…spreme dal profondo
bateig anit de la marea i la roca parla
Fotografia: Cala d’Orpesa, J. P.
un po’ del sale da cui fummo tratte.
Antonia POZZI
sacrifici ara del sol
acull-me també tu
a les poroses cavitats
com aculls en l’erosió l’evaporada
llàgrima l’ofrena marina
la sal
amb què dibuixes a la roca
uns llavis
tot just on la llum
del solstici es talla
com els teus
Amarg príncep guerrer
dels ulls blaus i del cor fort,
mut i sol a la cort del vell hivern
com un que espera i no pensa en res.
Alegra’t perquè el gener humit
marxa plorant i adormit,
i ja el febrer prepara
les violetes als marges i els núvols al cel.
Tu munta el teu cavall
posa’t a la boca el corn;
els carrers són buits i durs,
blaus els horitzons com els teus ulls.
Amaro principe guerriero
dagli occhi azzurri e dal duro cuore,
muto e solo nella corte del vecchio Inverno
come uno che aspetti e a nulla pensi.
Rallegrati che il molle Gennaio
se ne va lagrimoso e assonnato,
e già Febbraio prepara
le viole sui fossi e le nuvole in cielo.
Tu inforca il tuo cavallo
imbocca il tuo corno;
le strade sono vuote e dure,
gli orizzonti azzurri come i tuoi occhi.
Attilio Bertolucci
«Il vento di Febbraio», de Fuochi in novembre (1934)
El vent de febrer porta fulles i flors del primer volum de Salze Editorial. El proper mes de març publiquem Portami con te, la poesia selecta d’aquest poeta parmesà professor d’història de l’art i pare dels grans cineastes Bernardo i Giuseppe Bertolucci. Aquest és només un de tants bons poemes que hem traduït i finalment no hem inclòs en el recull. Al blog del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger podeu llegir el poema que dona títol al llibre.
«ja el febrer prepara les violetes als marges» (Viola odorata)
per te, per il tuo sonno infinito
nel respiro della terra assopita
Attilio Bertolucci
~ . ~
Eternitat a punt
de caducar, l’adeu
perenne també es perd.
~ . ~
Atia, vent,
la nit, vetlla el caliu
d’estels absents.
~ . ~
Un núvol porta
aquí un missatge i marxa,
com un carter.
~ . ~
Cus-te i descús-te, fila i desfila,
branques i arrels tornen amb tu
de viatge a la soca, no és d’hora
ni tard, i encara el misteri, encara
l’eternitat que dura sempre massa
poc.
~ . ~
Primera nevada de la tardor
que fas parpellejar els girasols
quan tancar els ulls és obrir el cor.
~ . ~
Porten a les ales la tardor
les últimes Erebia, a les rels
de l’equinocci calen foc,
fan córrer la sang dels verds.
~ . ~
Trem, teranyina
de llamps, de rels més fonda
esfulla el dol.
~ . ~
Clarianes, clarianes a lloure,
l’eco insubornable de la llum
despertant-se als ulls clucs.
~ . ~
Tot el vi del dia.
~ . ~
Mai més, no m’allunyes
mai més dels arbres
i de les flors, guaita
que bonics aquests mànecs
de destral que he començat
a guarnir, Minos, amb pètals
de roselles més roges
que la teua sang de porc.
~ . ~
Mor la primavera ensangonada.
Corones? Cap flaire del lilà,
cap rosella a l’aire de l’esguard.
Put el gerro, ens l’han assassinada.
Nevermore, diu el corb. I ja és tard.
~ . ~
castell d’arena vora mar
resistent d’una nit sencera
a l’aguait de la tempesta
dels tractors de la matinada—
petites gairebé invisibles
ungles salobres com ossos
de sípia cavaran encara
en el llis somriure de la platja
~ . ~
Tornen als boscos eremites
segrestats, clarianes de figueres
bordes guareixen fades.
~ . ~
Gairebé huitanta, diries,
i ni un sol matí al raval
han deixat d’obrir la tenda
—l’ancestral brancal de casa
on fa anys entraven carro—
les ancianes i hàbils venedores
de taronges, creïlles i cebes,
i cal·les, també cal·les.
~ . ~
Que s’aturi el temps,
que continuï l’instant.
~ . ~
Les roselles
m’heu proscrit.
Al cap portem
les caderneres
com un crit
el vermell
de les cireres.
~ . ~
Puc obrir de memòria els ulls,
allargar de molt lluny les mans,
atiar del no-res el foc, saber
que hi sou perquè us somie.
~ . ~
Escolta, diu la duna,
quant de vent he trigat
a badar el fals vidre
del rellotge de sorra.
~ . ~
A la campana
del temple s’endormisca
la papallona.
Yosa Buson
Tras. J. P.
~ . ~
Es lleven amb el peu esquerre,
ens agafen amb el pas canviat,
no s’aguanten ni amb pinces
aquests dies de març —ja muny
el vent la primavera, els núvols
fan proves d’il·luminació, fredor
i calda juguen com nenes al pati
i tots els morts són sembrats.
~ . ~
L’abisme també es mareja
quan veu al púlpit un crani
que mira només cap avall.
Vertígens de nadir o zenit,
voltors abillen la caiguda
al buit eco de la gàrgola.
~ . ~
Rasant alleta
rels la boira, en blanc cus
la serp la nit.
~ . ~
Massa d’hora repten
deserts escurçons
dins del teu rellotge
d’arena. Llisca com ells
també tu, lenta clivella
roent de foc en peixera
sota tantes polsegueres.
~ . ~
Tu ja en mi
com l’ametlla en la flor,
lluna d’arrel.
Moles de Xert, El Maestrat
Febrer de 2020
~ . ~
El parpelleig
feixuc a cada floc,
el pes d’un somni.
~ . ~
La dent de lleó
trenca a estones els somnis
de la falena.
Fukuda Chiyo-ni
(Tr. Josep Porcar)
~ . ~
Flor ja el teu bes
al vidre enllorat, pètals
d’una set lenta.
~ . ~
Cal saber anar-se’n
i tanmateix ser com un arbre:
com si en la terra romangués l’arrel,
bellugadís el paisatge, quiets nosaltres.
Cal contenir la respiració
fins que amaina el vent
i l’aire rar comença a envoltar-nos,
fins que el joc de llum i ombra,
de verd i de blau,
revela els vells esquemes
i som a casa,
onsevol que sigui,
i poder així seure i inclinar-nos
com si fóssim a la tomba
de la nostra mare.
Hilde Domin (1955)
Trad. J. Porcar, octubre 2020
Ziehende Landschaft
Man muß weggehen können
und doch sein wie ein Baum:
als bliebe die Wurzel im Boden,
als zöge die Landschaft und wir ständen fest.
Man muß den Atem anhalten,
bis der Wind nachläßt
und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt,
bis das Spiel von Licht und Schatten,
von Grün und Blau,
die alten Muster zeigt
und wir zuhause sind,
wo es auch sei,
und niedersitzen können und uns anlehnen,
als sei es an das Grab
unserer Mutter.
Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics.
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.
Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.
No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades
—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.
Però no esclaten encara, les preguntes.
Josep Porcar
Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló
Notes
Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.
Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.
La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.
Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.
Potser ja pressents els llençols
rebregats al teu cutis en una nit
molt més llarga que no pas aquesta,
i de sobte a la cambra l’ensumes
en aquest estrany tuf a resclosit.
Delicadament acobles la màscara
a la tova cavitat que, efímer,
un cap ha deixat al coixí impresa.
Guardes així el buit suau, i algun pèl,
d’antics cranis de tots els tamanys.
Més tard en rentes el sobrecoixí,
salobres insalubritats d’un blanc
tan concau i tan a dins, ja, de l’oblit.
Et treus l’arracada que no has perdut.
Pentinant-te repasses absències,
te’n fas un poema dolç on enamores
un espantall preciós sense ulls
ni sexe, ni cor: del pit a l’esquena
et trepana de cop un túnel de trens
anats que deixa ataüllar, pel forat,
la mar d’una a l’altra banda.
Al seu mirall no ets ja ni màscara.
Has col·leccionat massa cares d’allò
que et penetra i deixa buida l’entranya.