Aquesta setmana s’han produït una sèrie d’atacs terroristes a Europa que difereixen sensiblement del paradigma de terror global imperant en la darrera dècada, més concretament des de la controvertida caiguda/demolició de les Torres Bessones. És molt prompte per saber si els explosius tramesos consolidaran una nova veta de terror amb segell anticapitalista, però, com a mínim, resulta sorprenent el contrast existent entre, d’una banda, la verborrea amb què la premsa occidental sol tractar qualsevol indici de terrorisme d’Al-Qaida i, d’una altra, la recent discreció –mutisme, desorientació, desinformació?– amb què aquesta mateixa premsa ha reaccionat al nou terrorisme continental dels anarquistes grecs que, des del passat dilluns, com ja sabreu, han estat adreçant paquets bomba a diferents ambaixades d’Atenes i als principals dirigents europeus: Merkel, Sarkozy i Berlusconi (no, a ZP no; he dit els principals). I diria més: de bon començament, la tendència mediàtica generalitzada, al compàs d’un estrany ocultisme per part dels governs de la UE, ha estat barrejar matusserament en les seues informacions –qui sap si amb premeditació i traïdoria– els recents atacs islamistes amb els hel·lens, com si es tractara d’un mateix terrorisme, al punt que ha estat precisament el govern grec qui ha sortit a reclamar-ne la diferenciació. Gairebé és com dir: «Les bombes són nostres». Anit, per exemple, el Telediario dedicava, per primera vegada, mig minut a precisar-ne l’autoria, definir els fets i sospesar-ne la gravetat. Avui ja s’han esplaiat una mica més. El mutisme no me l’invente jo; fins el migdia d’ahir, si volies informar-te a la Xarxa sobre aquests atacs anarquistes –realment insòlits si atenem als seus objectius transnacionals–, ho havies de fer des dels mitjans de comunicació d’Amèrica Llatina via Google News, ja que aquest mateix cercador de notícies a penes proporcionava/filtrava informació provinent de la premsa europea, és a dir, la premsa del lloc dels fets, la vella Europa! Si volies estirar del fil, difícilment podies trobar notícies sobre aquests esdeveniments en els principals periódics espanyols i, la veritat, tampoc és que avui se’n puguen trobar a plaer.
On vull anar a parar? Cadascú ja haurà fet la seua pròpia lectura. Diré la meua. A mi em sembla prou evident que, tal com va la macroeconomia, als mercats europeus no els interessa gens ni mica –i molt menys ara que sembla espavilar-se– sentir parlar de terrorisme contra els mercats europeus, els principals majordoms dels quals són i seran els diferents governs de la UE. I lligue caps: Grècia ha sigut l’estat europeu més oprimit per les mesures de recuperació econòmica –és un dir– imposades pels amos de la UE. De quin país provenen els atacs? S’han acabat ací? O són un avís? No sembla una amenaça efímera; els 27 han acordat reunir-se per analitzar-ho.
Rolf Tophoven, de l’Institut d’Investigació Terrorista d’Essen (Alemanya):
El que ha passat a Berlín té a veure amb agrupacions gregues d’extrema esquerra. L’interessant en aquest context és que els seus objectius havien estat fins ara sempre grecs: la policia, els militars o les grans empreses del país. Éstà per veure si el fet que Angela Merkel o Nicolas Sarkozy hagen estat en el punt de mira d’aquest grup, anomenat Conspiració de les Cèl·lules del Foc, representa o no una ampliació a l’estranger de la seua activitat.
És evident que els medis de comunicació que, teòricament, ens fan intel·ligible el món, només són eines de propaganda a sou de distints interessos, normalment força identificables. I també cal dir que sempre és millor que el “dolent” siga “moro” així el problema és “de fora” i nosaltres continuem essent els bons de la pel·lícula. És tan avorrit!
Noooo, però no és avorrit… O a mi no m’ho pareix. És molt divertit comprovar com amaguen el cap sota l’ala cada vegada amb més tones de plomatge (deuen tindre fatal les cervicals); com han de fer reunions i consultar experts antiterroristes; com diuen al redactor de torn “açò no s’hi publicarà” perquè “no interessa” (quan volen dir “no convé”). És divertit –”divertit” és un dir– contemplar com alcen murs de silenci que finalment cauran, no per l’organització de crits i revoltes (o no només), sinó pel seu propi pes. Bon divendres i bon cap de setmana, Clidice.