Flat

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.


«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

3 comentaris a “Flat”

  1. Matías Vallés i jo hem passejat aquest matí sota la pluja. Li he hagut d’explicar que la pluja plou, tan sols, sobre paraigües blaus, que no confonga l’aigua amb l’àcid… I m’ha mirat amb cara de pòquer foradada.
    Després, tancada l’ombrel·la li he dit que no li caben totes les paraules a la seua boca, tampoc la realitat.
    Almenys, he descobert que la meua realitat pot no ser la seua; desconec si ell ha fet algun humil descobriment.
    He pensat: de vegades certes ortodòxies assumides són mites que devoren la veritat, és a dir, flatulències.

    Molt bo, Josep.

  2. No cau, l’article de Vallés, en el mateix error que anatemitza? Vull dir que acusa els qui pengen comentaris als blogs de ser superficials, de generalitzar, de quedar-se en l’escorça de la informació. Però a mi em fa l’efecte que, ell també, s’ha empassat algun assaig de Baudrillard sense mastegar-lo ni digerir-lo… I sí, d’acord, Internet pot resultar un substitut de l’experiència presencial. Però que això siga positiu o negatiu (tem que estic caent, com ell, en el dualisme bo-dolent)… no depén de cada circumstància?

    Dubte: estarem, el meu ego i jo, fent també una lectura superficial de tot plegat? Aix, em sent inflada, me’n vaig a flotar una mica! ;-)

Els comentaris estan tancats.