El mercat de dir

Els nous avars ja no practiquen l’ascetisme
com un vici, sinó com una previsió. Estan assegurats.
Theodor W. ADORNO

El mercat de dir quant valen els països és un oligopoli de Standards and Poor’s, Moody’s i Fitch. Només aquestes tres agències acaparen el 90% de les qualificacions de risc de tot el planeta. El mercat de dir és el mercat de tenir. De tenir la raó, per exemple, que sempre ha sigut propietat privada. O és que no heu vist la jugada, el joc de mans, les cartes marcades que s’han passat i passen sota la taula? No ensumeu encara que estan aprofitant la crisi per a metastasiar la malaltia? La seua quimioteràpia és el càncer. Al ritme de les agències, els governants celebren un ballo in maschera, i amb l’inestimable servilisme de la premsa hipostasien a consciència el dogma dels mercats. Com els reis absolutistes, ja no amaguen el Déu a qui s’encomanen, raó primera i última. Ballen amb mascaretes d’oxigen si cal, no per falta d’aire sinó pel desguàs d’aigües fecals que diuen depurar: austeritat! És una vella cançó, però per primera vegada en la història tenim davant dels nassos la més òbvia i contundent carta de presentació en societat del totalitarisme global. També al seu ritme balle jo, i tu, mon semblable, mon frère! Què en podem fer? La meua àvia sempre m’ho ha preguntat: Pepet, què farem, foc o fugirem? Darrerament li responc amb un condicional: si férem una bona foguera no caldria fugir. Saramago ho deixà dit: aquesta democràcia és una bombolla com la immobiliària. I ha explotat. No en queda ni el fum. Així que ballem, ballem també nosaltres el nou rèquiem! Escolteu com Trakl afina els violins, com ho fa el vent entre les branques seques d’un taronger malalt i arrencat: Wie scheint doch alles Werdende so krank!

La moral dels esclaus és, efectivament, mala;
és encara la moral dels senyors.
Theodor W. Adorno

Escoltar
«Dies irae», del Rèquiem de W.A. Mozart