Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.
Escoltar
«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera
Si, mestre. Algú dubte de qui pagarà la crisi? El senyor Botín i el senyor Amancio Ortega estan patiiiiiiiint cosa de no dir. Si demà als opinadors els collen, m’agradaria saber si la seua docta opinió es manté. Quilsvafotre! Botifarra de ceba.
Quan havia crisi perque havía crisi pero quan les vaques gordes també els empresaris es tremolava poc la mà per fer al carrer a eixos “bons treballadors/es”. Glòria a la botifarra.
Clidice, a ells no els calen les opinions. De fet, ni la veritat els cal.
Cert, Israel. I aquest decret, que no serà l’últim, facilitarà encara més l’acomiadament. De fet, si el decret es prorroga més enllà del 2013, a un treballador que ha encadenat dos anys de temporal en la mateixa empresa li podran anar renovant contractes temporals constantment, de manera que després de, per exemple, 5 anys “encadenant” (i encadenat) podrà ser “no renovat” sense cap cost per acomiadament a càrrec de l’empresari. Va de retro, però no tornem al XX, sinó al XIX.