Magrana

Compta els dies, amb els dits, com a l’escola.
Descompta’t, te’n falten i encara passen, passen

com l’ombra del fum d’un tren sobre l’herba
on cull fulles mortes un xiquet, una a una —

tria així i menja robins perduts d’una magrana,
un món que és tot el món dins del seu puny,

regalimant, fonent-se a espurnes, a trencs
d’alba, a les venes de la llum, tot magma i aiguaneu

i flocs ja mentre el tren llarguíssim passa, passa
encara, deixa un vent, ens despentina, no tornarà.