Rubalcaba és un nom magnífic per a un monstre. De fet, a l’alqueria, entre figueres i caquiers, amb veu rogallosa, acace el meu nebot de tres anys amb aquest crit: «Sóc Rita Barberaaaaaa. Vuuuuuull un gintònic! Dona’m un gintònic!». I ell corre, salta i riu… A voltes faig d’alcaldesa i a voltes de Rubalcaba: «Sóc Rubalcaaaaaba!», li amolle. Després és ell qui m’acaça a mi i repeteix els noms dels personatges. El meu nebot no sap quina mena de persones són aquesta gent, però quan escolta els noms terrorífics apreta a córrer de valent. Rubalcaba és també un nom que funcionaria perfectament en els acudits populars, com el de Jaimito o els de Lepe: Va Rubalcaba i diu… «Que los bancos y las cajas destinen parte de sus beneficios a crear empleo». A bones hores! Visca el vi! «Que el Espíritu maligno sea definitivamente aniquilado y que el Amor reine entre nosotros así como Tu Amor se nos manifiesta pleno e inagotable. Amen». Em fa mal el corronxet del peu esquerre quan em pregunte si la gent som realment capaços de recordar. Ho dubte sovint. Monstre o acudit, al fons de la caverna, sempre acabem escoltant la mateixa riallada tètrica.
Posem per cas que no haja estat el teu post més brillant, que tampoc no està malament, però no saps com m’ha alegrat llegir-te de nou.
Ni de bon tros. A voltes per tornar només cal l’intent. A vore si agafe una seguida, que no és fàcil, perquè dalt tinc el terrat i estic com cassola en forn; la calor limita les meues hores de blogueig. I ja saps quina clauada ens foten per l’aire condicionat… Salut, Xavier.