Fada de les boires

Va deixar de tallar-se’ls
fa molts anys una primavera
de roselles proscrites,
d’orenetes arribades tard,
gesmil i cireres ja anunciaven
dies més calds, els vells profetes
asseguraren que seria l’última
flor de neu a les muntanyes.
Al seu riu de cabells traspua
interminable el present
una rosada finíssima.
Caminem entre els seus manyocs
al llarg d’una pàgina per travessar
més que no pas per escriure.
Infinita serp blanca, tragina
somnis més purs pels boscos
de les nostres nits en blanc.

…mai no temut d’ésser boira també!.
Josep CARNER

Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot? —
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara? —
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ] 

Com qui brinda amb un gran vi

 
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.

L’escurada

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.

Confirmació de la regla

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

 
Dijous 9 d’abril de 2020
Veniu, reuniu-vos per al gran sopar de Déu,
i mengeu la carn dels reis, dels comandants militars,
dels homes poderosos, dels cavalls i dels seus genets.
APOCALIPSI 19: 17-18

 
Publicat a l’obra col·lectiva Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament, d’El Pont Cooperativa de Lletres

Figura fora de camp

Amb el brogit dels catúfols
despertava, auguri de l’aigua.
La sènia a trenc d’alba, ull
i giravolt de la llum a la set:
fang tendre als dits, ocres
empremtes a la blanca calç
dels murs de casa, l’aire blau
de la mà abans de l’ocell,
les ales de la mirada al vol,
contrallum de vents i focs
la carícia, de sobte, d’un pinzell.

A mon pare

«Drecera dels Molins», Porcar Queral, oli, 2005
Poema per a les «Pinzellades al vol del terme de Castelló», relat autobiogràfic i pictòric de Porcar Queral, mon pare, dins del llibre Passejant pel terme, editat per El Pixaví, Castelló, març de 2020.

Pit-roig

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

Publicat a La xicalla. Temps d’infantesa (2020), Castelló: Colla Rebombori.
Per a Marta

Il·lustració de Manolo Alegre

Carnem levare

Potser ja pressents els llençols
rebregats al teu cutis en una nit
molt més llarga que no pas aquesta,
i de sobte a la cambra l’ensumes
en aquest estrany tuf a resclosit.
Delicadament acobles la màscara
a la tova cavitat que, efímer,
un cap ha deixat al coixí impresa.
Guardes així el buit suau, i algun pèl,
d’antics cranis de tots els tamanys.
Més tard en rentes el sobrecoixí,
salobres insalubritats d’un blanc
tan concau i tan a dins, ja, de l’oblit.
Et treus l’arracada que no has perdut.
Pentinant-te repasses absències,
te’n fas un poema dolç on enamores
un espantall preciós sense ulls
ni sexe, ni cor: del pit a l’esquena
et trepana de cop un túnel de trens
anats que deixa ataüllar, pel forat,
la mar d’una a l’altra banda.
Al seu mirall no ets ja ni màscara.
Has col·leccionat massa cares d’allò
que et penetra i deixa buida l’entranya.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.
AUSIÀS MARCH


Ode to Necrophilia, Kati Horna, 1962