Alguns ja fa anys que naden. O suren, simplement. No tenen cap altre remei. Nadar, nadar i nadar! Despullats. Fins a l’extenuació. Més a prop o més lluny de la costa, hi ha milions de persones que no fan peu. Hi ha crits d’auxili que la platja no sent. O fa com que no els sent. És que són tants! Deixeu-los!, diuen. A vegades, enmig de l’immens oceà, els supervivents troben el pneumàtic d’un cotxe retirat pel Plan E i s’hi abracen una estona per descansar. Uns altres, mutilats pels taurons, s’han ofegat amb un rosadet i tendre xec-nadó en braços. N’hi ha també que, de surar tants anys, ferits en aigua salada, han començat a mutar. Molt dolorosament. Els han eixit brànquies, com al Mariner de Waterworld. Ja no saben si són carn, peix o tinta de polp. Naden constantment en cercles, com si amb el cos vulgueren escriure paraules sobre les aigües. Ahir, però, les aigües tornaren a pujar. Tant els fa això als qui fa molt que naden; després de tant de temps surant en mar oberta, saben que és l’adaptació del cos, i no la profunditat de les aigües, allò que determinarà la flotació o l’ofec. Però tants i tants cossos, vius o cadàvers, han provocat que les aigües pugen encara més. Ara, els funcionaris del port i del far hauran d’arromangar-se els camals en terra ferma. En terra ferma! Arromangar-se els camals! Ells! Ni que foren pescadors! Això és intolerable! Per què ho han de pagar ells? Pobrets. Com Els Pirates del Carib, els ofegats s’alçarien si pugueren escoltar els brams dels guardacostes i dels qui només s’hi mullaran els peus! No, no és Jack Sparrow qui ha deixat aquest missatge en una ampolla, però podeu sospitar d’un nàufrag que albiraren l’altre dia, prop de Les Columbretes. Surava sol, sense rumb, dins d’un piano de cua.
Escoltar
«Message in a bottle», de The Police
«Walked out this morning, don’t believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I’m not alone in being alone
Hundred billion castaways, looking for a home»
