Poeta i mussol, piulades al vol (XXV)

Mussol i paitida al gorg i sallent de La Foradada de Cantonigrós, Osona  |  © Josep Porcar, 2019

 

~.~

 

Al gorg blau la paitida cantava l’a de l’aigua.
AGUSTÍ BARTRA

 


~.~

 

 

El breu silenci
rere la campanada,
mudesa d’ara.

L’intens silenci
rere la campanada,
eco on s’afina.

El llarg silenci
rere la campanada,
campana encara.

L’immens silenci
rere la campanada,
ja teranyina.

 

 

~.~

 

 

No la travesses, et travessa,
espectre perfet, filagarsa
de silenci, teranyina, més tard,
del teu mirall abandonat.

 

 

~.~

 

 

Llum, la del vent
als teus llavis, no tot
tremola fora.

 

~.~

 

 

Estora de fulles
a l’eixida, el vent
ha agranat estrelles.

 

 

~.~

 

 

Ni un mot, avui,
sols m’he anotat una ombra
de papallona.

Hosai Ozaki
(trad. J. Porcar)

 

 

~.~

 

 

La lluna d’anit
dins dels teus ulls
més grossa ara.

 

~.~

 

 

Cova les fulles
el capó, brunz un rusc,
la primavera!


 

~.~

 

 

Gebren les fulles
boira i torb, ja no trem
la papallona.

 

 

~.~

 

 

Atien fulles
crepuscles postrems, purnes
de sang als roures.

 

 

~.~

 

 

Brillen les fulles
de l’om als teus ulls, cauen
alhora dues nits.

 

 

~.~

 

 

Pugen les fulles
mortes l’escala, un vent
s’afina al piano.

 

 

~.~

 

 

Cauen les fulles,
l’arbre torna de viatge
a les arrels.

 

 

~.~

 

 

No tems el temps
dels sols abandonats,
guspireja més avall
el caliu d’una altra rel,
més fonda en la llum
que no ens dissipa.

 

 

~.~

 

 

Cims, lloms de vaques
que hi pasturen, l’ull muny
la neu als llavis.

 

 

~.~

 

 

Només la nit
torna de tu a mi al fons
de les andanes.

 

 

~.~

 

 

Lluents s’apaguen
les fulles, la llum
s’obre les venes.

 

~.~

 

 

Tornar,
sempre
a l’arbre.

 

 

~.~

 

 

Ni un sol alè de vent
ens cal per caure-hi
si al gebre la llum calda
obre senders a la rosada.

 

#video

 

~.~

 

 

Fulles color d’albada
i crepuscle, així els dies
cauen, per un foc
més profund volen
fugaços, clapen insomnis,
desvetllen d’hora la merla
de les matinades.

 

~.~

 

 

Fums de quin xop l’encelada
boira de tardor, foc de quina
enlairada flama la destil·lada
aigua secreta que m’enlaira?

 

 

~.~

 

 

Entre panteres que passen gana
i gaseles que passen por,
l’agilitat i la fragilitat que lluiten
juntes contra voracitat i basarda.

 

 

~.~

 

 

No prou contents
amb celebrar l’amor,
hi afegiren la pàtria,
ho ficaren tot plegat
dins d’un mocador
amb dolços massapans
fins a embafar el dia.
I tot així, ho feren ells,
ben farcidet, enfarfegat,
entatxonat, com un masclet,
mentre el país tronava.

 

#SantDonís

 

~.~

 

 

Entre dos òvuls mor
com neix: el de l’alba,
gota ambrada de rou;
el de la posta, pou
de foc que s’aigualeix.
Sense desig ni record,
frisant sols d’ésser ara,
de la sang fer-ne un bull,
la pala dels dies dona terra
a un cos: un cel de dos ulls
exhumats sense cara.

 

 

~.~

 

 

Entre fulla i fulla, no cau
ni s’enlaira, ni sobra mai,
l’aire de l’espai en blanc.
Tro de misteri perenne
la nua alzina cal·ligrafiada
pel llamp entre la boira.

 

 

~.~

 

 

Ataronjada fulla de plàtan
per terra, la tardor és un tigre
que encara ronseja.

 

 

~.~

 

 

Rosada de tinta, la primera
nit de tardor, densíssima
gota de fulles i estels plena
que no cau i d’un fil penja.
La brisa la gronxa, finíssima,
i jo fent d’aranya a la teula.

 

~.~

 

 

Cels i fulles de sang.
La tardor precursora.
No la cloureu enlloc.

 

 

~.~

 

 

Llum i fosca
en la igualtat que depreda
com els socialdemòcrates d’ara.
Trepitja el rellotge el galop
de les nits que ja pugen
a cavall del dia
i tot en silenci esbufega
per la brida: no tinc temps,
no tinc temps, no tinc temps…
I els arbres fan festa.

#equinocci #equinox

 

~.~

 

 

Transpira el cos
en el temps com un vers
als ulls mentre corres.
És temps de nous.

 

 

~.~

 

 

Setembre, el més bell
dels mesos, sedimenta
núvols a les arrels, somou
boira i record, però alerta
amb el sender trepitjat
que ja els arbres catifen.
De cop un vent fred
sembla que l’embolcalla
i no: has de tancar finestres
abans no s’escolin fulles
mortes de tardors extintes.

 

 

~.~

 

 

Tu portes un lliri
a la mà, els altres
no porten res.
Almenys tu saps
qui se’n recorda,
de la primavera.

 

~.~

 

 

De les rels beu
la papallona estels
d’aigua, serena.

 

 

~.~

 

 

Llum setembral,
blanc dol de mareperla
vetllant l’estiu.

 

 

~.~

 

 

Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats
—riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.

 

 

~.~

 

 

El silenci del vent dins
de la figuera, la nit estesa
al sol on dansen fulles
de memòria, la fonda llet
de la rabassa al peduncle
de la figa, l’extensió invisible
i cega de l’arrel a l’epilèptic
circell del dit, l’última
torsió del tronc on s’atarda,
una exhalació més, l’orgasme.

 

~.~

 

 

El temps, el gran escultor;
la llum, la gran dibuixant;
l’aigua, la vida —han dit.
No és aigua, però, sinó terra
i set: omplim les fondalades
de la cicatriu, els flairants
silencis de tanta esquerda,
amb un fang que, si ens mancara,
no podríem sostenir-nos drets.

 

 

~.~

 

 

Lentament cal·ligrafie
amb paraules carícies,
faig port en punts i comes,
a frec retinc, on alenes,
la inèrcia de la sintaxi.
Recordaré només, però,
veu i tacte, la fonda
escalfor de la llengua
al rabeig, la impronunciable
i fugitiva arrel dels teus ulls
a cavall de l’onada.

 

 

~.~

 

 

Nit de pescallunes.

 

 

~.~

 

 

Entre la nit de la muntanya
i la muntanya de la nit, un fil
de lluna.

I un estel.

 

 

~.~

 

 

vols de gavines
pentinen la mar
els teus braços

 

 

~.~

 

 

Pel peduncle ja sense borrissol,
per les vetes definides i congruents
de la pell, pel bon pes en relació al tamany,
perquè ja és morè per sota, per la suavitat,
pel so tancat de l’aigua continguda,
per una corfa que ja repel·leix l’aiguatge…
Pel pare que m’ho ha ensenyat.

 

#video

 

~.~

 

 

Dins dels ulls flàmores
a foc lent a bollir
posen la mar.

Saltironegen
infants, hi cuinen besos
tots els amants.

Dels plors encesos
se’n fan sal, flors de cendra
a rotllanes.

Salten estels
també els peixos, parpelles
de llum per l’aire.

#NitdeSantJoan

 

 

~.~

 

 

Corre, salta, llisca
com la llum la mar,
de lluerna a lluerna
travessa’m la pell
del solstici.

 

#Tarkovsky

 

~.~

 

 

Punt per punt
i fil per randa,
el silenci que es fa
mentre omples mut,
de gatosa i bruc,
el mot ’landa’.

 

~.~

 

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

Cel o pell, ales
i alè, espill d’ocell
insuturable.

Antonio Cabrera, planes
alt i fondo per sempre.

 

Antonio Cabrera, planes alt i fondo per sempre, DEP 

 

~.~

 

 

A vegades,
entre cingles,
de l’eco tornen
només els llavis.

 

 

~.~

 

 

Nit sense pinta,
el mirall del vampir
ja no es pentina.

A flor de pell,
de no dir-se s’ha fet
sang sense espina.

Vermell clavell
a clivells, tota vidre
és la ferida.

 

 

~.~

 

 

Vent, pel cel passa
un arbre, la manera
de dir una catàstrofe.

 

~.~

 

 

El vent du onada
per crinera, a cavall
de qui s’eriça.

Nada paraula
de sal descavalcada,
dolça carícia.

Genet de nata
muntada, tu ets l’escuma,
la rosa blanca.

 

 

~.~

 

 

Instants desenterrats.
Potser és això: alcem
cases sobre necròpolis,
arqueologies, més tard,
d’atobons amuntegats.

Portem lloses a la memòria,
però la runa és el temps.
Ull desbotonat, és la llum
a l’esquena l’únic jaciment.

 

 

~.~

 

 

Diuen que l’ànima existeix
perquè té el pes que el cos perd
tot just després del decès.
N’estic absolutament convençut:
entre ahir i hui m’he aprimat
reescrivint un llibre de poemes.
La resurrecció? Arròs al forn.

 

 

~.~

 

 

Plou i fa sol.
Les roselles caminen.

 

 

~.~

 

 

La poesia té el do
de la invisibilitat.
També i sobretot
a les fires del llibre.

 

~.~

 

 

Dolços núvols
de cotó-en-pel de fira
a l’hora blava dins
dels teus ulls.

 

~.~

Solstici

Cireretes d’arboç del castell de Taradell, Osona

El solstici des del que mires, vol
darrer de roselles, espill postrem
de fulles al llit ambrat del gorg,
no ens tanca els ulls encara, per tu
penja calm, al cerç gronxa cireres
de la més lenta oreneta a venir.

Les rels des d’on et cova, rabassa
d’arborades papallones, ancorat
país d’un mar sense recer, s’enfilen
pels teus peus sense adonar-te’n,
com venes d’una sang més fonda
t’aferren des d’on sures a qui ets.

 

Lectores i lectors, bones festes!

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

La velocista

Un noi em va dir
que si ell patinés prou ràpid
la seva solitud no el podria atrapar,
la millor raó que mai he escoltat
per provar de ser un campió.
El que em pregunto aquesta nit
mentre pedalo al màxim pel carrer King William
és si això es tradueix a bicicletes.
Una victòria! Per deixar la teva solitud
esbufegant darrere teu en alguna cantonada
mentre tu levites dins d’un núvol de sobtades azalees,
pètals rosats que no han sentit mai la solitud,
no importa com de lentament caiguessin.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

The rider

A boy told me
if he roller-skated fast enough
his loneliness couldn’t catch up to him,
the best reason I ever heard
for trying to be a champion.
What I wonder tonight
pedaling hard down King William Street
is if it translates to bicycles.
A victory! To leave your loneliness
panting behind you on some street corner
while you float free into a cloud of sudden azaleas,
pink petals that have never felt loneliness,
no matter how slowly they fell.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

Wie das Meer im Blutstrahl des Mondes

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

Jacint VERDAGUER

Tan bon punt
se n’escriu l’últim, el final
de l’estiu, a l’horabaixa seiem
a la sorra i el deixem surar
suspensiu com una lluna.
Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats:
riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
a tocar de la mitjanit
–campanes, cloques, senys–
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.
És llavors quan més brilla
el petit mot que hem vingut
a viure, l’immens gra de sorra
que sense dir-se es pronuncia.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Currículum mortae

Now I had mauled its unobtrusive world / unmendably…
Philip LARKIN

Us juro que m’hi he esforçat.
Vaig començar molt suament,
fent llarguíssimes passejades
vora mar sota la lluna plena
en desertes platges d’hivern.

Vaig apuntar-me, més tard,
a pilates, a mindfulness, a ioga aeri.
Llavors vaig poder desconstruir-me
i desaprendre per practicar la resiliència,
la proactivitat, l’assertivitat i la teologia quàntica.
Engrescat, vaig fer cursos d’emprenedoria
i d'intel·ligència emocional per adaptar-me
a noves sinergies del canvi de paradigma
multidisciplinar del big data i la postveritat,
examinant-ne ben a fons l’heurística,
la casuística i l’hol·lística de tot plegat.

D’acord amb el meu engagement,
vaig reorganitzar el meu workflow
per a poder establir un nou full de ruta:
llançar-me en paracaigudes, volar
amb ala delta, pujar al Dragon Khan,
nedar a l’Amazones, cantar ranxeres.
En transatlàntic vaig viure un amor líquid,
després un desamor sòlid i, tot seguit,
una gran època gasosa, efervescent,
quan vaig travessar Europa i Àsia en bicicleta,
i em vaig tancar en un temple budista,
i em vaig tatuar mig cos,
i em vaig tornar vegà.

Experimentat, tot skills i know-how,
entre el selfie, el postureig i el trending,
vaig clissar una finestra d’oportunitat,
vaig esdevenir freelance en transmèdia,
community manager, influencer, guru,
vaig muntar una Start-up,
tot ho vaig pujar al núvol
i vaig monetitzar un espàrrec.

Ja no podria parar! En poc temps,
a vegades sincrònicament, vaig fer
brainstorming, networking, crowdfunding,
coworking, running, ponting, lifting, rafting,
coaching, boxing, shopping, wrestling, peeling,
sexting, deep learning i, sobretot, fisting.

He implementat projectes il·lusionants.
De debò que he intentat reinventar-me.
Us juro que m'hi he esforçat.
Però encara no he sortit, diuen,
de la meua zona de confort.

«Els somnis capritxosos de Pantagruel», Dalí, 1973

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIV)

pav24

 

Poetry is just the evidence of life.
If your life is burning well, poetry is just the ash.

LEONARD COHEN

 

~ · ~

 

 

Passió? La sang
al vent de les roselles
despentinades.

#resurrexit

 

 

~ · ~

 

 

Flaire de pluja
als llençols, fas el llit
d’anar desfent-me.

 

 

~ · ~

 

 

Pengen taronges
del taronger florit.
Dolces aurores.

 

 

~ · ~

 

 

No és de marbre
el laberint de blancs
entre els mots, ni aire.
Allà el silenci respira.
Allà el sender i el nom.
Allà núvols d’ambre.
Allà petons de nens.
Allà tota la cal·ligrafia
giragonsant al palmell.
Allà els focs de l’illa.
Allà la llum del temps.

Allà som el vent.

 

~ · ~

 

Poques belleses en aquest món comparables
a la vermella translucidesa de la rosella.
Perquè tremola, seu és el vent quan la pentina.
Perquè la travessa, seua la llum pura.
Perquè la dibuixa, seua l’ombra
dels nostres ulls als seus pètals.

 

 

~ · ~

 

 

Cirers en flor
i roselles, l’auguri
d’un bes als llavis.

 

 

~ · ~

 

 

Per tornar-me molsa,
per fer-te’n jaç, llençols
de somni desfets en verds,
per capbussar-nos-hi a fons,
d’ulls oberts.

 

 

~ · ~

 

 

An orchestra conductor
of nature music.
Leaves shine singing
at the season of your eyes.
Roots illuminating us
in the dark side of its silence.
The branch, the lightning,
the life of light in slow motion.

Your lips tonight.

 

~ · ~

 

 

Entre marèntesis.
Avui no faig ametlles.
Que me les pensen!

 

 

~ · ~

 

 

Preníem les aigües
rient-nos dels senyorets,
amb la set als ulls,
mentre el riu ens bevia
on l’amor desemboca.

 

 

~ · ~

 

 

Vam nàixer
fa segles, déus,
massacres.

Vam morir
fa besos, ulls.

Passat, futur,
nacions
estrangeres.

Immigrant, rosella,
ací no fem les coses
com allà.

Allà ens morirem
sempre.
Allà ens moríem
sempre.

I no mai com ara
que et bese
en la frontera.

 

 

~ · ~

 

 

Trio el cavall.
Ara dormo, prò el meu
somni cavalca.

 

 

~ · ~

 

 

Anells de foc
travessen lents
un cel de pedra.
Sols en penombra
la llum de la memòria.
Mirades eternes,
guardem estels
dins d’una cova.
Tots els besos
neixen rupestres.

 

 

~ · ~

 

 

Conjurem els arquers, l’ull
de l’atzagaia, la llum rupestre.
Pels ancestres conspirem,
ínfims, sigilosament, en silenci.
Invoquem l’ametlla.

 

 

~ · ~

 

 

Van retallar
les distàncies.

Ara es dessagnen.

Entre tisores
és perillós perdre
els papers.

 

#petitahistòriadamor

 

~ · ~

 

 

Una mà oberta
a la porta tancada
d’ells —arrugada.

Ningú, d’almoina
—sorda mirada absent
de qui no sagna.

Es faran vells
els records —qui no oblida
sap que estimava.

 

 

~ · ~

 

 

El poder immens i avial de l’omesa
vida invisible: el vent secret
que avui brama, els incomptables
lletsons calbs, els aquenis infinits
que s’hi enlairen, la memòria en suspensió,
tot allò que a penes hi és, però hi és,
i no goses pronunciar.

 

 

~ · ~

 

 

des de darrere
d’on parla el vent
el pensament lluny
remor de persianes
a ràfegues gat
s’eriça a paraules
a dins pronuncia
mar de febrer

 

~ · ~

 

 

lluny conscient
del trànsit del pètal
proper el record
invident de línies
de la mà a la mà

l’aire esquerda
dins dels pitxers sonen
campanes

 

 

~ · ~

 

 

Aixeca el cap.
A vegades hi floreix l’arrel
de la metàfora.

 

 

~ · ~

 

 

Versos d’un pres
en cartes no enviades,
enrotllades per sempre
dins d’un petge del llit
de la cel·la en runes.
D’allà l’eco, efímer
com un somriure lleu.

#versoscondemnats

 

 

~ · ~

 

 

Baixar, pujar, tornar-hi.
El vaivé constant, l’incansable
pèndol, les mans infinites
a les baranes del temps.
I, encés, el meu cor
al fons de les andanes.

 

 

~ · ~

 

 

Si com circell
m’abrace, per la llum
l’ull on arrele.

 

 

~ · ~

 

 

Una formiga
entre mà i guant tragina
filagarses absents
d’una carícia.

 

 

~ · ~

 

 

Les agulles de pi
caigudes que pengen
de branques caigudes
de pins caiguts.
Les pinyes…

 

 

~ · ~

 

 

Tinta o vi, nit
sense llera, al fons rau
l’ocell més pur.

Fulla o mot, cau
de silenci, vol negre
l’alfabet d’ulls.

 

 

~ · ~

 

 

Un ull de pou
amb un de núvol,
una ala de cigne
amb una de corb.
Clarobscurs als guants.
I un ocell de fulles
fent-se niu a les mans.

 

 

~ · ~

 

 

Somriu la platja
i en sóc reu, rou, rec, boca a
boca ajaguda.

Paladege: s’abstreu.
Paladege: m’inunda.
Paladege: m’esquitxa.

Rius, rius d’escuma.
Llengua de mar, la deu
és la petxina.

 

 

~ · ~

 

 

Mirall l’ombra que travessem
mentre ens travessa, pont
de l’instant, riu etern.

 

 

~ · ~

 

 

Mots giravoltes,
blancs pètals
de tutú, i jo, jo
rode i rode.
I neix un ull.

 

 

~ · ~

 

 

Sol de solstici
ran de tren, memòria
de la pluja als vidres
de l’albada, estacions
travessant-me, finestra
a finestra, vers la llum.

 

 

~ · ~

 

 

Saurins d’ermàs,
desenterreu-me els ulls,
pous plens de set.

 

 

~ · ~

 

 

Quin dol dus, vent,
si de l’ull cauen fulles
dins d’una llàgrima.

 

 

~ · ~

 

 

Espectrals, entre lents llençols
de boira, desperten planes i viaranys.
Quan s’aixequen, una ànima aliena
i secreta se’ns avança, i encara un tel
de son i somni translluu, als ulls,
un besllumant rastre d’estrelles.
Un cavall blanc ens mira en silenci,
com qui vetlla la fonda absència
del camí on aviat no hi serem.
Llavors, ens és retornat l’esguard.

 

 

~ · ~

 

 

Engruna a l’escala,
la flor absent flaira
el rastre de la runa.
A l’hivernacle, un nen
espectralment puja
pels graons del record.
Pignorem, corcs
i desori, l’amor d’ahir
que no dura, tampoc,
dins d’un consistori.

 

 

~ · ~

 

 

Verbs d’anada, les fulles
pronuncien els ulls del camí,
dibuixen batecs a recer de la boira.

 

 

~ · ~

 

 

Cloc els ulls i cloques de bruc
fan tocs, volts i repics per tu.
On tu dius bruc l’abella brunz.
M’és dolç el teu bes mel de llum.

 

 

~ · ~

 

 

Lluny, l’astronauta
d’ulls sura a l’altra lluna:
beu sol, veu doble.

 

 

~ · ~

 

 

S’hi enyora verda
la fulla, cau de molsa
enamorada.

 

 

~ · ~

 

 

Mar d’octubre capaltard,
escuma als ulls, or arran,
així sé d’on, quan i com
ve el borbolleig del teu nom.

 

 

~ · ~

 

 

El sender s’entortolligava,
laberint d’un perfum covat.
Perquè un vent profund ens buscava,
aquesta flor ens ha trobat.

 

 

~ · ~

 

 

primer i darrer
acte

entre caigudes
fulles reneixen
dracs d’or

i de nou els feu
cendra i buit
caliu tumefacte

ous de reu sou
mameu del més plàcid
desparasitar-se

i morts
d’hora nieu
la nit

sort d’ales ser
llet de pollastre
foc inexacte

d’enlairar-vos
a vosaltres
i l’oblit

 

~ · ~

 

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

 

~ · ~

 

 

Or d’altes parres
als teus llavis vereme.
Vi a besades.

 

 

~ · ~

 

 

Als teus llavis dibuixat
un mateix silenci estalvi,
com un paisatge nevat.
Roses per ulls tinc, que sagnin,
que posin roig sobre blanc.
Fred silenci, fred callat,
que cap taüt no es destapi.
Morin els morts no matats.

 

~ · ~

 

 

La rosella, el girasol,
les magranes, la molsa,
els teus llavis pronunciant
ocell, #arboç, farigola,
besa’m, tardor, mel de romer,
Estellés, Ausiàs March, Verdaguer,
Renegà, Montseny, Penyagolosa.

 

 

~ · ~

 

 

Fica el puny buit
dins de l’albada i obre
la mà: una rosa.

 

~ · ~

 

 

Records a les golfes,
records al soterrani,
sobre el cap i sota
els peus, com una grifa.
Per què una cortina?
Casa o cos, no cap
dempeus se sostindria
si no hi penetrés, fonda
esponja de crits latents,
ranera al pit com vents
de tardor a les finestres,

pols finíssima, l’oblit.

 

 

~ · ~

 

 

No es cap silenci.
Més aviat una dansa
de cuc que s’arrossega
suaument aventurera
amb fressa de mudança,
una rònega remor de rosada
on la muda abandonada
repta rastres de la pell
que somia mentre calla.

 

~ · ~

 

 

Setembre o el temps
despullat que no acaba
de caure dels plàtans.
Uns volen acotxar-se.
Uns altres treuen pit.
Ara fred, ara calor, dic
això que en diem oratge
i algú en diu cos, ara absent,
ara present i ara crit
—o simplement un silenci
que tus en la nit.

 

~ · ~

 

 

Brisa i llum, profetes a despit,
de bestreta cusen les caigudes
ombres de les fulles en la nit.

 

 

~ · ~

 

 

Perenne llum, conjura
dels vents per qui ara gosi
ser la primera fulla
caiguda en l’#equinocci.

 

 

~ · ~