Els valencians som ja els emigrants que més població aportem a Barcelona, segons l’anuari estadístic del seu ajuntament. No m’estranya gens, em dic immediatament. Com no m’estranya que, enguany, per autonomies, la valenciana siga líder en pèrdua de població. Com ho és en atur, en corrupció i en desànim. Per a emigrar, doncs, raons no ens falten. Vilaweb veu una causa en el perfil dels emigrants valencians: professors, estudiants i investigadors (fuga de cervells), però no és un fenomen nou. Caldrà examinar-ne una altra: els valencians ens exiliem perquè ací no s’hi albira cap futur. Ni cap present. Bo és saber que, si un dia em toca, no em trobaré a soles.
També em va cridar molt l’atenció la notícia. Ara fa dos mesos que vaig fer aquest camí d’exili, encara que, en el meu cas, molt voluntari. Si et toca, no et trobaràs a soles, tranquil.
Sempre ens quedarà… Barcelona. :-)
No sé pas que dir-te, no se m’acudiria mai pensar que marxo “a fora” si hagués d’anar a viure a qualsevol comarca del País Valencià, i si que em passaria si hagués d’anar a Andalusia o Cantàbria. El que si que és, però, símptoma d’una sèrie de mancances que la gent espera solucionar en una gran capital com Barcelona. Vaja, una qüestió de territori mal pensat.
Més d’una vegada hem parlat la meua dona i jo sobre la possibilitat d’anar-nos-en a viure a Catalunya. És cert que l’ambient que vivim a aquesta banda del nostre País és, com més va més, irrespirable. Tanmateix, també és veritat que, fins ara, ens frena el fet que també tenim feina a fer ací. Som professors de català i ens creiem la nostra feina i tenim un compromís amb la nostra terra. Si tots abandonem el vaixell, qui hi quedarà? Ara, tampoc no és que tinguem cap vocació de màrtirs. Si la cosa es posara molt i molt fotuda, potser triaríem l’opció de “l’exili” a la banda nord del País. És el que “ells” voldrien, però.
De fet, Clidice, segons com, marxaries més “a dins”.
Ni de màrtirs ni de resistents, Francesc, però és una percepció creixent. No sé si alguna volta, de menut, el mestre et feia aguantar, en suspensió, braços en creu, un llibre a cada mà. Doncs això, tots els dies, no sé quant de temps és suportable. Si almenys foren llibres… Salutacions.
Exiliada és la manera, de fet, com jo em definisc des de fa huit anys ja. Els d’ací dalt em miren de manera estranya quan ho dic, però és així és com em sent.
T’entenc, que siga interior no lleva que siga un exili. És més, hom pot viure perfectament exiliat/desplaçat a sa casa. Ve al cas un poema d’«Els estius»:
XI. BENICÀSSIM
Havies d’anar a parar a l’única platja
de l’univers on pots sentir-te plenament
turista i estranger a casa.
Pots, per exemple, empassar-te pizza
en sis idiomes llevat
del teu.
Tots els moviments territorials no es poden considerar exilis. Jo he marxat de Barcelona, cercant millor qualitat de vida per mi i pels meus fills. I a Vallromanes, més que exiliat, m’hi sento acollit. És casa meva.