Algunes giragonses jurídiques són espectaculars. L’art del legalisme, el de sortir-se’n per una vora, hauria d’inspirar algun reality televisiu per episodis, amb tots els personatges: l’estafador, l’estafat, el jutge, els advocats, els perits a sou… Crec que enganxaria. En canvi, a la premsa, els sofregits d’agència arraconen i oculten aquest circ magnífic, aquest monument a la cobdícia ibèrica, i el fa passar per una notícia intrascendent i gris, fins al punt de relegar la xuplada de la sangonera al darrer paràgraf:
El lunes se celebró el primer juicio contra Díaz Ferrán por impago de salarios, en este caso de octubre y noviembre de 2009, al que el líder de la patronal no se presentó. El empresario, para evitar la huelga en la compañía aérea, comprometió por escrito su “garantía personal” para el abono de las nóminas atrasadas. El abogado de Díaz Ferrán alegó en el juicio que la garantía personal “es sólo una garantía ética o moral, pero que en ningún caso el empresario iba a responder con su patrimonio”.
Garantia moral de què, aleshores? De que és un bitxo? Cap novetat. L’escorredís fugitiu no ha aconseguit untar apegalosament els administradors concursals, tal com s’espera de qualsevol negociant capaç de fer aquestes gàrgares morals. Tampoc no em sorprèn això. La principal diferència amb la fuga consumada per altres empresaris és que, en aquest cas, l’Estat ha estat vigilant de prop tot el procés, i no per cap mena de filantropia, sinó perquè és un dels principals creditors, via Seguretat Social, via Hisenda, i també com a garant subsidiari dels danys col·laterals dels vols cancel·lats per la companyia aèria del capitost de la CEOE. És possible que el jutge del Mercantil declare finalment culpable el concurs, però encara està per veure si els treballadors cobraran els seus salaris endarrerits de la butxaca de l’avar o de la del Fogasa, és a dir, de l’Estat, de la nostra butxaca. És fàcil d’endevinar-ho.
