Respon més que no pregunta

preguntes-porcar

Per Alexandre Navarro

preguntes-porcar-navarro2Bona vesprada a tots i a totes. La veritat és que avui, per a mi, és un estrany i selecte plaer presentar un llibre, més si és el llibre d’un amic, i molt més encara si es tracta del darrer llibre de Josep Porcar. Que això s’ha de dir: som amics i tot el que jo diga aquesta vesprada ha de ser interpretat sota el prisma deformant, per a bé i per a mal, de l’amistat. També és un moment diguem-ne proustià i per més d’un motiu. Fa quasi quaranta anys em trobava en aquesta mateixa planta baixa d’aquest edifici, havia vingut amb ma mare i ella comprava al comerç que hi havia en aquest edifici “El Siglo Valenciano” (fins no fa massa anys encara venia ací enfront, o a la vora, a teixits Mallent) i vaig descobrir astorat les pintures murals que hi ha ací al darrere nostre, tot presidint els caps benèvols de les prestatgeries. Em cridà molt l’atenció i sempre que passava per aquest carrer, amb l’edifici tancat i tan llòbregues les seues finestres, em preguntava què se n’hauria fet d’aquelles pintures amb penes sí endevinades. I heus ací que estem parlant de poesia, de poesia i de realitat al peu d’aquelles pintures que decoren una de les primeres cambres de la meua memòria. Aquest és un dels miracles de la literatura, de la poesia. La capacitat profunda d’aturar, de consagrar, de sacralitzar el moment viscut i reordenar-lo per a sempre en una successió d’imatges, de sensacions i de paraules.

Aquest és el llibre de Josep Porcar: ell l’ha volgut titular “Preguntes” amb el sisè i demoníac sentit que té per als títols dels seus llibres, i jo crec que hauria de ser titulat “Respostes”, perquè aquest poemari respon més que no pregunta, descansa més que no fatiga i eleva molt més que no enfonsa. Em seria fàcil parlar d’un sol llibre, però és que en realitat existeixen tres llibres a dintre d’ell, com una mena de profana trinitat. En primer lloc, és un llibre de poemes, que al seu torn es projecten en un llibre d’imatges i tot plegat provoquen un llibre de suggestions. Amb una gran dosi de trampa, o de tromp-l’oleil (no de bades el poeta és fill d’un bon pintor), Josep ens ha preparat un doble parany: poemes que ens diuen, il·lustracions que ens projecten una visió, una entre tantes, de tot el que els versos poden oferir. A més, també, hi ha les versions etèries dels versos que podem trobar a Internet, bé al seu blog –que deu semblar-se a un scriptorium del Parnàs- o bé a les xarxes socials, com la mar Egea en temps d’Homer, amb divinitats que esdevenen monstres i monstres que es metamorfosegen en nimfes i sirenes perilloses. Direm que les magnífiques il·lustracions que flanquegen els poemes són obre d’un altre Porcar: el pintor Porcar Queral, pare de l’artista ací present.

Si he de parlar del llibre, diré que és un objecte que m’agrada, que m’agrada molt. Fa alguns dies vaig presentar una altra obra de poesia, magnífica, “La set intacta” de Ramon Guillem, que em sembla un poemari excel·lent i del tot recomanable, però que com a objecte m’esmussava (i que els editors em perdonen, si volen) per les característiques: paper massa blanc, portada massa lluenta, tipografia destarotada… En canvi, aquest objecte que tinc a les mans és una pura delícia, pròpia de les delícies xineses de qualsevol biblioteca: el paper verjurat, les guardes tintades, una tipografia que dignifica i enalteix els poemes. Vaja, el que qualsevol bibliòfil admira i celebra. Per si fóra poc, es tracta, aquesta d’una edició numerada. Voldrà dir això que és un plaer no renovable? Em tem que sí, encara que la lectura es renovarà sempre. I la lectura d’aquesta obra m’ha despertat una pregunta que em tem que ni el propi protagonista d’El roig i el negre, l’inoblidable Julien Sorel, seria capaç de respondre: què és l’amor? O, millor dit, quin tracte fàustic ha tingut el poeta amb l’amor per a poder escriure després vint poemes d’amor i un poema final? No és una obra fàcil, si per fàcil entenem un recorregut plàcid per les línies, una alfarrassada tèbia de conceptes com qui passa la dalla pel camp d’alfals i cull les metàfores que cauen plàcides al cabàs. No, aquest llibre demana un lector que s’implique, que llegesca amb decisió. La recompensa  està garantida. És un llibre d’amor? Sí, i d’experiències i d’observacions. Podria ser una obra d’observacions humanes sota el prisma d’allò viscut.

He parlat de vint-i-un poemes, que em recorden l’estructura, o més que l’estructura l’entusiasme del “Collar de la Coloma”, escrit a Xàtiva cap al 1023. Avui a Xàtiva no sé si escriurien “el collar de la coloma” o una novel·la de lladres i serenos, o de lladres a soles. Si el “Collar” tracta de les reflexiones sobre la vertadera essència de l’amor i inclou detalls autobiogràfics, en el cas de les “Preguntes” succeeix de manera pareguda. Constitueix també un diwan, o antologia de les pròpies visions que de l’amor té o ha tingut qui les escriu. Amb açò vull apuntar que es tracta d’una obra on els poemes són perfectament llegibles de manera independent i que si bé el lector pot assajar un itinerari de creació, un “viatge personal” o de “creixement interior” per emprar expressions que fa anys tenien la seua clientela, la bona veritat és que es tracta d’una col·lecció de poemes, un diwan oriental i occidental –com tant li hauria agradat a Goethe, ell, que volgué tindre un peu a cada costat– un diwan de l’experiència amorosa, com acabem de dir. Una antologia d’un sol autor, escrita d’una revolada en un mes de l’any de gràcia de 2014. I ací és quan m’assalta el vers potentíssim d’Isidre Martínez i Marzo que afirma com “Avui, com ahir, enraona el vent amb l’arbre”. M’agrada portar ací aquest vers perquè crec que Josep ha fet això: durant el calorós mes de juliol ha sigut arbre, arbre profundament arrelat a la seua terra, que ha enraonat amb el vent que el sacsejava i li batia les fulles i li somovia el brancam. No sols, però, amb un vent: amb tota una rosa dels vents.

Aquests vint-i-un poemes constitueixen una mena de brúixola marinera, molt al regust ausiasmarquià, que serveix per a orientar-se en l’experiència de l’amor, de l’amor viscut, intuït o imaginat, que de tot podem trobar, encara que no és el cas escatir què hi ha de poesia i què de realitat dins aquestes línies. El poeta ho sent com a veritable i amb això en tenim prou. Considere que és l’amor explicat, raonat, preguntat sobretot, amb uns recursos literaris que el situen amb raó entre la primera filera d’escriptors contemporanis en català, sense cap exageració. No descartem, tampoc, la petita broma, o porta que s’entreobre una miqueta, de la presència d’alguna de les altres personalitats de l’autor, en un innegable deute amb Fernando Pessoa. Està molt bé que amb ocasió de l’aparició d’una nova obra, les diferents personalitats de l’autor visiten el seu pare i l’acompanyen en tan gojós moment.

Si fa un moment esmentava la mar Egea durant l’època homèrica, no hi ha dubte que Ulisses és un dels personatges més grats per al lector. Imaginem que Ulisses, en lloc de viatjar en el seu periple durant deu anys, haguera sojornat a la platja –que sé que és un dels llocs tel·lúrics per al poeta – i al seu davant haguera desfilat la plèiade de personatges que Homer li dóna a conèixer a l’Odissea. Aquest llibre serien les preguntes que es realitza Ulisses davant la visió que se li ofereix.

Amb una recursos esfereïdors, metàfores, comparacions, metonímies que exigeixen vertigen, el poeta és capaç d’elevar a categories universals els petitíssims detalls de l’observació personal, una observació intel·ligent i calculadora de les repercussions literàries de cada element que introdueix. Als poemes de Josep Porcar no sobra absolutament res. Cada peça d’aquest rellotge marca una hora diferent, però totes elles segueixen el mateix ritme. El seu llenguatge desperta perplexitat en el lector, una perplexitat astorada i encuriosida. Josep Porcar empra una riquíssima terminologia natural i marinera, amb la platja –que ja he dit que constitueix un espai especial per a ell– ja no com un lloc estrany i desert, a l’estil d’Ausiàs, sinó com el punt de contacte entre la poesia i la realitat, entre la fantasia i la pròpia vida. Sense cap dubte, un lloc de trànsit, d’elevació i on el poeta situa l’espai més intens dels poemes. Si no el coneguera, pensaria que és un home que viu al camp, i d’alguna manera sé que la pàtria de la seua infantesa és el món rural. Les poderoses i íntimes imatges rurals que trobem espigolant els versos així ho delaten. Trobem arrels i pàmpols, les sèquies de la ment per on discorre l’aigua de l’esperit… És capaç, sense concessions a una banal enyorança, recuperar els petits fragments de l’esperit que tornen des del passat amb una prístina puresa. L’ús de la fenomenologia atmosfèrica, l’oratge dels nostres avantpassats llauradors, és una altra constant, que evidencia la profunda i estimada connexió amb la terra. I el vi, com no, que apareix ací i enllà, qui sap si substitut de la sang vital, de la sang dels poemes. Per a Porcar el vi és el símbol profund de l’amor, engolit, assaborit, recordat. I en algun moment amb ressaca, com no. Aquest ús del vi (especialment al poema 14) ens evocaria els poetes jardiners de la cultura andalusina.

La tercera pregunta m’ha suggerit o m’ha recordat una ullada al poema, cèlebre, d’Estellés, del pimentó. Ací, però tenim una bresquilla, amb el seu borrissol deliciós, que esdevé una metàfora o, millor dit una al·legoria, del sexe delitós, agradabilíssim, que és evocat pel poeta en pelar-la. És aquesta la realitat? No vull saber-ho. Poques vegades, aquest fruit saborós, i que em perdone el cast senyor Josep Carner, m’havia resultat tan evocador. Sí, una altra visió de l’amor, de l’amor celebrat carnal. Que si ara no hi és, forma part de la vida: ha sigut i amb això en tenim prou i suficient per a fer versos i celebrar, evocar i construir la vida. La quarta pregunta, parla de mans i de cireres. De la solitud espremuda de dues mans com a pinyols. Admirable.

Podria estar ací parlant un per un dels poemes, però no és la meua funció. Seria un usurpador, però vull destacar un dels millors poemes que he llegit als darrers anys, el tretzè, que parla d’un espill, encara que no siga el llibre de les dones, afortunadament.

La lectura és molt rica en matisos i no admet una única interpretació. No existiria una lectura canònica d’aquests vint-i-un poemes, sinó vint-i-una lectures de cada poema. Ara ja acabe, perquè el llibre el tindrem sempre i les meues paraules no valen res, però al poeta, en la seua veu i la seua carn mortal, no el tindreu sempre, i escoltar-lo, a ell, és el que importa i el que realment fa valuós aquest moment.

Moltes gràcies.

preguntes-porcar-navarro-3
Alexandre Navarro presenta «Preguntes» a la llibreria 3i4 el dijous 21 de maig de 2015

 

Anar-se’n com una pregunta

ManelPer Manel Rodríguez-Castelló
Publicat a Saó núm. 403, abril 2015

Josep Porcar, Preguntes. Edició de 100 exemplars numerats i signats per l’autor. Pròleg de Dolors Miquel. Il·lustracions de Porcar Queral. Castelló de la Plana, març de 2015.

Qui pregunta ja respon? Qui pregunta subtilment i amb insistència de matisos multiplica les possibilitats de la resposta fins a l’infinit? Qui burxa amb les preguntes parteix d’una «fam de camins» que s’obrin tothora a «camins de fam»? Les preguntes són fam que no troba pa, ni blat ni camp. Els poemes, tots els poemes, són en el fons preguntes sense resposta resolts en la forma de la seua indagació, en la quieta vibració de les paraules, en la seua tenacitat contra l’oblit i per l’oblit. Un llibre que parla de l’amor, del desamor que l’enclou? Un llibre que parla més aviat de l’amar, quasi sempre velat en el sil·labeig d’un dir el·líptic, com un somni dins un somni (Edgar Allan Poe): «aquesta mar que abans salpava de nosaltres». Per això tal vegada el darrer llibre de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) recorre sovint als jocs de la sinestèsia, aquella combinació d’elements procedents de diversos dominis sensorials que produeix els sentits més insospitats: «mans / ullpreses pel primer llambreig», «el perfum cantat / per la guatlla», «desfer-se’n són set / colors de silenci», «un món / ensumat entre les dents», «Per una blanca / carícia», «un glop balmat». La pregunta dóna forma al dubte i la incertesa i ales a la paraula que ajudarà a cicatritzar la ferida. El poema representa l’harmonia, tètrica en un cert sentit, de l’uròbor, la serp que es menja la cua i forma així el perfecte cercle viciós, l’espai de les preguntes sense resposta, un constant recomençar: al·legoria de l’amar, dels amants devorats per l’amor, «de quan érem uns altres / cadàvers», «quan el doll […] / esperava, fins al darrer desig, / el primer cuc de podridura».

I perquè les preguntes dels poemes tinguen sentit, perquè puguen créixer en l’exactitud de la forma, han d’allunyar-se dels tòpics a l’ús, han de renunciar a les teranyines de l’anècdota, a la pols que el temps diposita sobre la matèria perible dels mots. Porcar aconsegueix caminar amb pas ferm sobre aquest camp de mines de la literatura a força de tensar els mots al màxim, d’evitar les sendes fàcils, d’escorcollar-se minuciosament les entranyes del desengany. Aquest és el triomf del poema: alçar-se entre les ruïnes, afirmar-se sense titubejos des d’un esquinçament interior que no admet les tèbies escaramusses de les respostes ni l’oli mel·liflu de l’autocommiseració. Empresa poèticament ben arriscada i l’única possible en un poeta que ja ha donat moltes proves de la seua solidesa. El paisatge de l’amar s’ha poblat de microbis, fragments trencats de ceràmica, ganivets i sílexs tallants, formigues i aranyes, larves, crancs, meduses, cucs, anguiles, raps i serps. I el fil que trena la memòria, l’escandall que apama la profunditat de la mar de la vida, deixa obertes totes les preguntes i cauteritza els teixits malalts d’absència: 1. «per què fer pols / del pol·len»; 2. «fragments / de la ceràmica, a cada negra / esquerda pregunten al fang»; 3. «quines paraules en el sentit s’espellen»; 4. «on viuen / les mans»; 5. «de quina mirada mor / l’última pestanya»; 6. «Espores de llum?»; 7. «anar-se’n com una pregunta»; 8. «de quin déu és la parpella / on hem d’aterrar demà»; 9. «flor o medusa?»; 10. «de quin groc l’amor esgarria / mans?»; 11. «Abans veritat i ara formigues?»; 12. «Qui s’ha après el manual d’instruccions?»; 13. «quanta vida despentina un pèl»; 14. «terrós? vol vostè tastar un altre / vi?»; 15. «Pregunta al poema»; 16. «I preguntar és l’únic que li’n dóna?»; 17. «en quina sang corren, / amb quin alè, / per quines cames»; 18. «com si fores / la més bella / resposta sense preguntes»; 19. «aquest grapat d’adéus / fendint-se sense llustre ni sang»; 20. «Si és que era aigua, allò, i no bava / de lluç; si eren talaies i no burilles»; i 21. «a quin tresor de l’illa de l’oblit».

Vint-i-un poemes en forma de múltiples preguntes, acompanyats pels dibuixos de Porcar Queral amb sengles cites de poemes i poetes molt diversos. Un llibre molt ben editat (també la pulcritud en el terreny de l’edició és marca de la casa). Una adreça on sol·licitar-ne exemplars, que no seran fàcils de trobar en llibreries: www.porcar.net. Un llibre prim de molta gruixària. I, segons que explica l’autor en la breu nota que en fa d’epíleg, escrit entre el 28 de juliol i el 28 d’agost de 2014. Un pont cap a nous horitzons, després del celebrat Llambreig (2013), Premi de la Crítica dels Escriptors del País Valencià (AELC). Llarga vida a preguntes que sempre ens faran bategar.

El càntir verd

«La secreta / set intacta / al fons de la saliva», va escriure José Gomes Ferreira (Porto, 1900-1985), poeta destacat del Neorealismo portuguès. El poeta Ramon Guillem (Catarroja, 1959) comparteix l’enunciat líric que dóna títol a l’obra: «el desig de l’aigua / en la terra eixorca, / sempre a l’espera / del prodigi del cor i la paraula, / tan àvids de viure, / amb tota la set intacta». Amb aquesta noció de set, una set que s’anuncia indemne –preservada, inalterada–, Gomes Ferreira i Ramon Guillem ens regalen una imatge precisa d’un dilema aparentment fútil: l’assedegament que no s’acaba, que sempre torna, l’apressament que els humans experimentem en el moment de beure i la imperiosa necessitat de satisfacció immediata. L’acte de beure, d’assaciar la fretura, és bàsicament un carpe diem, una propensió natural a gaudir del moment. El gran tema, doncs, el cabalós i llarguíssim riu de tinta de la poesia occidental: la fugacitat del present, el glop que no assedega, les líquides baules dels instints amb els instants. Amb aquest llibre, però, Guillem fa un salt més enllà del clàssic carpe diem i ens abeura d’alguna cosa més: viure és beure l’instant, però també, alhora, romandre assedegat quan ja has begut moltes vegades. Viure és beure amb set i aquest fet, tan simple a primera vista, o al primer glop, transcendeix l’acte purament corporal i esdevé un dels reptes del poeta.

Extracte de la presentació del llibre de poemes «La set intacta», de Ramon Guillem, ahir a la llibreria Argot de Castelló de la Plana.

Tot és plató. Tot és Plató.

Joan Navarro
Presentació a Ca Revolta (València), 21 d febrer de 2014

D’après Llambreig de Josep Porcar

joan navarroUn bleix nàufrag. Alè d’aigua. Flama hipnòtica, el vers. Refracció dels mots que s’esvaren sobre la pantalla. Sobre les pantalles. El tel de l’ull i de la imatge. Quina imatge? La llum que s’escapola sobre la pell del poema. De l’ull plorós. Un calaix ple d’anys. I d’horts. I de gossos. De pors inoculades. De temors patògens. De besllums i d’algues. I els àngels planant sense esma damunt del cap del poeta. Damunt del parpelleig del poema. Del reflex de l’ànima escrita. I el pànic dels carrancs. I la respiració pneumàtica de l’oceà. No de l’oceà, d’aquesta bassa que tremola. D’aquest magí que s’extravia: tigres, núvols, arraps, les coves infernals: L’urc versaire de les galàxies: El vers que cantes, però no dius. Els focs que cremen els entreforcs de la mirada. A les cruïlles de la mirada. Del cor sense pietat del porc. El no-res del viatger omplint-li la closca. El viatge i el pànic. El viatge immòbil dels plecs cerebrals. Ací. Allà. A l’altra banda del cos del planeta. He de comprar fesols de trencar i de la garrofa i donar-me de baixa del sotrac de les pantalles. Ai. Les pantalles. Un tapís de píxels omplint les pantalles. Un grapat de píxels, la pantalla. El cervell. Els espais verticals en blanc. I els horitzontals. Les esplèndides pantalles. Verí de l’enteniment begut. Els alcohols que emboiren. Drenar-los com es drena una marjal, una ferida, treure-li el pus de la vida, aplicar-li una cànula per on s’escolen els fluids infectes. Els alcohols de les lletugues feréstegues. Sota el pont, l’esmerla etílica. Mira com lluu el llos de l’aixada! El tall i l’acer. I la fulla estreta del càvec. Les eines per cavar el tros de la vida. La terra. Per on serpentejava la séquia, un grapat de pòl. I un dia perdràs el quest. El fil. L’esma. La ruïna pairal. Els soferts llits. L’ordit i la trama de la nit quan belen les lluernes en aquest espai que ja no és espai: L’ull del monitor cerebral. El fèmur galàctic que giravolta fluorescent com un tub de neó de Dan Flavin enllà del simi i que ara ocupa el seu lloc en l’ordre de les coses: ser tempesta sota les runes d’una casa. Desendollada la lluna, verí de mamba, de mamba negra i africana, corques les fustes de l’apocalipsi, el seu retaule, la devastació del crani, l’austeritat assassina. A la llinda del vedat, les ovelles refan el budell de la nàusea. Un críptic exministre incommovible. Les pantalles tremoloses. Les pantalles de silenci. La tempesta enlluernada per la persistència de la llum. Quina llum? Per què el poeta desconfia de la persistència de la llum? Una neu inferida. Interferida. Transferida. La vida que continua malgrat la vida. El feliç equilibri de l’arquitectura vegetal. O no. I els versos agrícoles:

Empelta l’hort / i crema la remulla. / I quan la pluja/ assaone al tros / el vol semat / d’aquestes cendres, / aguaita sol / la novella flor / que exhalarà la llum / on tornaràs a néixer. // Rastella ferm / la brossa enterca, / esporga els cucs, / esmena els solcs, / dels veïns respecta / fites i bassals; / arrenglera, anivella, / dignifica els cavallons, / sostova els fraus, / inaugura el reg / i ves a córrer l’aigua / per senders / que encara desconeixes. Empelta l’hort / i crema la remulla, / i, en l’orba nit, / desperta i cull / els udols madurs / del gregal que afina, / com un violí, / entre les noves branques.

I ara, tu, empeltes llamps a contrallum i acotes el moll de l’àngel, l’alfabet de la rosa i del roser. I xafes terra i descobreixes que no hi ha paradisos confortables. I, lluner, dius que tot és boira. A palpentes, enllà i ençà de la frontera. Una pilota groga. Una ampolla de vi buida, un paquet de tabac arrugat, una jaqueta de xandall blau marí, una cinta de l’Ovidi, una sandàlia, una pinça d’estendre: heus ací els objectes d’un poema exhumat. Orfe pescador amb dues canyes. Orfe de germà i un llobarro a l’ham de la vida. El pes de l’esquer. I el mosquit il·lustrat que sobrevola un vers d’Evtuixenko. I el vent de platja que aireja un poema de Dylan Thomas i en fulleja cent més. I una palmera que balla. Escolta aquest esgarip, és de musa o de mussol? De la musa que et farà dir el que vols dir sense haver de dir-ho tot: el nom de les coses que no tenen nom. Ancorat, la vela és el vent i els àngels distrets ignoren la teua existència. Les tentines del jo que vibra. Les passes vacil·lants damunt el terra de les paraules. El moviment elàstic d’allò que es dibuixa per desdibuixar-se. I a l’escenari, entre d’altres, Andreu Vidal, Miquel Peris i Segarra, Alberto Caeiro, Brecht, Trakl, Saramago, Larkin, Yeats, Riba… Tot és Plató. Tot és plató.

 

València, octubre i novembre de 2013

Presentació de «Llambreig», de Josep Porcar

llambreig-porcar

Vicent Usó
Presentació a la Llibreria Babel, 3 de desembre de 2013

Sobre Josep Porcar

uso_vicent_featured-300x300Fa molts anys, va caure en les meues mans un poemari que es deia La culpa i que, des de la primera estrofa, des del primer vers, em va agafar del coll, com aquelles mans que sorgien d’improvís en els dibuixos animats de la meua infantesa i atrapaven el protagonista i l’empenyien a dins d’un túnel fosc. De la mateixa manera, aquells versos em van arrossegar per un pendent alhora delitós i punyent. Era el llibre que havia guanyat el premi Octubre d’aquell any -1998- i que Tres i Quatre editava en aquell format antic, que t’obligava a separar les pàgines per dalt, amb unes tisores o amb una navalla, en tot cas amb el resultat –atribuïble només a la meua poca traça- que deixava els llibres fets una pena, també La culpa, Josep, i ben greu que em sap. Em va enamorar, aquell poemari, i em va trasbalsar per la seua profunditat i em va admirar que el senyor que havia escrit allò tan seriós i tan contundent tinguera només vint-i-cinc anys, deu menys que un servidor, i ja fora capaç de burxar tan a dins de les coses. Aquella va ser la primera vegada que vaig llegir un poema de Josep Porcar, un senyor poeta a qui des d’aleshores no he deixat d’admirar. De primeres, com dic, per aquella capacitat insòlita de reduir la complexitat immensa del món a només quatre ratlles, dues imatges, vint paraules; després, quan he tingut el goig de conèixer-lo personalment, i compartir algunes aventures literàries i algunes cerveses igualment literàries, l’admiració per la seua obra ha crescut al ritme que creixia la nostra amistat. Però van haver de passar alguns anys perquè això succeira: fins que junts, i amb altres companys, ens vam posar a construir El Pont, l’associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Entre unes coses i altres havien passat deu anys, deu anys de silenci poètic després de La culpa, fins que la Xarxa va anar plena de la decisió de Josep de publicar el seu següent llibre a Internet. Però, a més, allà deia que, al marge d’oferir-lo lliurement, havia decidit obrir una promoció d’uns pocs llibres en paper i jo, que això de llegir en pantalla encara no ho porte molt bé, vaig córrer a posar-me en contacte amb ell perquè no volia perdre l’ocasió de tornar a obrir aquelles portes i deixar que novament unes mans m’agafaren del coll i em submergiren en l’univers poètic de Josep Porcar, a qui, ja ho haureu notat, no vaig a cometre la irreverència de presentar-vos perquè segurament molts de vosaltres teniu la sort de conèixer-lo millor que jo. Per això, quan em va cridar l’altre dia per dir-me que tenia nou llibre, vaig alegrar-me força, i quan em va dir que, a més, volia que li’l presentara, van entrar-me suors, perquè no hi ha cosa més difícil de presentar que un llibre de poemes. Però bé, ací estem, el senyor poeta que em va commoure amb La culpa (i amb Els estius i ara amb Llambreig) i un servidor, amb la intenció de fer-vos partícips d’aquesta festa de la paraula que és l’aparició d’un nou llibre de poemes de l’amic Josep Porcar, cinc anys després d’Els estius, un càlcul que faig perquè així, d’ací a dos anys i mig, li reclamaré un nou llibre. Cinc anys que no podem dir que han estat de silenci, perquè l’hem pogut llegir a Salms, el seu bloc i un dels de referència a la galàxia bloguera catalana, parlant de l’actualitat o de literatura o del que calga, amb el verb esmolat i la contundència i el rigor i el compromís que posa sempre en allò que fa, i l’hem pogut gaudir a través de les Veus mirades, un conjunt de video-poemes fets amb un gust, una elegància i una profunditat que certament et deixen astorat. Encara recorde aquell dia que em va arribar, no em pregunteu com, un enllaç a un video on es veien dos avis jugant als escacs, l’un amb la barba venerable de profeta i unes arrugues profundes al rostre; l’altre, potser més jove, amb els cabells despentinats i una gorra de bèisbol; tots dos amb la mirada concentrada en les peces que anaven movent, ara un, ara l’altre, mentre la veu omplia el blanc i negre d’uns versos que parlaven de continuar vivint, una veu de matisos profunds que anava desgranant aquell poema de Philip Larkin que ja no oblidaré mai. La sorpresa va venir quan va acabar-se el video i els crèdits em van revelar que l’adaptació audiovisual era obra d’aquell senyor poeta que feia tant de temps m’havia commogut amb La culpa i ara em tornava a sacsejar l’esperit a través de les paraules de Larkin. El mateix senyor poeta que de jove es dedicava a fer la rateta amb un espillet, segurament amb la intenció, ja aleshores, d’il·luminar l’àmbit més amagat de les coses, com explica en el poema inicial de Llambreig, el llibre que presentem avui i que du el títol de Refracció.

Sobre la primera part, Longituds d’ona.

Els versos inicials del poema que encapçala la primera de les parts d’aquest llambreig intens i que s’agrupen sota el títol “Longitud d’ona”, els primers versos, dic, ja ens donen la clau del camí que comencem a transitar: trenta-nou estius tremolen, escriu Josep Porcar, en algun moment de la vida, quan pensaves que tot estava sota control, que la teua prudència i la teua perspicàcia per interpretar les coses serien suficients per garantir la pau. I resulta que no, que un dia, tant se val si tens trenta-nou o cinquanta estius, tot se’n va en orris i et trobes nadant o surant, despullat de tot, enmig d’una mar immensa que sembla no tenir final i totes les conviccions se’n venen avall i tens la temptació de no creure en res. Però la vida és un pèndol i l’astorament inicial va cedint a poc a poc i la raó va alimentant les velles conviccions que mai no has deixat de conrear i aleshores entens que tot és més greu encara perquè, contra el que t’havia semblat, tu no ets el centre del problema sinó una gota més del gran allau que han provocat aquells que volen estimbar les tanques que retenien l’aigua i evitaven les inundacions. Entens que tot és encara pitjor perquè no és casual, tot allò que llegeixes als diaris i anuncien, convenientment maquillat, per la televisió, no és ni casual ni necessari, sinó que obeeix a un pla perfectament traçat on tu, la gota que s’havia cregut centre del món, no ets sinó una minúscula part de l’oceà i la teua buidor és idèntica a la de milers de persones que, amb més o menys prudència, amb més o menys perspicàcia, cadascú a la seua manera, havien alimentat el mateix somni que se t’acaba d’esquerdar. Però no et consola, aquesta gran buidor que ens aclapara a tots, no et consola, potser per això gires la vista enrere amb l’ànsia de descobrir el llit on van morir els avis arrossers / i també la besàvia, de pena, un estiu després potser perquè, ara que tot ha saltat pels aires, necessites algun ancoratge ferm, l’únic innegociable perquè el tens gravat en les cèl·lules, però no tens prou i segueixes indagant el paisatge dels anys recorreguts, fins que topes amb una altra imatge que potser no té la consistència de la biologia, però guarda el caliu de les amistats insubornables que vas fermar durant els anys esplèndids de la joventut. I aleshores mires de refer el camí que t’ha de dur sota aquell pont de la via on van passar tantes coses.

Sobre la segona part, Ranera.

A poc a poc, també el buit acaba per omplir-se de camins. I sents aleshores que la ràbia de contemplar que han desendollat la lluna i s’han exhaurit els estels ha sedimentat en un solatge d’enuig i convicció i t’adones que les veritats immutables sobre les quals havíem edificat els somnis han acabat per ser joguines en mans dels voltors que planegen per damunt de nosaltres, abillats amb jaqueta i corbata i un somriure que a penes si aconsegueixen de contenir. Són ells els que han trencat la baralla i així ja no té sentit repartir les cartes, ja no té sentit persistir en la reivindicació dels vells conceptes i potser et sents, si més no un instant, un poc desconcertat, incapaç d’abastar els nous termes en què s’explica cada dia que naix. Però és un instant només, i de seguida decideixes, tu també, que cal ocupar la plaça, d’una manera antiga, desencantats, insolubles, productes liquidats de la decepció i de l’espant, sí, ocupar la plaça, perquè mai no és tard per alçar la veu i denunciar que coneixem les trampes que han ordit per deixar-nos nus enmig de la tempesta, d’aquesta immensa pluja que ens va calant a poc a poc; sí, ocupar la plaça, perquè la veu és l’única arma que tenim. Sabem que és difícil abatre els murs que s’alcen davant nostre, però també que la nostra veu és poderosa i en tot cas que el silenci és còmplice dels voltors i els publicistes. I ocupem la plaça, sí, i cridem que l’estultícia no té límits i que els mateixos que apelen a la necessitat d’observar les regles són els primers a buidar-les de contingut, si bé convé a l’amo, i que per això no els reconeixem l’autoritat. Crides fort, cada volta més fort, que cap ni una de la immensa pluja de raons amb què pretenen vestir els seus remeis falsament miraculosos no té la consistència del gas amb que t’escalfes la llet cada matí, que la mentida ja no s’amaga, sinó que campa lliure, cada volta més desafiant, però que no té res a fer davant la nostra veu. Crides ben fort i et sents més segur quan escoltes la veu dels companys que també cridem, però el mur és ferm i només es discerneixen badalls diminuts. Però no cedirem, penses. Fins que t’adones que, com va dir Bertold Brecht, també la ràbia contra la injustícia fa més ronca la veu.

Sobre la tercera part, Empelts del llamp.

I heus ací que et trobes davant de l’espill i no et reconeixes. I sents la necessitat d’alçar de nou els vels que et protegien de l’atzar i les inclemències, sense renunciar a cap de les consignes, a cap de les veritats, però amb l’antídot al verí de la serp perfectament assimilat. I és aleshores que, a sobrevent, un batre d’ales et descobreix un àngel i amb la veu ronca decideixes seguir-lo, preguntant-te, com el savi honest de l’Alentejo, de quina manera les paraules són roses al roser. I tornes a descobrir l’alfabet i decideixes obrir-te camins i no tancar-te a patir el teu dolor, amb un somriure dibuixat al rostre, i aleshores una veu et recorda que t’estimen per compartir tot allò que estimes, més que no pas per tot allò que odies. I decideixes fer cas i agafes la pilota groga de pentàgons negres i l’ampolla de vi i la cinta d’Ovidi basf 90 minuts empresonada anys i panys al radiocasset polsós doble platina i engrescat, des del balcó, li poses banda sonora, Pearl Jam, Thin air, a l’esguard i ixes al carrer a celebrar l’existència, conscient que un guerrer desesperat és sempre un bastió més feble i mires el cel i desafies els voltors i els etzibes que has esdevingut immune al seu verí i camines pels viaranys del vers amb la cara ben alta, celebrant els dons que tens a la mà, la paraula d’un amic, el vers d’un vell poeta, el got de vi que amenitza una vesprada de pluja o de vent, el sol que davalla entre lluentors daurades i el paisatge que s’enfosqueix i s’adorm. I mires enllà i veus el ball d’una palmera i un llarg camí ple de pedres. I uns versos de Philip Larkin escrits al frontispici.

(3 de novembre de 2013)

«Un recull fresc i ple d’intensitat»

Xulio Ricardo Trigo , Serra d’Or, num. 586, octubre 2008.
Josep Porcar, Els estius, València, Brosquil Edicions, 2008, 80 pàgs.

D’agonia permanentment festiva qualifica Josep Porcar en l’epíleg d’aquest llibre l’edició de poesia. Es fa necessari fer una mica d’història de la seva trajectòria per entendre’l. L’autor comença ben aviat a publicar a través dels premis, però la seva primera fita important és el Senyoriu d’Ausiàs March, el 1995, amb Crònica de l’ocupant. Tres anys més tard assoleix el Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre amb La culpa, un llibre celebrat per la crítica. Després d’això, només alguns poemes esparsos per antologies.

Fa l’efecte que Porcar va voler fer-se un camí fora dels premis. Un fet que suposa gairebé un suïcidi al País Valencià on, amb excepcions honroses -si més no com a Catalunya- és tot un desafiament publicar sense guardó editorial o institucional. Però l’autor fa temps que va emprendre una altra aventura que l’ha portat a èxits remarcables: el seu bloc literari Salms va ser un dels primers que mereixien una visita atenta, i fa molt poc ha obert el Blocs de lletres, el primer hiperbloc català de literatura a la Xarxa. No és d’estranyar, doncs, que aquest llibre que avui comentem, Els estius, hagi tingut una primera edició d’autor a Internet, emparat per una llicència Creative Commons.

Porcar no diu en cap moment que Internet sigui el camí o el destí de la poesia, però l’apunta com una de les opcions que tenim a l’abast a l’inici del segle XXI. És una opció vàlida o no? Potser és massa aviat encara per emetre un judici i ens estimem més deixar-hi constància i comentar el llibre, que finalment ha vist la llum en una edició de les de tota la vida.

Deu anys després del seu darrer recull, Porcar ens proposa a Els estius un d’aquests llibres que ens fan l’efecte d’estar llargament meditats. Quatre parts i trenta-vuit poemes el composen. Hi ha poemes arrelats a la terra, homenatges literaris o d’amistat, i hi ha peces que neguen els llimbs habituals de la poesia per tocar l’actualitat amb alè crític. Alguns són jocs, d’altres tenen la voluntat del poema llarg que s’emmiralla als clàssics.

En aquest sentit, a través de les citacions es pot fer un recorregut per les passions del poeta. Els versos aliens són de poetes propers, gairebé referències obligades de la llengua pròpia –Estellés, Piera, Bartra, Espriu-, però no manquen els d’autors en altres llengües que parlen d’un camí personal ben significatiu per la millor poesia contemporània: Kavafis, Shiraishi, Montale. Tots ells ajuden Porcar a configurar un univers propi que arriba a tenir moments d’estranya intensitat –“Contravent”, “Clepsidra” o “Temporal”-, sense poder oblidar les seves dinou “Postals de platja”, breus, exquisits i subtilíssims apunts a vora mar que traspuen una visió humanista amb vessant crítica.

S’ha de dir que els seus poemes s’allunyen d’aquesta sensació de poesia plana que donen alguns darrers reculls. Els versos tenen sovint voluntat d’anar cap a construccions més complexes; l’estructura del poema, però també del llibre sencer ha estat meditada i arrossega un intens treball arquitectònic no gaire habitual. Tot això es veu acompanyat d’una riquesa tècnica que es manifesta, sobretot, en la perícia a l’hora de fer servir un recurs difícil, com és l’encavalcament.

Els estius és, al capdavall, un recull fresc i ple d’intensitat de Josep Porcar, a qui li hauríem de dir que no trigui deu anys més a publicar un nou llibre.

Blogs que han parlat d’«Els estius»

El llibre «Els estius» ha estat ressenyat pels blogs següents:

» Brisalls de Mar, de Montse Assens
» La Terra d’Enlloc, de Salvador Jàfer
» Ucronies, de Joan Calsapeu
» La Presó de l’Aigua, de Josep Lluís Roig
» Castells de Cartes, de Ricard Garcia
» Cupressus sempervirens, de Ricard Garcia
» El Llibreter
» Amics de Joan Valls, per Manel Rodríguez-Castelló
» Vent de Cabylia, de Vicent Baydal (1)
» Vent de Cabylia, de Vicent Baydal (2)
» Un que passava, de Ferran Moreno
» eLiteratura, de Llorenç Carreres (1)
» eLiteratura, de Llorenç Carreres (2)
» L’Efecte Jauss, de Quim Roig
» El blog de Pere Meroño
» Ulisses20, d’Adasi
» Wu Ming.cat, de Wuming
» Magnòlia en mà, de l’Anna
» Poesia Infantil i Juvenil, de Sàlvia
» El blog de l’Escola Gavina
» Rodamots (1)
» Rodamots (2)
» Eines de Llengua, per Tècnic Lingüístic
» Ultralocàlia, de Perpal
» El Microbloc de Carles Bellver
» Filant Prim, de Josep Manel Vidal
» Gazophylacium, de Puigmalet
» El Llibreter
» Literatura a dos, de Christelle Enguix i Jordi Puig
» Els papers de can Perla, de Manel Alonso
» Caminant cap a l’horitzó, de Wostin Kelter
» Sota la creueta, de Xavier Aliaga
» Un tel als ulls, de Montserrat Vilardosa

GRÀCIES A TOTS.

Els estius

Josep Piera, Levante-EMV. Panorama, 13-VII-2008

L’estiu acostuma a ser un temps propici per a la lectura, si més no per a les persones que la resta de l’any la passen tan atrafegats que -diuen- no tenen temps per a res que no siga la faena quotidiana de sobreviure. Els que així pensen, diuen això probablement perquè no han descobert que la lectura és una manera de sobreviure. O millor, de viure per sobre de l’avorriment que suposa el fet de passar el temps anant a diari de casa a la faena i de la faena a casa. La poesia, per exemple, ens permet el subtil plaer solitari de guanyar el temps perdent-lo, una de les formes més relaxants i alhora intenses de viure. I la poesia és això: una manera de sentir intensament el temps que passa, com si tots els rellotges s’apararen de colp. Fins i tot aquells als quals els dona corda el sol: «Amb un llapis apunyales l’arena i veus / que l’ombra del temps també passa».

Dic açò perquè estic llegint un llibre de poemes de Josep Porcar, titulat precisament Els estius. Un llibre que m’està convocant, com diu el poeta «a desxifrar/ la reversible pell dels nostres somnis» i així «acceptar la juguesca de patir/ un agost felicíssim». Aquest llibre que ara m’acompanya les basques estiuenques, i que des d’ací recomane, els navegadors de la mar immensa que és internet el poden pescar lliurement amb xarxa o sense entrant a http://elsestius.porcar.net i aquesta seria la més còmoda manera de llegir-lo sense moure’s del lloc de vacances. Aquells, però, que encara tinguen el gust de llegir a la manera antiga el poden trobar en una bella edició apareguda a edicions Brosquil fa un parell de mesos.

En qualsevol cas, i si el llegiu, siga a la pantalla d’un portàtil o passant fulls acariciables, veureu com són de fèrtils i lluminosos els estius, ben acompanyats de poesia.

Josep Porcar i la poesia fan un salt endavant a la xarxa

D. Sam Abrams, El Mundo, dimarts, 10 juny de 2008

Internet com a suport o recurs de la literatura té possibilitats infinites que hem de saludar amb entusiasme i no tancar-nos en el misoneisme o por a la novetat. Ara bé, al mateix temps, hem de ser plenament conscients dels perills de la xarxa, que em sembla que són principalment dos: una immediatesa excessiva que pot persuadir-nos a donar a conèixer textos inacabats i una absolutament falsa exigència de la presència sovintejada de l’autor que genera una fictícia necessitat de crear textos constantment. La xarxa és plena de textos indignes i sobrers, que tenen la pretensió de ser literatura.

Sortosament, aquest no és gens el cas del nou recull del poeta valencià Josep Porcar, Els estius, bellament editat i penjat a la xarxa des del mes de febrer i que es pot descarregar fàcilment a través del blog de l’autor, Salms, que trobaran a www.porcar.net. Els estius és un poemari fet i dret que hauria de ser l’orgull de qualsevol editor en qualsevol mitjà.

I aquest és el problema. Porcar ha decidit autoeditar-se el llibre perquè s’ha cansat d’arrossegar-se pels premis amb la filosofia del «si no guanyes no publiques» i s’ha atipat del joc del tràfic d’influències i de l’agonia del món de l’edició de poesia. Aquest gest podria induir algú a pensar que el llibre de Porcar és un subproducte líric i que la seva actitud correspon a la típica situació de si la guineu no les pot haver diu que són verdes.I res més lluny de la veritat en el cas que ens ocupa.

Els estius és un sòlid i completíssim poemari de més d’una quarentena de composicions que estan repartides, amb ordre, en quatre seccions ben definides. El títol i el punt de partida del llibre procedeixen d’uns versos de Salvador Espriu que fan «Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius. Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir. I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendres». El llibre intenta copsar i fixar els moments de la percepció de la bellesa de la vida i de la felicitat humana, salvant-los de la devastació segura i implacable del pas del temps.

Al bell mig d’aquest procés el poeta s’adona que la bellesa i la felicitat no existeixen com a béns aïllats perquè la mateixa consciència que ens els fa percebre és l’agent que també ens mostra la cara més dura i hostil de la vida. I a partir d’aquí el poeta s’adona també que la bellesa i la felicitat mai són completes perquè nosaltres mateixos som éssers escindits, part diví, part infernal com sabia i predicava el visionari William Blake. Com a conseqüència, Els estius, és un llibre serè, líric, bell, per un costat, i realista, brutal i dramàtic, de l’altre. L’autor ha llogat una casa d’estiu per fugir de la ciutat i gaudir de l’estiu en pau però troba, com Kavafis o Hardy, que no hi ha fugida possible perquè la vida és exactament la mateixa arreu.

Des de La culpa (2008) que Porcar no havia publicat un llibre. Amb Els estius la seva poesia i la poesia a la xarxa fan un salt qualitatiu.