Avisats, doncs tranquils

No hi ha vida justa possible dins d’una vida falsa.

T. W. Adorno, Minima Moralia, 1951

Diuen que un enginyer ha deixat Anthropic advertint que la intel·ligència artificial que ell mateix ajudava a desenvolupar ens podria matar a tots abans que s’acabe la dècada. La notícia m’ha arribat amb una estranya sensació de déjà vu, com si ja l’haguera llegida abans amb un altre nom i un altre fantasma: el del botó roig que, durant quaranta anys de Guerra Freda, ens va tindre a mitja hora exacta de fer-nos saltar tots pels aires; el del termòmetre planetari que puja i que, pronostiquen, ja no recularà; el d’un virus microscòpic que ens va ensenyar –o això van publicitar– que un sol vol d’avió basta per a portar la pesta d’un continent a l’altre en un tres i no res. Cada generació té les seues profecies particulars, i totes s’assemblen en una cosa: arriben amb data de caducitat i amb percentatges –deu, vint, seixanta per cent– que sonen científics encara que ningú no sàpiga ben bé d’on ixen.

No cal restar-ne importància, a cap d’elles. La Guerra Freda va ser real, el canvi climàtic ho és, i la pandèmia ho va ser fins als ossos. Tampoc no se n’ha de restar a la intel·ligència artificial, perquè, especulacions a banda, no tenim raó per pensar que el seu propi enginyer menteix quan diu que li fa por. El que em costa cada vegada més de creure és una altra cosa: que aquest crit d’alerta, com més fort se sent, menys compromet ningú a fer-hi res. És l’obvietat insòlita de la nostra època –permeteu-me robar-me a mi mateix l’expressió–, aquesta hàbil manera de vendre com a revelació escandalosa allò que tots ja sabíem, sense que la revelació canvie mai res del que ve després.

Perquè, qui ha anat mai a presó per contribuir decisivament a incrementar l’escalfament global? Són comptats els casos en què executius petroliers han respost civilment per dècades d’ocultació deliberada. I durant quaranta anys de risc nuclear real, la nostra seguretat va dependre molt més d’un joc de daus carregats que de cap prudència institucional demostrable. L’alarma mediàtica –ara amb un percentatge d’extinció, adés amb un altre– funciona, sospite, no com una crida a l’acció sinó com una mena d’assegurança moral: dir-ho ben fort avui permet dir demà «ja ho vaig avisar», sense que això obligue ningú, mentrestant, a canviar res. És l’equivalent col·lectiu d’aquell que es queixa molt de la seua salut però mai visita el metge: la queixa hi substitueix el remei, i tots quedem tranquils perquè, si més no, tu, algú ja ho va dir!

I no és casualitat, doncs. Perquè el poder de decidir de veritat –limitar, auditar, fer pagar– mai no ha sigut del tot a les mans de qui n’acaba pagant els plats trencats, i cada volta ho és menys: ni la ciutadania hi pinta gran cosa, ni els estats, que actuen més com a majordoms que com a àrbitres de les grans corporacions. Quan qui hauria de regular depén, econòmicament i políticament, de qui hauria de ser regulat, l’estrident i alarmista declaració d’emergència es converteix en l’única manera de «fer alguna cosa» que no li costa res a qui de veritat mana. Alarmar-se ix gratis; regular, auditar i fer responsables civilment les empreses, no. Per la qual cosa, resulta evident, això últim és exactament allò que mai no acaba passant.

Així que la propera vegada que un titular ens regale –amb llacet ben vermell– un nou percentatge d’extinció, jo em preguntaria, abans que res, dues coses ben senzilles: qui hi guanya, amb l’espant, i qui, mentrestant, continua sense haver de respondre de res i per res. Avisats! Doncs tranquils. I camí a l’extinció. Que descanse, almenys, la consciència.