Rescat no, segrest

The Eurogroup is confident that Spain will honour its commitments under the excessive deficit procedure and with regard to structural reforms, with a view to correcting macroeconomic imbalances in the framework of the European semester. Progress in these areas will be closely and regularly reviewed also in parallel with the financial assistance.

Reformes estructurals en paral·lel. Així ho ha dictaminat l’Eurogrup en la seua declaració oficial del passat dissabte 9 de juny. Queda clar? Retallades. Per tant, només calia llegir una miquinya per no empassar-se una altra vegada la viscosa cantilena Spain is different, aquella que no era Grècia perquè és encara pitjor: és Espanya.

Per damunt de les nostres?

Primer viatge a París. El meu cos ha tornat a córrer pels ponts insípids del riu Sec, però l’ànima continua travessant ponts del Sena. M’endinse desganat en les gàbies electròniques on –de moment– ens deixen piular i retrobe la percepció col·lectiva d’estat d’excepció. La somorta piuladissa sosté un baix continu, un desencant barroc, i no és difícil adormir-se a l’ombra de les frondoses decepcions de gairebé tothom per les conseqüències –i les inconseqüències– d’una mal anomenada dictadura dels mercats que, en la pràctica, és dictadura i només dictadura. Al Twitter m’he quedat penjat de l’exabrupte de l’amic Aliaga, poc propens a desentonar, que hi expressa ben gràficament estar «fins als ous» de l’oració següent: «Todos vivimos por encima de nuestras posibilidades». Al Facebook he vist després que li fan comentaris amb referències anatòmiques similars. Lamentablement, aquesta oració opiàcia que reclama altes dosis de fe ja compta amb molta gent devota en totes les classes socials. Com un mantra laxant, com si resaren el rosari, masteguen un enunciat que no resisteix un examen bàsic de racionalitat. Des de l’ètica, la frase ressona obscena en la boca farcida de fideus d’un govern majordom i desaprensiu que, aixafat aquell talante, apel·la a un rebregat sentido común. Des de la lògica, és una proposició enunciativa en si mateixa incongruent, contradictòria. Conté, si més no, dues fal·làcies, la segona de les quals invalida el propòsit totalitzador –i totalitari– de la primera. En primer lloc: «Hi ha molta gent que no es va tornar boja», com bé hi afegia l’autor de Sota la creueta. Primera fal·làcia, doncs: no vam ser «tots» els que vam viure «per damunt», ni de bon tros gairebé tots. És més, tot i la morositat creixent –la réelle croissance–, la majoria de pagadors continuem retornant préstecs i hipoteques, i encara guardem un marge escàs per resistir l’addició de barbàrie dictada per les retallades i per la pujada d’impostos i de preus. En qualsevol cas, càrregues a banda, la fal·làcia per generalització és més que evident. Resumint, el sofisma deductiu formal –tan antic com Aristòtil– que pretenen que ens empassem és el següent:

Tots els que han viscut per damunt de les seues possibilitats són ciutadans,
així que els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats
Per tant, tots els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats.

L’afirmació, però, tampoc no deixaria de grinyolar així construïda: «Alguns han viscut per damunt de les seues possibilitats». De les seues? O de les nostres? En segon lloc, doncs, l’enunciat s’autodestrueix per incongruència interna. És impossible, absurd, insostenible i impracticable que alguns hàgem pogut viure «per damunt» de les nostres possibilitats si, de fet, no haguérem tingut aquestes possibilitats. Què ha permès viure millor i no pitjor? Les possibilitats existents. Dit d’una altra manera: el braç s’ha estirat més que la màniga perquè s’ha pogut estirar. Qui va comprar un Audi en compte d’un Seat és perquè va tenir la possibilitat de comprar-lo, o no? Una altra qüestió, un altre debat és el procediment, és a dir, com va poder comprar el cotxe i, sobretot, qui va fer mercat amb les possibilitats i, en canvi, en fa ara amb les impossibilitats. Possibilitats del tot legals, aleshores, que van ser aplaudides i celebrades pels mercats i pels governs. Per tant, les possibilitats hi eren. Propose una oració més lògica i menys religiosa:

Alguns van viure per damunt de les nostres possibilitats.

I són els mateixos que continuen vivint per damunt de les nostres possibilitats. La frase dóna joc i de la mateixa manera podría afirmar-se que «ens estan retallant per damunt de les nostres possibilitats». El cas és que a tot arreu es parla de diners. Parlar d’amor i/o de sexe no està de moda, a no ser que preguntes quants diners costa tindre’n. Siga «per damunt» o siga «per baix», en amor això no importa tant. A París vaig comprovar que també a les llibreries els diners imperen sobre l’amor i que està molt de moda l’assaig de socioeconomia. En totes les llibreries vaig haver de preguntar on havien instal·lat la section de poésie. París sense poesia! Ce n’est pas possible! Tots els aparadors de les llibreries que vaig poder visitar exhibien títols dedicats a l’anàlisi de l’estat socioeconòmic actual. La cèlebre Shakespeare and Company, al costat de Notre-Dame, o la Gallimard, del bulevard Raspail, presentaven volums sobre la matèria ben a la vista dels lectors. A l’entrada de la llibreria Galignani, de la Rue Rivoli, una gran taula estava específicament destinada a presentar els darrers assaigs sobre la dictature des marchés (curiosament, el carrer de Rivoli és un dels més luxosos de París). Vaig tindre l’ocasió de fullejar-los, entre ells un titulat «La fin de la dictature des marchés?». Hi vaig prendre nota de dues frases de la contracoberta que esquerden l’enunciat que l’amic Aliaga avorreix: «Mais la crise n’explique pas tout» i «Comme souvent en économie, le diable est dans les détails».

PD. París té poesia, però reclama un plus de cerca. A la Shakespeare and Co vaig poder collir selected poems (francès/anglès) de Jacques Prévert i Pierre Martory.

Us deixe també ací una altra visió del mantra, més panoràmica, a càrrec de Ximo Corts.

Fumassola

Quan he tret el nas al carrer, a migidia, he sentit una bafarada desagradable, com de plàstic cremat, que encara dura. Des del brancal podia entreveure el tel d’un polsim blanquinós. Lluïa una claror somorta. Com que visc en una mena de gueto –i no seria la primera vegada– he pensat que potser algú ha cremat alguna cosa a prop. M’he desplaçat a l’altra punta de Castelló i he tingut la mateixa sensació. Una boirina mínima besllumava carasses del sol i hi persistia una sentor a combustió d’elements químics. Camí de casa, per la ronda Est, la fumassola a penes m’ha deixat enfocar els contorns de les muntanyes que abracen la Plana i que, en dies de sol lluent com el d’aquest matí, retallen el cel amb tisora. Fum o núvol, podia ataüllar-se, entre grisors sutjoses, el blancall d’una boina gegant en suspensió que s’allargassava –siga per la direcció del vent o per l’emplaçament dels fumerals– d’Onda a Sant Joan de Moró. He vist gent que ha eixit a córrer –per esport, i no per por! Els de la Plana ens hauríem de fer una biòpsia col·lectiva.

Ni bé, ni més

Gràcies a Christine Lagarde, l’anciana compradora del poema de Brecht no arribaria mai a l’edat de protestar. La directora del FMI ha dictaminat que «viure més és bo, però comporta un risc financer important i ens costarà més». Clar que aquest risc, a aquesta dona, li costarà molt menys que a tots nosaltres, o no gens. En canvi, a cadascú de nosaltres, la llarga vida de Lagarde ens pot acabar costant molt més que dos ronyons. Afortunadament, però, Lagarde també es morirà. «El FMI pide bajar pensiones por ‘el riesgo de que la gente viva más de lo esperado’» és el titular apocalíptic producte de l’anàlisi del Fons Monetari Internacional –també anomenat Pou Sense Fondo–, que ordena als governs endarrerir (més) l’edat de jubilació, retallar (més) les prestacions, augmentar (més) les cotitzacions i, de regal, que la cobertura pel «risc de longevitat» siga tutelat i explotat per companyies privades d’assegurances. Lagarde retalla fins i tot les seues frases: «Viure més és bo… només per als rics».

«Lo que cambia los cálculos, según el FMI, es la esperanza de vida cuando se tiene 60 años», explica el diari. Quina casualitat que també són seixanta els anys que, durant Tercer Reich, la propaganda nazi marcava per alertar el poble alemany dels diners que costaven els vells malalts. Ves per on, doncs, que el programa nacional nazi al voltant de l’eutanàsia serà completat, de manera més o menys encoberta, pel sistema capitalista global que Lagarde personifica. La imatge adjunta és ja un “clàssic” de la propaganda nazi. Reproduïda per primera vegada el 1940, pertany a un manual alemany de Biologia per a secundària, del qual és autor un mestre anomenat Jakob Graf. L’eslògan diu: «Estàs compartint una càrrega! Un persona amb una malaltia hereditària, quan arriba als 60 anys, costa de mitjana a l’estat 50.000 marcs alemanys». El document presentat pel FMI escenifica el que ja fa temps que la dreta política europea i espanyola propaga sense complexos. Fa dos mesos, Patricia Flores, viceconsejera de Asistencia Sanitaria de la Comunidad de Madrid, clamava: «¿Tiene sentido que un crónico viva gratis del sistema?». Ara podem retallar nosaltres les paraules «gratis del sistema» per endevinar quina era la vertadera pregunta retòrica de la viceconsejera.

Una altra vegada, doncs, l’ordre objectiu de les coses, al qual recorde vaig dedicar un poema amb l’ajuda de Herbert Marcuse. Acabe amb un fragment d’«Educació per a l’emancipació» [capítol cinquè: «Educació després d’Auschwitz»], de Theodor W. Adorno:

Demà pot arribar el torn a un altre grup que els jueus; als vells, per exemple, que durant el Tercer Reich encara van ser respectats en Alemanya, o als intel·lectuals, o simplement a grups diferenciats […]. No s’hauria de renunciar a indicar possibilitats concretes de resistència. Caldria abordar, per exemple, la història dels assassinats per eutanàsia, que a Alemanya no van aconseguir, gràcies a la resistència que s’oposà, el suport pretès pels nacionalsocialistes. L’oposició es va limitar al grup resistent, el que no deixa de representar un símptoma singularment cridaner i àmpliament difós de la indiferència universal. Una oposició així és, en qualsevol cas, a més del que s’ha dit, molt limitada, si es pensa en la insaciabilitat pròpia del principi de les persecucions. Tota persona que no pertany precisament al grup dels perseguidors pot ser sense més liquidada; hi ha, doncs, aquí un cru interès egoista al qual és possible apel·lar. Caldria, finalment, preguntar-se per les condicions específiques, històricament objectives, de les persecucions. En una època en què el nacionalisme està antiquat, els anomenats moviments de renovació nacional es mostren especialment proclius, com és evident, a les pràctiques sàdiques.

No és austeritat, és opressió

Vaig apuntar fa un parell d’anys que alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. Aquesta vesprada m’ha alegrat descobrir que no estic del tot boig, que no sóc l’únic cuc astorat de l’illa que ha pressentit la font de les solsides en unes peludes potes d’aranya. A principis de febrer sospitava que aquella grip A –de la qual ja ningú gairebé ni se’n recorda– i la imperant recessió econòmica tenen en comú moltes més coses de les que no ens pensem, sobretot la determinant: la incessant instigació del conflicte per part dels governants majordoms i el negoci que en fan uns pocs. Les dues són pandèmies d’una greu infecció, la por, a les qual és sotmesa la població mundial i, sobretot, darrerament, l’europea. Matthias Rath és un metge alemany que, si més no, ha aconseguit generar controvèrsia per haver afirmat que «amb medicina cel·lular es poden prevenir i curar malalties com el càncer o la SIDA», cosa que –diuen– no ha estat demostrada científicament. Sobre això no puc donar raons, però sembla lògic que s’opose a certa indústria farmacèutica, com podeu veure al vídeo següent. El cas és que el seu parlament, però, va més enllà i, després d’exposar la patologia, fa una crida als ciutadans alemanys i als europeus per fer front a la dictadura econòmica que imposa Merkel i desobeir els governs que a diari inoculen la por que els facilita hissar el discurs opressiu de l’austeritat com a únic camí per sortir de la crisi. Id quod astrictum est, alienatur.

Gràcies pel vídeo a Marian Martinez Sanabria.

Si són de dolor

Dos quarts de vuit del matí. Camí de l’Hospital Provincial de Castelló, prenc nota mental d’un home alt, repentinat i estirat, amb posat de maniquí dins d’un trage gris amb corbata verda. Contempla fixament el seu gos, concentradíssim a escorporar-se (el gos, no l’amo) a la soca d’una agònica palmera de la ciutat. Endormiscat encara, cabdelle estranyes sensacions i idees per enquadrar aquest bodegó insuls que presencie, amalgama d’elegància i dejecció, com a llòbrec emblema de la negació de la lluita de classes o de la imminent desaparició del Fons de Garantia de Dipòsits, exhaurit a cops de rescat [saqueig] bancari… Quina cobertura tindran ara els nostres dipòsits? No cap. Inert, el gos del maniquí té la mirada dels cadàvers, buida i freda, a l’infinit esbatanada. La visió dura cinc passes meues, però arribe encara a comprovar la resurrecció del cadellet que, alleujat, mou la cua. Heus? Com Rajoy després d’un retall. Camí de l’hospital, pense en una altra ponada: m’inspeccione el dit que tinc inflamat des de fa mesos, que em fa mal des de fa mesos, que em té de baixa des de fa mesos, i que m’han hagut de suturar per segona volta, aquesta en un quiròfan. Calcule inútilment el que encara em queda d’una rehabilitació que, a diari, em fa gairebé plorar de dolor. Em vaig prometre que, si més no, deixaria ben anotada la negligència del metge inepte –i barat, probablement, per a la Generalitat– de l’Hospital General de Castelló que va ometre l’ecografia, que va sargir aquest dit meu de manera superficial i que, per dins, tenia el tendó central seccionat. A la sala de rehabilitació, mentre espere el físio, el wifi de l’hospital em permet llegir que «la Iglesia católica no sufre recortes». De puta mare, em dic. Em mire desdenyosament les cicatrius del dit sempre tumefacte i em pregunte quanta serà la morfina que, dues plantes més amunt, deixaran de rebre o hauran d’implorar els malalts de càncer. És en eixe moment que s’han esvanit els meus dubtes: els ciutadans estem del tot legitimats per a l’acció directa si el governants continuen indiferents i inconseqüents amb els crits de dolor.

La vaga pixel·lada

La majoria dels assalariats que conec no fan vaga. Per diners i per por. Sembla que, per qui té feina, en les vagues hi ha, encara, moltes més coses a perdre que no a guanyar. Temps al temps, però, perquè és precisament això el que capgira la darrera reforma laboral, i ja se sap que hi ha qui no mou cames si no té l’aigua al coll. Recentment ho ha comentat Cucarella: «Si la idea d’una vaga és fer pressió mitjançant el perjudici econòmic que provoca, actualment el perjudici és major per al treballador que no per a l’empresa, privada o pública». Això no significa que, avui dia, les vagues siguen ineficaces, que és el missatge covat, interessat i propagat pels majordoms del Capital i per certa gent decebuda/desenganyada (enganyada, al capdavall) de l’esquerra. Significa, simplement, que les vagues estan mal fetes, ço és: dirigides, tabulades, predefinides, programades, monitoritzades. Resignades. I això, evidentment, no és un vaga, menys encara si recordem alguna de les més efectives del segle passat. Si a tot això hi afegim les torpors, les grogors i, sobretot, les dilacions injustificades, el constant ajornament de la confrontació per part dels sindicats hegemònics, aleshores la vaga de demà sembla gairebé un regal per una dreta que d’antuvi ha digerit les variables resultants del (presumpte) conflicte i fa mesos que guarda a la nevera el disseny del nou escenari. Com bé ha escrit Cucarella, hem arribat al punt que una vaga efectiva, una revolta real, serà silenciosa o no serà. El de Xàtiva recordava Pedrolo: «És molt senzill. No sortiu de casa». Caldria, sens dubte, fer alguna cosa més que això, però és un bon punt de partida. Tothom pot enfocar la gran estafa, el veritable conflicte, però ens volen pixel·lar les solucions: dissidència calculada. Per a quan el Gran Rebuig?

Crits al carrer

Familiars i amics de la corda socioliberal em pregunten si ara no vaig a dir res, ara que el PP ha decretat una “novareforma laboral que destrueix drets elementals dels treballadors. Si ja vaig rebatre punt per punt la reforma que van executar els majordoms del PSOE en l’anterior legislatura, què més podria dir jo ara d’aquesta restauració reaccionària amb què el PP imposa un sistema laboral que gairebé ens retorna al segle XIX? Per què més paraules i raons si aquesta gent no escolta ni els crits? Malauradament, passa sovint amb el partidisme o, pitjor encara, amb el bipartidisme: si primer has parlat malament dels uns, després et reclamen que malparles també dels altres, com si no tinguérem una altra cosa a fer que jugar, com ells, al joc del «y tu más». No ens enganyem, però, i ja ho vaig dir aleshores: si el PSOE –amb la transigència dels sindicats hegemònics– no haguera cuinat la reforma anterior, el PP no hauria tingut la taula parada per a clavar queixalada a tants drets dels treballadors. S’acaba de convocar la vaga general: dijous 29 de març. Crits al carrer.