Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies, Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…
Estic d’acord amb quasi tot. Et veig una mica pesimista després de vacances, i jo penso com tu
No és pessimisme. Sóc lleig de llegir, probablement, però no crec que tinga una propensió a jutjar les coses sota l’aspecte menys favorable; tampoc no crec que el mal triomfe sempre sobre el bé, encara que l’estat objectiu de les coses, això que en diuen realitat, ens hi obligue diàriament a pensar-ho i, de passada, a deixar-nos dur, que és un dels objectius militars dels productors de la realitat. Potser hi ha decepció, a l’apunt, però no desànim. Del contrari, ni tan sols faria l’esforç d’explicar-me aquestes coses. L’optimisme comença pel qüestionament de la realitat. Darrerament escolte, més que mai, la cantilena: sigues realista! Ah! I per què he de ser-ho? Quin avorriment.
Avui és dimecres catorze i res ha canviat. I si, la sensació de viure en un bucle és permanent. D’això i que ens prenen per beneïts, o que ens en deixem prendre, ves a saber. Però és que és molt cansat barallar-te sempre, des que tens ús de raó. Però no cal patir, avui, a la ràdio, parlaven del desembarcament dels xinesos comprant-nos el deute, com si això fos el millor que ens pogués passar i no pas engarjolar els responsables, acabar amb els paradisos fiscals, i fotre foc als “mercats”. Sempre esperant que ens toqui la rifa, així costa molt de viure de bo de veres.
Sí, Clidice, però potser és un cansament necessari. Les rifes tenen un cost, no només per la venda d’autonomia que implica sinó, sobretot, per la persistent actitud d’espera. El cas és que des des de finals d’agost que la maror no s’atura.
Doncs jo no crec que sigues lleig de llegir. Sempre trobe fils que ordenen una mica l’embull de tot plegat i m’agrada que sigues, per a mi, un referent del pensament crític. Les lletres de Bertolt Brecht són vigents perquè gent com tu les fa reviure.
Gràcies, Carles.