Ýdalir

bones-festes-2016-jp

 

Ýdalir heita
þar er Ullr hefir
sér of görva sali.

Grímnismál / Edda poètica
bones-festes-2016-jp
Bones festes.

Ni ales ni aletes. Ni cel ni mar.
Tots els blaus foren d’ensopegar.

A les palpentes fonedís, poues
verds del gris en la fosca dels trulls.

Tots els blaus del mirall foren ulls.
Ni mar ni cel. Ni ales ni aletes.

Dempeus en pau? Full en blanc. Recer.
A cor què vols, l’arrel. Mans quietes.

En La major

nectari-barcelona-nollegiu
turner-tempesta
Fishermen at Sea, de J. M. W. Turner

Xops de tardor,
hissarem La major
amb Do de pit,
velams brogents
d’un buc trement
al fons de la nit.
Vents de maror!

 
Edicions del Buc porta avui Nectari a Barcelona, a la llibreria Nollegiu. Serà a les 19.30h en companyia del poeta i amic Ramon Ramon, que dirà Els temps interromputs. Hi esteu convidats.

Del bres al clot hi ha el pèndol

nectari-coberta3

Per Víctor Obiols
Publicat a l’Ara Llegim, 3-12-2016

victor-obiols
Víctor Obiols. Foto: M. Minocri

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

 

> PDF de la pàgina al periòdic

Saber extreure la riquesa del dolor

Per Jaume C. Pons Alorda
Publicat a Nació Digital, 25-10-2016

pons-alorda
Jaume C. Pons Alorda

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és també un dels poetes en llengua catalana més rellevants del País Valencià, i un dels més respectats. Amb una trajectòria importantíssima a les espatlles, havent-se emportat més que merescudament guardons com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Vicent Andrés Estellés o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, no es permet el luxe d’adormir-se i repetir-se en les fórmules que fins ara li han funcionat.

Al contrari, Porcar es llença al buit i continua desenvolupant una poètica extrema en què els recursos literaris brillen per la seva capacitat de sorpresa. Per això un Nectari (Edicions del Buc, 2016) és tan valuós: perquè demostra que el poeta mai no té el camí fet i que s’ha de reinventar a cada instant, tal com el poeta J.V. Foix va fer entendre amb el seu quefer.

L’essència de Nectari rau en la consideració del procés alquímic com a fonament del material poètic que es presenta a ulls del contemplador. La veu que basteix els poemes procedeix d’un àmbit visionari en què es destaca, d’una forma insistent i precisa, la importància dels processos digestius dels insectes com a metàfora aplicable als éssers humans. D’aquesta manera, i a partir d’una aventura gàstrica, cada persona ha d’aprendre a convertir el dolor propi, lamentablement intransferible però sí mostrable, en cuirassa i guariment. Per aquest motiu, les formigues, la diminuta criatura que té més acte de presència en diferents poemes al llarg del llibre, tenen tanta importància i serveixen com a actants estructurals: saben extreure el nèctar, l’aliment, l’essència de les coses, com pregonava Emily Dickinson en algunes de les seves composicions més heroiques. El poeta, doncs, haurà de convertir-se en una mena d’aventurer, encara que sigui un aventurer microscòpic, a la recerca del velló d’or o de l’ésser atrapat en l’ambre de Jurassic Park.   
 
El Nectari de Josep Porcar arriba en tres parts diferenciades: “Unitats de desmesura” (22 poemes en què es combinen les composicions llargues i peces llampec de naturalesa aforística), “Anteres” (35 poemes curts i sintètics que actuen com joiells prematurs perquè sobretot es construeixen a partir d’una modulació en seqüències hermètiques a la manera de Paul Celan) i “Sàmares” (18 poemes que funcionen com a resolució salvatge i aglutinadora). La gran majoria de versos tenen un marcat caràcter simbòlic. En alguns dels seus millors moments, Josep Porcar recorda el poder oracular del Sènior Poètic Màrius Sampere, el més expressiu, aquell que ha arribat a un punt de dolça llibertat. També hi ha poemes que ens fan pensar en els brillants atreviments textuals de Josep Pedrals (perles vegetals i lingüístiques com De Lírium Tremens o in filo tempore en són la prova).
 
Un poema meravellós com Pinyol, curiosament dedicat al també company de col·lecció Ramon Ramon, és un estendard que parla sobre la pèrdua que significa acceptar segons quins fets. Un altre poema, Parsec, molt a la part inicial, ressonarà per sempre en els que entenen el vers com a crit de revolta: si Nietzsche va dir que Déu ha mort, Rilke va respondre dient que Déu encara no havia nascut, i aquí contesta Josep Porcar directament fent entendre que “déu no / no té collons”, i entra en una harmonia similar a la dels dos poetes europeus abans esmentats, perquè la prova de la desexistència de Déu rau en la seva infertilitat, en la seva incapacitat de germinar.
 
Nectari és aquest llibre que transforma els referents llegendaris en un retaule dedicat a les larves, als cucs i a les formigues: l’auge d’una mitologia microscòpica. Segons les apassionades paraules d’Alexandre Navarro, que fa una nota epilogal al final del recull de Porcar, Nectari és un dels “llibres de poemes més decididament imprescindibles de les primeres dècades del segle XXI.” A això es pot afegir que aquesta certesa no farà altra cosa que confirmar-se com més avancem en aquest nou mil·lenni.

El nèctar poètic de Josep Porcar

nectari-porcar-frontal

Per Xavier Aliaga
Publicat a l’edició digital d’El Temps, 25-10-2016*

xavier-aliaga
Xavier Aliaga

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), un dels poetes més reeixits de la seua generació, depura amb Nectari (Edicions del Buc, 2016) el seu discurs poètic mentre estableix un diàleg l’obra precedent, amb les troballes i procediments que és capaç de millorar en aquest nou poemari. Un llibre redó, de gran riquesa simbòlica i expressiva, que fa muntar un nou graó en una carrera literària ben sòlida.

El nectari és la glàndula protectora del nèctar que hi ha en la base dels pètals de les flors, la substància que nodreix els insectes responsables de la pol·linització de les plantes. Un agent de vida, de renovació. L’etimologia, tanmateix, ens condueix a un viarany curiós: nèctar prové del grec nektar, una paraula relacionada amb nekros (mort). Al seu torn, la paraula conté elements indoeuropeus que, a més de la mort física, signifiquen “anar cap endavant” i, en unes altres ocasions, “vèncer”.

A partir d’aquesta riquesa semàntica, i descansant sobre un espès mant simbòlic, Josep Porcar construeix Nectari, el seu setè llibre de poemes, precedit per una tríada ben ponderable formada pels poemaris Els Estius (2008), Llambreig (2013, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i Preguntes (2015). L’autor dialoga amb l’obra precedent, però per fer-la evolucionar temàticament i formal, amb un major despullament i concreció que, al mateix temps, amaga una exuberant riquesa simbòlica per bastir el seu discurs sobre la mort o l’amor, sobre el gaudi i el dolor, entre més.

“Recaure i alçar-se, i tornar-hi / sempre sense cap retorn -purnes / de sal detonen l’os de la resposta, / albes com peixos boquegen, salten // per l’aire”, escriu en “Pedra”, una de les composicions que arrapen la mirada, que donen la mesura de la qualitat dels versos. Poemes, en ocasions, més nodrits de paraules. Unes altres vegades, més escurçats, rítmicament precisos, punxants com estaques: “El cel té vidres / finíssims. // No quants. / No quins // Emmiralla / la distància / la poderosa / fragilitat de tot. // Tallen”, llegim en “Cel”.

Economia textual, que no expressiva, que pren una altra dimensió en el bloc “Anteres”, fet de composicions curtes i redones a les quals es manifesta l’ofici acumulat de Porcar, l’equilibri entre fons i forma de composicions com “Borgiana” (“Rosa profunda, / laberint infinit, / com a l’àngel caigut, / d’un tir al blanc, / m’has fet formiga”) o “Espores” (“Fórem un bes / i una formiga, una selva / mínima”. Detonacions controlades, activades a voltes a través d’un cert humor distanciat, cerebral: “De branca en branca, l’ocell no piula / De branca en branca, l’ocell no vola alt. / De branca en branca, l’ocell és un mico”.

Amb “Sàmares”, la tercera secció, el vers i l’extensió de les composicions torna a eixamplar-se o a comprimir-se però el llibre conserva el mateix batec poètic amb cimeres com el bell “No verbal” (“No verbal, de tan ple, / perdrà pes el poema / que, al rabeig del cos, / mai no t’escriuré”) i el final desconcertant de “Coda al cràter del Vesuvi”, versos enclaustrats en un doble i contradictori (o no tant) homenatge a Goethe i Serge Gainsbourg. “Amor; amor; per a un big bang / només calia una espurna”, són els versos finals d’una composició encapçalada per una cita de l’alemany (“Tot és fulla”) i que ha jugat a intercalar-se amb el “Je t’aime, moi non plus” del francès.

“Assimilar un nèctar / Requereix extrema fretura”, diuen els versos d’Emily Dickinson invocats per Porcar per a l’ocasió. Això és el que, en acabant, trobem en aquest Nectari: gaudi i dolor entrellaçats en un equilibri poètic ple de sàvia delicadesa. Un exercici d’alta costura literària a mida d’un escriptor cada vegada més dotat.

*Enllaç trencat per migració del setmanari digital

La comprensió de la necessitat

ressenya_nectari-soria

Per Enric Sòria
Publicat al suplement Postdata, de Levante-EMV, 26-11-2016

enric-soria
E. Sòria. Foto: Prats i Camps

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és un poeta que creu, amb Archibald McLeish, que l’anhel de la poesia, molt més que dir, és ser. Com totes les que mereixen la pena, l’aposta és inassolible: el vol de les paraules s’escriu sobre l’arena en l’alta mar del temps. Potser per això, l’única resposta a aquest anhel és la perseverança. Porcar és un poeta de llarg recorregut. Des de 1984 fins ara, amb el que acaba de publicar, Nectari (Edicions del Buc), ha escrit 7 llibres de versos, al llarg dels quals ha desplegat una tenaç constància. Hi ha sempre, d’una manera o d’una altra, l’auscultació de l’angoixa, la pregunta pel sentit, la voluntat de comunicar silenci amb la paraula, i alhora, paradoxalment, de convertir-la en alguna cosa més que un eco passatger d’allò que pugna per ser dit, d’empedreir-la. També hi ha sempre el joc de les paraules, a voltes provocador i a voltes entremaliat, o bé senzillament feliç, sustentat en l’alegria de la pura troballa verbal en llibertat. 

Al mateix temps, Josep Porcar és un poeta que es reinventa en cada llibre, que no juga mai al mateix joc, que experimenta. Nectari és un llibre ambiciós, intens i astut, deliberadament hermètic, on els versos es fan i es refan en associacions molt lliures, en jocs de preguntes i respostes d’una calculada ambivalència que se sostrau a les definicions, que es manté obert en la clariana, a l’expectativa del descobriment més nítid en el punt de fuga de l’instant. Hi ha coses que no poden ser dites. El poema les encercla com un anell secret. 

Nectari consta de tres parts. La primera, «Unitats de desmesura», on potser hi ha els poemes més tenebrosos i els més incandescents del llibre; un aplec de radiografies de l’absència que van seguint el rastre de formigues de l’oblit, amerat d’un sentiment de temps que llampega en alguns poemes breus de tensa, penetrant condensació, com «Any llum» o «Cel», i que es tanca en la interrogativa ars poètica de «Cosmogonia»: «Ni diapasó ni mètrica, només batec / i onada somouen aquest magma». Els poemes són petits forats en la calç que recobreix i oculta el formigueig de fons de la vida. La segona part, «Anteres» és un intermedi essencialment enjogassat de poemes breus, molts impromptus que sovint evoquen l’art subtil del haiku i la tannka japonesos, però que també es poden llegir com jeroglífics en què les citacions literàries o cultistes s’entrecreuen amb els jocs de paraules, mesclant amb un somriure l’atzar i la necessitat. Tal com l’uròbor, la serp que es mossega la cua i encercla el món al voltant seu, es converteix en l’emblema d’un comiat ocult rere una rima imprevista. Entre l’avatar més recaragolat de l’acudit i la insinuació reverberadora, aquesta secció és la més jovial i alhora la més secreta i la més pròpiament lírica (com en «Erotema») del llibre. 

L’última part, «Sàmares» (un tipus de fruit que es dóna en arbres com l’om, l’auró i el freixe, i que permet l’adequada dispersió de les llavors), reprén els fils de la primera, recupera imatges i preguntes –les formigues, les síndries, el riu diluvi que desencadena el llamp, el record de la llum, les formes de l’adéu– i en fa de noves, ara amb més rotunditat i amb un deix més pronunciat d’acceptació. Les hores passen i el comiat es fa definitiu. Hi ha un poema que no s’escriurà mai i un llibre de poemes que hi respon. 

El nectari és la glàndula de la planta que produeix el nèctar, aquell liquid dolç que atrau els insectes i facilita la pol·linització. Però el nèctar és també, en un altre sentit, la beguda dels déus o el bàlsam que atorgava la immortalitat. En el breu i encomiàstic text epilogal que tanca el llibre, Alexandre Navarro ens informa que ací «Nèctar significa travessar, eixir endavant o derrotar la mort» En tot dos casos, per a espargir-la o per a preservar-la, el nectari seria un recipient de la vida. També ací el llibre, i la veu que el construeix, es manté ambivalent, obert, expectant, a l’ombra de la idea de volar, sense rastres ni sons, en la clariana.

> PDF de la pàgina al periòdic

Una morfologia del desamor

Nectari-Porcar-Argot-Conill

Primera aproximació a Nectari de Josep Porcar, per Josep J. Conill
Llibreria Argot, Castelló, 13 d’octubre de 2016

Nectari-Porcar-Argot-Conill
Josep Conill presenta Nectari

Fa uns dies, mentre redactava aquest paper, no podia evitar la impressió que potser no sóc la persona més adequada per a presentar l’últim llibre de Josep Porcar, ja que, al cap i a la fi, ell és un poeta conegut (i reconegut), mentre que jo no passe de ser una mena de franctirador que, malgrat haver publicat tres llibres de versos en els últims quinze anys, manté una relació molt problemàtica amb la poesia i amb el gremi dels poetes. Després d’una declaració com aquesta, no faltarà qui es pregunte (i amb raó) per què vaig acceptar, doncs, l’encàrrec de fer de padrí en la presentació de Nectari, jo que tant descrec d’aquesta mena d’actes literaris. La resposta és ben senzilla: des de fa alguns anys seguisc la trajectòria literària de Josep Porcar, i trobe que els seus últims llibres plantegen alguns dels reptes expressius més dignes d’atenció que es poden trobar en la poesia valenciana actual. Amb això no vull dir, alerta, que els resultats siguen sempre reeixits –un ideal de perfecció impossible d’assolir–, sinó una cosa moltíssim més important, i és que paga la pena prestar atenció a la seua escriptura.

L’obra de Porcar és llarga i variada i es remunta al període de la seua primera joventut, quan va donar a conèixer en pocs anys un grapat de poemaris premiats, que li reportaren merescuda notorietat en el món poètic valencià. Els recorre una lírica vitalista i discursiva, sovint lligada a la vivència personal, que acusa la influència de certs autors que potser no eren els més adequats al seu tarannà creatiu. Simptomàticament, aquesta etapa d’efervescència va desembocar en un silenci de quinze anys, els motius del qual algun dia el poeta farà bé d’explicar. En tot cas, al llarg d’aquests anys Porcar no va romandre inactiu, sinó que va posar en marxa diverses iniciatives relacionades amb la literatura en la Xarxa. En paral·lel, va dur a terme un procés de depuració verbal que es deixa sentir en els llibres publicats d’ençà de la seua represa de l’activitat poètica. En són bona mostra Els estius (2008) i Llambreig (2013), dos llibres en què l’espurna de la reflexió lírica sorgeix de la fricció dolorosa entre l’estat calamitós del món i la sensibilitat del poeta, i dóna pas a moments d’una autenticitat expressiva que constitueix un dels trets definitoris de l’escriptura del Porcar madur. D’altra banda, la renúncia a la respiració oceànica del versicle, tan abundant en els seus llibres de joventut, dota els seus poemes actuals d’una dicció ajustada i abrupta, que potser troba la seua plasmació més punyent en algunes de les seues composicions breus.

nectari-argot

Al meu entendre, aquestes virtuts, que ja resultaven ben visibles en una obra tan rodona com Llambreig, han experimentat una intensificació en els seus dos últims llibres, Preguntes (2015) i Nectari, el llibre que presentem avui. Tots dos integren una mena de díptic poètic que articula una reeixida resposta literària a la crisi existencial experimentada fa uns anys pel poeta arran d’un desengany amorós. Dit així, el lector podria creure que hi trobarà una poesia de caràcter confessional, centrada en l’exposició anecdòtica dels avatars de la relació de parella, a la manera d’autors com Salvat-Papasseit o Vicent Andrés Estellés. Res més lluny de la realitat, però. El que Porcar ens mostra en aquests llibres és una subtil elaboració lírica del sofriment engendrat pel desamor, filtrada a través d’un acurat exercici de contenció que fa virtut expressiva de la separació de la persona estimada. El moralista alemany Emanuel Wertheimer va escriure que «El principi i el final d’un amor es miren l’un a l’altre com dos enigmes», i és en aquesta ferida oberta que Porcar furga obstinadament amb el seu verb. «Pregunta-ho al poema», va escriure al final de «Quinzena pregunta» –una de les composicions més intenses del seu llibre anterior–, i recordar-ho ara resulta pertinent, perquè aquest vers enuncia d’una manera molt precisa l’estratègia d’un autor que transita entre les runes calcinades de l’amor difunt amb un repertori de correlats objectius d’enorme eficàcia, que s’emparen amb els elements de la natura per a transmetre una experiència d’íntima desolació, d’acord amb la més pura tradició simbolista.

La principal diferència entre Preguntes i Nectari radica en el fet que, mentre que el primer s’enfronta a les incògnites suscitades pel fracàs sentimental amb un grapat de poemes recorreguts per una sensibilitat tan fràgil com dolorosa, en Nectari el poeta prova d’aixecar el cap i reprendre el rumb de la seua vida, ja que si bé les preguntes íntimes poden semblar a vegades cucs sense cap, aquests cucs no deixen mai de filar i ens empenyen inexorablement cap endavant. I és que, com llegim al poema «Pedra», tot és «Recaure i alçar-se, i tornar-hi / sempre sense cap retorn —purnes / de sal detonen l’os de la resposta, / albes com peixos boquegen, salten // per l’aire.»

nectari-argot-porcar

Per això, us convide a llegir Nectari com una morfologia del desamor, estructurada en tres parts explícitament diferenciades. I empre ací el terme «morfologia» en la seua accepció més tècnica, que al·ludeix a la forma i estructura d’un organisme, atès que els versos de Porcar van plens de referències botàniques que apunten, ni que siga de manera subliminar, en aquesta direcció. En la primera part del llibre, «Unitats de desmesura», el poeta vol assolir «la desmesura / de totes les coses» («Formiga»), a través d’una concepció del poema com a instrument per a la destrucció perfecta, amb el qual prova d’enderrocar els murs insalvables que s’aixequen entre les persones. Domina aquestes composicions una sensació d’intempèrie, reforçada per l’aparició reiterada d’imatges procedents gairebé sempre de l’univers dels insectes, les flors i els fenòmens meteorològics. Val a dir, en qualsevol cas, que no hi trobarem el menor indici de complaença bucòlica, sinó que el tractament que Porcar dóna a aquest repertori iconogràfic es manifesta a través d’un llenguatge escapçat, fet d’associacions aparentment lliures de paraules i d’una sintaxi dislocada. Ho podem veure ja a «Primera magnitud», el poema que obre el llibre, presidit per la constatació del fracàs de la comunicació, que es transforma en experiència de la negativitat. És la ferida de l’absència, que devora els dies i nega en llàgrimes les tempestes del cor, el vers de l’univers com a forat negre en el qual es capbussa la solitud.

En sintonia amb l’estat d’ànim que volen transmetre, les composicions d’aquesta part del llibre evoquen un àmbit eminentment ombrívol i nocturn, tot i que al final hi apunta l’alba i el poeta assaja la tasca impossible d’acollir en «el rebregat estel d’un poema / que desxifra, amb un llambreig / o bé amb un eco, la distància exacta / entre una formiga i l’univers», que és com dir la desmesura de totes les coses, que desafia la capacitat de la poesia, perquè no obeeix «Ni diapasó ni mètrica». Per contra, «l’esplendor magnètica dels cossos» es regeix pels ritmes elementals del batec i de l’onada, que obren un abisme en el centre mateix de la voluntat expressiva del poeta. El poema «Cel» reflecteix molt bé l’esmoladíssim vertigen que travessa els versos de Porcar: «El cel té vidres / finíssims. // No quants. / No quins. // Emmiralla / la distància / la poderosa / fragilitat de tot. // Tallen.»

Pel que fa a la segona part del llibre, «Anteres», és un recull miscel·lani de composicions curtes, que es despleguen sovint com a variacions lliures del tanka japonès i no defugen les insinuacions capritxoses de la rima. Porcar hi certifica la seua habilitat per a escriure poesia intensa i de to gairebé aforístic, de la qual ja havia donat mostres molt reeixides en alguns dels seus llibres precedents. El lector farà mal fet de creure que aquesta secció introdueix una solució de continuïtat respecte de la secció anterior, ja que proposa una reformulació en clau aparentment més lleugera de la mateixa concepció tràgica de la vida, i ens aporta indicis valuosos sobre la idea que el poeta es fa de la seua vocació, abocada a la pràctica d’una escriptura en el límit de la catàstrofe, que s’instal·la en el silenci que precedeix la tempesta, aquest moment en què tota la natura calla esglaiada. Estem parlant, tal com llegim al poema «Estil», d’«El silenci abans del llamp. / El silenci després del tro. / El silenci on no saps dir si / només vol ploure.»

Nectari i Sic transit gloria

Aquesta referència al silenci resulta del tot pertinent, atès que en la tercera secció del llibre, «Sàmares», els poemes de Porcar es lliuren a una exploració d’aquella part de les relacions de parella que cristal·litzen en epifanies (fetes de records, gestos, instants…) inassequibles per a la paraula. Es tracta del «Pensament silvestre», tal com el qualifica en el títol d’un dels seus poemes: «El pensament pur / de no dir té grocs / de novembre: // no bulb, no verm, / no vent, no ventre / no verbal.» Ingressem així en el terreny d’allò que no es pot dir, i en els versos aflora la impotència de no poder atènyer experiències que en l’origen no eren ja paraula, perquè «No fou verbal, però, la tendresa. / No verbal fou l’espina. / No és ara verbal la cuirassa, / la por ni la fugida. / No ho serà el comiat, / el buit ni la fal·lera. / No verbal és / aquest silenci a brams. / No verbal és / aquesta mà que sentim / i no ens toca / perquè va travessar / pell, cor i carn» («No verbal»). Per aquest costat, Porcar s’aproxima a la cèlebre conclusió del Tractatus, en què Wittgenstein afirma que «Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar», ja que l’esfera de les coses transcendents ens imposa l’obligació del silenci, i la unió amorosa esdevé un dels emblemes majors d’aquesta transcendència, de manera que la temptativa d’abordar verbalment certs assumptes suposa ja una amputació del món humà. El poema «Pinyol» ho expressa de manera molt ajustada: «Està bé no poder / separar fàcilment les coses.» Més encara: «Està bé no poder / dividir dos entre dos. / Està bé saber-ho. / Està bé no entendre-ho. / Està bé no poder.»

Ara bé, Porcar no seria l’excel·lent poeta que és si es deixés subjugar per la sentència de l’indicible i renunciés a explorar amb el seu art aquest més enllà de la paraula. De fet, sóc de l’opinió que un dels aspectes crucials de la seua escriptura té a veure amb aquest refús a acceptar el silenci com a límit, que es resol en l’ambició d’annexionar-se’l com un ingredient expressiu essencial. L’aventura poètica es transforma així en la temptativa de donar cabuda a la totalitat fragmentària de l’experiència en un grapat de versos tan apassionats com críptics, en els quals, segons apunta Nicolás Gómez Dávila en un aforisme, «el significado es apenas un breve relámpago nocturno». Val a dir que en aquesta totalitat fragmentària de l’experiència es xifra, precisament, la veritat tràgica de l’existència, que, al final del seu llibre, a la manera d’un nou Empèdocles, Porcar, en el poema «Coda al cràter del Vesubi», diposita com un exvot a la vora del cràter de la passió extingida, amb plena consciència que «per a un big bang / només calia» –i només cal, hi afegiria jo– «una espurna».

Nectari-porcar-Argot-Conill

© Fotografies de Vicent Jaume Almela i Eixau

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».