No deixen de sorprendre’m les diferents interpretacions que les persones lectores poden fer d’un mateix poema. Del tot legítimes, per descomptat, segons els criteris propis de dilucidació. No sempre excusable, però sovint incontrolable per part del poeta, resulta en tot cas imprevisible com altres persones arriben a fer seu el poema. Seu el fan, seu és. I és així com uns versos sobre processos interns de canvi personal (afectes, confiances, dèries, decepcions, indignacions, pèrdues, dols…) poden arribar a assemblar-se, més del que no pas s’esperaria de l’espurna originària, a les vicissituds d’una guerra més o menys neocolonial.
Portada del disc «De poemes i planes» del grup osonenc de La Guixa Afers Domèstics
Així ha passat recentment amb la relectura que els músics Josep Ginesta i Núria Cañellas han fet d’«Espaitemps», el poema que obri la primera part d’Anys llum (Onada, 2019), que acaba de convertir en cançó el seu grup Afers Domèstics, amb poemes de la poeta osonenca Marta Vilardaga i alguns altres meus en un bell disc titulat De poemes i planes (Manresa: Cases de la Música, 2022).
Escriure poesia no és tant una forma de rebel·lia (que també) com un fons de resistència, en qualsevol de les accepcions del mot: enteresa, lluita i afany per desempallegar-se o, en tot cas, per distanciar-se de tot allò que colonitza i torna serf i submís l’ésser humà. Ho diu molt bé Carles Riba: un anguniós deslliurament. En aquest sentit, «Espaitemps», motivat i escrit com un deslliurament a partir d’una sotragada personal, ha estat llegit pels músics, i per això no equivocadament, com una mena de posicionament humà i cívic enfront de l’ocupació russa d’Ucraïna per ordre i depredació de Vladimir Putin. De la invasió, de la carnisseria, n’és el responsable, cal fer-li front. Ara bé, tampoc no vam nàixer ahir i ens podem estalviar acusacions per biaix d’equidistància –tan rendibles per a les elits– si no sabem o no volem reconèixer que la propaganda bèl·lica creixent és de doble direcció i hi ha, també, l’opacitat i la pantomima indecent i no menys depredadora de l’OTAN, dels EUA i de la UE. Marina Tsvetàieva: «Som els peons d’un gran tauler / i algú amb nosaltres va jugant».
Massa baix per escoltar-ho, benvinguda la música i benvingudes les interpretacions imprevistes en el sentit de l’aforisme de qui en celebrem enguany el centenari, Joan Fuster: «els únics plaers que no defrauden són els imprevistos». Doncs això, si no ho havíeu previst, visiteu la web d’Afers Domèstics, xaleu imprevisiblement de les seues cançons ara mateix i, si us agrada, reserveu-ne el disc creat amb delicadesa artesanal.
* El teixit espaitemps és un element cosmològic introduït per Albert Einstein l’any 1915 en la seva teoria de la relativitat general. Aquest concepte de teixit espaitemps suposa que tot l’univers està format per un teixit elàstic que aparentment és pla, tot i que quan rep una càrrega d’energia i massa es deforma, i crea al seu voltant el camp gravitatori d’aquell cos. Aquest descobriment d’Einstein va superar la concepció newtoniana d’un univers rígid i pla.
