El peix, en les parades, bota com un silenci.
Joan Fuster
~ . ~
La merla diu
que ja són a punt
les cireres d’arboç.
~ . ~
Pastura, vent, pastura, pentina
a repèl l’últim alfals, a congriar
esquelleres avia el teu ca, dibuixa
abellerols al primer tro, mena
les més negres a deus i a saó.
~ . ~
Lluna al ple i pam,
tots morts, però on els ulls
pujant al cel?
~ . ~
Tempesta baixant de muntanya
anunciant-se com una processó
de Divendres Sant: llamps, ciris
pasquals amb les crosses de Déu.
~ . ~
Dies de núvols volanders
en què juliol imita l’agost
camí de setembre, dies potser
per despullar encara més
el llit, assolellar coixins,
airejar-los, rentar-ne les ànimes.
~ . ~
potser
el cor
és un martell
que no sap
què pica
~ . ~
pocs
són
els
dies
en
què
el
vent
és
per
fec
te
~ . ~
les campanes, les campanes, el temps
que ressona mentre sonen les campanes,
les campanes del temps, el so del temps
quan ressonen les campanes, les campanes,
el temps de les campanes
~ . ~
Ets tu, qui ja no torna,
no qui esperes —l’estàtua
seran sempre els altres.
~ . ~
vent i foc, sal,
oceà flairant
en cambra closa
~ . ~
any rere any, pètals
de la xicranda, memòria
sense destí
~ . ~
Martelleja el sol i tornem a estimar
les ombres. Dins la cabellera exuberant
de la morera joguinegen verderols.
Tindre ocells al cap és una cosa natural.
~ . ~
Jo soc l’absent
de tots els rams.
~ . ~
Cauen a les mans totes les estrelles, sobiranies d’or arrabassades. Cremin sota el cel himnes i banderes. Europa, gents per dol enlluernades.
~ . ~
La crueltat d’abril són els infinits
refilets d’uns mateixos versos d’Eliot;
diria que també això deu significar
que floreix un cadàver plantat al jardí.
~ . ~
Neix la rosada
carn de les pruneres
contra el rovell
esfulladís dels roures.
~ . ~
Silenci que vol
i no pot posar-se
en cada branca,
un ocell cansat
com tu, la boira.
~ . ~
Vetlla el jardí
un vol de mallerenga.
Ploren violes.
~ . ~
I nous profetes auguren caigudes
de les antigues ombres de les fulles.
~ . ~
No cristall, mirall
d’alè, vel precursor,
pretèrit del mot vent
de la forma, vidre,
si cel, pedra, si rou,
si encara no
dels llavis núvol.
~ . ~
El perfum de la pluja
que de la terra puja
i torna present la veu
dels avis als brancals del raval.
~ . ~
Ja s’arraïmen
les cigonyes, l’estiu
fa un pensament.
~ . ~
Cap dins del falb
ull de la papallona
tot el gorg.
~ . ~
Blancs cavalls
cap al sud, trots
loquaços, d’oblit
perennes, premonitoris,
agost discursiu.
~ . ~
Dic el mot mar
per dins, aire de cop
que en tu regolfa.
~ . ~
Trasplantat cel
de setembre, rabassa
del cor per l’aire.
Mirall i miratge,
ecografia d’una treva.
~ . ~
Persones que estimen talment les girafes beuen, estranyament eixancarrades. Preferirien no fer-ho, però ho necessiten.
~ . ~
La xiscladissa a cor de les orenetes, el parrupeig a contrabaix de coloms i tòrtores, el piulet d’algun jove teuladí que s’imposa, soprano. L’òpera estiuenca d’obrir totes les finestres, d’anar a buscar la fresca de les matinades.
~ . ~
Aquesta matinada he cal·ligrafiat
mentre ensomiava un bell poema
que ara no puc recordar despert.
Com l’ombra bressolada al vent
del xop al camp, adormida al sol.
Passa un núvol i ja ni tan sols fou.
~ . ~
De paper eren
els teus llavis, encara
no ho sabies.
~ . ~
Somni, somni,
i la pinta, on és?
Despentinat pinzell, dol
afigurat d’ulls ensotats,
de quina mà
en quins cabells
recorda el vent el vent
aquell?
~ . ~
I arriba ‘el bon temps’, els breus i bells dies de l’any quan conflueixen, als camps sobrevolats ja per orenetes, les flors tardanes de la colza amb la primera avantguarda ardida de roselles sota un sol encara clement. Or per als cors de marge. Hui dilluns.
#bertolucciaire
~ . ~
Dent de lleó sota els roures, la fragilitat ens desafia. I entre els mots sobrers ens abandona.
~ . ~
Miracle, miracle,
l’haver-nos llevat avui,
ressuscitats solament
per instants que cremen
com torxes d’espígol
als ulls del matí.
~ . ~
Flors blanques
en gerro negre, mar
incontenible.
~ . ~
ment ment
en blanc
a dins
de l’altra pell verd
el vermell blau
