Wie das Meer im Blutstrahl des Mondes

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

Jacint VERDAGUER

Tan bon punt
se n’escriu l’últim, el final
de l’estiu, a l’horabaixa seiem
a la sorra i el deixem surar
suspensiu com una lluna.
Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats:
riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
a tocar de la mitjanit
–campanes, cloques, senys–
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.
És llavors quan brilla
el petit mot que hem vingut
a viure, l’immens gra de sorra
que sense dir-se es pronuncia.

Currículum mortae

Now I had mauled its unobtrusive world / unmendably…
Philip LARKIN

Us juro que m’hi he esforçat.
Vaig començar molt suament,
fent llarguíssimes passejades
vora mar sota la lluna plena
en desertes platges d’hivern.

Vaig apuntar-me, més tard,
a pilates, a mindfulness, a ioga aeri.
Llavors vaig poder desconstruir-me
i desaprendre per practicar la resiliència,
la proactivitat, l’assertivitat i la teologia quàntica.
Engrescat, vaig fer cursos d’emprenedoria
i d’intel·ligència emocional per adaptar-me
a noves sinergies del canvi de paradigma
multidisciplinar del big data i la postveritat,
examinant-ne ben a fons l’heurística,
la casuística i l’hol·lística de tot plegat.

D’acord amb el meu engagement,
vaig reorganitzar el meu workflow
per a poder establir un nou full de ruta:
llançar-me en paracaigudes, volar
amb ala delta, pujar al Dragon Khan,
nedar a l’Amazones, cantar ranxeres.
En transatlàntic vaig viure un amor líquid,
després un desamor sòlid i, tot seguit,
una gran època gasosa, efervescent,
quan vaig travessar Europa i Àsia en bicicleta,
i em vaig tancar en un temple budista,
i em vaig tatuar mig cos,
i em vaig tornar vegà.

Experimentat, tot skills i know-how,
entre el selfie, el postureig i el trending,
vaig clissar una finestra d’oportunitat,
vaig esdevenir freelance en transmèdia,
community manager, influencer, guru,
vaig muntar una Start-up,
tot ho vaig pujar al núvol
i vaig monetitzar un espàrrec.

Ja no podria parar! En poc temps,
a vegades sincrònicament, vaig fer
brainstorming, networking, crowdfunding,
coworking, running, ponting, lifting, rafting,
coaching, boxing, shopping, wrestling, peeling,
sexting, deep learning i, sobretot, fisting.

He implementat projectes il·lusionants.
De debò que he intentat reinventar-me.
Us juro que m’hi he esforçat.
Però encara no he sortit, diuen,
de la meua zona de confort.

«Els somnis capritxosos de Pantagruel», Dalí, 1973

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Refugi antiaeri

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Miguel HERNÁNDEZ

Quaranta anys després, escorcollen
el silenci de la nit, la negra que de nou
corre a amagar-se dels sentinelles.
Cap remor de formigues ni d’estels.
Com l’avi, les golfes i el soterrani guarden
també silenci –no hi burxes, tothom calla.

Balcó enllà, al vent, el tebi xiuxiueig
de la llibertat no alena l’indispensable.
Fulles ventades fressegen com l’aigua.
Fulles caigudes crepiten com el foc.
Llaços com ales esventen cruixits grocs.
Qui dia passa… Que tinguem sort…
Han caigut els llençols dels espectres
que emblanquinaven paraules traïdes.

Nit endins neva, allà el blanc i el negre
erts, l’ocell entre barrots de sang glaçada
que es trenca com una albada promesa.
La llibertat continua sent un petit refugi
antiaeri: al fons, algú que no ha cridat mai,
que es reté en l’esglai, inesperadament tus.

Al fons mor l’eco d’una cançó de Serrat.
Les fulles ventades fressegen com l’aigua.
Les fulles caigudes crepiten com el foc.
Escorcollen el silenci i hi endevines un vent
sord: són els morts, que comencen a pensar
quan la terra, emmudida, s’espera sense destí.

Refugi de la plaça Tetuan de Castelló
Publicat a Del pa, només les molles?. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2019.

Light years

Your light’s reflected now, reflected from afar
Eddie Vedder

Temps lluny tota llum per dol circuïda.
També la distància s’allunya i creix.
Evanescent o immanent, desistida.
Lluny qui no jugà mai al tot o res.
Lluny qui, record, s’ignora i oblida.
A anys llum de mi, d’un faig sóc l’empelt.
A anys llum de mi, albades sens brida.
Temps lluny tota llum per dol circuïda.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Fotografia de Mitch Vanbeekum

 

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

 

~.~

 

El llamp cec, el tro soterrat
de l’onada al trenc, la fonda
batalla d’un silenci cargolant-se
en la petita indulgent
fins a besar-te suaument
els peus.

 

~.~

 

Paraigua cada flor, serena
corona de pluja, pètal a pètal
boca que et pronuncia
mentre alena.

 

~.~

 

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

 

~.~

 

Arpegi sense arpó
de la mar, arpa remor
d’onades alenant ja
tardor, tardor, tardor…

 

 

~.~

 

Nus sota un pi,
som llum recosida
amb verdes agulles,
llum que es recull
amb dits de resina,
i pinyes atònites
els nostres ulls.
Flocs de neu
a contrallum,
delint-se a frec
en l’usdefruit,
els meus per tu.
Pinyes d’or.
Corriols de reg.
Et bese un pit.
«Prohibit fer foc».

 

~.~

 

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

 

~.~

 

Com desorbitats planetes
de galàxies llunyanes,
les infinites danses
dels insectes al voltant
del fanalet de l’emparrat
de l’alqueria, les dels amants
discrets pels viaranys
secrets de la lluna plena,
la de la tribu fent foc,
fent foc, fent foc.

 

~.~

 

De l’ham de llum
cull-ne la runa, bull-la
al caliu d’una tenebra
pura, vetlla-hi lent
el foc blau de l’ull.
Vetlla-hi l’espurna!

 

~.~

 

Sabor de prunes negres
vora mar en nits d’agost.
Regust de tu i d’estrelles,
al cor em fas rebost
de mores i d’ametlles.
A besades despreses,
de l’horitzó en fem most.

 

~.~

 

sol rasant vora mar
sal de llavis suspesos
besos com lluernes

 

~.~

 

I amb la pinya entre les dents l’esquirol va dir:
ara us fareu petons amb perfum a pi.

 

~.~

 

La mar esculpida en la sorra
del rellotge, hores de sal
entre els dits… I una petxina
blanca que me’ls recompta: cinc!

 

~.~

 

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

 

~.~

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

~.~

 

Com l’arna libant nèctar
dins de l’ambre efímer,
pressents que el fòssil
és l’entomòleg.

 

~.~

 

Hi ha un vaivé de seda
finíssima, un mar de la nit
les ones del qual trenquen
de memòria, un horitzó
submergit que no esquerda,
un silenci de conquilles
dibuixant llavis, la llum
d’una llum sense pressa.

 

~.~

 

Arpa del vent, pinta dels núvols,
profecies de pluja, estendards
en flames, canyars de l’esperança,
vocals alambinades del teu nom.

 

~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

~.~

 

Queixes d’ultratomba al desguàs
de la banyera ens ho advertien:
el paradís és veïnat de l’infern
i mai no arriba a fer-se barri.
I les ànimes, allà, resten abraçades
per sempre en un sol #anell.

 

~.~

 

Vent pentinant
canyes xiules, concert
d’arpa amb flautes.

 

~.~

 

Ha plogut bé.
Xicrandes i núvols
pacten un to.

 

~.~

 

Petites prunes de juny,
silvestres perquè s’escapen:
no em cap el grapat
dins del puny.

 

~.~

 

Ocells, llavors,
i lliures a camp ras.
Tot vol és sembra.

 

~.~

 

Pi negre en la nit, niu
buit de l’hivern, allotja
una estrella.

 

~.~

 

Sé del cert que es mor de nu.
Et diré tota la velitat, la fonda
pell del ver que el vel translluu.

 

~.~

Aranya de l’amor, devora
tots els cucs de la mort.
No et treuré jo el vel
a l’altar dels xiprers,
ni les llàgrimes de rou
d’uns ulls ja de pedra.
Aranya de l’amor, tinc
per tu versos de seda.

 

~.~

 

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

 

~.~

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

 

~.~

 

Adaptar-se a incertes llunyanies:
el desconcert de violes i lliris
on t’has de treure les ulleres de miop
perquè no saps en quin punt
guanyes o perds vista d’a prop.
Ni si, durant el temps perdut
que trigues a enfocar, vas perdent
alguna altra cosa clau
segons la distància inclement
d’una pàgina o d’uns llavis.

 

~.~

 

Mentre uns s’excaven, uns altres
els tunelen, inclementment.
Després, de l’esllavissada,
en diuen despreniment.
Que desinteressats,
quina santa filantropia!

 

~.~

 

Al fons del gran pou
de la nit l’albada,
quin sucre la sal
més negra, estimada.
Té llengües la mar,
deu dits la mirada.

 

~.~

 

Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

~.~

 

Ulls clucs i, cos d’herba,
fer-se jaç, quan el sol
s’obre en la rosa d’allotjar
un somni a les parpelles.

 

~.~

 

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

 

~.~

 

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprén a caure.

 

~.~

 

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

 

~.~

 

Travessats en silenci,
com el crit dins l’espill,
com la clau al pany
de la casa perduda.
Travessats en silenci,
en aquell cantó fosc,
en aquell punt del coit
on la ciutat també calla.

 

~.~

 

Mudança, mu-
da dansa de mans, mú-
sica pura de si-
lenci, mu-
tació en si
mateixa, comiat en si
bemoll sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
··· — — — ···

 

~.~

 

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

 

~.~

 

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

 

~.~

Ocell

ocell-finestra-porcar

Ocell II, JP, 2018

Els meus són càntics de gat.
Els meus volen sempre rasants.
Els meus pensaments tenen regust
dels teus llavis, i els meus ulls set
del teu esguard, i el meu alè remor
de la teua veu, i el meu tacte color
dels teus cabells quan el vent i jo
juguem a dibuixar-hi carícies
i altres mots que aprenem de nou.
En paraules petites fem casa.
Les dius i s’obren totes les finestres.
L’amor entra com un ocell i li parem taula:
ulls set, alè remor, tacte color…
Aquest matí no em trobava el cor.
L’ocell vola per totes les habitacions.
Potser sent els batecs de la teua mà.

 

També en versió subtitulada ací

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys.