Unitat de desmesura

floradelapell

«Peauésie», de Martin Dedron

Quanta memòria dura
una carícia,
quanta pell l’avenir,
quants anys la distància
d’una llum que ve
només de dins.

Quin desert
ple de flors
aquesta set.

 

 

Poema inèdit escrit a flor de pell que, en una nit de lluna plena, es va exiliar de Nectari, que es presenta aquest dimecres 6 de juny a La Murta de Benimaclet en companyia d’un altre Buc amb reminiscències botàniques, el Si són flors de Miquel Bezares, amb el saber fer de Francesc Calafat. Precisament de Nectari diré també algunes coses aquest dimecres en la secció La Firma del programa Plaerdemavida d’Àpunt.

Tlilxochitl

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten
Paul CELAN

Plovia com ara, a fora i dins.
Cuc de lluna, en l’hermètica
fondària, jo escoltava només
l’impalpable silenci de la pluja
entre els dits de la matinada.
Així ens volíem, nit degotant
en la nit submarina d’uns ulls
que la mar cega multiplicava
als ebris confins de l’asfíxia.
Hem passat anys com derelictes.
He inundat de fulles vermelles
la sang presa del meu cor al teu.
Cecs despertem en l’ull d’un dofí:
també invisibles, com espectres,
oblidem haver mort entre algues,
però recordem de quin recòndit
perfum d’orquídia agafàvem aire.
Plovia com ara, a fora i dins.
I encara plou perquè et respire.

Torna-hi

Et, maniant délicatement le liséré bleu
de sa longue ceinture blanche, il ajouta:
—Qui nous empêche donc de recommencer?
Gustave FLAUBERT, Madame Bovary

tornahiI no l’àngel, no
el mort. I jo tampoc.
No és cap vaivé, sinó un
torna-hi, torna-hi, torna-hi…
Infinites vegades
he provat que el blanc s’abraça
al blau, l’escuma folla
de l’ull a la cintura del mar.
Així, amor, he acariciat l’horitzó
d’ulls clucs, recargolant
imparablement com l’onada i l’ou
el verb recomençar.
T’estime. T’estime. T’estime.
Torna-hi, torna-hi, torna-hi…
I ara que plori l’enterramorts
i que cavi el seu darrer clot per
plantar una flor.

Dedicat a Màrius Sampere, infinit

Umbracle

And admire the snapdragons and dahlias,
Thinking how quiet and peaceful
The garden is.

Amy LOWELL
dahlia

Dahlia, 1914

N’olores l’ombra, l’admires
al mirall del bassal. Perd pètals.
Però la dàlia no hi és. Enlloc.
Si hi xiuxiueges, sordes sinèstesies
de l’absència l’aigualeixen
—respecta el somni del bulb.
Surts del jardí de puntetes.
Tanques la porta en silenci.
Obris el paraigua amb desgana.
Fa massa que plou en el record.

Mudança

llapisfulladitQuin rar joc de mans
haver de discernir
amb guants i a les palpentes
què és record i què espectre
en el tràfec de la mudança.
En muda dansa desfilen,
inútilment marcades,
totes les cartes jugades.
Que rar tindre encara
dues mans sota els guants
i un dit perdut per sempre
en algun lloc o algun temps
amb la carícia d’escriure
i ballar mentre marxa.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXII)

mussolvola2

Fotografia de Kees Molenaar

 

Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla.

MANEL MARÍ
— Va per tu, amic —

 

~.~

 

Vam construir una esquerda
i en vam dir tots: l’horitzó.
Ara que mar i cel trenca…

 

~.~

 

Hi ha carrerons, carrers,
avingudes, vials, carreteres.
Rambles, rondes, travesseres,
veredes, un passeig, atzucacs.
Hi ha camins, senders, dreceres,
corriols, caminals, viaranys.
Rumbs, itineraris, trajectes,
rutes, periples, trencalls.

Ara, de tornada, no cap.

[Per a Isidre, en resposta diacrònica]

 

~.~

 

Preferir els arbres
per estimar-te dins,
tan lluny. Preferir
les flors, saber-les
ulls en silenci.

 

~.~

 

Encongida, però neta,
la nit estesa al terrat.

 

~.~

 

No vénen de fer l’amor,
ni pel carrer corren ara
a fer-lo, aquests rostres
de pluja sense paraigua.

 

~.~

 

Sempre les esperes,
les esperes, les esperes.
I després fem tard
amb una rosa a la mà.

 

~.~

 

Dormen —les Restes.
Fins que perboquin
Somni i Pous ploguin
entre les Reixes.

 

~.~

 

Qui poguera
córrer l’aigua.
Córrer l’aigua
a poqueta nit,
a trenc d’alba,
com feia l’avi
o com el pare,
per regar l’hort.
Hem perdut
córrer l’aigua.

 

~.~

 

La nit en blanc no és blanca,
ni és nua si es despulla,
però l’insomni es fa a pèl.
Com tremola a l’arrel
per la branca la fulla
que només vetlla el vent.

 

~.~

 

Entre lletra i lletra, immaculats,
en silenci, com forats, els noms
es descavalquen els uns als altres.
Els llavis de qui? I per quins móns?
Estima els silencis guanyats
on les paraules s’ignoraven.

#TomWaits

 

~.~

 

Un peix de plata,
ert sota el gel,
boqueja embriac:
mira quin cel!
Estrella al bec,
un colom blanc
deixa un regal
al cap d’un Mag:
no sabeu quin
pare té el nat!
Gaspar, Melcior,
feu-me un retuit:
mirra no en tinc
per tant d’amor.
Sóc Baltasar
i m’he fugat,
cec en la nit.

 

~.~

 

Dona’m un rajolí de vi,
pren-me’n un de mar.

 

~.~

 

L’or de la llum.
Branques arrels.
Nat dins la fulla,
el meu arbre
nadalenc.

fullarbre

 

~.~

 

Guants als ulls, dits invisibles
de carícies absents com dolces
memòries de passamaneria.

 

~.~

 

Ajupint-se, un ull et cega i sotja.
Una vesprada desfent-se a molles.
Farines fòssils, forn fugaç, foc
final al fons brusent de la cova.
Posta rasant de les nits precoces,
l’ou ferrat d’un déu, morint-se d’hora.

solsticiant

 

~.~

 

Diumenge d’advent,
cull algunes fulles
abans que el vent.

fulles_adventicies

 

~.~

 

També el silenci
de la neu cau
com una destral.
So de cendra,
quin foc mut
tocar l’arpa
de les costelles
i fer-ne llenya.

reixescostelles

 

~.~

 

Mira, mor
una estrella
mentre escures
el sucre d’una petita
cullera de te.
Després diràs
que no és dolça
la llum.

 

~.~

 

Abans era l’esternut
de ningú al saló, silenci
d’absència amb ressò.
Després passa. Però
tindre damunt el terrat
té això: nota suspesa,
una gota de pluja toca
un fil d’estendre, lleu,
i de sobte t’abandona.

 

~.~

 

carícia olor
color remor
del gris

ennuvolant

 

~.~

 

Un dia de tardor,
desemmandrint,
el guant busca la mà
La carícia que retinc
s’escorcolla els dits,
n’arrecera el tacte
i se’n recorda: cinc.

guantblau

 

~.~

 

Vam ser fulles caigudes
com soldats d’una guerra
que no guanyarà ni l’hivern.
Amb panderetes faran veure
que no hi ha sang sota la neu.

fullesvermellesneu

 

~.~

 

La muntanya i aquest cel
i aquest pi despert al mig.
Cap desgana. Cap recel.
Tot és ara i tot desig.

castell-pi

 

~.~

 

El vagó no es mou
i l’estació marxa.
On és l’andana?
On les besades?
On les fulles mortes
caigudes a les vies?
Quin temps aquest,
que assassina
els maquinistes?

 

~.~

 

Recorda el de l’aigua
i oblida el de la set.
Aquest era el camí.
I t’ofeguen records
assedegada d’oblit.
Silenci serè, et seré
riu. Riu.

 

~.~

 

El vostre vent em miola
i el meu amor és peix.
Tardor sóc, una sola
flor que d’absent ja creix.

Mar miol de caragola,
cada fulla es marceix.
Vent em sobra, i cabriola.
Qui ara mor, demà neix.

 

~.~

 

D’un plor sec
també el riu
se’n nodreix.
Nu de tot,
niu de llamp,
l’arbre beu
fulles d’or
a les rels.
D’un plor sec
toca el vent
violoncels.

 

~.~

 

Gotes de pluja
en temps de sequera
afuen estalactites
només al cor.

O és Déu, llançant
lianes d’aigua
on només la pena
sap enfilar-se.

 

~.~

 

Quin silenci
més bell, tot
camins d’anada.

 

~.~

 

I l’orfe orfebre, d’or
pobre i ric de febre,
que es dona tot
sense rebre i passa
gana i dorm al vespre,
i l’aire es menja
amb sal i pebre.

 

~.~

 

El suspens de la fulla en suspensió.

Gravetats de l’amor

During my education, / It was announced to me
That gravitation, stumbling,/ Fell from an apple tree!

Emily DICKINSON

branca-escultura

Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
Hi ha amors greus i n’hi ha de gràvids.
Cert que alguns van arribar a enlairar-se
durant un temps que oscil·lava entre la nit
i una tardor, i que alguns altres, més generosos,
van covar anyades superbes, com el bon vi,
aquell que més tard, ineluctablement,
t’acaba libant a tu, reserva de nostàlgia.
He sentit amors de barra, a primera vista,
a mort, de parc, a fons perdut, de primavera,
de segona mà, de setena, de pura cantonada,
en tren, en muntanya russa, en lluna plena.
N’he viscut de genolls, d’hort, d’estables,
en cercle viciós, en triangle, en lemniscata,
de gaidó, de vora mar, d’insuportables,
d’improbables, d’impossibles, d’infinits
–aquests darrers són un mateix ball
dansat de memòria entre la mar i un dic.
Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
A tot estirar és, de fet, un pèl tot el que resta.
Hi ha amors greus i n’hi ha de gràvids.
La gravetat de l’amor és un gran misteri.
La llei de la Gravetat també cau.
Volar perd pes només quan voles i depèn
alhora de la gravitació i de la gravidesa,
per no parlar de la densitat del medi;
mai no saps si n’has d’aplicar fe, filosofia
o ciència quan vénen mal dades i oblides
que només hi has d’aplicar un pèl d’amor,
una cosa així com fer del poema un ésser,
una cosa així com aprendre a desaprendre,
com cremar les naus i el llibre de comptabilitat.
Cap n’he conegut menys feixuc que un pèl.
Cap n’he conegut que no sospesara els vols,
braços en creu, en suspensió, com una balança:
Mar o cel? Núvols o branques? Or o tremp?
El càlcul és una pedra. Poc pes té, ja, tot això.
Car no he conegut mai cap amor que dure
tant com aquest, aquest arbre esfullat i sol
que reviu, que dóna a la plaça, que fa cantó.

 

* Diacrítics en estat de sedició