Primera aproximació a Nectari de Josep Porcar, per Josep J. Conill
Llibreria Argot, Castelló, 13 d’octubre de 2016
Fa uns dies, mentre redactava aquest paper, no podia evitar la impressió que potser no sóc la persona més adequada per a presentar l’últim llibre de Josep Porcar, ja que, al cap i a la fi, ell és un poeta conegut (i reconegut), mentre que jo no passe de ser una mena de franctirador que, malgrat haver publicat tres llibres de versos en els últims quinze anys, manté una relació molt problemàtica amb la poesia i amb el gremi dels poetes.
Josep Conill presenta Nectari
Al meu entendre, aquestes virtuts, que ja resultaven ben visibles en una obra tan rodona com Llambreig, han experimentat una intensificació en els seus dos últims llibres, Preguntes (2015) i Nectari, el llibre que presentem avui. Tots dos integren una mena de díptic poètic que articula una reeixida resposta literària a la crisi existencial experimentada fa uns anys pel poeta arran d’un desengany amorós. Dit així, el lector podria creure que hi trobarà una poesia de caràcter confessional, centrada en l’exposició anecdòtica dels avatars de la relació de parella, a la manera d’autors com Salvat-Papasseit o Vicent Andrés Estellés. Res més lluny de la realitat, però.
Per això, us convide a llegir Nectari com una morfologia del desamor, estructurada en tres parts explícitament diferenciades. I empre ací el terme «morfologia» en la seua accepció més tècnica, que al·ludeix a la forma i estructura d’un organisme, atès que els versos de Porcar van plens de referències botàniques que apunten, ni que siga de manera subliminar, en aquesta direcció. En la primera part del llibre, «Unitats de desmesura», el poeta vol assolir «la desmesura / de totes les coses» («Formiga»), a través d’una concepció del poema com a instrument per a la destrucció perfecta, amb el qual prova d’enderrocar els murs insalvables que s’aixequen entre les persones.
Aquesta referència al silenci resulta del tot pertinent, atès que en la tercera secció del llibre, «Sàmares», els poemes de Porcar es lliuren a una exploració d’aquella part de les relacions de parella que cristal·litzen en epifanies (fetes de records, gestos, instants…) inassequibles per a la paraula. Es tracta del «Pensament silvestre», tal com el qualifica en el títol d’un dels seus poemes: «El pensament pur / de no dir té grocs / de novembre: // no bulb, no verm, / no vent, no ventre / no verbal.» Ingressem així en el terreny d’allò que no es pot dir, i en els versos aflora la impotència de no poder atènyer experiències que en l’origen no eren ja paraula, perquè «No fou verbal, però, la tendresa. / No verbal fou l’espina. / No és ara verbal la cuirassa, / la por ni la fugida. / No ho serà el comiat, / el buit ni la fal·lera. / No verbal és / aquest silenci a brams. / No verbal és / aquesta mà que sentim / i no ens toca / perquè va travessar / pell, cor i carn» («No verbal»).
Per aquest costat, Porcar s’aproxima a la cèlebre conclusió del Tractatus, en què Wittgenstein afirma que «Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar», ja que l’esfera de les coses transcendents ens imposa l’obligació del silenci, i la unió amorosa esdevé un dels emblemes majors d’aquesta transcendència, de manera que la temptativa d’abordar verbalment certs assumptes suposa ja una amputació del món humà. El poema «Pinyol» ho expressa de manera molt ajustada: «Està bé no poder / separar fàcilment les coses.» Més encara: «Està bé no poder / dividir dos entre dos. / Està bé saber-ho. / Està bé no entendre-ho. / Està bé no poder.»
Ara bé, Porcar no seria l’excel·lent poeta que és si es deixés subjugar per la sentència de l’indicible i renunciés a explorar amb el seu art aquest més enllà de la paraula. De fet, sóc de l’opinió que un dels aspectes crucials de la seua escriptura té a veure amb aquest refús a acceptar el silenci com a límit, que es resol en l’ambició d’annexionar-se’l com un ingredient expressiu essencial. L’aventura poètica es transforma així en la temptativa de donar cabuda a la totalitat fragmentària de l’experiència en un grapat de versos tan apassionats com críptics, en els quals, segons apunta Nicolás Gómez Dávila en un aforisme, «el significado es apenas un breve relámpago nocturno». Val a dir que en aquesta totalitat fragmentària de l’experiència es xifra, precisament, la veritat tràgica de l’existència, que, al final del seu llibre, a la manera d’un nou Empèdocles, Porcar, en el poema «Coda al cràter del Vesubi», diposita com un exvot a la vora del cràter de la passió extingida, amb plena consciència que «per a un big bang / només calia» –i només cal, hi afegiria jo– «una espurna».
