Paisatge de pas

Cal saber anar-se’n
i tanmateix ser com un arbre:
com si en la terra romangués l’arrel,
bellugadís el paisatge, quiets nosaltres.
Cal contenir la respiració
fins que amaina el vent
i l’aire rar comença a envoltar-nos,
fins que el joc de llum i ombra,
de verd i de blau,
revela els vells esquemes
i som a casa,
onsevol que sigui,
i poder així seure i inclinar-nos
com si fóssim a la tomba
de la nostra mare.

Hilde Domin (1955)
Trad. J. Porcar, octubre 2020

El roure, d’Edvard Munch, 1906

Ziehende Landschaft

Man muß weggehen können
und doch sein wie ein Baum:
als bliebe die Wurzel im Boden,
als zöge die Landschaft und wir ständen fest.
Man muß den Atem anhalten,
bis der Wind nachläßt
und die fremde Luft um uns zu kreisen beginnt,
bis das Spiel von Licht und Schatten,
von Grün und Blau,
die alten Muster zeigt
und wir zuhause sind,
wo es auch sei,
und niedersitzen können und uns anlehnen,
als sei es an das Grab
unserer Mutter.

Hilde Domin

> Escoltar el poema

Cos diferit

La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.

Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics

Com qui brinda amb un gran vi

 
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.

L’escurada

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.

Pit-roig

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors
entre les tiges, sa mare no el podia albirar,
tan brillant i abatut com els pètals rogencs
que li feien de coixí, immòbil i inconscient
encara, després d’una perillosa nit a la serena.
L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald
li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales
ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal
lluny de la vella olivera on la família ha niat:
innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,
va entropessar amb una oliva pansa i va caure
de la branca sobre un gran camp de gallarets.
De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada
de les tristes roselles masegades van plorar-li
a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,
fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu
també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

Publicat a La xicalla. Temps d’infantesa (2020), Castelló: Colla Rebombori.
Per a Marta
Il·lustració de Manolo Alegre

Carnem levare

Potser ja pressents els llençols
rebregats al teu cutis en una nit
molt més llarga que no pas aquesta,
i de sobte a la cambra l’ensumes
en aquest estrany tuf a resclosit.
Delicadament acobles la màscara
a la tova cavitat que, efímer,
un cap ha deixat al coixí impresa.
Guardes així el buit suau, i algun pèl,
d’antics cranis de tots els tamanys.
Més tard en rentes el sobrecoixí,
salobres insalubritats d’un blanc
tan concau i tan a dins, ja, de l’oblit.
Et treus l’arracada que no has perdut.
Pentinant-te repasses absències,
te’n fas un poema dolç on enamores
un espantall preciós sense ulls
ni sexe, ni cor: del pit a l’esquena
et trepana de cop un túnel de trens
anats que deixa ataüllar, pel forat,
la mar d’una a l’altra banda.
Al seu mirall no ets ja ni màscara.
Has col·leccionat massa cares d’allò
que et penetra i deixa buida l’entranya.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.
AUSIÀS MARCH
Ode to Necrophilia, Kati Horna, 1962

Solstici

Cireretes d’arboç del castell de Taradell, Osona

El solstici des del que mires, vol
darrer de roselles, espill postrem
de fulles al llit ambrat del gorg,
no ens tanca els ulls encara, per tu
penja calm, al cerç gronxa cireres
de la més lenta oreneta a venir.

Les rels des d’on et cova, rabassa
d’arborades papallones, ancorat
país d’un mar sense recer, s’enfilen
pels teus peus sense adonar-te’n,
com venes d’una sang més fonda
t’aferren des d’on sures a qui ets.

 

Lectores i lectors, bones festes!

Aquest tampoc no era el poema

Amb la poeta Maria Josep Escrivà presentaré Anys llum aquest dijous 7 de novembre a la llibreria Ambra de Gandia (19h), en la vespra del començament de la Setmana Literària que celebra cada any la ciutat. Serà la darrera presentació de l’obra i, per a l’ocasió, he ideat un videopoema amb «Citologia», tercera de les «Nou ecografies» que componen la tercera part del llibre. Ja capficat avui dia en un altre projecte, són ara més els anys llum que augmenten, també, la meua distància en relació als poemes, aquella estranya cosa de sentir-los com si els hagués escrit algun altre poeta que es va nodrir d’un jo que ja no sóc. D’això i molt més conversaré amb la Maria Josep aquest dijous mentre va congriant-se un altre tu, «mentre tu busques el poema,/ o perds un poema indecís/ que et busca…». Hi esteu convidats.

La velocista

Un noi em va dir
que si ell patinés prou ràpid
la seva solitud no el podria atrapar,
la millor raó que mai he escoltat
per provar de ser un campió.
El que em pregunto aquesta nit
mentre pedalo al màxim pel carrer King William
és si això es tradueix a bicicletes.
Una victòria! Per deixar la teva solitud
esbufegant darrere teu en alguna cantonada
mentre tu levites dins d’un núvol de sobtades azalees,
pètals rosats que no han sentit mai la solitud,
no importa com de lentament caiguessin.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)

The rider

A boy told me
if he roller-skated fast enough
his loneliness couldn’t catch up to him,
the best reason I ever heard
for trying to be a champion.
What I wonder tonight
pedaling hard down King William Street
is if it translates to bicycles.
A victory! To leave your loneliness
panting behind you on some street corner
while you float free into a cloud of sudden azaleas,
pink petals that have never felt loneliness,
no matter how slowly they fell.

Naomi Shihab Nye
(trad. J. Porcar)