Skip to main content

Per Jaume C. Pons Alorda
Publicat a Nació Digital, 25-10-2016

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és també un dels poetes en llengua catalana més rellevants del País Valencià, i un dels més respectats. Amb una trajectòria importantíssima a les espatlles, havent-se emportat més que merescudament guardons com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Vicent Andrés Estellés o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, no es permet el luxe d’adormir-se i repetir-se en les fórmules que fins ara li han funcionat.

pons-alorda

Jaume C. Pons Alorda

Al contrari, Porcar es llença al buit i continua desenvolupant una poètica extrema en què els recursos literaris brillen per la seva capacitat de sorpresa. Per això un Nectari (Edicions del Buc, 2016) és tan valuós: perquè demostra que el poeta mai no té el camí fet i que s’ha de reinventar a cada instant, tal com el poeta J.V. Foix va fer entendre amb el seu quefer.

L’essència de Nectari rau en la consideració del procés alquímic com a fonament del material poètic que es presenta a ulls del contemplador. La veu que basteix els poemes procedeix d’un àmbit visionari en què es destaca, d’una forma insistent i precisa, la importància dels processos digestius dels insectes com a metàfora aplicable als éssers humans. D’aquesta manera, i a partir d’una aventura gàstrica, cada persona ha d’aprendre a convertir el dolor propi, lamentablement intransferible però sí mostrable, en cuirassa i guariment. Per aquest motiu, les formigues, la diminuta criatura que té més acte de presència en diferents poemes al llarg del llibre, tenen tanta importància i serveixen com a actants estructurals: saben extreure el nèctar, l’aliment, l’essència de les coses, com pregonava Emily Dickinson en algunes de les seves composicions més heroiques. El poeta, doncs, haurà de convertir-se en una mena d’aventurer, encara que sigui un aventurer microscòpic, a la recerca del velló d’or o de l’ésser atrapat en l’ambre de Jurassic Park.

El Nectari de Josep Porcar arriba en tres parts diferenciades: “Unitats de desmesura” (22 poemes en què es combinen les composicions llargues i peces llampec de naturalesa aforística), “Anteres” (35 poemes curts i sintètics que actuen com joiells prematurs perquè sobretot es construeixen a partir d’una modulació en seqüències hermètiques a la manera de Paul Celan) i “Sàmares” (18 poemes que funcionen com a resolució salvatge i aglutinadora). La gran majoria de versos tenen un marcat caràcter simbòlic. En alguns dels seus millors moments, Josep Porcar recorda el poder oracular del Sènior Poètic Màrius Sampere, el més expressiu, aquell que ha arribat a un punt de dolça llibertat. També hi ha poemes que ens fan pensar en els brillants atreviments textuals de Josep Pedrals (perles vegetals i lingüístiques com De Lírium Tremens o in filo tempore en són la prova).

Un poema meravellós com Pinyol, curiosament dedicat al també company de col·lecció Ramon Ramon, és un estendard que parla sobre la pèrdua que significa acceptar segons quins fets. Un altre poema, Parsec, molt a la part inicial, ressonarà per sempre en els que entenen el vers com a crit de revolta: si Nietzsche va dir que Déu ha mort, Rilke va respondre dient que Déu encara no havia nascut, i aquí contesta Josep Porcar directament fent entendre que “déu no / no té collons”, i entra en una harmonia similar a la dels dos poetes europeus abans esmentats, perquè la prova de la desexistència de Déu rau en la seva infertilitat, en la seva incapacitat de germinar.

Nectari és aquest llibre que transforma els referents llegendaris en un retaule dedicat a les larves, als cucs i a les formigues: l’auge d’una mitologia microscòpica. Segons les apassionades paraules d’Alexandre Navarro, que fa una nota epilogal al final del recull de Porcar, Nectari és un dels “llibres de poemes més decididament imprescindibles de les primeres dècades del segle XXI.” A això es pot afegir que aquesta certesa no farà altra cosa que confirmar-se com més avancem en aquest nou mil·lenni.