Skip to main content

Presente a continuació el segon dels textos que havia anunciat per celebrar els 20 anys de vida de Salms, després del ja publicat fa uns dies com a homenatge, també, a Joan Fuster en el centenari del naixement. A més d’Estellés, l’altra figura de les lletres valencianes de la qual tinc l’honor i el privilegi de sentirme’n deixeble és el poeta Marc Granell, potser no tant per la part formal de la seua poètica (que admire i que en algun moment sí que em va influir) com pel mestratge rebut en relació al seu humanisme, la seua visió del món i del sentit d’escriure poesia. El text va ser llegit durant la jornada que l’AVL va celebrar a finals de l’any passat a la facultat de Magisteri de la Universitat de València.

COMUNICACIÓ DE JOSEP PORCAR PER A LA JORNADA MARC GRANELL DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA, A LA FACULTAT DE MAGISTERI DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, DIVENDRES 19 DE NOVEMBRE DE 2021

No hi ha torre d’ivori que puga
tancar amb pany i clau ulls i memòria…

MARC GRANELL
Cel de fang, 2021

I. «No vull recordar / el dibuix del somni / només la música» [Fira desolada, 1992]

Carrer de Xàtiva, estació del Nord, Mercat de Colom, Comte Salvatierra quaranta-u, quarta planta, porta desena. Primera meitat dels noranta. Em puc veure ara caminant com aleshores per Russafa cap a la casa de Marc Granell amb totes les cabòries d’un jove poeta bullint al cap. Cavil·lacions postadolescents allunyades de visions que avui dia sí m’estimularien, i és segurament per això que ara no sóc capaç de recordar si en aquells anys olímpics, a la tardor, carrer Cirilo Amorós avall, ja hi havien escampades per terra les fulles mortes en forma de cor del Cercis siliquastrum, l’arbre de l’amor, o si a la primavera regnava al cel crepuscular el fúcsia incandescent de llurs flors, «com arbres que esperen / un riu ros i sang». O els ignorava o he oblidat que aleshores fossen allà, aquells cercis, dels quals vaig parar compte en una visita més recent. Potser tampoc m’ajudava a percebre’ls el fet que tot el que llavors resultava mínimament sospitós de bucolisme o de paisatgisme, sentimental o no, sovint arronsava nassos en els cenacles literaris de l’època, marcada per un brusc abandó del que va ser catalogat com a poesia social i per una superació del culturalisme dels novíssims, mentre començava a imperar el fenomen etiquetat, també boirosament, com a poesia de l’experiència, en tant en quant abastava, en aquells temps, més diversitat de propostes que no pas actualment, molt més sentenciosa, edulcorada i monòdica, al meu parer. Siga com siga, i torne als arbres, el sistemàtic i avui ja clamorós abandó del tractament de la natura en les activitats creatives de l’ésser humà ha aconseguit que a les literatures se’ls faça «el taüt/ un punt estret», oblidoses dels roures de Hölderlin, que tant recorden l’esperit de Marc Granell, un poeta eminentment urbà que no ha desatès mai els verds als seus versos.  

Si llavors jo hagués llegit ja Hölderlin en lloc de massa gòngores, camí de casa de Marc potser hauria pogut anar recitant: «Deixe els jardins i vinc a trobar-vos, nadius de muntanya!». Ni cercis ni roures, doncs. Sí recorde perfectament, però, les oscil·lacions de la llum a la cambra del poeta, la ben proveïda biblioteca i magnífic despatx on sempre em rebia amb familiar amabilitat. La mateixa cambra, per cert, on Marc va nàixer. La cambra dels seus poemes. Jo estudiava llavors periodisme a Montcada de l’Horta i m’escapava quan podia a les llibreries, als cinemes de la ciutat… i a casa de Marc. Eren les tres coses que més m’agradaven d’anar a fer a València. Aleshores jo voltava els vint anys, Marc els quaranta i, a fora, la vella Europa feia com si no res mentre es perpetrava el genocidi a Bòsnia. Si fa no fa, tan vella i decrèpita com ara, amb els immigrants a les fronteres. Com si no res. El poeta ho va escriure: «Som entre guerra i guerra. / Més ben dit:/ som en guerra. / Perquè aquells tan lluny també són». Marc acabava de publicar Fira desolada (Columna, 1991), llibre rotund, colpidor, excel·lent, que tant em va commoure i pel qual va rebre l’any 92 el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. A la tardor ja era fosc quan alguna vesprada em rebia, la nit regnant acurtava les converses, sovint passatgeres, alguna consulta tan sols, no sempre sobre poesia. A la primavera, en canvi, jo em feia més pesat, allargant-me més del compte. La llum del sol acariciava de dalt a baix els prestatges de llibres de la cambra fins a fer-se fosc, rellotge solar acompanyat pel de cendra de les cigarretes que semblaven alentir el nostre diàleg, el qual no defugia certes pauses on al jove poeta visitant li era permès de rumiar en silenci consells i raons mentre a l’altre costat del col·loqui era esperat, també en silenci, amb bonhomiosa comprensió i paciència, pel poeta visitat. Una conversa interrompuda per mi, de tant en tant, amb un «me n’hauré d’anar, Marc, que em sap greu», que sovint era resposta per Marc amb un «no passa res, no et preocupes», amb aquest to inconfusible de veu, tan genuïnament seu, entre tendre i fatigat, amb què ben bé podria tot seguit haver recitat la «Vesprada d’amor i única», poema que, per cert, restarà per sempre agermanat a un altre d’Enric Sòria, de títol homònim, i a un altre més d’Alexandre Navarro titulat «Vesprada de contemplació, i única». I demane ara llicència a Marc per reemplaçar-li els personatges de Jesús i Joan: «Mira, Josep, l’amplísisma vesprada. / És mentida l’home / i la serp / i l’arbre. Sols el teu cos i el meu existeixen. / Després ja no». 

I aquest era el «després ja no» de quan servidor marxava i baixava al carrer dins l’arcaic i bonic ascensor de l’edifici del poeta. Era el «després ja no» de quan travessava el brancal i, des del núm. 41 de Comte Salvatierra, possiblement en un novembre com aquest, parava compte, això sí, de les altíssimes palmeres de la Gran Via, una de les quals podria haver estat perfectament aquella d’un poema seu que diu: «Els tramvies recorren la ciutat / com si fossen els últims que veuran els meus ulls, / com si fossen l’eternitat immòbil / en aquella palmera de novembre / on jugàvem amb el sol aigualit / i les cames brutes de trens i de pirates». Perquè anar a casa de Marc, per a un poeta jove, era una mica això, l’aventura d’explorar i descobrir com es juga amb la poesia, com de fugitiva i difícil de copsar és aquella eternitat immóbil, quanta constància i quin rigor exigeix, i com assumir que d’aquest joc sempre en surts, si més no, amb les cames brutes; en definitiva, el visitava per a aprendre a aprendre d’una persona que en sabia tant i que els joves ens miràvem, per què no dir-ho, gairebé com un oracle. I de fet, portats per aquella admiració que és i que era tanta que t’obligava a la ironia, puc revelar ara, no sense rubor, que el poeta i amic Alexandre Navarro i servidor posàrem a Marc el sobrenom de divino maestro, pel que tenia, per a nosaltres, de guia espiritual. No solament, però, per saviesa i experiència, també perquè ens fascinava aquest to dels seus versos, en ocasions d’àugur oracular, cosmogònic i agònic, entre demiürgic i ascètic, com aquell que ressona en el poema titulat «La meua mort»: «Vosaltres, / planetes i estrelles llunyans i orgullosos, / hi morireu. / Vosaltres, / boscos i mars, muntanyes i planúries, / hi morireu. / Vosaltres, / rèptils i ocells temuts i dominats, / hi morireu. / Vosaltres, / cossos odiats i estimadíssims, / dolor i bellesa dels dies i les nits, / hi morireu. / Vosaltres, / inferns i cels fets poema i angoixa, / hi morireu».

Amb Marc Granell, a València, 1 d’abril de 2016. Foto: Alexandre Navarro

II. «Algú podria creure / espill la mirada» [Notícia de la tribu, 1978]

Parlar de Marc com a impulsor de fornades i generacions de poetes joves m’és relativament fàcil; de fet, el resultat d’aquest seu activisme és avui dia ben distingible. No ho és tant, però, parlar pròpiament de generacions i de noms, sovint un tema pelut. Per això, i en tant en quant aquesta comunicació ha estat elaborada des de l’afecte i a mode d’homenatge a Marc, i no des d’un compliment acadèmic o teòric, permeteu-me que us demane disculpes per endavant si, en la qüestió que m’ocupa, passe per alt noms o alguna fita que alguna altra persona podria considerar ineludibles. 

Ignore quan va començar exactament aquesta insolència meua de sol·licitar ser atès per Marc a sa casa. No n’era l’únic, naturalment. Em consta que, aleshores, joves com l’esmentat Navarro i també el foixià i brossià Ignasi Granero, entre altres poetes de la meua edat, el visitaven amb assiduïtat amb els mateixos anhels d’aprenentatge. Era una atenció a la poesia jove, la seua, no gens casual. Marc tenia ja ben interioritzada, de fa anys, una enorme i imprescindible quota de contribució a l’impuls de noves generacions de poetes del País Valencià. És clar que no n’era l’únic, en aquesta tasca, i seria un greu descuit oblidar que aquest foment de poetes principiants –és a dir, no sempre joves– era compartida, amb diferents estils i intensitats, per altres poetes de si fa no fa la generació de Marc, com ara Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Vicent Alonso o Pere Bessó. En tot cas, no vull dir amb això que hi havia en Marc cap mena de pla traçat en relació als poetes novells, però sens dubte sí que havia covat uns propòsits que responien a una clara i rotunda consciència de la necessitat de, si no vertebrar, fornir de noves veus la poesia valenciana. No debades ja havia mamprés amb anterioritat diverses iniciatives amb aquesta finalitat, cas per exemple del seu suport a poetes que començaren a publicar als vuitanta i que també rebia sovint a casa, dels quals va ser alçada acta –no gosaria dir generacional– amb l’antologia Camp de mines, projectada i lliurada pel professor Francesc Calafat amb la col·laboració precisament de Marc Granell i amb la impecable cura editorial de Vicent Berenguer a Edicions de la Guerra l’any 1991 (avui Editorial Denes). Un gran encert. Potser un dia haurem de reflexionar també sobre com d’influent, d’orientativa i de benefactora va ser aquesta compilació per als poetes que emergíem als noranta. Si més no, l’antologia venia a esmenar parcialment aquella altra més prematura o precoç, Brossa nova (Associació Cultural Universitària de Filologia de la Universitat de València, 1981), que reunia algunes veus titubejants i en general interrompudes, tret d’unes molt poques avui ben madurades, cas de l’outsider castellonenc Josep Joan Conill i cas també de Lluís Roda, l’únic poeta després antologat a Camp de mines. Certa precocitat podria atribuir-se igualment a la publicació d’Envit. Antologia de nous escriptors valencians, coetània de Camp de mines, el pròleg de la qual era redactat de manera més o menys entusiasta per Marc Granell i que afegia propostes de poetes nascuts a finals dels seixanta, la majoria membres d’una Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià, ja no tan joves, en tant en quant alguns ja fregaven o superaven els trenta anys. Eren veus que podríen recollir-se falsament com una generació intermitja, en tant que, per edat i altres circumstàncies, no encaixaven o no havien estat ateses en la catalogada generació dels vuitanta. També allà s’aplegaven, però, versos d’alguns poetes amb una fructuosa evolució i avui plenament vigents, com ara Manel Alonso o Josep Lluís Roig.

Trobada de poetes valencians el 9 de desembre de 2016 a València. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Eduard Marco, Ivan Brull, Manel Marí, Begonya Pozo, Lluís Roda, Joan Navarro, Pau Sif, Eduard Ramírez, Alexandre Navarro, Josep Porcar, Antoni Ferrer, Marc Granell, Eduard J. Verger, Vicent Berenguer i Rubén Luzón. Arxiu fotogràfic: J. P.

III. «Calla, cor. / Deixa, / només un instant, / de repetir, incansable, / jo vull, jo vull, jo desitge.» [Tard o d’hora, 2006]

Tot i aquesta efervescència, la posició de Marc Granell envers la poesia jove, que ha comptat sempre amb la seua empenta, també ha estat objecte de clara crítica quan ha calgut, cosa que no hauria en cap cas d’interpretar-se, com alguna vegada s’ha pogut sentir, com un símptoma de confrontació o desavinença entre els poetes dels setanta i els dels vuitanta. I així ho referia Marc en una conversa amb Enric Sòria, recollida en la tesi de Ramon Córdova sobre el poeta publicada l’any 2015 per la Universitat Jaume I:

Als primers anys vuitanta tenia la sensació que els joves escriptors estaven completament obsessionats per publicar. Valoraven molt més la fama que no l’obra. És un fenomen general […]. Es fa una literatura per a premis i es publica massa de pressa. Però ací les coses estaven prenent un caire prou nefast. Ara comença a intuir-se una altra posició davant la literatura.

Convindrem que, aleshores i avui dia, aquesta ansietat de publicar és quasi immanent als poetes novençans, i també els va passar això, tot i que no de la mateixa manera, a poetes emergents dels noranta. Siga com siga, cal remarcar que la tan oportuna antologia Camp de mines ens hauria servit de ben poc als i a les poetes dels noranta sense la plataforma i l’empenta que, en aquells anys, i amb Marc Granell al capdavant del jurat, va representar la creació dels Premis Solstici per a Escriptors Joves de Manises. Marc en va ser jurat durant quinze anys i, gràcies a tantes edicions, el poeta té la casa plena de peces de ceràmica en obsequi. Potser resseguint aquelles peces escampades per casa, ell podria rememorar els i les poetes que van anar sorgint d’aquells Solstici. Explicava, i així recull l’estudi de Córdova, que li agradava molt ser jurat a Manises «per copsar com estava el panorama de l’escriptura poètica en cada època i descobrir nous autors, per a publicar-los en les col·leccions de poesia que he dirigit o per encoratjar-los». I hi afegia: «Trobar, sent jurat, un llibre bo d’un autor que no coneixes és una de les millors experiències que he tingut». Així li va passar anteriorment amb poetes que avui excel·leixen, com ara Enric Sòria i Isidre Martínez i Marzo, i així va passar amb aquells premis Solstici on vam treure el cap també poetes avui vigents com Alexandre Navarro, Maria Josep Escrivà, Susanna Lliberós, Christelle Enguix o, més tard, el malaguanyat Salvador Iborra. Ara bé, cal posar de relleu que l’activitat de Marc anava sempre un pèl més enllà del premi. No era aquell membre de jurat que efectua el veredicte i se’n desentén. Em consta personalment, i ell mateix ho relata al llibre de Córdova, que als premis «sempre hi ha més d’un llibre publicable i de qualitat, i el que he fet moltes vegades és agafar el telèfon o l’adreça de poetes que m’havien agradat, encara que no havien guanyat, i cridar-los personalment». Evidentment, rebre la trucada de Granell a casa per indicar-te que el teu llibre també era premiable, però que el premi només es pot donar a una persona, amb l’encoratjament que això suposa i la il·lusió i l’esperança que desencadena en un poeta principiant, explica moltíssimes coses del tarannà humà i de l’activisme de la persona i del poeta protagonista d’aquesta jornada organitzada per l’AVL.

Cal recordar ací que Marc va ser un dels ponents de la Mostra de Poesia Jove de 1985, els textos i els poemes de la qual van ser aplegats en una mena d’antologia panoràmica de l’efervescència de noves veus en aquell moment. En aquest recull, per cert, Jesús Huguet començava pel principi, és a dir, plantejant a què ens referim amb l’expressió poesia jove. En el cas de Marc no és difícil determinar-ho. Com he dit, quan jo el vaig conéixer, Marc voltava els quaranta anys i em va comentar aleshores que ell mateix encara se’n considerava, de poeta jove. I tant que ho era, comparat aleshores amb Miquel Martí i Pol o Màrius Sampere. I això em facilita ací considerar poesia jove tota aquella que aleshores escrivien els poetes d’entre deu i vint anys més joves que Marc, i més concretament les anomenades generacions dels vuitanta i dels noranta. Doncs bé, en aquella ponència a la Mostra de Poesia Jove de 1985, Marc ja dibuixava l’existència de tot un programa d’actuació envers la poesia jove, i cite la seua intervenció: 

Enfrontar-se a un tema com el que em toca desenvolupar a mi dins d’aquestes jornades dedicades a la jove poesia valenciana és sempre arriscat, sobretot si el periode a tractar és tan pròxim i qui el tracta hi ha participat activament. L’escassa perspectiva i els miratges que pot alçar la memòria poden fer fràgil la paraula amb què es vol transmetre les vicissituds d’una histôria literària tan recent i plena d’expectatives i de realitzacions. Però, alhora que arriscat, és apassionant i, en certs moments –en aquells en què es comprova que les il·lusions i els esforços no han estat debades–, veritablement gratificant. Perquè si repassem la quantitat i qualitat de les obres que ara ixen cada any de gent molt jove, que s’incorpora a la nòmina dels poetes que han treballat durant aquest deu últims anys, veiem que el projecte que conscientment o inconsciemment ens traçàrem en aquells primers setantes s’ha acomplit i obri noves possibilitats: fer una poesia el més digna possible i crear una infrastructura que posés les bases d’una continuïtat sense la qual aquella poesia hauria caigut en el buit i la ineficàcia. 

Naturalment, he començat pels 90 perquè és jo on em situe generacionalment, però no puc estar-me de referir, en relació a aquest impuls de la poesia jove, l’activitat també duta a terme per Marc Granell amb anterioritat, especialment com a membre del consell de redacció de la revista Cairell –com encara avui dia a la revista Reduccions–, creada a iniciativa d’Eduard Verger i sustentada a base de subscripcions. Era precisament a casa de Marc, caserna general de facto, on es reunia el consell i es feien els tràmits burocràtics. Els vuit números que van veure la llum van ser llavors una eina eficaç de dinamització de la literatura del País Valencià –ferramenta, per cert, de la que no anem gens sobrats actualment– i d’impuls de noves veus. Tampoc puc deixar d’esmentar la posada en marxa aleshores d’Edicions del Cingle des de la Federació d’Entitats Culturals, on el germà de Marc, Manuel Granell, començà a col·laborar en el disseny, una editorial en bona part destinada a publicar premis de poesia que convocaven ajuntament del país i on van aparéixer, sota la col·lecció Papers Erosius, títols avui de referència gràcies a poetes com Teresa Pascual, Vicent Berenguer, Maria Fullana, Enric Sòria, Isidre Martínez i Marzo, Ramon Guillem, Josep Ballester, Miquel de Palol i Maria Mercè Marçal. Alguns d’ells van veure publicades les primeres obres gràcies al premi Senyoriu d’Ausiàs March, que aleshores editava El Cingle i actualment 3i4, un guardó que fa poc celebrava els quaranta anys d’existència i mereixeria tot un capítol d’estudi. Un llarg epígraf d’aquest premi, per al qual no hi ha ara temps, hauria de destinar-se també a estudiar tants anys com Marc Granell en va ser també jurat, sovint en companyia d’alguns noms esmentats, als quals cal afegir-hi Antoni Ferrer. Aquest premi va permetre també un afermament de veus joves dels anys noranta, com ara les de Josep Lluís Roig, Maria Josep Escrivà, Antoni Gómez, Elies Barberà o aquest que us parla. I més tard, les de Pau Sanchis, Isabel Garcia Canet, Begonya Pozo i Christelle Enguix.

De la seua participació com a jurat de premis, no puc deixar de referir, per últim, el de la Vila d’Almussafes que porta el seu nom i al qual ha dedicat esforços durant gairebé els darrers vint anys, amb les mateixes prioritats en relació a la poesia jove i amb el suport de la col·lecció Razef de poesia d’Edicions 96 dirigida per Maria Josep Escrivà. Marc ha estat jurat de pràcticament tots els premis de poesia del país, els més humils i els més presitgiosos, i en aquest sentit cal remarcar que també en premis no destinats exclusivament a joves ha mantingut batalles en jurats a fi de prioritzar el guardó a joves i/o principiants molt prometedors en lloc de veus més expertes i madures. Igualment em consta que Marc sempre ha defensat que, a partir de certa edat i amb alguns llibres editats, els poetes no haurien de presentar-se a premis, a fi que que la poesia més jove puga dir la seua i trobar un espai. És clar que això ja és un altre tema de debat, sovint supeditat a la precarietat del nostre sistema editorial. Siga com siga, aquesta posició de Marc se sustenta en el coneixement del món literari i, per això, la taula parada quedaria coixa sense dues potes més. A l’atenció personal als joves, a la confecció de revistes i antologies, i a la seua activitat com a jurat de premis, cal afegir, breument, el seu treball com a director editorial de col·leccions de poesia i també les tertúlies i els recitals.

Trobada de poetes valencians el 13 de desembre de 2019 a València. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Marta Vilardaga, Pau Sif, Marc Granell, Rubén Luzón, Begonya Pozo, Begonya Mezquita, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Alexandre Navarro, Maria Josep Escrivà, Eduard Ramírez, Pere Císcar, Vicent Botella, Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Isabel Robles, Eduard Marco i Josep Porcar. Arxiu fotogràfic: J. P.

IV. «Avui / és l’aniversari / de la rosa. / Malgrat fa segles / que se la canta, / continua viva» [Refugi absent, 1979]

Pel que fa a tertúlies i recitals, molts coneixem la passió amb què Marc hi participa i amb què defensa que no es perda la connexió de la poesia en viu, i com animava i anima les tribus de poetes més joves a reunir-se per afinitats i fomentar tot d’activitats on l’oralitat de la poesia, el diàleg, la reflexió i la companyonia siguen protagonistes. No podia ser d’una altra manera, tal com ell va poder experimentar en tertúlies com les del bar Levante, San Patricio, a l’hotel Anglès, al bar Roma, al bar Trobador o a la mateixa casa de Marc, tertúlies molt a sovint en companyia de Josep Piera, Eduard Verger i Vicent Berenguer, entre altres. No puc deixar d’esmentar ací les trobades a la Malvarrosa, per un costat, i per un altre les importants tertúlies de la Forest d’Arana, impulsades per Pere Bessó, que facilitaren la paulatina incorporació de veus més joves i no tan joves, si bé va funcionar perfectament per involucrar el poetes dels vuitanta, que pujaven amb ganes de dir la seua i reclamaven fer-se un espai en el sistema literari del moment. De fet, així ho va recollir Córdova al seu estudi, on Marc explica que «amb les vetlades d’Arana es pretenia fer una mena de tertúlia literària que també servís per donar a conéixer una gent que comença o que malgrat haver dut anys fent poemes no havien estat degudament atesos. Les pretensions eren dignes i cordials, informativament correctes però gens acadèmiques […]. Dins una situació completament per normalitzar, això cal no oblidar-ho, hi ha una producció molt forta. Els poetes fan provatures, clar, algunes de les quals són ben interessants». 

Dit això, cal de nou un incís ací per advertir que tampoc llavors podia considerar-se idíl·lic el posicionament de Marc Granell envers les propostes dels principiants. En alguns moments va adonar-se d’un tipus de poesia que no li feia gens el pes, per més jove que fos. L’any 1983 va publicar al seu llibre Exercicis per a una veu el poema titulat «Carta oberta» en què sembla desaprovar algunes fórmules de producció lírica de llavors (que avui que perduren): «Hi ha joves poetes que escriuen versos com llàgrimes / als taulells oliosos / de les discoteques». I que acaba sentenciant: «Serà potser,/ l’última disbauxa». Córdova recull al seu llibre aquestes sensacions que Marc té en relació a la poesia que comença a imperar als vuitanta i que, evidentment, no practica tota la fornada de poetes de la dècada. Marc ho explica així: «Hi ha un interés per fer una poesia molt decantada cap a l’expressió del sentiment i de la pròpia vida; un llenguatge més quotidià, un to més conversacional, no sempre reeixit. Potser hi falten veus clarament destacables, però el to mitjà és cada vegada millor. Aquesta és la part positiva. També cal dir que a voltes comproves que darrere d’un to sostingut, d’una tècnica impecable, no hi ha res, o meres banalitats». Tot això, probablement, perquè Marc detecta aleshores una poesia jove menys ideologitzada, com també apunta Calafat, menys explícitament o obertament combativa, i sí molt més propensa a l’autoreferencialitat i a la descripció o revelació de les íntimes relacions interpersonals. Aquest arronsament de nas de Marc potser ens permet d’entendre la seua posició més entusiasta davant de propostes més rupturistes sorgides dels poetes de la generació dels noranta, veus a les quals va donar un importantíssim suport des de la direcció de col·leccions de poesia com Germania, ja que va dedicar una bona part del catàleg a noves veus dels noranta, com ara Alexandre Navarro, Ignasi Granero o Vicent Nàcher. En bona part fruit d’aquesta activitat és l’antologia que, com va passar amb Camp de mines, de nou Francesc Calafat i Marc Granell van publicar l’any 2000 a Tàndem, titulada Dotze poetes valencians, que una vegada més alçava acta de les veus emergents i consolidades durant els noranta, on, a més de les esmentades, s’hi aplegaven d’altres avui en plena activitat poètica i editorial, com ara Joan-Elies Adell, Begonya Mezquita, Ramon Ramon, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o aquest que us parla.

No vull allargar-me en aquesta qüestió, però ja que he nomenat Germania, sí vodria referir-me per últim a unes altres col·leccions de poesia que ha dirigit Marc on ha parat sempre especial atenció a la poesia jove, al costat de les traduccions: a més de les dues de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, les dues de Germania i la de Tàndem, cal recordar la de Gregal i la de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, l’IVEI. Tot i la projecció que, des de Germania, Marc va proporcionar als poetes dels noranta, cal dir que les dues col·leccions esmentades van servir especialment de suport a la consolidació de veus de poetes dels vuitanta i per dur a terme el que podria ser considerat com a primer gran esforç al País Valencià per posseir un fons de traducció de poesia forana. I ara mateix em venen al cap algunes traduccions imprescindibles que, com a poeta jove, vaig devorar: Omeros de Derek Walcott, L’enfonsament del Titànic de Hans Magnus Enzensberger, Capital del dolor de Paul Eluard, 44 poemes d’E.E. Cummings, Matèria solar d’Eugenio de Andrade i els Ossos de sípia de Montale. Pel que fa a la consolidació de veus dels poetes dels 80 que als 90 ja entraven en la trentena, amb Gregal ens va fer arribar títols avui imprescindibles, com és el Varia et memorabilia d’Enric Sòria, La fi de l’hemicicle de Lluís Roda i L’hivern remot de Ramon Guillem. Igualment, amb l’IVEI, amb aquesta idea de consolidar veus, va tenir cura de títols ben destacats, com ara els Himnes d’Isidre Martínez i Marzo o el Llibre de les figuracions de Manel Garcia Grau, per posar alguns exemples.

Per acabar, vull donar a Marc el meu més sincer agraïment amb la lectura d’aquest poema:

LA CAMBRA

A Marc Granell

Com qui llig molt lentament un poema
i s’atura instants on dubta, baixa el sol
d’una en una les lleixes des de l’altíssim
sostre de la cambra alada amb cortines
al vol, clarors a lloure i galeria amb vistes
a un gran i antic pati interior de València.

Més de seixanta abrils de cal·ligrafiar
o de jaquir versos a la mateixa estança
on vas nàixer, ha de quallar als ulls del cor
alguna mena d’espill tan fet de tu mateix
que hi pots oblidar ben a dins les sabates
on calces sentir-te altre entre els altres.

Deixa de repetir jo vull, jo vull, jo desitge…
Potser et deslliura de set aquest falciot
que al pati plana la profunditat més alta
mentre braceges i m’expliques, a espai,
que la poesia és desig i record, música
feta paraula, el riu i el pont, la neu i el foc.

Rasant en la vesprada que ja no crema,
la llum penetrant del solstici al retrat
de ton pare ens fa creure’ns més àngels
i, per fi als ulls, no sabem quant de fum fa
que la nit s’ha omplit de cendra –ja és tard,
tuses, i somrius entremaliat, com un oracle.

 

Josep Porcar
19 de novembre de 2021

Amb Marc Granell a València, 2016. Foto: Alexandre Navarro

Deixar un comentari