La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.
L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.
