Una pregunta fàcil: en quin Estat europeu, un ministre de Treball amb l’atur més alt de la història, pot guardar alguna mena prestigi, després de ser rellevat, per a anar a «reforçar», diuen, la imatge d’un partit polític regional? En plena riuada, el ministre Corbacho s’escapoleix en iot de luxe, com un covard amb la butxaca ben farcideta. Tot un paradigma: el jove aprenent d’impremta que, després de 30 anys ocupant càrrecs públics, també aprofita la crisi, com un empresari lladre, per a untar-se i fugir. Exemplar! De nit, amb la inconsciència tranquila, potser dormirà sense somnis, però també sense insomni. Com una marmota. Ara bé, en la propera campanya, Montilla hauria de tenir cura de no exhibir massa alegrement un dels més ineficients ministres de Treball que hem patit, Celestino Corbacho, que abandonarà el seu càrrec a fi de mes i tornarà al cau pesecista tot just després de passar-se per l’arc del triomf la graciosa vaga general. Amb la tempesta de desempleats i l’escorxador a punt, tan fraudulent i esotèric és que els sindicats no mamprengueren aquesta vaga abans com que el ministre de l’atur no haja decidit cessar fins ara. Com a presumpte servidor públic, no podria ser exonerat per la seua imperícia ni tan sols si arribara a confessar en la intimitat que, com a socialista, s’ho deixa perquè no vol seguir actuant contra els seus principis. Sobretot no l’exonera perquè, de bon principi, ni tan sols actuava, que al capdavall és com actuar en contra. Té fama de ser un gran passejant i l’han enviat a paseo. No sempre es possible passejar per la platja sense mullar-se. Almenys, ens ha deixat una memorable frase per a la història de l’estultícia: «El govern no abaratirà l’acomiadament de cap de les maneres».
Em sembla un personatge nefast i que ha sabut jugar molt bé les seves cartes. Però em nego a considerar els seus assoliments, en àrees de les que no se’n parla en veu alta, amb el to d’admiració que empren alguns. Li hauria de caure la cara de vergonya, a ell i al senyor Montilla i tota la seva patuleia. No per res que hagin fet, sinó per fer-se passar per defensors dels més desfavorits. En un món normal, si és que n’hi ha cap, aquests personatges obscurs anirien de cap a la foguera. Real o virtual, tant li fa.
Per cert, que vinc sovint a rellegir el poema de l’apunt anterior. Gràcies.
Una cosa és voler “fer-se passar” i una altra que “passen”. No passaran.
malauradamen ja han passat i han rampinyat tot el que han pogut i volgut, amb el nostre beneplàcit.
*malauradamenT, sorry