Refugi antiaeri

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Miguel HERNÁNDEZ

Quaranta anys després, escorcollen
el silenci de la nit, la negra que de nou
corre a amagar-se dels sentinelles.
Cap remor de formigues ni d’estels.
Com l’avi, les golfes i el soterrani guarden
també silenci –no hi burxes, tothom calla.

Balcó enllà, al vent, el tebi xiuxiueig
de la llibertat no alena l’indispensable.
Fulles ventades fressegen com l’aigua.
Fulles caigudes crepiten com el foc.
Llaços com ales esventen cruixits grocs.
Qui dia passa… Que tinguem sort…
Han caigut els llençols dels espectres
que emblanquinaven paraules traïdes.

Nit endins neva, allà el blanc i el negre
erts, l’ocell entre barrots de sang glaçada
que es trenca com una albada promesa.
La llibertat continua sent un petit refugi
antiaeri: al fons, algú que no ha cridat mai,
que es reté en l’esglai, inesperadament tus.

Al fons mor l’eco d’una cançó de Serrat.
Les fulles ventades fressegen com l’aigua.
Les fulles caigudes crepiten com el foc.
Escorcollen el silenci i hi endevines un vent
sord: són els morts, que comencen a pensar
quan la terra, emmudida, s’espera sense destí.

Refugi de la plaça Tetuan de Castelló

Publicat a Del pa, només les molles?. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2019.

L’arracada

Aquella dona treia sovint
a passejar els seus fantasmes.
Quan tornava, ell despenjava
llençols estesos als seus ulls,
cadenes del seu coll, ombres
furtives de cossos intangibles
i algun pèl d’ultratomba.
Pèls després, també l’amor
d’ell va tornar-se espectral
i va aprendre a desaparèixer,
com una antiga arracada
perduda al fons del calaix
d’una oblidada tauleta de nit.
Espectral com aquella dona.
Desaparicions, ectoplasmes,
visions? Els murs travessats
van ser sempre els dels altres.

 

«In love with a ghost», de Dark Jazz Trio

Desmai

 

Cap altra llum, cap altre vent,
en cap altre instant, cap altre lloc,
amb cap altres mans, cap altra pell.
Des de mai, quants solsticis, quants
hiverns, quantes carícies i oblit
hi han hagut abans de dir que sí,
que no, que potser, perquè dins
d’aquest somni únic danseu en silenci,
molt suaument, aquest salze i tu.
Entre canyars, fins al desmai fecund
del vent i de la llum al fons de l’estany,
dits i fulles remor de pluja, arpa
d’aigua braços i branques, i dansa
d’arrels, a dins meu, el teu cos salze.

Tot bres d’espurnes

roureflama

Camí del castell de Taradell (Osona)

Encesa, la tardor ronseja, aprèn
parsimònia de la flama més lenta
d’aquest crepuscle rasant que ens atarda
entre arbocers, romer i farigola.
De cada minúcia viu i es penja
com el falcó de l’arc de la paràbola,
de memòria sap quin és el vol
d’allò que mai no acaba de caure,
com les fulles o els estels llampants
que d’arrel i d’oblit ressusciten.
Així la tardor revela zenits
apoteòsics, nounades apocalipsis.
Així el sol, com una rosa d’hivern
a l’horitzó, es resisteix a morir
mentre la llum es dessagna.
Així pren foc el roure al vèrtex
de la nit, roent torxa de fulles
al fons dels teus ulls quan el mires
com jo a tu, tot bres d’espurnes.

 

Per sentir el poema:

BONES FESTES I MILLOR ANY NOU!

Dos bilions d’anys llum de solitud

Horabaixa a Mart, via David Smith

els humans en una petita esfera
dormen es lleven treballen
i a estones demanen pels seus amics de Mart

els marcians en una petita esfera
què hi fan jo no ho sé
(potser facin neriri, kiruru o harara)
però a estones demanen pels amics de la Terra
que jo bé conec

la gravitació universal és
la força de la solitud que atreu les coses

l’univers està distorsionat
per això tothom desitja trobar-se

l’univers està en expansió accelerada
per això tothom va ansiós

a dos bilions d’anys llum de solitud
sense pensar-hi més deixo anar un esternut

 

Shuntaro Tanikawa
Two Billion Light-Years of Solitude, 1952

Traducció catalana traginada des de l’anglès

Nus

hem recollit la roba,
ens hem alçat de la terra
i hem continuat morint
Màrius SAMPERE

«Nus», jp, 2018

De tan nus, no dúiem
posats ni els noms,
com acabats de néixer,
com acabats de morir.
Les formigues obeïen
a sota l’oratge de sucs
—cames amunt defugien
aixafades, embranzida,
lents rajolins a grums.
A l’ombra d’una alzina,
de tan nus, ni noms
ni brida, ni records
del demà, ni ulls
dins dels ulls. Amor
tot: mots i saliva.

Freàtics

These days I get to where I’m going
Mark KNOPFLER

serradal-vespreBeu-me, amor, l’àlgida
set de la llengua, furga,
frega, llepa, excava,
sedassem-ne sal i sol
a l’encarnat llambreig
del vèrtex, travessem-nos
el desert irredempt d’ésser
plens de buits fins al pou
on som fets d’aigua.
Llepa, furga, excava.
Beu-me la set, amor.
Excava, cava, cava…
Beu-me, amor, la set.

 


«True love will never fade», de Mark Knopfler

Panellet

Alles ist Blatt.
GOETHE

FoliaqCom creix l’arbre
als teus llavis, el bes
en silenci al poema:
venes o arrels
bellugant-se, un bres
de llamps atardant-se
a càmera lenta.

Dolços senders al vent,
dolces cruïlles de fulla.
Rius a gargots –pluja
de sets desembullades.
Et bese fins a l’engruna,
perenne llengua de pura
llum acorriolant-se.