El nectari de Josep Porcar

nectari-dandelions

Text de la presentació de Nectari per Josep Igual
Espai Mariola Nos, Vinaròs, 2 de juny de 2017

Josep Igual
Josep Igual

Primer de tot, vull agrair l’acollida d’aquest espai engrescant i lluminós, animat per l’amiga Mariola Nos. En temps de general i intens desprestigi de les humanitats d’un sistema cru que no vol ciutadanies formades, creatives, pensants –és a dir crítiques–, un refugi com aquest per als esperits sensibles i amb ganes de créixer sabent i buscant, és un reparador consol.

I, evidentment, vull agrair la generosa confiança del poeta Josep Porcar en pensar amb mi per acompanyar-lo en aquesta presentació de Nectari, un excel·lent llibre de poesia: un més, distint i alhora coherent, en el seu ja ben nodrit i assaonat camí poètic.

Espero que l’aportació de les meues modestes notes lectores en aquest acte no suposen una marrada de tria acompanyant en un home que fa l’efecte que s’erra molt poc en els afers relacionats amb la seua sòlida aposta escripturària.

* * *

No he tingut fins ara una relació de molta proximitat amb Josep Porcar. Ens trobem de tard en tard en algun sarau o altre d’aquestes nostres resistències literàries i culturals. Vull dir que no mantenim una complicitat de tall quotidià i això potser –potser!– em dóna certa favorable perspectiva per assaborir, endevinar i sospesar, sense a penes anecdòtics peus de pàgina pel mig, els fruits del seu frondós arbrat literari.

El poeta castellonenc és home de conductes admirables. Tot i que la seua poesia és el resultat d’alts alambins pacients, exigents, rigorosos, no és un individu emparrat en cap vaga torre d’ivori ni res semblant. Es manega amb una discreció elegant per la processó d’esperits de vegades neuròtics, desguitarrats, d’enfitants vedetismes, d’egos grassos, que tan sovint en resulten de l’escenografia literària al nostre país i en altres ecosistemes veïnals. Porcar, adoptant la lliçó recomanada per Carles Riba, és un «home entre els homes». Un «home entre els homes» conscient dels peatges que hem de pagar tots, i que provem de portar el millor que sabem, els qui vivim amb una ploma a la mà en un àmbit lingüístic i cultural anòmal, amenaçat, per no dir acorralat tan sovint, incloent-hi, evidentment, aquest present inquietant, on, si no hi ha mesures decidides –que no depenen ni de bon tros, o no només, dels poetes i prosistes– en resolucions urgents i audaces, l’enfilem irremissiblement cap al gòtic desguàs de les llengües mortes.

Porcar n’és plenament conscient de l’hora que vivim, i des del seu contrastat talent ha entès matinerament que els ja no tan nous mitjans líquids poden ser un mitjà propici per difondre la poesia, la lletra tota, el pensament. I ho fa creant i compartint artefactes que combinen tot el seu ventall de coneixements gràfics i les seues ideacions audiovisuals, tot posat al servei d’una segura exigència –que no renuncia a la juganera, la seriosa juganera de l’experimentació amb substància–; uns artefactes acurats que ens regala amb regularitat i que esperem amb deler. Visiten el seu web, el seu blog, si encara no ho han fet i en fruiran a pleret. També és, aquest home entre els homes, un dels impulsors d’El Pont, Cooperativa de Lletres, un molt necessari moviment associatiu d’escriptors de les comarques de Castelló per fer més visible el nostre patrimoni literari.

Podria dir més coses per intentar perfilar una mica els sabers i les capacitats d’aquest ciutadà amant dels segons plànols, dels carreus gairebé invisibles, compromès amb una soledat moral de primer ordre que no deixa mai de ser solidària. Podria conjecturar sobre altres signes notats o endevinats en la trajectòria del poeta, però tinc la comanda avui de, sobretot, parlar de la novetat del seu llibre: una novetat que ja els avanço que porta el tremp, la petja, de la perdurabilitat, perquè Porcar és un ferm candidat a robar-li més d’una cerilla als déus i a collir un pètal o altre en els infusos rosers de l’etern.

Tot això que dic sobre l’estatura cívica i intel·lectual de Porcar, no cal ni dir que també s’ho trobaran d’una manera o altra supurat a Nectari i en els altres títols seus, quallant un univers singularment i coratjosament plural, el qual, alhora, presenta traces d’una última congruència: un relligat que deu ser la intestina, polifònica i policroma geografia dels trèmuls endins del poeta.

Ja ens avisava Pessoa de que en qualsevol poeta conscient –fins allà on es pot ser conscient en territoris amb tants misteris i volubles ressorts metafísics– hi sol habitar tota una assemblea d’ànimes. L’assemblea d’ànimes de Porcar, no en tinguen el menor dubte, desfila incorporada en el magma, en el conjunt de la millor tradició de la nostra poesia –i de la universal. Ara potser pensaran vostès, des de l’elemental suspicàcia, que exagero, que multiplico per deu perquè és el que toca fer en les prèdiques d’una presentació llibresca. Però, quan hagen llegit i rellegit Nectari –perquè la bona poesia permet i demana retorns lectors– s’adonaran que l’oficiant de presentador del llibre a can Mariola no exagerava gens, que en veritat ajustava prou en els barems des de la seua experiència de lector de poesia.

* * *

Nectari ja porta uns mesos de recorregut editorial i diversos crítics n’han dit la seua, tots subratllant la gran qualitat de l’obra, sense apuntar cap «però», perquè la setantena de poemes inserits en el tríptic estructural del llibre, no admeten cap «però» de ningú que mínimament sàpiga com van les llotges i els atzars dels negociats de composar poemes, perquè els poemes no es redacten, es composen, no en va el gènere major de la literatura és el més acostat a la música –i em permeto afegir que als més genuïns i clarobscurs batecs de la vida.

Han dit també els encertats comentaristes que en el bagul de Porcar hi viatgen les nutrients ressonàncies dels simbolistes. I sí, hi ha l’irradiant banderí heterodox de Baudelaire en els suports paratextuals de Nectari. Però… Hi ha algun poeta seriós de les modernitats o post-post-trans-neo-modernitats que no li dega un gall o altre ( o diguem-ne un ram de bledes, si vostès professen en el vegetarianisme o en el dogma vegà) a la confraria simbolista? I, posats a dir, sí, hi ha la cita baudeleriana, però, en més d’un recolze potser Porcar ha pescat al vol una il·luminació, un nerviüt espurneig del tiet Rimbaud, o potser un moradenc «basso continuo» com d’arquet fregat mòrbidament per l’spleen del vell Verlaine, i que aqueixes troballes, tornaveus o intuïcions les ha replantades al seu hort per empeltar-los la particular esmena amb un plançó de dàlia, o aromatitzant-los amb les meloses veus de la tarongina, o potser llimant-les amb la fermentada d’un dolor, un dolor estovat a còpia d’un pacient bany de Maria; un dolor que, escruixit i tot, s’entesta a no renunciar a les rebrotades i celebracions de la vida.

El rejoc de Porcar, el canell del seu domini tècnic, és tothora senzillament prodigiós, d’una pluralitat d’interessos i recursos expressius que treu la llum dels ulls, i a més de la vella colla simbolista –amb totes les derivades més o menys properes que hi vulguem afegir–, i sucs dels grans referents de l’àmbit anglosaxó com ara T.S. Eliot o l’Emiliy Dickinson, el poeta n’ha extret valuosos minerals, les troballes més ben girades, de les mines que més o menys hem acordat en etiquetar com avantguardes històriques. En una estrofa o altra de Nectari, els sorprendrà trobar-se una fina broma hereva del surrealisme –un dels ascendents més fonamentals en la lletra europea i mundial, que molts encara es neguen a reconèixer–, o algun brillant gir d’imatgeria que hagués fet treure’s el copalta al mateix Samuel Beckett, en cas que Beckett s’hagués cofat mai amb un copalta –que em penso que no.

En les planejades filosòfiques que acompanyen Nectari, entre altres ecos possibles trobem incorporat –una determinant adjectivació espiritual, una coordenada de principis que el poeta assumeix– el discurs de retorn a la naturalesa i a l’humanisme del tan matinerament visionari com penosament poc escoltat, Henry David Thoreau. Com tots els llibres que paguen la pena, el de Porcar ens porta a altres lectures convenients i complementàries del seu discurs.

Hi ha altres incorporades referències a altres poetes, com ara els existencialismes adolorits –i sovint de rara bellesa hermètica o directament esquizoide– d’Alejandra Pizarnick o Paul Celan; o des del mateix encapçalament, fiat al nectari de la serenor melodiosa de la ja esmentada Emiliy Dickinson, que ens donen pista dels gustos, dels corrents on Porcar s’insereix o ha pouat –si més no en aquest llibre, potser per causa de la temàtica que amara la seua espinada, i que fins ara he deliberadament mig escamotejat en la sencera explicitada.

Però, abans d’ocupar-me del tema, vull afegir, ni que siga sumàriament, uns quants regustos més – si fóra somelier en diria retrogustos; en l’harmonia musical, harmònics– que crec que acompanyen el sender líric de Porcar, potser des de sempre, referents més acostats. Josep Vicenç Foix, també citat al llibre, que potser via la pastisseria del seu còsmic Sarrià oníric li fa arribar a Porcar els telegrames més experimentalistes, que a vegades fa l’efecte que empra com per alleujar compositivament les càrregues de les densitats conceptuals en diversos poemes de Nectari.

Pel que fa a l’atansament als teixits i marqueteries que l’amistat de la clorofil·la ens regala, potser Porcar, a més del violaci harmònium de la Dickinson, s’asseu amb tot el dret i legitimitat en el genoll del llegat del gran Josep Carner. I, potser en arriscada aposta, que crec que cap comentarista ha apuntat, intueixo la gràcia d’entonació del millor Josep Maria de Sagarra en alguns solatges, sobretot en el segon segment del llibre («Anteres»).

Només la inconsciència diletant podria pensar que aquestes referències a possibles ressons d’altres veus, d’altres àmbits, suposen el menor desmèrit en les operacions d’un poeta. Ans al contrari, sabem de llarg i de lluny que ningú surt del no-res, que no hi ha el llibre sense la biblioteca prèvia, i que l’avançada, la innovació solen donar-se des d’una personal relectura o perspicaç revisió de la tradició rebuda. I això, el nostre poeta ho practica amb una desimbolta solvència digestiva i un admirable pols de bisturí lúcid i insubornablement propi.

I ara sí, vaig al tema del tema.

Nectari neix de l’experiència d’una pèrdua de l’objecte amorós, que dirien els clàssics, o altrament dit, del naufragi d’una relació. El psicologisme higienista i modernet crec que en diu ara d’això fer-ne el dol per l’ensulsiada d’una relació. El tema, no cal dir-ho, és dels perennes en els entra-i-surts humans i les expressions literàries. Però és un tema dels difícils, dels relliscosos, a l’hora de fer-ne un bon tractament poètic.

Si a tots els possibles recursos i registres dels que n’és destre propietari Porcar afegim les moltes capes de ceba del tema, ens adonem del repte cantellut que encarava el poeta en els inicis del projecte. Però ja s’ha dit, el resol amb reeiximent, amb una saviesa conceptual i un desplegament expressiu admirables. Un resultat només a l’abast dels grans poetes.

És evident que l’escruixida, el dolor, el vertigen, el desconcert de l’experiència, el poeta els va deixar reposar amb compassos de lenta rumiada, amb alçada d’esguard i apostant tothora per la vida, tot i les seues espines. Porcar ens fa a mans nogensmenys que la destil·lació més límpida i confortant de l’autèntica alta cultura: perdona i es perdona. Extreu de les ferides la misericòrdia de la llum, la precisa temperatura del proïsme, de la intel·ligència de la voluntat, sense fer cap concessió al ras ressentiment o a cap metall pesant dels nostres més primaris soterranis.

Podria apuntar altres consideracions, com que a més de l’estructuració en tres parts, hi ha poemes en tot el recorregut que ens van donat notícia de l’estadi precís del pelegrinatge emocional i estètic de l’autor. Replans i claraboies que ens ressituen per poder seguir avançant. I això, en una obra no hi ha concessions a cap traçada de narrativitat. Però potser ja paga la pena que vaja acabant i que deixe que el mateix poeta ens diga el que crega convenient –i potser també que ens llegesca alguns poemes– d’aquest formidable Nectari que ens ha fet a mans.

No es deixen passar de llarg aquesta obra magistral, tan rica en tants sentits, presentada en bell embolcall per les Edicions del Buc, una altra empresa miraculosa de les que la ciutadania il·lustrada d’aquest país, tan freqüentment amb tot de vents contraris, amb lacerants indiferències i estúpides hostilitats, és capaç de fer invertint la carcanada i el bon criteri.

Nectari, n’estic cert, ha arribat per a quedar-se, per a quedar-se en el catàleg dels grans llibres de poesia que ha donat el nostre temps. No, no se’l deixen passar de llarg.

Moltes gràcies.

Només cal una espurna

trapezi_pere_calonge

Per Pere Calonge
Publicat a Trapezi, 29-3-2017

Escrit des de l’absència, des d’una certa absència que s’evita de concretar. Des de la pèrdua i el buit que hi queda, des del record. I sota la invocació dels versos d’Emily Dickinson que encapçalen l’obra: “To comprehend a nectar / Requires sorest need” (“Assimilar un nèctar / Requereix extrema fretura”). En Nectari s’intueix el propòsit d’explorar l’essència: en l’aspecte formal, per una contenció i un despullament que poques vegades són desmentits; i en el del contingut, per un jo poètic que pretén libar el nèctar fins i tot de la carència i de la solitud obligada.

Les tres seccions en què s’organitza el poemari avancen progressivament des dels versos més foscos, més marcats per la desolació i la necessitat d’oblit, fins a una acceptació en què hi ha explícita la voluntat de recompondre’s les ferides, de refer-se. D’una banda, doncs, la memòria és la pedra que ancora a terra un jo poètic que té, com a únic tresor, un record que gronxa d’un ham, i el perill de quedar-se aturat contemplant-lo. És també el poder d’atracció de l’ombra i l’obligació de resistir-s’hi, de “girar cua, quan tiba”. En aquesta primera part el Jo vol l’oblit, plora la llum perduda i porta a la saliva el gust aspre del fang. El Tu, en canvi, és el rastre del silenci, és el cruixit al bosc que alerta dels pitjors perills. És “el foc àgil del desig / que més tard exigirà llenya feixuga / per a l’extinció”. El record que és dolor i que ja no se sap oblidar. Les hores que passen lentes i sordes, les mans que van ser seues però que ja no tornen. Són versos que parlen també de la set, de buscar sense trobar. I que parlen de la nit, “una ombra que s’allarga / més del compte: / nua, una / nit com tu”. A mesura que avancem, però, s’hi fa present la voluntat d’assumir que el dolor és inseparable de la joia. Com la carn de l’os, com la llum de l’ombra. I que no hem de prescindir de la bellesa que significa enfebrar. Es diria que, a partir d’aquest moment, l’espurna de l’expressió lírica en Nectari naix de la fricció de contraris que es necessiten mútuament, units de manera indestriable. Més encara, que s’assumeix la possibilitat —amb Papasseit— que per tornar a nàixer siga necessari morir. I així, refer-se significa ser capaç de convertir el dolor en matèria primera d’aquest renaixement, i també de la poesia. Com va escriure Vinyoli, “I must do something of my poverty”: convertir la pèrdua i la solitud en un guany. Aconseguir que la diàspora esdevinga engendradora, esdevinga un motiu: “On vas perdre un guant / ha ullat un clavell”.

L’absència, en els poemes de Nectari, es pot vincular majoritàriament al desamor, malgrat que s’hi evite l’anècdota i es busque l’abstracció. Però també es pot referir, per exemple, a la mort de l’àvia; o a la falta de llenguatge per a dir, quan no hi ha paraules per traduir ni els gestos d’abans ni la por i la cuirassa d’ara: “no verbal serà / la memòria tota, […] / No pot ser verbal / tanta absència, / ni l’enyor, / ni el teu nom”. S´hi afirma —amb Wittgenstein— que “hi ha coses que no poden ser dites”. Més encara, que hi ha silencis impossibles d’apagar, capaços d’incendiar el món. Aconseguir que les paraules expliquen el silenci i el buit, però també que les coses existisquen només de dir-les, són els dos propòsits entre els quals oscil·len els versos de Nectari. Versos de maduresa, delicats, en veu baixa; amb alguna guspira d’ironia i d’humor negre; i amb algun excés puntual de pirotècnia verbal innecessària. Versos amb una abundant càrrega simbòlica; una pròdiga imatgeria vegetal, botànica, en què la flor té un paper predominant. I amb tot un altre vocabulari que remet a l’abandonament, al que ha mort i al que n’hi ha restat. Versos que culminen en una “Coda al cràter del Vesuvi”, al volcà que ha quedat mut i fred, sense ni memòria del que va ser, només cendra. De preguntes sense resposta, de Je t’aime, moi non plus. Però només cal una espurna per al big bang.

«Hipnotitza»

Per Maria Josep Escrivà
Publicat a la Xarxa, 7-I-2017

mjescriva
M. J. Escrivà

Me’l vaig llegir en el seu moment i aquests dies hi torne: Nectari, de Josep Porcar, posseeix aquella rara bellesa de la poesia que hipnotitza (segur que algú ja ho ha dit abans!). Res no és sobrer en aquest llibre; el recorre un fil musical sense cap estridència i les paraules incideixen les unes sobre les altres, multiplicant de manera sorprenent els suggeriments que unes adopten en relació amb les altres. Ja sé que és qüestió de gustos, però, personalment, m’hi recree bocabadada.

 

foto-sola-coll
Fotografia de Jordi Solà Coll

Lluny

Lluny, ben lluny,
com qui diu: ‘mira’.
Lluny com llum
caiguda a trossos,
com núvols lluny
al fons dels ossos.
Lluny, ben lluny,
com un cel lluny
buscant les claus
d’obrir els ulls.
Lluny, ben lluny.
Ocells de pedra.
Regust de cucs.
Llàgrimes a mossos.

 

Josep Porcar, Nectari, Edicions del Buc, 2016.
Agafe prestada la fotografia a Jordi Solà Coll, de la sèrie Companys de viatge.

Nectari

josep-porcar-foto

Per Manel Alonso
Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, 12-I-2017

Manel-Alonso
Manel Alonso

El poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar Museros (1973) ha publicat recentment en Edicions del Buc el que és el seu seté llibre de poesia, Nectari (2016). Porcar és sense cap mena de dubte un dels poetes valencians amb una obra més sòlida i amb una projecció que va més enllà de la creació poètica i que entra en camps com ara el de l’agitació cultural i la divulgació de la literatura a través de les xarxes socials, no debades el 2007 va obtindre el Premi lletrA a la millor pàgina web sobre literatura catalana.

La trajectòria literària de Josep Porcar està marcada per un magnífic coneixement de la matèria primera amb la qual treballa, la llengua, i de l’ofici de poeta, domina el tempo i la creació d’imatges i metàfores sempre eficaces i mai sobreres. Aquest coneixement l’aplica per a construir uns artefactes literaris amb una composició interna complexa i amb un funcionament esplèndid. També està marcada per la llibertat creativa de què ha fet ús. Una llibertat amb la qual ha construït una poètica personal que el va convertint en una mena d’out-sider dins de la seua generació, amb bona part dels membres de la qual manté vincles d’amistat enfortits per una passió compartida, la poesia.

Nectari és un llibre extens, dividit en tres apartats, una qüestió habitual en el seu treball. Un llibre intens, profund, dramàtic, que li servix a Porcar per a reinventar-se de nou per tal d’oferir-nos un poemari amb algunes peces realment impressionants. Un llibre amb poemes ben construïts, amb un ritme interior clar, que l’autor és capaç d’alterar sense trencar-lo, cosa gens fàcil. Des del mateix títol, Nectari, Porcar es mostra profund i obliga el lector a eixir a la recerca etimològica del mot. Sabem que nectari és la glàndula productora de nèctar, el nèctar que nodrix alguns animals i pol·linitza les plantes, allò que possiblement no sabem és que prové de la paraula grega nektar, que l’emparenta amb nekros (mort) i, si ens atrevim a aprofundir encara més, trobarem en l’indoeuropeu nek (mort física) i terd (anar cap endavant). Pistes magnífiques per a després endinsar-nos en la lectura dels poemes.

Aquesta profunditat no és producte d’una impostura estètica. Josep Porcar es mostra més contingut que mai, més nu, encara que per moments siga capaç d’una intensitat lírica gens desdenyable.

En aquest llibre he trobat allò que per desgràcia no he vist en un gran nombre d’autors actuals: ambició, sagacitat, enginy i intel·ligència, i no sóc lector de dos o tres llibres de poesia a l’any. Entre llibres i originals llig més d’un centenar de poemaris cada semestre.

Nectari és un llibre on, a pesar del seu to dramàtic (la vida, l’amor i el pas del temps són un drama del qual ens és impossible fugir), Porcar és capaç de crear moments d’una gran tendresa (llegiu Flor del món) que conviuen amb el sarcasme i la ironia.
Un poemari que invita a ser gaudit una vegada i una altra, en cada nova lectura descobrirem nous matisos, noves textures.

Del bres al clot hi ha el pèndol

nectari-coberta3

Per Víctor Obiols
Publicat a l’Ara Llegim, 3-12-2016

victor-obiols
Víctor Obiols. Foto: M. Minocri

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

 

> PDF de la pàgina al periòdic

Saber extreure la riquesa del dolor

Per Jaume C. Pons Alorda
Publicat a Nació Digital, 25-10-2016

pons-alorda
Jaume C. Pons Alorda

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és també un dels poetes en llengua catalana més rellevants del País Valencià, i un dels més respectats. Amb una trajectòria importantíssima a les espatlles, havent-se emportat més que merescudament guardons com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Vicent Andrés Estellés o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, no es permet el luxe d’adormir-se i repetir-se en les fórmules que fins ara li han funcionat.

Al contrari, Porcar es llença al buit i continua desenvolupant una poètica extrema en què els recursos literaris brillen per la seva capacitat de sorpresa. Per això un Nectari (Edicions del Buc, 2016) és tan valuós: perquè demostra que el poeta mai no té el camí fet i que s’ha de reinventar a cada instant, tal com el poeta J.V. Foix va fer entendre amb el seu quefer.

L’essència de Nectari rau en la consideració del procés alquímic com a fonament del material poètic que es presenta a ulls del contemplador. La veu que basteix els poemes procedeix d’un àmbit visionari en què es destaca, d’una forma insistent i precisa, la importància dels processos digestius dels insectes com a metàfora aplicable als éssers humans. D’aquesta manera, i a partir d’una aventura gàstrica, cada persona ha d’aprendre a convertir el dolor propi, lamentablement intransferible però sí mostrable, en cuirassa i guariment. Per aquest motiu, les formigues, la diminuta criatura que té més acte de presència en diferents poemes al llarg del llibre, tenen tanta importància i serveixen com a actants estructurals: saben extreure el nèctar, l’aliment, l’essència de les coses, com pregonava Emily Dickinson en algunes de les seves composicions més heroiques. El poeta, doncs, haurà de convertir-se en una mena d’aventurer, encara que sigui un aventurer microscòpic, a la recerca del velló d’or o de l’ésser atrapat en l’ambre de Jurassic Park.   
 
El Nectari de Josep Porcar arriba en tres parts diferenciades: “Unitats de desmesura” (22 poemes en què es combinen les composicions llargues i peces llampec de naturalesa aforística), “Anteres” (35 poemes curts i sintètics que actuen com joiells prematurs perquè sobretot es construeixen a partir d’una modulació en seqüències hermètiques a la manera de Paul Celan) i “Sàmares” (18 poemes que funcionen com a resolució salvatge i aglutinadora). La gran majoria de versos tenen un marcat caràcter simbòlic. En alguns dels seus millors moments, Josep Porcar recorda el poder oracular del Sènior Poètic Màrius Sampere, el més expressiu, aquell que ha arribat a un punt de dolça llibertat. També hi ha poemes que ens fan pensar en els brillants atreviments textuals de Josep Pedrals (perles vegetals i lingüístiques com De Lírium Tremens o in filo tempore en són la prova).
 
Un poema meravellós com Pinyol, curiosament dedicat al també company de col·lecció Ramon Ramon, és un estendard que parla sobre la pèrdua que significa acceptar segons quins fets. Un altre poema, Parsec, molt a la part inicial, ressonarà per sempre en els que entenen el vers com a crit de revolta: si Nietzsche va dir que Déu ha mort, Rilke va respondre dient que Déu encara no havia nascut, i aquí contesta Josep Porcar directament fent entendre que “déu no / no té collons”, i entra en una harmonia similar a la dels dos poetes europeus abans esmentats, perquè la prova de la desexistència de Déu rau en la seva infertilitat, en la seva incapacitat de germinar.
 
Nectari és aquest llibre que transforma els referents llegendaris en un retaule dedicat a les larves, als cucs i a les formigues: l’auge d’una mitologia microscòpica. Segons les apassionades paraules d’Alexandre Navarro, que fa una nota epilogal al final del recull de Porcar, Nectari és un dels “llibres de poemes més decididament imprescindibles de les primeres dècades del segle XXI.” A això es pot afegir que aquesta certesa no farà altra cosa que confirmar-se com més avancem en aquest nou mil·lenni.

El nèctar poètic de Josep Porcar

nectari-porcar-frontal

Per Xavier Aliaga
Publicat a l’edició digital d’El Temps, 25-10-2016*

xavier-aliaga
Xavier Aliaga

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), un dels poetes més reeixits de la seua generació, depura amb Nectari (Edicions del Buc, 2016) el seu discurs poètic mentre estableix un diàleg l’obra precedent, amb les troballes i procediments que és capaç de millorar en aquest nou poemari. Un llibre redó, de gran riquesa simbòlica i expressiva, que fa muntar un nou graó en una carrera literària ben sòlida.

El nectari és la glàndula protectora del nèctar que hi ha en la base dels pètals de les flors, la substància que nodreix els insectes responsables de la pol·linització de les plantes. Un agent de vida, de renovació. L’etimologia, tanmateix, ens condueix a un viarany curiós: nèctar prové del grec nektar, una paraula relacionada amb nekros (mort). Al seu torn, la paraula conté elements indoeuropeus que, a més de la mort física, signifiquen “anar cap endavant” i, en unes altres ocasions, “vèncer”.

A partir d’aquesta riquesa semàntica, i descansant sobre un espès mant simbòlic, Josep Porcar construeix Nectari, el seu setè llibre de poemes, precedit per una tríada ben ponderable formada pels poemaris Els Estius (2008), Llambreig (2013, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i Preguntes (2015). L’autor dialoga amb l’obra precedent, però per fer-la evolucionar temàticament i formal, amb un major despullament i concreció que, al mateix temps, amaga una exuberant riquesa simbòlica per bastir el seu discurs sobre la mort o l’amor, sobre el gaudi i el dolor, entre més.

“Recaure i alçar-se, i tornar-hi / sempre sense cap retorn -purnes / de sal detonen l’os de la resposta, / albes com peixos boquegen, salten // per l’aire”, escriu en “Pedra”, una de les composicions que arrapen la mirada, que donen la mesura de la qualitat dels versos. Poemes, en ocasions, més nodrits de paraules. Unes altres vegades, més escurçats, rítmicament precisos, punxants com estaques: “El cel té vidres / finíssims. // No quants. / No quins // Emmiralla / la distància / la poderosa / fragilitat de tot. // Tallen”, llegim en “Cel”.

Economia textual, que no expressiva, que pren una altra dimensió en el bloc “Anteres”, fet de composicions curtes i redones a les quals es manifesta l’ofici acumulat de Porcar, l’equilibri entre fons i forma de composicions com “Borgiana” (“Rosa profunda, / laberint infinit, / com a l’àngel caigut, / d’un tir al blanc, / m’has fet formiga”) o “Espores” (“Fórem un bes / i una formiga, una selva / mínima”. Detonacions controlades, activades a voltes a través d’un cert humor distanciat, cerebral: “De branca en branca, l’ocell no piula / De branca en branca, l’ocell no vola alt. / De branca en branca, l’ocell és un mico”.

Amb “Sàmares”, la tercera secció, el vers i l’extensió de les composicions torna a eixamplar-se o a comprimir-se però el llibre conserva el mateix batec poètic amb cimeres com el bell “No verbal” (“No verbal, de tan ple, / perdrà pes el poema / que, al rabeig del cos, / mai no t’escriuré”) i el final desconcertant de “Coda al cràter del Vesuvi”, versos enclaustrats en un doble i contradictori (o no tant) homenatge a Goethe i Serge Gainsbourg. “Amor; amor; per a un big bang / només calia una espurna”, són els versos finals d’una composició encapçalada per una cita de l’alemany (“Tot és fulla”) i que ha jugat a intercalar-se amb el “Je t’aime, moi non plus” del francès.

“Assimilar un nèctar / Requereix extrema fretura”, diuen els versos d’Emily Dickinson invocats per Porcar per a l’ocasió. Això és el que, en acabant, trobem en aquest Nectari: gaudi i dolor entrellaçats en un equilibri poètic ple de sàvia delicadesa. Un exercici d’alta costura literària a mida d’un escriptor cada vegada més dotat.

*Enllaç trencat per migració del setmanari digital

La comprensió de la necessitat

ressenya_nectari-soria

Per Enric Sòria
Publicat al suplement Postdata, de Levante-EMV, 26-11-2016

enric-soria
E. Sòria. Foto: Prats i Camps

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és un poeta que creu, amb Archibald McLeish, que l’anhel de la poesia, molt més que dir, és ser. Com totes les que mereixen la pena, l’aposta és inassolible: el vol de les paraules s’escriu sobre l’arena en l’alta mar del temps. Potser per això, l’única resposta a aquest anhel és la perseverança. Porcar és un poeta de llarg recorregut. Des de 1984 fins ara, amb el que acaba de publicar, Nectari (Edicions del Buc), ha escrit 7 llibres de versos, al llarg dels quals ha desplegat una tenaç constància. Hi ha sempre, d’una manera o d’una altra, l’auscultació de l’angoixa, la pregunta pel sentit, la voluntat de comunicar silenci amb la paraula, i alhora, paradoxalment, de convertir-la en alguna cosa més que un eco passatger d’allò que pugna per ser dit, d’empedreir-la. També hi ha sempre el joc de les paraules, a voltes provocador i a voltes entremaliat, o bé senzillament feliç, sustentat en l’alegria de la pura troballa verbal en llibertat. 

Al mateix temps, Josep Porcar és un poeta que es reinventa en cada llibre, que no juga mai al mateix joc, que experimenta. Nectari és un llibre ambiciós, intens i astut, deliberadament hermètic, on els versos es fan i es refan en associacions molt lliures, en jocs de preguntes i respostes d’una calculada ambivalència que se sostrau a les definicions, que es manté obert en la clariana, a l’expectativa del descobriment més nítid en el punt de fuga de l’instant. Hi ha coses que no poden ser dites. El poema les encercla com un anell secret. 

Nectari consta de tres parts. La primera, «Unitats de desmesura», on potser hi ha els poemes més tenebrosos i els més incandescents del llibre; un aplec de radiografies de l’absència que van seguint el rastre de formigues de l’oblit, amerat d’un sentiment de temps que llampega en alguns poemes breus de tensa, penetrant condensació, com «Any llum» o «Cel», i que es tanca en la interrogativa ars poètica de «Cosmogonia»: «Ni diapasó ni mètrica, només batec / i onada somouen aquest magma». Els poemes són petits forats en la calç que recobreix i oculta el formigueig de fons de la vida. La segona part, «Anteres» és un intermedi essencialment enjogassat de poemes breus, molts impromptus que sovint evoquen l’art subtil del haiku i la tannka japonesos, però que també es poden llegir com jeroglífics en què les citacions literàries o cultistes s’entrecreuen amb els jocs de paraules, mesclant amb un somriure l’atzar i la necessitat. Tal com l’uròbor, la serp que es mossega la cua i encercla el món al voltant seu, es converteix en l’emblema d’un comiat ocult rere una rima imprevista. Entre l’avatar més recaragolat de l’acudit i la insinuació reverberadora, aquesta secció és la més jovial i alhora la més secreta i la més pròpiament lírica (com en «Erotema») del llibre. 

L’última part, «Sàmares» (un tipus de fruit que es dóna en arbres com l’om, l’auró i el freixe, i que permet l’adequada dispersió de les llavors), reprén els fils de la primera, recupera imatges i preguntes –les formigues, les síndries, el riu diluvi que desencadena el llamp, el record de la llum, les formes de l’adéu– i en fa de noves, ara amb més rotunditat i amb un deix més pronunciat d’acceptació. Les hores passen i el comiat es fa definitiu. Hi ha un poema que no s’escriurà mai i un llibre de poemes que hi respon. 

El nectari és la glàndula de la planta que produeix el nèctar, aquell liquid dolç que atrau els insectes i facilita la pol·linització. Però el nèctar és també, en un altre sentit, la beguda dels déus o el bàlsam que atorgava la immortalitat. En el breu i encomiàstic text epilogal que tanca el llibre, Alexandre Navarro ens informa que ací «Nèctar significa travessar, eixir endavant o derrotar la mort» En tot dos casos, per a espargir-la o per a preservar-la, el nectari seria un recipient de la vida. També ací el llibre, i la veu que el construeix, es manté ambivalent, obert, expectant, a l’ombra de la idea de volar, sense rastres ni sons, en la clariana.

> PDF de la pàgina al periòdic

Una morfologia del desamor

Nectari-Porcar-Argot-Conill

Primera aproximació a Nectari de Josep Porcar, per Josep J. Conill
Llibreria Argot, Castelló, 13 d’octubre de 2016

Nectari-Porcar-Argot-Conill
Josep Conill presenta Nectari

Fa uns dies, mentre redactava aquest paper, no podia evitar la impressió que potser no sóc la persona més adequada per a presentar l’últim llibre de Josep Porcar, ja que, al cap i a la fi, ell és un poeta conegut (i reconegut), mentre que jo no passe de ser una mena de franctirador que, malgrat haver publicat tres llibres de versos en els últims quinze anys, manté una relació molt problemàtica amb la poesia i amb el gremi dels poetes. Després d’una declaració com aquesta, no faltarà qui es pregunte (i amb raó) per què vaig acceptar, doncs, l’encàrrec de fer de padrí en la presentació de Nectari, jo que tant descrec d’aquesta mena d’actes literaris. La resposta és ben senzilla: des de fa alguns anys seguisc la trajectòria literària de Josep Porcar, i trobe que els seus últims llibres plantegen alguns dels reptes expressius més dignes d’atenció que es poden trobar en la poesia valenciana actual. Amb això no vull dir, alerta, que els resultats siguen sempre reeixits –un ideal de perfecció impossible d’assolir–, sinó una cosa moltíssim més important, i és que paga la pena prestar atenció a la seua escriptura.

L’obra de Porcar és llarga i variada i es remunta al període de la seua primera joventut, quan va donar a conèixer en pocs anys un grapat de poemaris premiats, que li reportaren merescuda notorietat en el món poètic valencià. Els recorre una lírica vitalista i discursiva, sovint lligada a la vivència personal, que acusa la influència de certs autors que potser no eren els més adequats al seu tarannà creatiu. Simptomàticament, aquesta etapa d’efervescència va desembocar en un silenci de quinze anys, els motius del qual algun dia el poeta farà bé d’explicar. En tot cas, al llarg d’aquests anys Porcar no va romandre inactiu, sinó que va posar en marxa diverses iniciatives relacionades amb la literatura en la Xarxa. En paral·lel, va dur a terme un procés de depuració verbal que es deixa sentir en els llibres publicats d’ençà de la seua represa de l’activitat poètica. En són bona mostra Els estius (2008) i Llambreig (2013), dos llibres en què l’espurna de la reflexió lírica sorgeix de la fricció dolorosa entre l’estat calamitós del món i la sensibilitat del poeta, i dóna pas a moments d’una autenticitat expressiva que constitueix un dels trets definitoris de l’escriptura del Porcar madur. D’altra banda, la renúncia a la respiració oceànica del versicle, tan abundant en els seus llibres de joventut, dota els seus poemes actuals d’una dicció ajustada i abrupta, que potser troba la seua plasmació més punyent en algunes de les seues composicions breus.

nectari-argot

Al meu entendre, aquestes virtuts, que ja resultaven ben visibles en una obra tan rodona com Llambreig, han experimentat una intensificació en els seus dos últims llibres, Preguntes (2015) i Nectari, el llibre que presentem avui. Tots dos integren una mena de díptic poètic que articula una reeixida resposta literària a la crisi existencial experimentada fa uns anys pel poeta arran d’un desengany amorós. Dit així, el lector podria creure que hi trobarà una poesia de caràcter confessional, centrada en l’exposició anecdòtica dels avatars de la relació de parella, a la manera d’autors com Salvat-Papasseit o Vicent Andrés Estellés. Res més lluny de la realitat, però. El que Porcar ens mostra en aquests llibres és una subtil elaboració lírica del sofriment engendrat pel desamor, filtrada a través d’un acurat exercici de contenció que fa virtut expressiva de la separació de la persona estimada. El moralista alemany Emanuel Wertheimer va escriure que «El principi i el final d’un amor es miren l’un a l’altre com dos enigmes», i és en aquesta ferida oberta que Porcar furga obstinadament amb el seu verb. «Pregunta-ho al poema», va escriure al final de «Quinzena pregunta» –una de les composicions més intenses del seu llibre anterior–, i recordar-ho ara resulta pertinent, perquè aquest vers enuncia d’una manera molt precisa l’estratègia d’un autor que transita entre les runes calcinades de l’amor difunt amb un repertori de correlats objectius d’enorme eficàcia, que s’emparen amb els elements de la natura per a transmetre una experiència d’íntima desolació, d’acord amb la més pura tradició simbolista.

La principal diferència entre Preguntes i Nectari radica en el fet que, mentre que el primer s’enfronta a les incògnites suscitades pel fracàs sentimental amb un grapat de poemes recorreguts per una sensibilitat tan fràgil com dolorosa, en Nectari el poeta prova d’aixecar el cap i reprendre el rumb de la seua vida, ja que si bé les preguntes íntimes poden semblar a vegades cucs sense cap, aquests cucs no deixen mai de filar i ens empenyen inexorablement cap endavant. I és que, com llegim al poema «Pedra», tot és «Recaure i alçar-se, i tornar-hi / sempre sense cap retorn —purnes / de sal detonen l’os de la resposta, / albes com peixos boquegen, salten // per l’aire.»

nectari-argot-porcar

Per això, us convide a llegir Nectari com una morfologia del desamor, estructurada en tres parts explícitament diferenciades. I empre ací el terme «morfologia» en la seua accepció més tècnica, que al·ludeix a la forma i estructura d’un organisme, atès que els versos de Porcar van plens de referències botàniques que apunten, ni que siga de manera subliminar, en aquesta direcció. En la primera part del llibre, «Unitats de desmesura», el poeta vol assolir «la desmesura / de totes les coses» («Formiga»), a través d’una concepció del poema com a instrument per a la destrucció perfecta, amb el qual prova d’enderrocar els murs insalvables que s’aixequen entre les persones. Domina aquestes composicions una sensació d’intempèrie, reforçada per l’aparició reiterada d’imatges procedents gairebé sempre de l’univers dels insectes, les flors i els fenòmens meteorològics. Val a dir, en qualsevol cas, que no hi trobarem el menor indici de complaença bucòlica, sinó que el tractament que Porcar dóna a aquest repertori iconogràfic es manifesta a través d’un llenguatge escapçat, fet d’associacions aparentment lliures de paraules i d’una sintaxi dislocada. Ho podem veure ja a «Primera magnitud», el poema que obre el llibre, presidit per la constatació del fracàs de la comunicació, que es transforma en experiència de la negativitat. És la ferida de l’absència, que devora els dies i nega en llàgrimes les tempestes del cor, el vers de l’univers com a forat negre en el qual es capbussa la solitud.

En sintonia amb l’estat d’ànim que volen transmetre, les composicions d’aquesta part del llibre evoquen un àmbit eminentment ombrívol i nocturn, tot i que al final hi apunta l’alba i el poeta assaja la tasca impossible d’acollir en «el rebregat estel d’un poema / que desxifra, amb un llambreig / o bé amb un eco, la distància exacta / entre una formiga i l’univers», que és com dir la desmesura de totes les coses, que desafia la capacitat de la poesia, perquè no obeeix «Ni diapasó ni mètrica». Per contra, «l’esplendor magnètica dels cossos» es regeix pels ritmes elementals del batec i de l’onada, que obren un abisme en el centre mateix de la voluntat expressiva del poeta. El poema «Cel» reflecteix molt bé l’esmoladíssim vertigen que travessa els versos de Porcar: «El cel té vidres / finíssims. // No quants. / No quins. // Emmiralla / la distància / la poderosa / fragilitat de tot. // Tallen.»

Pel que fa a la segona part del llibre, «Anteres», és un recull miscel·lani de composicions curtes, que es despleguen sovint com a variacions lliures del tanka japonès i no defugen les insinuacions capritxoses de la rima. Porcar hi certifica la seua habilitat per a escriure poesia intensa i de to gairebé aforístic, de la qual ja havia donat mostres molt reeixides en alguns dels seus llibres precedents. El lector farà mal fet de creure que aquesta secció introdueix una solució de continuïtat respecte de la secció anterior, ja que proposa una reformulació en clau aparentment més lleugera de la mateixa concepció tràgica de la vida, i ens aporta indicis valuosos sobre la idea que el poeta es fa de la seua vocació, abocada a la pràctica d’una escriptura en el límit de la catàstrofe, que s’instal·la en el silenci que precedeix la tempesta, aquest moment en què tota la natura calla esglaiada. Estem parlant, tal com llegim al poema «Estil», d’«El silenci abans del llamp. / El silenci després del tro. / El silenci on no saps dir si / només vol ploure.»

Nectari i Sic transit gloria

Aquesta referència al silenci resulta del tot pertinent, atès que en la tercera secció del llibre, «Sàmares», els poemes de Porcar es lliuren a una exploració d’aquella part de les relacions de parella que cristal·litzen en epifanies (fetes de records, gestos, instants…) inassequibles per a la paraula. Es tracta del «Pensament silvestre», tal com el qualifica en el títol d’un dels seus poemes: «El pensament pur / de no dir té grocs / de novembre: // no bulb, no verm, / no vent, no ventre / no verbal.» Ingressem així en el terreny d’allò que no es pot dir, i en els versos aflora la impotència de no poder atènyer experiències que en l’origen no eren ja paraula, perquè «No fou verbal, però, la tendresa. / No verbal fou l’espina. / No és ara verbal la cuirassa, / la por ni la fugida. / No ho serà el comiat, / el buit ni la fal·lera. / No verbal és / aquest silenci a brams. / No verbal és / aquesta mà que sentim / i no ens toca / perquè va travessar / pell, cor i carn» («No verbal»). Per aquest costat, Porcar s’aproxima a la cèlebre conclusió del Tractatus, en què Wittgenstein afirma que «Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar», ja que l’esfera de les coses transcendents ens imposa l’obligació del silenci, i la unió amorosa esdevé un dels emblemes majors d’aquesta transcendència, de manera que la temptativa d’abordar verbalment certs assumptes suposa ja una amputació del món humà. El poema «Pinyol» ho expressa de manera molt ajustada: «Està bé no poder / separar fàcilment les coses.» Més encara: «Està bé no poder / dividir dos entre dos. / Està bé saber-ho. / Està bé no entendre-ho. / Està bé no poder.»

Ara bé, Porcar no seria l’excel·lent poeta que és si es deixés subjugar per la sentència de l’indicible i renunciés a explorar amb el seu art aquest més enllà de la paraula. De fet, sóc de l’opinió que un dels aspectes crucials de la seua escriptura té a veure amb aquest refús a acceptar el silenci com a límit, que es resol en l’ambició d’annexionar-se’l com un ingredient expressiu essencial. L’aventura poètica es transforma així en la temptativa de donar cabuda a la totalitat fragmentària de l’experiència en un grapat de versos tan apassionats com críptics, en els quals, segons apunta Nicolás Gómez Dávila en un aforisme, «el significado es apenas un breve relámpago nocturno». Val a dir que en aquesta totalitat fragmentària de l’experiència es xifra, precisament, la veritat tràgica de l’existència, que, al final del seu llibre, a la manera d’un nou Empèdocles, Porcar, en el poema «Coda al cràter del Vesubi», diposita com un exvot a la vora del cràter de la passió extingida, amb plena consciència que «per a un big bang / només calia» –i només cal, hi afegiria jo– «una espurna».

Nectari-porcar-Argot-Conill

© Fotografies de Vicent Jaume Almela i Eixau