Tornar al foc

No he fet números, o no n’he fet massa, però fa més d’un any que vaig començar a prendre mesures per controlar el consum d’electricitat a casa: la tisorada domèstica. He retallat moltíssim l’ús del forn, de la rentadora i d’altres electrodomèstics. He intentat fer això que se’n diu un ús eficient i responsable. Abans, incaut, posava la secadora sempre que plovia; ara la tinc gairebé només per a mirar-la, perquè preferisc penjar la roba a l’estenedor de la galeria interior. Cada nit, ho desendolle tot, tret del frigorífic. Dia i nit, com el meu avi Manolo, quin savi, vaig apagant llums darrere del temerari que se’ls deixa encesos. En definitiva, lectures en mà, calcule que he pogut reduir el meu consum un 20%, pel cap baix. A curt termini, les meues restriccions han frenat el dèficit pressupostari domèstic anual, però comence a veure que, a llarg termini, l’ús restringit ja no és cap solució, perquè a mesura que vaig limitant el meu consum, la companyia elèctrica em va augmentant el preu dels quilowatts/hora. No vols caldo? Dues tasses! Pense que, en general, aquesta és la política de les elèctriques en temps de crisi: a més contenció del consumidor, més elevada és la tarifa. Tot un exemple, a petita escala, de com funcionen els mercats. Quant més t’apretes, més et foten. A Castelló tenim una escatològica frase feta per a definir açò de consumir cada volta menys i pagar cada volta més: és com si cagares, però cap a dins. ZP se l’hauria d’aprendre, si més no per a recordar quina fou la seua política econòmica. Sempre n’hi ha d’ell, expert en consolacions (com ZP), que t’amolla: xa, home, imagina’t quants diners pagaries si no hagueres retallat! Cert. Arriba un moment, però, que ja no trobes d’on retallar i has d’extirpar el mal d’arrel: encendre les velles llànties, la llar, sobretot el cervell, donar-te de baixa i enviar les sangoneres males putes a mamar de la séquia. Al temps…

Les obvietats insòlites

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per descomptat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.

«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

Una portada divergent

La portada d’avui del diari El País és entranyable, d’un silenci eloqüent. Les empremtes dactilars de l’amo han quedat marcades en cadascun dels exemplars del tiratge. També en el digital. El maquillatge no ha esborrat la manotada. És entranyable perquè em retorna als matins universitaris dels 90, quan el bo de Pedro Ortiz desmollava amb traça pretextos i subterfugis ideológics de les màscares mediàtiques del dia. Mas no presideix la portada d’El País. El diari de Prisa relega la catàstrofe socioliberal catalana a poc més de mig faldonet, amb un titular tan calculat com insípid que precisament revela allò que el 85% de la portada calla: «CiU vuelve al poder en Cataluña» [fixeu-vos que l’anunci publicitari que l’acompanya és cruelment al·legòric: «Elevadores para personas con dificultades de movilidad en su casa»]. M’enlluernaria menys si la premsa espanyola adjacent també haguera dirigit el flexo a les delacions de Wikileaks, sens dubte rellevants. No és el cas. En la resta de portades el tema del dia és convergent, amb l’habitual manifasseria de banderes.

Baixaré, però, algunes línies més fins a l’arena del circ. Segurament, Montilla, no volia perdre, però no està gens clar que volguera guanyar. Fitxar, per a la campanya, un polític amb el semblant derrotat per la crisi, l’exministre de Treball, quina estratègia de partit és aquesta? «Hem perdut les eleccions però les nostres conviccions no han estat derrotades», ha dit. Quines? La de saber firmar EROs, per exemple? Això ja ho sabien fer CiU i el PP, als quals no els cal, a diferència del PSC i/o PsoE, ocultar conviccions de dreta. I, de moltes, aquesta és una lectura: l’electorat no ha votat, només, a la dreta; ha votat, també, que no votarà a una esquerra impostora si pot votar a una dreta real, per més que la seua puga semblar una nació de províncies. I, en bona part, és per això que Mas presideix (gairebé) totes les portades.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La cançó de les mentides», per Núria Lozano i Marc Serrats

Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin

Arial quintuplicada

El pitjor de netejar l’ordinador és que mai no sé per on haig de començar i encara menys quan acabaré. Fa dies que no puc desplegar en condicions ni tan sols el meu blog, en cap dels navegadors habituals, senyal que hi ha alguna cosa que en la màquina no rutlla, en el seu programari o en perifèrics com el router. El Mac Os X es bloquejava més que un Windows, que ja és dir, i calia reiniciar el Mac contínuament. El problema ha persistit després descartar conflictes de xarxa, de desinfectar l’equip d’un bon cabàs de programes inservibles que he anat provant al llarg del temps, d’arxivar gigues de documentació en DVD, de revisar permisos d’usuari, extensions, preferències i, en fi, tots els racons del sistema. Per fi he detectat el conflicte justament allà per on hauria d’haver començat, pels embolics de les tipografies activades, que és sovint on hi va a morir el programari d’Apple. Encara m’estic preguntant com he arribat a tenir per quintuplicat, i en dansa, la font Arial i quatre còpies de Times. Una pista: alerta quan hi instal·leu programes nous, perquè alguns inclouen tipografies que dupliquen les existents. És el cas de l’insofrible Microsoft Word. Desfet l’embolic, tot va com una seda.