Volen les branques,
arrels en l’aire.
Jaume SUBIRANA
Riu, riu el sender dels rebels.
Braçades de fang a l’espill
del matí, les branques del pi
neden com volen les arrels.
Volen les branques,
arrels en l’aire.
Jaume SUBIRANA
Riu, riu el sender dels rebels.
Braçades de fang a l’espill
del matí, les branques del pi
neden com volen les arrels.
En la imatge tardorenca d’un bassal enfangat assumisc les botes brutes i els camins incòmodes, però aquest poema riu, s’emporta les nostàlgies, i ens revela entre línies –rere l’espill– uns versos preciosos (“les branques del pi neden com volen les arrels.”) que em suggereixen aquells versos possibles d’Emily Dickinson en “I dwell in Possibility”:
For Occupation – This –
The spreading wide my narrow Hands
To gather Paradise –
Les branques del pi, com les arrels, també allarguen les seues mans per abraçar el paradís.
Extensibles i expansives són les poalades d’Emily, pou de cel amb corda enrinxada a la litosfera:
Impregnable of eye –
And for an everlasting Roof
The Gambrels of the Sky
Salut, Carles.