poesia

Cap al bosc

per
Onderdonk

El poeta

Fora de l’abisme i la foscor,
un misteri radiant, una figuració,
alguna cosa perfecta,
ve com el tremp del dia:
el seu alè és una flaire,
els ulls mostren el camí a les estrelles,
brisa al seu rostre,
glòria del cel a l’esquena.
Avança com una visió a mig aire,
disseminant la passió d’eternitat;
sa casa és la llum matinera del sol,
la música del capvespre el seu dir:
on posa la mirada,
hom abandona la pols del sepulcre
i puja cap al bosc.

The poet

Out of the deep and the dark,
A sparkling mystery, a shape,
Something perfect,
Comes like the stir of the day:
One whose breath is an odor,
Whose eyes show the road to stars,
The breeze in his face,
The glory of heaven on his back.
He steps like a vision hung in air,
Diffusing the passion of eternity;
His abode is the sunlight of morn,
The music of eve his speech:
In his sight,
One shall turn from the dust of the grave,
And move upward to the woodland.

Yone NOGUTXI
Tr. J. P.

Autumn landscape, de Julian Onderdonk

Efemèride

per

So I turn'd to the Garden of Love.
William BLAKE

La merla,
                   el tord
i el pit-roig, companys 
d’esmorzar al jardí, saltironegen
junts, exploren l’herba, atents
als cucs després de la rosada
talment nosaltres a la coreografia
de llur dansa.
                           Què més vols.

J. M. W. Turner, Trees beside Water, with a Castle on a Hill Beyond, c.1820–40

Fiore di sale

per
salalsdits2

…spreme dal profondo
un po’ del sale da cui fummo tratte.
Antonia POZZI

bateig anit de la marea
sacrifici ara del sol
acull-me també tu
a les poroses cavitats
com aculls en l’erosió l’evaporada
llàgrima l’ofrena marina
                                              la sal
amb què dibuixes a la roca
uns llavis
tot just on la llum
del solstici es talla
com els teus

i la roca parla

Fotografia: Cala d’Orpesa, J. P.

El vent de febrer

per

Amarg príncep guerrer
dels ulls blaus i del cor fort,
mut i sol a la cort del vell hivern
com un que espera i no pensa en res.

Alegra’t perquè el gener humit
marxa plorant i adormit,
i ja el febrer prepara
les violetes als marges i els núvols al cel.

Tu munta el teu cavall
posa’t a la boca el corn;
els carrers són buits i durs,
blaus els horitzons com els teus ulls.

Amaro principe guerriero
dagli occhi azzurri e dal duro cuore,
muto e solo nella corte del vecchio Inverno
come uno che aspetti e a nulla pensi.

Rallegrati che il molle Gennaio
se ne va lagrimoso e assonnato,
e già Febbraio prepara
le viole sui fossi e le nuvole in cielo.

Tu inforca il tuo cavallo
imbocca il tuo corno;
le strade sono vuote e dure,
gli orizzonti azzurri come i tuoi occhi.

Attilio Bertolucci
«Il vento di Febbraio», de Fuochi in novembre (1934)

El vent de febrer porta fulles i flors del primer volum de Salze Editorial. El proper mes de març publiquem Portami con te, la poesia selecta d’aquest poeta parmesà professor d’història de l’art i pare dels grans cineastes Bernardo i Giuseppe Bertolucci. Aquest és només un de tants bons poemes que hem traduït i finalment no hem inclòs en el recull. Al blog del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger podeu llegir el poema que dona títol al llibre.

«ja el febrer prepara les violetes als marges» (Viola odorata)

Poeta i mussol, piulades al vol (XXVI)

per


per te, per il tuo sonno infinito
nel respiro della terra assopita

Attilio Bertolucci

~ . ~


Eternitat a punt
de caducar, l’adeu
perenne també es perd.

~ . ~


Atia, vent,
la nit, vetlla el caliu
d’estels absents.

~ . ~


Un núvol porta
aquí un missatge i marxa,
com un carter.

~ . ~


Cus-te i descús-te, fila i desfila,
branques i arrels tornen amb tu
de viatge a la soca, no és d’hora
ni tard, i encara el misteri, encara
l’eternitat que dura sempre massa

poc.

~ . ~


Primera nevada de la tardor
que fas parpellejar els girasols
quan tancar els ulls és obrir el cor.

~ . ~


Porten a les ales la tardor
les últimes Erebia, a les rels
de l’equinocci calen foc,
fan córrer la sang dels verds.

~ . ~


Trem, teranyina
de llamps, de rels més fonda
esfulla el dol.

~ . ~


Clarianes, clarianes a lloure,
l’eco insubornable de la llum
despertant-se als ulls clucs.

~ . ~


Tot el vi del dia.

~ . ~


Mai més, no m’allunyes
mai més dels arbres
i de les flors, guaita
que bonics aquests mànecs
de destral que he començat
a guarnir, Minos, amb pètals
de roselles més roges
que la teua sang de porc.

~ . ~


Mor la primavera ensangonada.
Corones? Cap flaire del lilà,
cap rosella a l’aire de l’esguard.
Put el gerro, ens l’han assassinada.
Nevermore, diu el corb. I ja és tard.

~ . ~


castell d’arena vora mar
resistent d’una nit sencera
a l’aguait de la tempesta
dels tractors de la matinada—
petites gairebé invisibles
ungles salobres com ossos
de sípia cavaran encara
en el llis somriure de la platja

~ . ~


Tornen als boscos eremites
segrestats, clarianes de figueres
bordes guareixen fades.

~ . ~


Gairebé huitanta, diries,
i ni un sol matí al raval
han deixat d’obrir la tenda
—l’ancestral brancal de casa
on fa anys entraven carro—
les ancianes i hàbils venedores
de taronges, creïlles i cebes,
i cal·les, també cal·les.

~ . ~


Que s’aturi el temps,
que continuï l’instant.

~ . ~


Les roselles
    m’heu proscrit.
Al cap portem
    les caderneres
com un crit
    el vermell
de les cireres.

~ . ~


Puc obrir de memòria els ulls,
allargar de molt lluny les mans,
atiar del no-res el foc, saber
que hi sou perquè us somie.

~ . ~


Escolta, diu la duna,
quant de vent he trigat
a badar el fals vidre
del rellotge de sorra.

~ . ~


A la campana
del temple s’endormisca
la papallona.

Yosa Buson
Tras. J. P.

~ . ~


Es lleven amb el peu esquerre,
ens agafen amb el pas canviat,
no s’aguanten ni amb pinces
aquests dies de març —ja muny
el vent la primavera, els núvols
fan proves d’il·luminació, fredor
i calda juguen com nenes al pati
i tots els morts són sembrats.

~ . ~


L’abisme també es mareja
quan veu al púlpit un crani
que mira només cap avall.
Vertígens de nadir o zenit,
voltors abillen la caiguda
al buit eco de la gàrgola.

~ . ~


Rasant alleta
rels la boira, en blanc cus
la serp la nit.

~ . ~


Massa d’hora repten
deserts escurçons
dins del teu rellotge
d’arena. Llisca com ells
també tu, lenta clivella
roent de foc en peixera
sota tantes polsegueres.

~ . ~


Tu ja en mi
com l’ametlla en la flor,
lluna d’arrel.

Moles de Xert, El Maestrat
Febrer de 2020

~ . ~


El parpelleig
feixuc a cada floc,
el pes d’un somni.

~ . ~


La dent de lleó
trenca a estones els somnis
de la falena.

Fukuda Chiyo-ni
(Tr. Josep Porcar)

~ . ~


Flor ja el teu bes
al vidre enllorat, pètals
d’una set lenta.

~ . ~

Paisatge de pas

per

Cal saber anar-se’n
i tanmateix ser com un arbre:
com si en la terra romangués l’arrel,
bellugadís el paisatge, quiets nosaltres.
Cal contenir la respiració
fins que amaina el vent
i l’aire rar comença a envoltar-nos,
fins que el joc de llum i ombra,
de verd i de blau,
revela els vells esquemes
i som a casa,
onsevol que sigui,
i poder així seure i inclinar-nos
com si fóssim a la tomba
de la nostra mare.

Hilde Domin (1955)
Trad. J. Porcar, octubre 2020

El roure, d’Edvard Munch, 1906

Ziehende Landschaft

Man muß weggehen können
und doch sein wie ein Baum:
als bliebe die Wurzel im Boden,
als zöge die Landschaft und wir ständen fest.
Man muß den Atem anhalten,
bis der Wind nachläßt
und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt,
bis das Spiel von Licht und Schatten,
von Grün und Blau,
die alten Muster zeigt
und wir zuhause sind,
wo es auch sei,
und niedersitzen können und uns anlehnen,
als sei es an das Grab
unserer Mutter.

Hilde Domin

> Escoltar el poema

Cos diferit

per
La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.
Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics. 

 

Com qui brinda amb un gran vi

per
afers-domestics-video

 
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.

L’escurada

per

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.