Ocell

ocell-finestra-porcar

Ocell II, JP, 2018

Els meus són càntics de gat.
Els meus volen sempre rasants.
Els meus pensaments tenen regust
dels teus llavis, i els meus ulls set
del teu esguard, i el meu alè remor
de la teua veu, i el meu tacte color
dels teus cabells quan el vent i jo
juguem a dibuixar-hi carícies
i altres mots que aprenem de nou.
En paraules petites fem casa.
Les dius i s’obren totes les finestres.
L’amor entra com un ocell i li parem taula:
ulls set, alè remor, tacte color…
Aquest matí no em trobava el cor.
L’ocell vola per totes les habitacions.
Potser sent els batecs de la teua mà.

 

També en versió subtitulada ací

Estiu

roselles_blat

Roselles entre espigues, de @TurmBuchOch

Al vespre cessa el plany
del cucut al bosc.
Més arran es vincla el blat,
i el gallaret vermell.

Una negra tempesta s’abat
sobre el turó.
L’antiga cançó del grill
s’esvaneix en el camp.

Ja no s’agiten les fulles
del castanyer.
A l’escala de cargol
murmura el teu vestit.

En silenci crema una espelma
en la cambra fosca.
Una mà argentada
l’apaga.

Vent calm, nit sense estels.

Georg Trakl
Trad. J. P.

 

SOMMER

Am Abend schweigt die Klage
des Kuckucks im Wald.
Tiefer neigt sich das Korn,
der rote Mohn.

Schwarzes Gewitter droht
über dem Hügel.
Das alte Lied der Grille
erstirbt im Feld.

Nimmer regt sich das Laub
der Kastanie,
auf der Wendeltreppe
rauscht dein Kleid.

Stille leuchtet die Kerze
im dunkeln Zimmer.
Eine silberne Hand
löschte sie aus.

Windstille, sternlose Nacht.

Georg Trakl

Epifania pòstuma

L’important és que, els talls, els faça nets.
Enric SÒRIA
punxes_pitera

«Punxes de pitera», La Renegà, jp, 2018

Esmolats fiblons de pitera,
els meus dits penetren la morta
línia de temps, la cicatriu
de la navalla bruta de silenci,
l’electrocardiograma pla
d’un somni infinit, l’invisible
vers d’uns ulls com dos peixos
que a la pell cometien blaus
de mar i cel sense horitzó.
Esperança als dits, em dic,
cap sargit d’agulla verda
per qui el cus només de nit.
Esmolats fiblons de pitera:
heus ací el vent i la bandera.
Verticals i verds ara s’enfilen,
treuen punta al present, rebenten
per fi, Neftis, l’atzur fugisser
dels teus globus de sal sense aire.
Fan, per tu, el tall més net.

Síntesi

Mirall_trencat

Imatge presa de la Xarxa

Li vaig dir: deixem ací la pinta
i les sabates, sortim despentinats
i descalços d’aquest mirall, junts,
tanquem-ne suaument la porta.
Al primer clec de clivell seràn cecs
el llindars reflectits, tots els oasis
semblaran miratges, posarem marcs
a l’enyor perquè no se’ns trenque
i el mirall morirà en finestra.
No en vam sortir.

Li vaig dir: deixem-la oberta
com una rosa, sortim-ne volant
com ocells, que aquesta finestra
es tanque sola després del vol.
Al primer cop de vent els vidres
sagnaran pètals, feririen les ales.
No vam volar.

Em vaig dir: torna-hi.
Però a l’hora de la veritat
també el rellotge va fer tard.
Despentinat, descalç, tot just
abans de fer-se mur, vaig saltar
sol a l’altra banda del mirall.
Vaig llepar-me la sang i els vidres
com llàgrimes esmolades, versos
que vaig fer brillar com diamants.

Contemple de lluny, ben lluny
—ocells de pedra, regust de cucs—
el mirall trencat: prou he pagat
els anys de resseguir amb els dits
el seu laberint infinit de clivells.
Prou he pagat tres instants de veritat.

Amb esferes més belles

klee-rose-wind

Rose wind, Paul Klee, 1929

Qui s’arrenca el cor del pit

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit,
       intenta collir la rosa.
Seves són la fulla i l’espina,
a ell li escudellen la llum al plat,
a ell li omplen els gots de l’alè,
a ell li murmuren les ombres de l’amor.

Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit
       i el llança cap amunt:
ell és qui no erra,
qui apedrega la pedra,
a qui li bat la sang al rellotge,
a qui el temps de la mà li toca l’hora:
ell pot jugar amb esferes més belles
i parlar de tu i de mi.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Wer sein Herz aus der Brust

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht,
       der langt nach der Rose.
Sein ist ihr Blatt und ihr Dorn,
ihm legt sie das Licht auf den Teller,
ihm füllt sie die Gläser mit Hauch,
ihm rauschen die Schatten der Liebe.

Wer sein Herz aus der Brust reißt zur Nacht
       und schleudert es hoch:
der trifft nicht fehl,
der steinigt den Stein,
dem läutet das Blut aus der Uhr,
dem schlägt seine Stunde die Zeit aus der Hand:
er darf spielen mit schöneren Bällen
und reden von dir und von mir.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

NOTES
Importants afinitats connecten l’«Aria I» (1953) d’Ingeborg Bachmann amb aquest poema del seu estimat Paul Celan (1952), i també amb «Corona» («A la meva mà menja la tardor la seva fulla»). Celan escriu: «Qui s’arrenca el cor del pit vers la nit, intenta collir la rosa./ Seves són la fulla i l’espina». Bachmann respon: «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,/ la nit és il·luminada per espines, i el tro / del fullatge…». La nit, la rosa, la fulla i l’espina encapçalen les dues peces. Fixeu-vos, a més, en com totes dues insinuen una certa circularitat gràcies a una forta suggestió de moviment, a una mena d’engranatge cinètic, com en el llenç de Paul Klee titulat «Vent de la rosa» que més amunt il·lustra la traducció. Celan: «Qui s’arrenca el cor…/ intenta collir la rosa /…/ el llança cap amunt /…/ parla de tu i de mi». Bachmann : «Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses, la nit /…/ la pluja ens arrossega al riu /…/ fins a la desembocadura». És fascinant anar descobrint el seu Herzzeit, el diàleg poètic més o menys soterrat entre els dos poetes amants i comprovar com llurs imatges i llur llenguatge alcen ponts i caven túnels per trobar-se o, dit d’una altra manera, com van –continuen– fent-se l’amor. 

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys. 

Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.