Skip to main content

Per celebrar els 20 anys de vida de Salms, aquest mes de maig publicaré dos textos que són importants per a mi i espere que interessants per als lectors. El primer, que podeu llegir a continuació, ha estat rescatat de l’any 2009, revisat i ampliat, amb motiu del centenari de l’escriptor Joan Fuster. L’escrit forma part, a més, del recull Fusteries del pont, en edició d’El Pont Cooperativa de Lletres en homenatge al geni de Sueca. El segon dels textos té a veure, també, amb una altra figura de les lletres valencianes, que més endavant revelaré, i que aporta, com aquest, alguns pensaments sobre la creació i la recepció de poesia. Bona lectura.

«Internet no supleix la vida, però la vida tampoc no supleix Internet». Manifassege el cèlebre aforisme fusterià per al·ludir a la significació de dues fites confluents ara fa trenta anys i en principi desconnectades: l’aparició del primer navegador web de la història, el ViolaWWW, tan sols dos mesos després de la mort de Joan Fuster, l’últim gran assagista, per tant, de l’era Gutenberg. Com a mesura de totes les coses [sic], i conscient de les creixents servituds tecnològiques, ens hi va prevenir amb una sola piulada: «En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina». L’advertència figurava a la capçalera del meu blog quan el vaig encetar –vint anys fa aquest mes de maig.1Ací el primer apunt, del dijous 2 de maig de 2002 La majoria de blogs apareguts com bolets a mitjan de la primera dècada del mil·lenni van ser abandonats a començaments de la segona a causa de les comoditats interactives (usabilitat, se n’ha dit) a oferta de les noves xarxes socials de companyies pri­vades i expertes a capitalitzar –i patrullar– l’autoconsum massiu de continguts fast-food. Abans d’aquesta orgia d’avatars, els blogs van ser útils, i encara ho són, per a pensar i qüestionar sense restricció de nombre de caràcters ni cap altra de les censures, algorítmiques o no, avui consentides. I van servir també per assajar al voltant de la utilitat de la poesia. Fou el cas de blogs d’escriptors com Ricard Torrents, Joan Todó o el meu, per citar alguns textos involucrats en el debat que ens ocupà l’abril del 2009 a partir del desafiant aforisme de Fuster: «La poesia només serveix per a fer més poesia».2Fuster, Joan. 1968. «Proposicions deshonestes», dins Consells, proverbis i insolències. Barcelona: AC. Esplèndida insolència, però… i això era tot, i això era prou?

La poesia aprofita per a poc, si atenem els comuns conceptes d’utilitat i benefici, incloent-hi els rèdits diguem-ne parapoètics, és a dir, guardons, retribucions i vedetismes mediàtics i xarxaires, sovint protagonistes en la projecció pública del gènere. Però és que, en competència amb serveis oferits per altres arts i artesanies, tampoc no funciona gaire si posem al dia els preceptes clàssics que compendia la divisa de T. S. Eliot: «engrandir la nostra consciència o refinar la nostra sensibilitat».3Eliot, T. S. 1957. «The social function of poetry». On poetry and poets. Londres: Faber & Faber. Precisament entre els refilets cibernètics circula sovint un altre apotegma, aquest del poeta Marc Granell, més revelador: «Els poetes són els éssers més imprescindiblement inútils que hi ha sobre la terra».4Granell, Marc. 2006. Tard o d’hora. València: Denes. Com a valedors d’un poema, els criteris d’utilitat ens aboquen sovint a vacil·lacions i despropòsits –si no a servilismes–, per assequibles que semblen els imparables i sensiblers simplismes discursius o la factura experiencial, terapèutica i consolatòria adjudicats a la poesia en les darreres dècades per acòlits de la postmodernitat i/o del margaritisme. Fast food poetry. Una creació lírica –art que ultrapassa l’esfullar margarides i llur flaire impresa– pot, però, i ha de ser sotmesa, com reclamava Fuster, al voluble criteri analèctic (poc útil, d’altra banda) de si un poema val o no la pena? 

Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia “val la pena”. […)] ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?5Fuster, Joan. 1965. Causar-se d’esperar. Barcelona: A. C. Cara i Creu 4.

I com fer-ne l’examen, si no dilucidem abans què és, i quin és, el valor que fa valdre la pena? Perquè hi ha poesies que valen la pena i són realment penoses. Quina mena de validesa és, doncs, la d’un poema? Cànon, tradició, moviment, capella, pèls a les cames? Un fangar. Amb anterioritat, doncs, per pouar una mica d’aigua clara, caldria reprendre la pregunta gens retòrica de Hölderlin: «De què serveixen els poetes en temps de misèria?» («Wozu Dichter in dürftiger Zeit?»).6Vers de l’elegia «Brod und Wein» –Pa i vi– (1801), amb traducció de Ricard Torrents i Bertrana. La qual, i a risc de rebre com a resposta alguna invitació a l’extermini, poc variaria si l’escurçàrem: «De què serveixen els poetes?». Per sentir-hi, almenys, la fressa del corrent de fons, és idoni el dictamen del mateix poeta alemany amb la veu de Blai Bonet: «Allò que queda, però, ho funden els poetes» («Was bleibet aber, stiften die Dichter»).7Cèlebre dístic de l’himne «Andenken» –Record– (1803), tan útil per a Heidegger, Vinyoli… El meu doblatge: els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis actius i significants d’una existència que ha ostentat, almenys fins ara, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Aquesta possi­bilitat de memòria, ni que siga mínima, elemental, aquesta poesia possible –parafrasejant ara Saramago–,8Saramago, José. 1985. Os poemas possíveis. Lisboa: Caminho. del tot argumentable històricament, al meu parer repel·leix i inhabilita tot càlcul d’utilitat, tota contingència d’un valor d’ús determinant, objectiu o subjectiu, tant durant l’acte de creació poètica com en el posterior procés de retria per part de l’autoria. Tot plegat encaixa perfectament amb un altre axioma decisiu, aquest del poeta estatunidenc Archibald MacLeish: «Un poema no hauria de significar / sinó ser».9«Ars Poetica» (1926), dins Collected Poems 1917-1952. Boston: Houghton Mifflin Harcourt, 1952. Una altra cosa ben diferent és el possible valor d’ús (i valor de canvi) categòricament aplicables a les opcions i expectatives de recepció d’un producte poètic. Però això no és pas poesia, és mercat, i «la música roman a l’altra banda».10Fuster, Joan. 1950. Ofici de difunt, dins de Set llibre de versos. València: Eliseu Climent editor, 1987.  

Sens dubte, aquesta inutilitat concomitant de les manifesta­cions líriques neguitejava l’escriptor de Sueca i fou el motiu, explicava, pel qual va decidir d’abandonar la poesia. Semblaria que li costava de pair la inservibilitat –i les medio­critats i circumlocu­cions– de molts dels productes dels liròfors, sovint aliens (i encara sort!, hi afegiria jo) al catàleg de practicitats que arriben a exigir el mercat, el poder, la revolució i, fins i tot, el públic lector, la Literatura o un geni de l’assaig: «La utilitat: utilitat per als altres, per als lectors. La literatura ha de ser reflexionada en funció del públic consumidor, tant com en funció dels autors que la creen».11Fuster, Joan. 1965. Causar-se d’esperar. Barcelona: A. C. Cara i Creu 4.

Ara bé, dit això, la reacció pirotècnica de Fuster amb una hipèrbole maximalista –flaubertiana– de la inutilitat del gènere desllavassa l’aforisme. I per bé que em trec el barret davant de les exquisides i útils ironies fusterianes, se’m fa tan enlluernadora com impostada la sentència detonant: «La poesia només serveix per a fer més poesia». Ales o mans, és evident que Fuster era conscient d’aquesta seua faroneria (la boutade francesa), altrament no hauria definit l’expressió poètica com «la terrible necessitat d’haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa –en principi– col·lectiva i, en suma, operants», ni hi reconeixeria «l’alteritat com a nota substantiva».12Fuster, Joan. 1969. Diari 1952-1960. Barcelona: Edicions 62. Costa tancar els ulls a la paradoxa gairebé casassiana («terrible, però terrible terrible») d’acceptar necessitat, jugada i alteritat per a, tot seguit, revocar-les per ulteriors criteris d’utilitat, potser «operants», sí, però no sempre –ni a tot arreu– vàlids ni validables. 

En definitiva, si l’aforisme en qüestió s’esmerça a amplificar una de les funcionalitats de la poesia, la retroalimentativa, resulta desenfrenada i prescindible l’auxesi d’aïllar-la amb l’adverbi «només», per bé que, és clar, utilíssima a l’hora de vendre un llibre de consells, proverbis i insolències –al qual, doncs, hi podríem afegir: «i exabruptes». Una llàstima, perquè l’oportú «sobretot» (més elegant intel·lec­tualment) hauria fet millor servei. Genus irritabile vatum,13«Gent irritable, els poetes», en paraules d’Horaci, per a qui, per cert, al segle I a. C., la poesia tenia una utilitat mimètica i moral capaç de produir un plaer sensorial gràcies a la forma. Es tracta del cèlebre precepte horacià de l’utile dulci (Ars poetica, versos 343-344): «omne tulit punctum qui miscuit utile dulci,/ lectorem delectando pariterque monendo» («Totes les consideracions s’endurà qui acordi utilitat i dolcesa, delectant el lector i alhora guiant-lo»). m’etzibaria ell… I tant! I gràcies per la provocació, mestre, ja veus tot el que m’has fet escriure! En tot cas, ara o mai, remenar i destriar poesia com qui ho fa en un basquet de Navelate no és útil ni recomanable; correm el risc de (fer) creure que les taronges més lluentes són les bones mentre el peix, en les parades, bota com un silenci.14«El peix, en les parades, bota com un silenci», és un vers del «Poema sobre València» de Joan Fuster, aplegat al llibre Terra en la boca. Barcelona: Barcino, 1953.

Deixar un comentari