Skip to main content

Lectura del llibre de poemes El dia de la balena de Billy Collins (Godall, 2023), traduït per Jaume Subirana. Publicat a Núvol 7/9/2023

També deu ser això, el dia de la balena, passar-ne un en ple agost dins d’un gorg prepirinenc d’aigües tèrboles del Berguedà més despoblat, no gaire lluny d’una finca on es retirava a descansar una cèlebre soprano. Ensotar-se al gorg, descendir-ne les fangoses costelles, és com anar d’excursió al ventre d’una balena, potser no com la de Jonàs ni la d’Orwell, però sí amb les mateixes vistes de l’espiracle per on bufa: cel només. Xipollejant sota el salt d’aigua som mamífers amb sandàlies capbussats al fons d’un congost a mercè del sol justicier de les hores centrals del dia. La llum crema, hi penetra, circumda el gorg com ho fem nosaltres, obligats també a girar sota les ombres com flegmàtics animals de sínia i a submergir-nos-hi de tant en tant per alleujar la bovor. El nostre moviment és un pèl més sofisticat que no pas el gir d’ombra ortopèdica que ens fa giravoltar sota un parasol de platja. El gorg exigeix rotació i traslació. Com planetes embogits, alcem i rotem sovint el crani per comprovar per on entra el sol i, alhora, ens traslladem lentament al llarg de la vora rocosa de les aigües, resseguint en el cercle els recers ombrívols que tan sols uns pocs arbres i arbustos van proveint durant la jornada; o més aviat la metàfora és que anem rodant al llarg d’un rellotge de corda, les busques afuades del qual apunten contra nosaltres, no a matar, de moment, però sí marcant no saps quins quarts i quines hores de la xafogor creixent que ens empaita.

Amb un llibre de poemes del Billy Collins entre les mans, i agafant per eix el desnerit salt d’aigua, així rote i em trasllade també jo, que idíl·licament podria sentir-me balena migrant d’un racó a l’altre del gorg si no fos pels gossos que hi entren i surten espolsant-se l’aigua a sobre meu. No són com la civilitzada i erudita gossa del Collins, capaç d’estudiar l’herbei dels marges «com si llegís la biografia d’un gos famós». Una imatge brillant, he pensat. L’adjectiu m’ha recordat la paraula italiana balenare, que significa llampeguejar i, per extensió, resplendir, lluir, llambrejar (l’arcobaleno és el nostre arc de Sant Martí), però també, en l’accepció segona, i tangent, l’aparició sobtada d’un pensament o d’un sentiment, o com als poemes de Collins, d’una petita revelació o epifania enmig d’escenes comunes, presumptament ordinàries.

el-dia-de-la-balena

M’he vist llavors xerrant amb el poeta estatunidenc, arrapats a la roca com percebes salvatges (sic) o com homes-perla al ventre de Cristina, la balena rodorediana: «… i llavors va ser quan em vaig adonar?/ que la funció de la poesia és recordar-me?/ que la vida és molt més?/ que el que faig habitualment?/ quan no llegeixo o escric poesia» («La funció de la poesia», p. 15). I guaita, de les aigües del gorg ha emergit una cua enorme: «So why shouldn’t we have a name for this? «The tease?» «The Now-You-See-It?» («The flash card», p. 182).

Així que, quan per fi he arribat a «El dia de la balena» –poema que intitula el llibre (Godall, 2023) del novaiorquès–, un dels rocs que més ombra oposa dins del gorg m’ha regalat uns minuts afegits de frescor per a poder rumiar-me’l bé abans que el sol no m’obligue a desplaçar-me de nou: «la consciència que les balenes volten pel món / encara que no les veiem?/ […] / totes amagades pel mar?/ tret que en algun punt?/ una trenqui la superfície» (p. 57). Aquesta, la de les aigües del gorg, ara en una calma tota mirall, fa irreprimible la propensió a la metapoesia, al cetaci que la poesia és, sovint submergida, velada i que, no menys a sovint, funciona només d’aquesta manera, «per immersió», com aquelles «mans molles» d’un poema d’en Jaume Subirana, l’impecable traductor del Collins. Després d’un primer recull selecte, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019), el barceloní ha tornat a encertar-ho amb la traducció catalana de The Whale Day and Other Poems (Penguin Random House, 2020), lliurant-nos un Collins que continua exhibint aquella sempre ben meditada arquitectura del poema, de tall funcional, totalment autònom (van ser diverses revistes, de fet, les primeres a publicar en solitari aquests poemes), farcit d’escenes quotidianes amb una aparent –i a estones desafiant, fins i tot provocativa– tendència a l’anècdota, mitjançant un ben forjat, diria, to menor.

Billy Collins. | © Ester Roig

Jaume Subirana | Foto: Agus Izquierdo

Dic funcionals perquè de fet funcionen, semblen peces pensades gairebé com un servei públic, en el sentit que arriben a fascinar les seves habilitats comunicatives properes a les de la crònica, nítida, mesurada i directa, mancada de retoricisme i solemnitat, tot gràcies a una singular, travada i destil·lada narrativitat –que no prosa– que al remat és capaç de transfigurar en poesia. No és poeta de sentències, divises, banderes: l’extracció d’un fragment no te’n dirà gaire cosa, no podràs fer-ne tuits a cor què vols. La poesia et ve tota després del poema; Collins té el do de regalar-nos una mena de poema que existeix –que t’inunda– només quan l’acabes: quan hi veus la balena. M’arriscaré, a tall d’exemple, amb el poema «Parlo amb mi» (p. 177), que comença: «Quan parlo amb mi, / assegut en una cadira o caminant per la cambra, /no em molesto a escoltar». Tot seguit s’origina –en desenvolupa– un relat barreja de records infantils amb faules d’animals que parlen, per a tancar amb redoblament: «La gata calla sense pensar en ningú. / I jo, com ella, he estat escrivint això / en silenci, només movent els llavis / per sobre dels mots posats en fila als seus bancs, / però ara m’adono que, ves, te’ls he dit tots a tu». Tot plegat, estructuralment, es complica molt poc la vida, es limita a desplegar les parts clàssiques del discurs, l’argumentació dialèctica: exordi-presentació, narració-exposició i desenllaç-conclusió. És formidable el treball de relligat de les imatges i el de la circularitat dels conceptes del primer al darrer vers, tota un enginyeria de cercles significants que progressen fins a cloure’s en un de sol, autònom, el revelat del poema: «… i tota la gent amb impermeables grocs / corri cap a una banda del vaixell assenyalar i cridar / i afigurar-se com explicaran als amics el dia que van veure una balena» (p. 58). No una, segurament, com la d’aquest gorg, on el sol de les cinc ja en daura tot el llom i pentina la trena del salt d’aigua i, completat el cercle, em fa tornar al punt de partida de mig matí, allà on hem acampat amb les motxilles i on haig d’obrir la petita llibreta d’espiral per començar a cal·ligrafiar aquest apunt o, com en diria Collins, aquest tease, o com Subirana, aquest coqueteig.

El dia de la balena

Avui m’han despertat el cafè fort
i la consciència que les balenes volten pel món
encara que no les veiem,
tret que ens haguem embarcat en una sortida per veure’n,
cosa que seria decebedora si tampoc no en veiéssim cap.
Puc veure el vapor que s’alça de la tassa groga,
els mobles habituals escampats al voltant
i una mica de llum matinal que les palmeres filtren.
Mentrestant, milers de balenes naveguen
a diferents velocitats al fons dels mars,
s’entrecreuen, fan curses entrant i sortint
del corrent del Golf, algunes amb les cries
nedant al costat… Quins caps tan grans i roms que tenen!
Doncs, ¿seria demanar massa que reservéssim
—mentre pugem a l’autobús, mengem un entrepà de pernil
o ens ajupim a collir una moneda de la vorera—
un dia a l’any per recordar
la multitud d’aquestes criatures enormes
que travessen d’un continent a un altre,
algunes perquè sí, altres amb un propòsit pel viatge,
totes amagades pel mar, tret que en algun punt
una trenqui la superfície
amb un impressionant bullici d’aigua
i tota la gent amb els impermeables grocs
corri cap a una banda del vaixell a assenyalar i cridar
i afigurar-se com explicaran als amics el dia que van veure una balena?

Billy Collins
Traducció de Jaume Subirana