Liebster blog

Dos virtuosos de la prosa, que estime per la seua equanimitat i perícia, primer Xavier Aliaga, de Sota la creueta, i poc després Vicent Usó, de El rastre de Clarisse, em van voler donar el Liebster, un premi blogaire que, segons les bases, «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». Si no me l’hagueren donat ells, ara tindria els seus blogs a la meua llista de premiats, així que moltes gràcies a tots dos per aquest mem tan gratificant que, efectivament, ara que per fi he acabat treballs imprescindibles, m’estimula –ja que darrerament no escric a Salms amb la periodicitat d’abans. No és gens fàcil escollir, però ara haig de continuar la cadena i atorgar el premi a cinc blogs entre tots els que m’estime:

– Viatger immòbil, de Carles Querol, pels poemes, reflexius i ben treballats, que ens regala gairebé a diari.

– Ucronies, de Joan Calsapeu, per la seua visió tan intuïtiva com analítica de les realitats imminents i de l’activitat cultural al nostre país.

– Espai Claudàtor, de Josep Lluís Abad, perquè ens ensenya amb passió, tant en la seua poesia com en el seu blog, que en la paraula ens va la vida.

– Pertubatronics, de Jimena Worcel, per la seua singular psicoanàlisi dels incidents quotidians.

– Moving poems, de Dave Bonta, pels videopoemes, per regalar-nos la veu de la mirada.

TV3 torna al saló de ma casa

Aquest estiu he pintat casa i, posats a moure mobles, he aprofitat per tirar un cable HDMI de 15 metres entre l’estudi i el saló per connectar el Mac amb el televisor. M’ho vaig començar a rumiar el dia de l’atemptat dels governants del PP contra la llibertat informativa de nosaltres els valencians. L’opció més ràpida era connectar el vell portàtil per VGA, però poc operativa, perquè el cable és gros, poc flexible i has de traslladar i reendollar l’aparell cada vegada que vols accedir als canals de la Televisió de Catalunya. Una segona opció, és clar, és seguir esperant l’aprovació de la ILP Televisió sense fronteres. L’opció que he triat potser no és a l’abast de tothom, però l’explicaré perquè tampoc no és poca –encara no, almenys– la gent que té casa, mans, un ordinador amb sortida DVI o HDMI, un televisor amb entrada HDMI, connexió a Internet i uns 70 euros per a adquirir els artefactes que m’han permès, també, llegir blogs i premsa en el televisor domèstic:

1. Adaptador de DVI a HDMI (no he provat l’alternativa VGA>HDMI);
2. Cable HDMI (jo he instal·lat el de 15 metres; si el necessiteu més llarg no sé quins poden ser els resultats);
3. Cable d’àudio amb dos jacks mascles, perquè el DVI no transmet l’àudio (en principi no us caldria si feu connexió directa de HDMI a HDMI);
4. Teclat i ratolí sense fils.

No cal ser cap especialista per a fer-ne les connexions, només temps i paciència. Ara tinc Internet al saló, puc navegar i veure tots els canals en directe i a la carta, tret dels continguts protegits que Televisió de Catalunya no pot emetre online per prohibicions, drets i altres romanços. Tot i això, ara torne a tenir accés a tota mena de continguts televisius en català. La qualitat de la imatge, certament, no és la millor, però, la veritat, el píxel no molesta si t’asseus a més de cinc metres de distància. La proximitat del futur sembla convertir en simple estupidesa l’atrocitat dels censors, però no per això deixen de ser atroços el seus actes.

PS. Recentment, TV3 ha començat a oferir nous serveis per mòbils, iPad, televisors i consoles. Els televisors amb Internet ja són aquí.

Vermell, vermell

Més sorprenent si és possible va ser una altra gravació en què un dels ximpanzés repetia «plorar, plorar; vermell, vermell; silenci, silenci; divertit, divertit», un enigma per a l’equip fins que un amic poeta de la parella va apuntar que els signes d’aquestes paraules eren similars i que es tractava d’una al·literació de la llengua de signes, una composició poètica!
llegir-ne +

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals, / algun dia us diré les naixences latents…
Arthur Rimbaud

Llargs camins sense bancs

Cançó desesperada

Hi ha tantes tombes que es passegen
per avingudes sense verns.
Hi ha tanta por.
Hi ha tantes llàgrimes,
desassossecs i angoixes.
Hem agafat camins sense sortida,
llargs camins sense bancs.
Els bancs fan nosa.
Caminar i caminar i no aturar-se mai.
No volem cap resposta.
No ens cal cap pensament.
Viure i res més,
viure com sigui,
amb la destral al coll
putejats per la vida
i amb alegria al cor.
Una falsa alegria,
ganyota del dolor i de l’engany.
Avançar i fer camí,
no interessa altra cosa,
adormits sobre un llit de basarda
pretesament alegre.
Quina trista alegria
passegem pels carrers.

Anton Sala-Cornadó
d.e.p. :: una semblança

[Un poeta modern, sens dubte. Evoca com hem transitat del Segle de les Llums al Segle dels Esclafits. Lluernes sense nit].

Compra, imbècil!

Benvinguts a Esmartilàndia! Ara tot és SMART: Smart-Phone, Ipad-Smart-Cover, Samsung Smart, Smart Home… És com si et digueren: «Ei, cap de suro, tros d’ase, borinot de séquia, necessites urgentment aquest producte intel·ligent». És el crit imperant de la publicitat: Compra, imbècil! O, si ho preferiu, la versió Media Mark, que segurament lluita per tu perquè és una marca roja: «Perquè jo no sóc tontu». Segur que no? Steve Jobs ens ven la moto: «Només té 11 mesos de vida, però el meu iPad s’ha quedat vell», diu. Ell també. Serà l’obsolescència programada…

Especials normals

…és que els escriptors som una raça especial que pot viure al marge de la societat i dels canvis? Certament sí que ho sembla, en alguns casos, però jo diria que cada vegada en són menys. Cada dia veig més escriptors, diguem-ne normals, no particularment ‘tecnòfils’, que es comuniquen per correu electrònic, o s’han fet un blog, o fins i tot utilitzen el Twitter o el Facebook. La gent que ens dediquem a escriure, de debò que podem ignorar tranquil·lament les tecnologies que han fet que hi hagi més gent que mai llegint i escrivint alhora arreu del món?

Carles Bellver a l’experiment Literatura, ciència i Internet, a càrrec de Biel Mesquida.

D’allò, ací

Barnes & Noble, la cadena de llibreries més gran dels Estats Units i del món, veu seriosament amenaçades les seues bookstores. En ple agost, els directius van anunciar que volien despatxar la companyia, per bé que, de moment, aquesta opció no sembla més que una estratègia inicial de sondeig de les temptatives de compravenda (la setmana passada encara parlaven de rumors, però fa poc Ramón de España assegurava que tancaran les paradetes a finals de desembre). D’això, els mitjans europeus se n’han fet poc ressó; tractant-se de mass media és com dir no gens. En qualsevol cas, del que no hi ha cap dubte és que el procés de reconversió al qual s’ha sotmés l’empresa en el pas del llibre de paper a l’electrònic, o en afavorir la convivència dels dos suports (com els agrada dir), ha infligit una pressió voraç sobre els seus actius i recursos, al punt que els amos han retirat de borsa la societat. La caiguda en picat de les vendes i les adverses previsions d’enguany han dut Barnes & Noble a plantejar-se el traspàs de, si no el negoci, sí de les 729 llibreries per fer front a la gran embranzida, probablement decisiva, del llibre electrònic en els darrers mesos. L’esperança de Barnes & Noble es diu Nook, el seu propi dispositiu lector de llibres electrònics, llançat ara fa un any. És cert que aquest aparell ha aconseguit augmentar les vendes d’aquesta divisió de la companyia en un 42% i, també, que Amazon, ara per a ara el més fort competidor, rebaixe el preu del seu Kindle. Tot i això, el futur d’aquest gegant comerciant de llibres de paper no deixa de ser incert, ja que està per veure quina serà, a la llarga, la resposta tecnològica tant del Nook com del Kindle a la connectivitat, el dinamisme i diversa funcionalitat dels nous tablets, entre els quals hi ha el competitiu iPad d’Apple. De fet, tot i que ha estat criticat en certs aspectes elementals, no hi ha cap raó per pensar que Apple s’aturarà en la millora del seu propi dispositiu de lectura electrònica.

De tot açò, preguntes i sospites. Primer: si tanquen 729 punts de venda, els físics (alguns dels quals són veritables temples de la paraula impresa), on hi anirà a parar tota eixa massa immensa de paper expulsat del circuit comercial? A reciclatge? A les biblioteques? A les llibreries de vell? A les escoles? Perfecte. Segon: sembla confirmar-se com un error l’invent el “meu” propi dispositiu lector per a vendre els “meus” llibres electrònics… No és un desagradable flashback entropessar de nou amb la mateixa pedra i haver de triar entre Beta o VHS, sobretot després que Internet ha demostrat que rebenta i rebentarà monopolis d’explotació comercial via plataformes? I per acabar: de veritat que, d’allò, ací, n’estem al cas?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Bookstore», de St. Thomas (Thomas Hansen)

Però segur que és això?

Hi ha saberuts informàtics, alguns, que viuen convençuts: els servidors poden caure’s igual que podem caure nosaltres. Podem caure un bac. O en un vici. Com podria caure un meteorit, també, i rebentar el planeta. És natural! Una desgràcia com qualsevol altra. El verb caure és immens. Per a ells, alguns informàtics, cal que assumim les iníqües sentències del destí. Això és així. Per a entendre’ns, són com els mercats per als polítics. Teleologia pura. Ben a sovint ens quedem amb les ganes de saber si aquestes màquines (i torne als servidors web) entropessen perquè vénen així de sèrie, propenses al defalliment, o és que alguna cosa les fa entropessar. Però, quan nosaltres entropessem, humans incauts, hi ha també (i caldria no renunciar a sospitar-ho) aquesta cosa no sempre casual. Una font de conflicte. Hi podria haver una deficiència congènita o qualsevol altra causa: la mandra, la imperícia, la pressa, la crisi del capitalisme –perdó, dels retallats–, una vaga, un desgovern, l’avarícia, l’ànsia letal d’un tot terreny assaltant una rodona o, en tot cas, la gepa espontània d’una pensionista que sobtadament travessa la plàcida cua del Mercadona i et fa caure de cul damunt del cabàs, ple de iogurts, de la dona de darrere… La perdones, clar que sí, evidentment, com no!, perquè tu la saps comprendre, i ho demostres; saps que cal comprendre la gent, que la pobra vídua gibosa i solitària està molt, molt enfeinada, que ha d’arribar a temps al tall, que si no l’acomiadaran, i que ha de tindre el dinar amanit a les 14 hores en punt. En punt! Sens dubte: dinar a deshora seria pecat mortal. Corre! Així que aquesta vesprada, quan m’han dit que el servidor que arxiva i gestiona el pa meu de cada dia s’ha caigut, ell tot solet, no sé quants balcons avall, he sigut d’allò més benpensat i he recordat els molt excusables efectes col·laterals de la vella geperuda. He contemplat, com un núvol, la part positiva: he aprofitat per actualitzar el CMS al WordPress 3.0. És més, tot ha vingut rodat, perquè David Foster Wallace, abans de suïcidar-se, m’ensenyà que l’aigua és això. Benvinguts al nirvana.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Rape me», de Nirvana

Escriptura genètica

Foto: Antoni Albalat

El paisatgisme tremendista d’un periodista merditerrani pot percebre’s en la primera pinzellada d’una entrevista: «¿Espera encontrar formas de vida adaptadas a la contaminación del Mediterráneo?». Una pregunta de categoria, mel de romer per a qui, a cada estiu, se li espiga l’encisam: «Xa, vostè mateix, senyor periodista, s’hagut d’adaptar!», diria el llaurador soterrat per l’argelaga. Craig Venter, en canvi, que no coneix el pixaví de la fava roja, l’alqueria de Romaguera o els sequiers mistèrics de Marina d’Or, respon sense pensaments impurs, immune al podriment: «Desde luego que sí. Algunos microorganismos mueren por la contaminación, y otros se adaptan a ella, así ocurre en todas partes». Així, així. De retop, sense saber tampoc dels nostres tòtems i tabús micro i macroeconòmics, col·loca els saquejadors ibèrics al microscopi: «Los microbios españoles pueden muy bien ser distintos de los microbios griegos». Ejpaña no és Grècia, una altra volta. Venter és constructor, no d’hotels i apartaments a vora mar, sinó de cèl·lules sintètiques. Per al biòleg d’Utah, la contaminació és una qüestió natural i sembla que li importa relativament poc la supervivència del pixaví de la fava roja; se’n pot inventar un de la fava albinegra. Venter s’estima més l’escriptura genètica, que porta camí de mutar en poesia críptica:

«Se trata de un código dentro de otro código dentro de otro código. Tienes que descifrar el primer código para empezar a entender el siguiente y, en efecto, en un paso determinado te puede aparecer el correo electrónico de un científico al que tendrás que escribir para seguir adelante. También hemos escrito los nombres de 50 científicos implicados en el proyecto, y algunas citas eruditas.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Construcción» + «Dios le pague», de Chico Buarque, per Daniel Viglietti