Em pregunte quin era l’equilibri i quin és avui. Les xapes de tònica Finley, carregades de plastilina, no se n’havien d’eixir ni un mil·límetre de les ratlles del pati de l’escola Lluís Revest fins a tocar meta. Sempre guanyava el nom del mateix ciclista. Jugar a les bales (guas!), ballar la trompa, arrossegar-se per terra, com una sargantana, recollint gàlbuls per a la guerra… Anàvem sempre a genollons. Els genolls tenien la responsabilitat de mantenir l’equilibri, un compromís que, aleshores, era un acte reflex, sense queixa, foguejat en les conseqüències: ferides, rascades, crostes, esgarrons, pedaços… Conquerir l’equilibri era més que un joc. Era el joc. I et jugaves un món, el món. Guanyar o perdre era una cosa que venia després, que durava poc, que oblidaves aviat. Però l’equilibri durava i dura; el guanyaves sempre. No cal recordar-lo; funciona de memòria. Quin és avui l’equilibri? Qui el vol encara conquerir?
Escoltar
«Interferències» (07), de 121 dB
«No, no tens crostes als genolls per rendir-te davant desconeguts».
Els senyals dels meus genolls em recorden un món dur i sàdic on assajàvem la humanitat del futur. Tot és perquè ha estat. Com serà d’ací a uns anys quan els que mai han tingut els genolls pelats governin?
Però quedarà alguna cosa/persona a governar? En qualsevol cas, no em referia al funambulisme polític, encara que entenc perfectament això que dius del sadisme.
Segurament allò que ve no m’agradaria si me n’expliquessin una part, com tampoc agradaria el present a aquells que ens han precedit si només els expliquessim la nostra realitat retallada. Malgrat tot, estic convençuda que qualsevol temps passat fou pitjor, per això no goso pas jutjar el futur. De fet ni goso jutjar el present!
Cert, no ens esquinçàvem les vestidures per una ferideta al genoll.
Gàlbuls… sempre m’he preguntat com es deien.
Ni al genoll ni, a voltes, al cap. Els gàlbuls… Quan era xiquet les anomenava “boles de xiprer”. Però si ja ets matxutxo i ho has d’escriure al blog cal “jugar” amb un mica més de rigor.