Memòria del pintor Joan Baptista Porcar i Ripollés

Indubtablement, el millor entre castellonencs de totes les èpoques, superant, de bon tros, en la meua opinió, Puig Roda i Castell, de qui en fou deixeble. Celatges valents, portentosos, de castelleres i volanderes nuvolades, horitzons volgudament baixos reveladors de vastitud, profundíssims punts de fuga cap a l’infinit, pals de l’electricitat i fanals que s’eleven i trenquen una composició sempre expansiva, aspres i alhora voluptuosos ritmes cromàtics, atmosferes amarades d’una precisió lumínica capaç de fixar la coordenada temporal, sovint sota un sol de migdia d’ombres sòlides, corretjoses, i tot amb un despullament expressiu pràcticament poètic. No és sentimental, com en diria Joan Fuster, el seu paisatgisme, sinó existencial.

Consistori, diputació i conselleria han programat alguns actes commemoratius de limitada projecció, ço és, d’abast bàsicament –pretesament– municipal, sota l’eslògan Any Porcar. Com sempre, pel que fa a commemoracions, el Cap i Casal, on hi ha bona part de l’obra, ha estat esquiu i gasiu, si no desdenyós. A València no és considerat un pintor valencià de soca-rel com, posem per cas, Sorolla, que rep tots els bombos. A Barcelona, on va residir gairebé cinc anys, amb rellevant obra esparsa en col·leccions particulars, el record del pintor és anecdòtic, amb alguna esporàdica piulada, i encara gràcies, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que es cuida i bé d’alguns llenços, pocs. En conjunt, el país, com és habitual, no n’ha dit res, d’aquest gran pintor del país. I va així, a cada bugada perdem un llençol.

No és casual, però, que J B. Porcar, un dels signataris de les Normes de Castelló, fos també un dels referents del poeta Vicent Andrés Estellés a l’hora d’idear el Mural del País Valencià. S’ha parlat sovint de la inspiració del Burjassotí en el Canto General de Neruda, però ben poc del fet que Estellés anunciés públicament per primera vegada aquest seu megalític projecte poètic a la capital de la Plana, exactament el mateix dia que va rebre la Flor Natural del Certamen literari de Castelló, l’any 1962. I encara menys ha transcendit que les pintures rupestres descobertes als murs de la Cova Remígia al barranc de la Gasulla (Ares del Maestrat), reproduïdes calcogràficament i estudiades pel Porcar arqueòleg, van ser igualment inductores de la idea de mural, de la concepció del poema com a catalitzador de la roca primigènia, l’ancestral crosta dels orígens i de la identitat. I en tot cas, més concretament, inspiradores del Mural de Castelló (PDF), recollit de nou recentment a l’obra Estellés desconegut. Una correspondència pòstuma (Edicions El Pont, 2024). A continuació el fragment final de la segona secció:

El mural dels oficis, el mural del treball.
Escriuria un poema humilment estellat.

Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu tantes coses benignes.

L’espant, fet ja silenci i espera, dels barrancs.
Una pedra que roda, de sobte, tarda avall.

Porcar, vós que sabeu tantes coses remotes.
Els esvelts caçadors en els murs de les coves.

Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu com foren els orígens.

L’alçària de la pàtria, que s’hi toca i s’hi veu.
El coral de la pàtria, Porcar, vós que sabeu…

No és casual tampoc, potser pensareu, que la meua persona en parle. Compartim cognom, guardem parentiu i ens vam criar, és clar que en èpoques ben diferents, al mateix lloc, el llaurador raval de Sant Fèlix de Castelló. El pare del pintor i el meu rebesavi patern eren germans. És a dir, no provenim de la mateixa branca, però sí de la mateixa rabassa. De fet, mon pare, pintor també, se’n considera deixeble i va passar moltes hores d’aprenent al jardí (l’hort de Victorino) del mas de Joan Bta. Porcar. No cal dir que d’aquest ancestral llinatge en sent, com diria el poeta Bernat Artola, orgull de genealogia. I no tan sols per la banda familiar, també per la poètica conserve un fort lligam des del meu primer llibre de poemes, Vint-i-dues mans de pintura. Com ara també en el més recent, Els focs ignífugs (Godall, 2023), en què li dedique un poema on recorde un episodi de la meua primera infantesa al Grau de Castelló, quan vaig caure a una séquia que hi ha ben a prop d’un Pas a nivell pintat per Joan Bta. Porcar, un llenç similar al que podeu contemplar al final d’aquest text, que no és del Grau sinó de l’estació de Castelló vista des de la carretera de l’Alcora (la Fundació Caixa Castelló hauria de corregir-ne l’errada a la web).