massa forta, irreversible, dolorosa. En el seu lloc hi poso animadversió, rancúnia, aversió… segurament són igualment dures, però no les trobo tan esmolades. L’odi és un sentiment que no té marxa enrere, que amarga la vida de qui l’experimenta i contamina tot el seu…

Cancó de la setmana: Wenn ich ein Vöglein wär (R. Schumann) - J. Prégardien, S. Piau, É. Le Sage Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, […]

Ahir va morir Isabel-Clara Simó i Monllor. La seua noveŀla Júlia és l'única obra que he llegit fins ara d'ella. Ja fa molts anys i em va agradar molt. L'hauria de trobar, perquè no sé on la tinc alçada. Crec que no va ser la primera edició i, per tant, és possible que li trobara eixe regust de llenguatge popular que sembla que les primeres edicions havien maquillat, com és habitual

Aquest any que acabem d'estrenar, any de traspàs i amb un número rodó i singular, se celebraran molts centenaris interessants, de morts i naixements. Potser sempre ha estat així o potser el final de la horrible Gran Guerra va afavorir un d'aquells increments de la natalitat que, paradoxalment, sempre segueixen a les grans tragèdies, quan els supervivients en edat de reproducció semblen voler plantar cara als desastres recents i, se suposa, irrepetibles. L'esperança humana és feble i el nostre capteniment, sovint, surrealista. O fellinià. I és que el director italià ha generat un adjectiu lligat a la seva obra o a una part de la seva obra, Com Berlanga i […]

Vam fer via cap al Pont Sec de Dénia. El company Víctor convidava. El lloc es va complir i hi havia bon ambient: dos aniversaris entre la cinquantena i la xixantena. Fea aire fresquet i solet a fora, al camp d'ammetlers, que es vea preciós des del la finestreta del vàter. Coques delicioses, paella de polp, tomaca seca i alls tendres al punt, pa fantàstic, ambient casolà... Ah, ¡carta en valencià!

 La producció o venda d'un determinat bé assumit per l'estat o atorgat a particulars a canvi d'un ingrés al fisc, s'anomena estanc. A la fi del segle XIX i començaments del XX la producció i venda d'explosius, de tabacs i de llumins era un monopoli estatal a Espanya.I com ja tots sabem com nefastos i injustos solen ser els monopolis per a l'economia d'un país, i per als consumidors, deixant a banda la venda d'explosius, els monopolis del tabac i dels populars "mistos", no va ser l'excepció. En la venda d'aquests productes es cometien abusos emparats en la legislació de l'època, davant els quals els venedors i compradors es veien indefensos.Al nostre país és […]

A plaça, de nit entrada, amb el vell poeta,sortint del bar on hem parlat de Déu, la llengua, el pensament, la terra i el temps, i dels nostres petits afers, allò amb què ens ocupa la vida.A plaça, de nit entrada, i alçar la vista: ell que es fixa en el blau quasi negre entorn la lluna, jo en la lluna plena i l’esfera lluminosa del rellotge que corona l’ajuntament com dos ulls vinguts a dir-nos alguna cosa.A plaça, de nit entrant-hi, amb el vell poeta i mirar el voltant  tot comentant la jugadade tu a tu, que gira tot i tot com torna i que segueixi girant, de veu en veu, Déu, la llengua, el pensament, la terra, el temps i els nostres petits afers, allò amb […]

1 Quan òbric la porta de baix, no, abans, quan trac les claus de Tarragona, no les de València, les que tenen un clauer record d’una altra ciutat on no hi he estat, cau la fulla de ponsètia que agafí de casa ma mare. Cau en el terra brut d’un dels carrers de la part … Continua la lectura de Llar o casa o mare

Aquest divendres es va lliurar en un dinar el Premi Lletra d'Or a Enric Casasses per el poemari El nus la flor. Des del 2013 soc jurat d'aquest premi tan especial a obra publicada. A casa nosrtra els premis sempre desperten sospites, però us puc assegurar que en aquest no hi intervé cap mena de pressions, només els gustos de les nou persones que decidim, que intentem premiar el llibre que ens ha agradat més sense cap més consideració externa. Dit això, dels set anys que fa que estic al jurat, l'atzar ha fet que premiéssim sis poetes i sis homes. O sigui només un ha sigut dona i només un no era un poeta. Aquest any, al sopar de deliberació vaig […]

Hi ha gent que valora molt que s’adrecen a ella en la seua llengua en un hotel o en un banc. Salvador Almenar, segons l'entrevista que li va Víctor Maceda, El Temps, 24.12.2019.

El documental sobre Pavarotti, dirigit per Ron Howard, s'ha estrenat a molts cinemes i ha estat força publicitat. Els tràilers promocionals anunciaven que el podríem veure a les sales convencionals durant pocs dies, no sé si serà així en realitat, en tot cas possiblement el més segur es que acabi a Can Neflix o a algun indret semblant.Amb una durada sostenible i un muntatge eficaç aquest passeig per la vida i els miracles del mediàtic tenor resulta distret i bo de veure. Inclou molt material d'arxiu, ben estructurat, i moltes actuacions o fragments d'actuacions del cantant. Una altra cosa és que ens digui res de nou sobre la seva trajectòria professional, el seu […]

Per fi pareix que el conflicte institucional ha passat realment els Pirineus cap amunt, tant per la via judicial com parlamentària. Encara que siga a bacs amb avanços i reculades (com ara ha fet el Parlament Europeu). Seria bo que les alternatives espanyoles no confessionals piularen un poc més i amb decisió republicana. Perquè el cas és que no deuen ser residuals estadísticament, però les seues

Amor undique floret (títol d'un poema d'Olga Xirinacs dins el poemari Natura)SÁEZ, Empar Johannesburg dins Enfilant finestresQuan sense conèixer-me se'n recorden.En l'impuls de l'abraçada.Si em toquen, sense fer-ho:és que ho broden.Perquè em feliciten el nom.Si somnio que.Tot és dins aquests retalls de finestra,amb el meu reflex evaporat, fidel, constant.

Mos estem enterant d'on van anar a parar els principis fonamentals —d'aquell moviment franquista— i la concepció patriotera de la societat en què mos vam educar. Pareix que vullguen salvar-mos de nou d'una democràcia que a poc a poc estava diluint les seues falòrnies a força de drets, deures i llibertats. Llibertat sense llibertinatge, com es nota que no heu passat una guerra... Velles cançons.

Que un dels poders de l’estat no tinga límits ni més arguments que l’arbitrarietat, deu ser un símptoma de corrupció de l'estructura de l'estat. A més, és el Tribunal Suprem espanyol que utilitza subterfugis interpretatius per a trasbalsar tota la lògica jurídica i mantindre empresonada una persona sentenciada a pesar que no devia sentenciar-la. Perquè l’ha sentenciada, tot i que no podia, però

Takse em fa vore que, en la confusió que s’ha generalitat sobre els termes composts de taula, com ara taula de diàleg, taula de debat, taula de negociació, etc. i els usos del castellanisme mesa en l'àmbit parlamentari per a designar el conjunt de persones que dirigixen una corporació o assemblea, han tingut un paper rellevant els diccionaris generals (diec, gdlc) i la tendència dels doctes a

Jo, com tothom, vaig tenir un avi matern i un de patern. El seu paper a la guerra civil va ser ben divers. El pare del meu pare va anar a lluitar voluntari per defensar la República. Va desaparèixer en la retirada cap a França. Diuen que va morir per la zona de la Molina,…

Trencatimons és una petita editorial de la Vall d’Uixó (Plana Baixa) que des de fa uns pocs anys ve lluitant per crear un catàleg en els quals la imatge, ja siga il·lustració o fotografia, siga la coprotagonista del llibre junt amb el text.Una empresa humil, al capdavant de la qual és el poeta i narrador Nel·lo Navarro, que ens oferix llibres ben cuidats tant en el seu continent com en el seu contingut.Des de fa uns anys i amb la col·laboració de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó, organitza Poetes & cia, unes jornades al voltant de la poesia que finalitzen amb la presentació d’una mostra antològica.L’any 2018 publicaren […]

Not from the stars do I my judgement pluck; And yet methinks I have Astronomy, But not to tell of good or evil luck, Of plagues, of dearths, or seasons' quality; Nor can I fortune to brief minutes tell, Pointing to each his thunder, rain and wind, Or say with princes if it shall go well By oft predict that I in heaven find: But from thine eyes my knowledge I derive, And, constant stars, in them I read such art As truth and beauty shall together thrive, If from thyself, to store thou wouldst convert; Or else of thee this I prognosticate: Thy end is truth's and beauty's doom and date. Traducció d'en Salvador OlivaSampler d'amor (CD)Recitat per Pasqual Maragall

Llar o casa o mare

Haiku Time is a multilingual, experimental video poem that proposes to abolish the borders of what separates us from the other, and questions the alienation of current life in the cities, where we get lost.

Títol: Memòria o caosAutor: Valentí PuigProa, 2019123 pàgines Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que  Leo Spitzer va observar com a […]

“Any nou, vida la de sempre” - Josep Pla

But with all due respect to Calhoun, the women of Generation X don’t need to be read that inner peace will come from “letting go of expectations” and to consider coming to view “our newfound midlife invisibility as a source of power.” We need to be told that yes, we expect too much of ourselves, but we deserve better from the world around us. Forget invisibility. We need to be seen and heard.Helaine OlenOpinion | For Gen X women, middle age is exhausting. Here’s why.Opinion | For Gen X women, middle age is exhausting. Here’s why.

Es una pendiente suave en la trasera del parque. Una escalera ociosa que casi nadie frecuenta a estas horas del anochecer y que lleva hasta la calle –más bien carretera, por la velocidad con que algunos coches pasan por ella– de la Rosaleda. Hay dos farolas, dispuestas a grandes intervalos, que solo alcanzan a iluminar el círculo de empedrado que hay a sus pies. El resto, vegetación y oscuridad. Quiero pensar que estas farolas permanecen alumbradas toda la noche, aunque solo sea para acompañar remotamente a los dos o tres travestis que dentro de unas horas andarán paseando y ofreciéndose por el arcén. Desde aquí arriba, la farola más cercana luce solitaria, casi […]

“S’acaba la dècada!”, declamen els responsables dels suplements literaris i culturals dels diaris mentre fustiguen els seus redactors i col·laboradors perquè elaborin llistes i més llistes: els deu millors discs, les deu millors novel·les, els deu millors poemaris, les deu millors pel·lícules… Serveixen d’alguna cosa, aquestes llistes? Ordenen, classifiquen, jerarquitzen, fan enfadar, omplen d’orgull… Però

Recull de cites d’autors i obres que fan referència al silenci. N’hi ha de moltes menes i en moltes direccions. Té molts usos i sentits. Aquest llibre en recull una bona mostra i posa de relleu la urgent necessitat del mutisme davant de tanta de xerrameca i sorolls imperants. “Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada. Tanmateix, alguns pelegrins solitaris, artistes i escriptors, […]

‘Listen. You don’t live there. You live here. With your people. Go to work. Get your money. And come on home.’Toni Morrison (son pare)

I demà tornarem a les aules i encara que correm el risc que se’ns acusi d’adoctrinar l’alumnat, haurem d’explicar que així mai. Que el denigrant espectacle d’amenaces, crits, mentides, insults i grolleria que s’ha vist al congrés dels diputats no és la millor manera d’aprendre a conviure, que tot plegat és fruit de la ronya

En un escrito reciente sobre su disco I Trawl the Megahertz, mi admirado Paddy McAloon recuerda cómo «en la era anterior a Internet, no siempre podíamos encontrar, o costearnos, mucha de la música sobre la que leíamos, [pero] teníamos tiempo de sobra para imaginar cómo sonaba o debía sonar. Curiosamente, de este modo era posible sentirse inspirado por música que uno en realidad no había escuchado. Se trata de una idea que aún me agrada». Y es así, desde luego. Mi yo adolescente lo supo muy pronto, cuando pudo comparar las páginas que Ramón de España dedicaba a Eno en su biografía de Roxy Music con la experiencia misma de […]

Els crits esverats de la canalla a banda i banda del carrer ja s’han esmorteït, també el neguit que encén la il·lusió dels grans. Els records es confonen encara amb les lluentors d’un futur que és per encetar, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls,

Escribir porque es la forma más veloz que tengo de movermeEscribir, de C. Maillard

La cura para todo siempre es agua salada: el sudor, las lágrimas o el marKaren Blixen

   

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la

Los veo en la cancha, jugando, insistiendo en jugar a pesar de la hora y la oscuridad creciente. Los veo y no los veo, medio escondidos por los árboles que envuelven el rectángulo vallado, las canastas, las dos farolas que vierten su luz tibia sobre el pavimento. Hasta que se abre un claro y el ruido del balón me llega nítido, inmediato, y los gritos que avisan y se buscan y se dan órdenes… Que celebran, también. Es un sábado de finales de año, un sábado de libertad, sin horarios, y la noche no va a sacarlos de quicio. No importa si son amigos o si el azar los ha reunido aquí para jugar un partido improvisado. Desde fuera es difícil saberlo. Pero yo […]

Boldly directed by Jim Demuth, Blood Constellations is a poetry dance film exploring family lineage. The poet is Malika Ndlovu, whose spoken and sung voice is on the soundtrack, and the piece is compellingly danced by Nyaniso Dzedze.

Al bell mig camí de la meva vida, antologia dels 60 poemes que salvo de la foguera. Publicar-los ha estat la meva manera d’allunyar-me’n, desprendre-me'n, treure-me’ls de sobre, començar altres coses. Ordenats per pensament, sentiment i estómac, és una manera com una altra d'ordenar-los, tot i que estigui lluny de la veritat i l'exhaustivitat perquè hom no sap mai on comença una cosa i on acaba l'altra.La resina dels arbres és la seva memòria que enganxa peces soltes dels nostres records. La saba és la seva sang que flueix a ritme acompassat bategant. L’escorça, la pell que perd i guanya. Les fulles són els nostres desitjos que […]

Amb aquesta il·lustració de Pau Àlvarez López i amb aquest poema que vaig compondre, a pesar de la data que hi consta, quan les oronetes començaven a desaparèixer de les façanes de la Vall de Gallinera —qualsevol dada utilitzada amb intenció literària és legítima ficció...; o no?—, vull desitjar-vos que l'any 2020 siga un bell aliat per als vostres propòsits. Que es note que heu viscut, i que en deixeu constància, si pot ser, cadascú i cadascuna amb els vostres fets, amb la vostra creativitat. A la vostra manera. Il·lustració: Pau Àlvarez LópezD'HIVERN LA VALL        […]

  Eileen Chang, Brasers/Incienso (Club Editor / Libros del Asteroide) Traducció: Carla Benet / Anne-Helène Suárez La Weilong és una noia innocent que cau a les urpes de la seva tia, una dona que viu en una mansió al Hong Kong ocupat pels britànics. Vol estudiar i no marxar amb els pares a Xangai. La

vinclada:

      

Komura Settai (Japón, 1887-1940), Nevada matinal, 1924Amanece con nieve: nieve reciente, muy fina, como pelusa o polvos de talco. Ya ayer, al regresar de buena tarde a casa, el azul cobalto de un cielo sin estrellas competía con el aura anaranjada de las farolas precaria y prematuramente encendidas. Era un indicio de nieve, o la nieve misma, suspendida sin cuerpo en el aire, lluvia invisible que solo la luz revela. Ahora descorro las cortinas y la blancura me duele en los ojos. Despierto con este resplandor acerado de un sol lejano, nítido como una hoja de afeitar, y luego, en silencio, con miedo a despertarla, desciendo a la cocina. En el jardín, la tierra húmeda asoma tímidamente entre lo blanco, […]

Virginia Gave Me Roses is a warm, womanly film, directed by Fiona Aryan and written by Lani O'Hanlon, both from Ireland. Winner of the 7th International Poetry-Film Competition, staged by the poetry organisation, Ó Bhéal, in Cork.

Títol: Paisatge amb figuresAutor: Alex SusannaProaBarcelona, 2019509 pàgines  Àlex Susanna –escriptor i gestor cultural- cultiva un dietari al llarg de l’any 2018. Tot comença al gener, amb la seua lluna “brunyida i relluent”, amb l’autor llegint poemes d’Emily Dickinson. El fet em porta molt bons records, fins el meu propi diari sistemàtic de l’any 2002, Senyals de fum, tot ajudant el pare, amb la lluna vella del gener, a tallar la figuera. Els dietaristes som una estranya família, un club grouchomarxià que ens indigna per haver-hi estat admesos. Paisatge amb figures té 500 pàgines i està escrit amb una pulsió […]

En diuen tenir mal al cor perquè trobar a faltar algú provoca un mal físic, a la sang i als ossosBenvinguda a casa, Lucia Berlin

Días en los que uno llega a este cuaderno tan desasistido, tan ayuno de imanes y expectativas, que hasta agradecería la presencia fisgona de algún jubilado detrás de la valla, comentando la jugada. Para un epitafio posible: Todo en ti / fue contradicción. A fuerza de tomar un desvío tras otro, fue encontrando su camino. La cabeza en la piedra, los pies en el umbral. Soy tan capaz de rabia, odio, desdén, violencia verbal, raptos de capricho o egoísmo arbitrario como el más pintado. Que nadie parezca encontrar huella de estas emociones en mi escritura, o apenas, no significa que hayan quedado fuera. Están en la banda, en la grada, leyendo con atención y […]

Les veus i l’eco de les veus. Una claror com els cantells d’un vidre trencat, aspra. Les parets de la cel·la. El formigó. El tic-tac sense fi d’un rellotge, la successió monòtona de les hores… i dels minuts… i dels segons… El rostre eixut dels carcellers. La presó, totes les presons i l’enyorança de riure

Una revista. Una comarca. Una cerveseria. Unes quantes persones que parlen. Uns articles que hem escrit. No és poca cosa.Núria Garcia, directora de la revista Espai Carraixet ha aconseguit aglutinar al seu voltant un grup de gent que té històries per explicar. És un plaer comptar-me entre aquesta colla i estrenar-me amb un article sobre... bé, ja ho veureu sobre què si hi veniu, si aconseguiu la revista o si teniu una mica de paciència. Demà, a la cerveseria Antull de Montcada...

Aquests són 19 llibres que, per un motiu o per un altre, m’han agradat durant aquest any. Evidentment, se’n poden trobar a faltar: no he tingut temps o esma de llegir-los. O se m’han escapat. O crec que no necessiten estar a cap llista, perquè són clàssics com El castell de Kafka, que és meravella

Me llegan algunos comentarios de amigos sobre la entrevista que me hizo el poeta Carlos Iglesias Díaz para la revista Anáfora (Carlos, por cierto, acaba de obtener el Premio de la Crítica que concede la asociación de escritores asturianos; toda una alegría para él y sus lectores). Entre las parejas de pregunta-respuesta que han quedado fuera de la versión final o editada, quisiera rescatar estas dos, que parten de Seamus Heaney y Geoffrey Hill para hablar un poco de escritura, en general, y de la mía en particular. Y son palabras que, en última instancia, se ajustan como un guante a muchas entradas de esta bitácora. Al abordar el estudio conjunto y comparativo de los […]

Avui he constatat que és el camíallò que més m'estime, quin goig, quin blauquin gaudi tan intens, mil violins,no és la meta guanyada sinó el camí.Després de l'arribada el temps no és ressols inquietud, desfici... Al matíla mar estava esplèndida, el dia bellbellíssim, tot atzur, grandiloqüentcurull de sol i somnis a frec de mans.M'he assegut cara al mar, el sol als peusa esperar el plaer, a desitjar-ingenuïtat preclara- que fos etern.De la terrassa estant, llavors, fluixetel pensament m'ha dit, bo, i ara què?I he hagut de prendre el llapis per fer camí.Mentre feia camí entre paraulesel sol i el blau del mar també em […]