Cançó desesperada
Hi ha tantes tombes que es passegen
per avingudes sense verns.
Hi ha tanta por.
Hi ha tantes llàgrimes,
desassossecs i angoixes.
Hem agafat camins sense sortida,
llargs camins sense bancs.
Els bancs fan nosa.
Caminar i caminar i no aturar-se mai.
No volem cap resposta.
No ens cal cap pensament.
Viure i res més,
viure com sigui,
amb la destral al coll
putejats per la vida
i amb alegria al cor.
Una falsa alegria,
ganyota del dolor i de l’engany.
Avançar i fer camí,
no interessa altra cosa,
adormits sobre un llit de basarda
pretesament alegre.
Quina trista alegria
passegem pels carrers.
[Un poeta modern, sens dubte. Evoca com hem transitat del Segle de les Llums al Segle dels Esclafits. Lluernes sense nit].
Desconeixia aquest poeta. Apunte el seu nom. M’ha recordat Marc Granell.
Seguiran els esclafits però, sense bancs, no podrem aturar-nos un moment i pensar, mirar pel retrovisor…
També jo el vaig “descobrir” fa poc. És fàcil desconèixer els poetes, més els nostres, i molt més encara si només han trobat una eixida editorial més o menys municipal. A la Xarxa hi ha poca cosa, però m’ha agradat el que he trobat. Espere que aviat editen l’obra completa.
Aquest poema reflexa prou bé la situació actual en molta gent: On tenim el nostre cor? On busquem la felicitat? En qui tenim posades les esperançes? … El activisme i el “no parar a pensar” en porta per llocs molt estanys.
Hi ha cors que no els trobaràs ni amb espeleologia, i em sembla que encara no hem vist el fons de l’avenc.