Skip to main content

L’aleteig juganer d’un pit-roig el 25 de desembre de 2018 i, més tard, el d’una papallona Vanessa Atalanta al Desert de les Palmes de Castelló –també poc després a un gorg prepirinenc–, van ser les visions des de les quals vaig idear el llibre de poemes Els focs ignífugs, publicat aquesta tardor en la col·lecció Cadup de Godall Edicions. Per travessar l’any em fa goig compartir, cinc anys després, ací al blog, el poema i la visió, el vídeo de la qual, d’escassa qualitat, he pogut recuperar d’aquell dia fred i assolellat als peus del castell de Tona (Osona). Bon any!

Vidre amunt i avall, al sol
tímid del matí, un pit-roig bada
solitari sobre el capó del cotxe.
No ha parat compte encara
dels ulls encesos rere el tronc
d’una alzina on l’espiem, muts
i meravellats, com una tendra
entremaliadura d’infant.

Enjogassat, aleteja gràcilment
fins al cim regalimant de l’antena
on es posa solament un instant
per deixar-se caure, parabrisa avall,
fins al capó encatifat de glaç.
A vols i saltirons, una i una altra
vegada remunta la pista de gel,
qui sap si, com nosaltres, fascinat
per la plaent suavitat del lliscar.

Ens ha clissat i s’ha envolat
a l’exuberant capçada de l’alzina;
és potser ell qui ara ens mira
amb la mateixa flama al pit
quan davallem molt lentament
amb els dits la pista, ja aigualida.

Castell de Tona, Osona (JP,  25 desembre de 2018)

Deixar un comentari