Pit-roig

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

Publicat a La xicalla. Temps d’infantesa (2020), Castelló: Colla Rebombori.
Per a Marta
Il·lustració de Manolo Alegre

Carnem levare

Potser ja pressents els llençols
rebregats al teu cutis en una nit
molt més llarga que no pas aquesta,
i de sobte a la cambra l’ensumes
en aquest estrany tuf a resclosit.
Delicadament acobles la màscara
a la tova cavitat que, efímer,
un cap ha deixat al coixí impresa.
Guardes així el buit suau, i algun pèl,
d’antics cranis de tots els tamanys.
Més tard en rentes el sobrecoixí,
salobres insalubritats d’un blanc
tan concau i tan a dins, ja, de l’oblit.
Et treus l’arracada que no has perdut.
Pentinant-te repasses absències,
te’n fas un poema dolç on enamores
un espantall preciós sense ulls
ni sexe, ni cor: del pit a l’esquena
et trepana de cop un túnel de trens
anats que deixa ataüllar, pel forat,
la mar d’una a l’altra banda.
Al seu mirall no ets ja ni màscara.
Has col·leccionat massa cares d’allò
que et penetra i deixa buida l’entranya.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.
AUSIÀS MARCH
Ode to Necrophilia, Kati Horna, 1962

Solstici

Cireretes d’arboç del castell de Taradell, Osona

El solstici des del que mires, vol
darrer de roselles, espill postrem
de fulles al llit ambrat del gorg,
no ens tanca els ulls encara, per tu
penja calm, al cerç gronxa cireres
de la més lenta oreneta a venir.

Les rels des d’on et cova, rabassa
d’arborades papallones, ancorat
país d’un mar sense recer, s’enfilen
pels teus peus sense adonar-te’n,
com venes d’una sang més fonda
t’aferren des d’on sures a qui ets.

 

Lectores i lectors, bones festes!

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

La velocista

Un noi em va dir
que si ell patinés prou ràpid
la seva solitud no el podria atrapar,
la millor raó que mai he escoltat
per provar de ser un campió.
El que em pregunto aquesta nit
mentre pedalo al màxim pel carrer King William
és si això es tradueix a bicicletes.
Una victòria! Per deixar la teva solitud
esbufegant darrere teu en alguna cantonada
mentre tu levites dins d’un núvol de sobtades azalees,
pètals rosats que no han sentit mai la solitud,
no importa com de lentament caiguessin.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

The rider

A boy told me
if he roller-skated fast enough
his loneliness couldn’t catch up to him,
the best reason I ever heard
for trying to be a champion.
What I wonder tonight
pedaling hard down King William Street
is if it translates to bicycles.
A victory! To leave your loneliness
panting behind you on some street corner
while you float free into a cloud of sudden azaleas,
pink petals that have never felt loneliness,
no matter how slowly they fell.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

Wie das Meer im Blutstrahl des Mondes

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

Jacint VERDAGUER

Tan bon punt
se n’escriu l’últim, el final
de l’estiu, a l’horabaixa seiem
a la sorra i el deixem surar
suspensiu com una lluna.
Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats:
riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
a tocar de la mitjanit
–campanes, cloques, senys–
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.
És llavors quan més brilla
el petit mot que hem vingut
a viure, l’immens gra de sorra
que sense dir-se es pronuncia.

Currículum mortae

Now I had mauled its unobtrusive world / unmendably…
Philip LARKIN

Us juro que m’hi he esforçat.
Vaig començar molt suament,
fent llarguíssimes passejades
vora mar sota la lluna plena
en desertes platges d’hivern.

Vaig apuntar-me, més tard,
a pilates, a mindfulness, a ioga aeri.
Llavors vaig poder desconstruir-me
i desaprendre per practicar la resiliència,
la proactivitat, l’assertivitat i la teologia quàntica.
Engrescat, vaig fer cursos d’emprenedoria
i d'intel·ligència emocional per adaptar-me
a noves sinergies del canvi de paradigma
multidisciplinar del big data i la postveritat,
examinant-ne ben a fons l’heurística,
la casuística i l’hol·lística de tot plegat.

D’acord amb el meu engagement,
vaig reorganitzar el meu workflow
per a poder establir un nou full de ruta:
llançar-me en paracaigudes, volar
amb ala delta, pujar al Dragon Khan,
nedar a l’Amazones, cantar ranxeres.
En transatlàntic vaig viure un amor líquid,
després un desamor sòlid i, tot seguit,
una gran època gasosa, efervescent,
quan vaig travessar Europa i Àsia en bicicleta,
i em vaig tancar en un temple budista,
i em vaig tatuar mig cos,
i em vaig tornar vegà.

Experimentat, tot skills i know-how,
entre el selfie, el postureig i el trending,
vaig clissar una finestra d’oportunitat,
vaig esdevenir freelance en transmèdia,
community manager, influencer, guru,
vaig muntar una Start-up,
tot ho vaig pujar al núvol
i vaig monetitzar un espàrrec.

Ja no podria parar! En poc temps,
a vegades sincrònicament, vaig fer
brainstorming, networking, crowdfunding,
coworking, running, ponting, lifting, rafting,
coaching, boxing, shopping, wrestling, peeling,
sexting, deep learning i, sobretot, fisting.

He implementat projectes il·lusionants.
De debò que he intentat reinventar-me.
Us juro que m'hi he esforçat.
Però encara no he sortit, diuen,
de la meua zona de confort.

«Els somnis capritxosos de Pantagruel», Dalí, 1973

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Refugi antiaeri

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Miguel HERNÁNDEZ

Quaranta anys després, escorcollen
el silenci de la nit, la negra que de nou
corre a amagar-se dels sentinelles.
Cap remor de formigues ni d’estels.
Com l’avi, les golfes i el soterrani guarden
també silenci –no hi burxes, tothom calla.

Balcó enllà, al vent, el tebi xiuxiueig
de la llibertat no alena l’indispensable.
Fulles ventades fressegen com l’aigua.
Fulles caigudes crepiten com el foc.
Llaços com ales esventen cruixits grocs.
Qui dia passa… Que tinguem sort…
Han caigut els llençols dels espectres
que emblanquinaven paraules traïdes.

Nit endins neva, allà el blanc i el negre
erts, l’ocell entre barrots de sang glaçada
que es trenca com una albada promesa.
La llibertat continua sent un petit refugi
antiaeri: al fons, algú que no ha cridat mai,
que es reté en l’esglai, inesperadament tus.

Al fons mor l’eco d’una cançó de Serrat.
Les fulles ventades fressegen com l’aigua.
Les fulles caigudes crepiten com el foc.
Escorcollen el silenci i hi endevines un vent
sord: són els morts, que comencen a pensar
quan la terra, emmudida, s’espera sense destí.

Refugi de la plaça Tetuan de Castelló
Publicat a Del pa, només les molles?. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2019.