Puc imaginar bé Attilio Bertolucci, un dia d’alguna tardor després del final de la Segona Guerra Mundial, segut sobre fulles mortes sota la llum crepuscular d’algun indret entre la Val Bratica i la Val Parma, ben a prop de Casarola, el poble del poeta, on la família va haver de fugir per protegir-se del conflicte bèl·lic i de la Parma de Mussolini. L’imagine allà, contemplant com llança avionets de paper el seu Bernardo, el fill llavors de 10 anys que molt més tard va dirigir Novecento per radiografiar el feixisme patit, l’existent i el que havia de venir –l’actual– i, també, per honorar, i així superar, el potent llegat d’imatgeria del pare. Puc imaginar el seu procés mental i emocional a l’hora de gestar el poema, aquesta mirada pictòrica i cinematogràfica del professor d’història de l’art capaç de detectar línies mestres del temps en progressió i d’elevar un instant en fuga aparentment intrascendent de la quotidianitat a la categoria d’autèntica obra d’art. Ho fa en el videopoema següent i en molts altres poemes de Porta’m amb tu, on hem reunit en català més d’un centenar de poemes, un volum que ja podeu adquirir a les llibreries, a la web de Salze i mitjançant subscripció. Us deixe avui, doncs, en el Dia Mundial de la Poesia, amb aquest avionet i aquesta mirada que descriuen una corba, un paràbola de vida, un comportament del temps i dels éssers.
Com sempre, preciós