Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Drets suspesos», d’At Versaris

No és por

Recomane l’entrevista a Bernard Cassen que publica avui la periodista Lorena Ortega en l’edició Comunidad Valenciana del diari El País. Dos fragments:

P. ¿La compra de deuda por parte del Banco Central Europeo puede tranquilizar a los mercados?

R. De ninguna manera. Los mercados financieros siempre exigen más, tienen hambre todo el tiempo. La compra de deuda española es una solución a muy corto plazo. España no está en una situación tan complicada de deuda pública, pero la privada es tremenda y se convertirá rápidamente en pública. Esas deudas son insostenibles. El Banco Central Europeo debe prestar dinero al mismo interés que pide a los bancos privados. Es escandaloso que lo reciban al 1% y hagan préstamos al 5%. Es una estafa y un escándalo. El problema es saber quién va a pagar las consecuencias: los bancos o los ciudadanos. Y parece claro que serán estos últimos porque las entidades financieras no aceptan ninguna reestructuración. Y sin cancelación parcial de la deuda pública no habrá ninguna solución.

P. ¿Qué pasará si los gobiernos no pueden pagar sus deudas?

R. Hay varios escenarios. La reestructuración puede ser organizada por los propios bancos en su propio beneficio. O pueden ser los gobiernos progresistas (que ahora no hay) los que organicen la salida en detrimento de los mercados financieros con medidas como la supresión de los flujos con paraísos fiscales o la lucha contra fraude fiscal. Y hay que optar entre bajar gastos o aumentar los recursos. Ahora se se reducen gastos en detrimento de los servicios públicos. Pero hay otro camino: aumentar los recursos vía tributaria y hacer pagar a los que tienen dinero. El dinero existe y hay que sacarlo de donde está, el problema es simple pero la solución más complicada.

El titular és una frase de Cassen: «No hay coraje político para enfrentarse a los mercados». Més aviat diria hi ha una ferma voluntat política de NO enfrontar-se als mercats. No és por, és connivència, i és precisament aquesta confabulació i aquesta estafa el que hauria de dur els ciutadans des de la indignació a la revolta, al Gran Rebuig.

Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben.

Part

De ninot a ninot i mig, em dic. No m’espereu cap anàlisi de saberuts. No tinc ganes de perdre energies. Només recorde, per exemple, que el presidenciable demanà la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià. Clar que, aleshores, Fabra Part estava en plena campana electoral, i ja sabem què significa això.

El corronxet del peu esquerre

Rubalcaba és un nom magnífic per a un monstre. De fet, a l’alqueria, entre figueres i caquiers, amb veu rogallosa, acace el meu nebot de tres anys amb aquest crit: «Sóc Rita Barberaaaaaa. Vuuuuuull un gintònic! Dona’m un gintònic!». I ell corre, salta i riu… A voltes faig d’alcaldesa i a voltes de Rubalcaba: «Sóc Rubalcaaaaaba!», li amolle. Després és ell qui m’acaça a mi i repeteix els noms dels personatges. El meu nebot no sap quina mena de persones són aquesta gent, però quan escolta els noms terrorífics apreta a córrer de valent. Rubalcaba és també un nom que funcionaria perfectament en els acudits populars, com el de Jaimito o els de Lepe: Va Rubalcaba i diu… «Que los bancos y las cajas destinen parte de sus beneficios a crear empleo». A bones hores! Visca el vi! «Que el Espíritu maligno sea definitivamente aniquilado y que el Amor reine entre nosotros así como Tu Amor se nos manifiesta pleno e inagotable. Amen».  Em fa mal el corronxet del peu esquerre quan em pregunte si la gent som realment capaços de recordar. Ho dubte sovint. Monstre o acudit, al fons de la caverna, sempre acabem escoltant la mateixa riallada tètrica.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«You wanna freak out», de My Morning Jacket

Dolor i temps

El dolor d’una hèrnia discal –que no fiscal– és inversament proporcional al temps que un jutge pot tardar en asseure Camps a la banqueta dels acusats. És difícil saber, però, si l’hèrnia li fa més mal perquè queda menys temps, o si queda menys temps perquè li fa més mal. El meu avi tenia una dita: «A l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró».

Neteja classista, feixisme perceptible

Diuen que els divendres 13 són de por, i avui, precisament, ho podem comprovar si tenim l’atreviment insalubre de guaitar portades, ni que siga de gaidó. Com a argument catòlic o de la Paramount, l’apocalipsi pot resultar llardós i embafós, però és immillorable com a figura retòrica de la veritable fi, la del periodisme: «Huir del fin del mundo». Si Adorno alçara els peus: Wie scheint doch alles Werdende so krank! Adeú al sentit de les proporcions. Reforça la meua hipòtesi, a més, que tots els apocalipsis seran feixistes o no seran, perquè la faç del peròdic practica l’autofoto i s’adelita expansivament en la carassa: «Ofensiva para delatar a quienes fomenten economía sumergida». Heus ací l’autèntica guerra civil, el gran germà postmodern, la delació prêt-à-porter, la denúncia secregada pel veí, la mala bava deïficada a més de 36 punts tipogràfics, molt per damunt d’una llorquiana fi del món relegada gairebé a categoria de subtítol invisible. L’home de la maleta blava no se’n va del món; simplement plega, desnonat, condemnat a travessar les fronteres que la foto imposa. El verb en present és escandalós, apologètic, desaprensiu: «Fomenten». Escolte’m vostès, i que se’n sap dels que la fomentaren i guarden a Suïssa tot el botí espoliat sense cap delació, amb noms i cognoms, de l’Agència Tributària? Bon cap de setmana.

(…) cal observar només quan els burgesos parlen d’exageració, d’histèria o de bogeria, per saber que on més pomposament s’invoca la raó més infal·liblement s’hi fa apologia de la irracionalitat.

T. W. Adorno

Un cap rodola millor

Ha estat més operatiu, almenys aquesta vegada, amputar l’efígie i furtar-ne el material que no segrestar-lo i cobrar-ne el rescat. A més, probablement, del coure, avui dia en trauran més. Qui? «La cabeza se ha salvado», ha dit l’escultor, perquè estava «en un taller diferente». La policia podria fer la pregunta dels 300.000 euros: si els lladres «sabían a lo que iban» i el cap rodola millor, no era molt més fàcil endur-se la testa que els braços? Tot seguit, l’asseguradora podria brandar la clàusula que s’escau: senyor artista, el cap costa molt més d’afaiçonar, així que pels braços li hem de pagar menys. Hàbil, aquest artista sempre ha estat doblement artista (artista en l’erecció d’estàtues i artista en màrqueting de vora séquia), al punt que servidor no sabria dir qui en sap més, de nadar i guardar la roba, si l’artista o l’oligarca providencial, expert com és en la lucrativa parcel·lació de béns. El cas és que els valencians pagarem 300.000 euros a l’empresa privada, mitjancera i gestora de l’aeroport Aerocas, pels 24 metres d’altura i 18 metres de diàmetre de coure. I nosaltres els valencians, sense assegurança pels danys de faraons corruptes, no podrem nadar i guardar la roba: els pagarem sencerets. Els jutjats no han estat ben vigilats per dins, però, alerta, ara tampoc per fora.

És clar que no té res a veure, però aprofite per recomanar-vos el llibre Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, de Joan Pla, que presentarà a la llibreria Babel de Castelló el vespre del dimecres 18 de maig.

Teoria i pràctica del fora de camp múltiple

El objetivo se desplaza. Ahora no vemos a la víctima (ni escuchamos su última voluntad) sino a los verdugos que muestran rostro de preocupación sentados a miles de kilometros de distancia en el despacho desde el que se gobiernan nuestras miserables vidas, nuestras tristes existencias que pueden saltar por los aires como los personajes de un videojuego, sin que podamos saber siquiera si nuestro fin arrancará un gesto a Hillary Clinton que no parezca de sorpresa porque Super Mario no ha logrado en la partida alcanzar una vida extra que tenía a su alcance. Ahora (aunque no es nuevo) solo alcanzamos a ver falsedades prefabricadas mientras nuestros ojos aguardan la imagen del terrorista muerto, la prueba definitiva, el bálsamo que nos permita seguir en nuestro letargo con la conciencia tranquila. Hace tiempo dejamos de ser críticos con lo que veíamos y ahora hemos dejado de serlo incluso con la ceguera, nos basta oir el cascabel que nos indica la presencia del obstáculo. Nos basta una mentira creíble. Y envidiamos a Pete Souza porque estaba allí en vez de preguntarnos qué está haciendo y para qué.

Txema Rodríguez

Mireu-la bé. Trobareu tot els budells de l’ajusticiat en aquesta fotografia, penjats de cada mirada. També hi som nosaltres. Veieu aquella dona del fons, sota el llindar de la porta? Nosaltres, com sempre, estem darrere, al corredor, ajupits, amb poques ganes –ja– de pegar bots. Ho xiuxiuege per si encara algú, adormit o desdenyós, no s’hi veu. Happy end?