Set tota la vida

Dijous acompanyaré Ramon Guillem en la presentació a Castelló del seu nou llibre de poemes, «La set intacta» (Lleida, Pagès Editors, 2014), que va ser guardonat amb el XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Hi esteu convidats! L’acte se celebrarà a la llibreria Argot (Sant Vicent, 16) a les 19h. Guillem tanca «Exordi», primer poema del llibre, així: «[…] el desig de l’aigua / en la terra eixorca, / sempre a l’espera / del prodigi del cor i la paraula, / tan àvids de viure, / amb tota la set intacta». Seduït per la sinestèsia del títol, vaig arribar a aquest altre poema del portuguès José Gomes Ferreira (Porto 1900-1985). Us regale algunes gotes de set per anar fent boca:
 

CàntirCédula de nascimento poético

Enquanto me ensinavam
a exactidão de desenhar a bilha verde
para a minha boca
de não ter sede…
…no papel que via?

Uma bilha torta
onde apodrecia
a água para a outra boca, a secreta
de sede intacta
no fundo da saliva

E foi assim que me fiz poeta.

Com esta exactidão inexacta.

José GOMES FERREIRA

 

Partida de naixement poètic

Mentre m’ensenyaven
la precisió del traç del càntir verd
sobre la meua boca
per no passar set…
…al paper, què hi veia?

Un càntir tort
on s’hi podria
l’aigua sobre una altra boca, la secreta
set intacta
al fons de la saliva

I fou així que em vaig fer poeta.

Amb aquesta precisió imprecisa.

José GOMES FERREIRA
Trad. Josep Porcar

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Qui n’ha begut», de Mishima

Something

 

For Once, Then, Something

Others taunt me with having knelt at well-curbs
Always wrong to the light, so never seeing
Deeper down in the well than where the water
Gives me back in a shining surface picture
Me myself in the summer heaven godlike
Looking out of a wreath of fern and cloud puffs.
Once, when trying with chin against a well-curb,
I discerned, as I thought, beyond the picture,
Through the picture, a something white, uncertain,
Something more of the depths—and then I lost it.
Water came to rebuke the too clear water.
One drop fell from a fern, and lo, a ripple
Shook whatever it was lay there at bottom,
Blurred it, blotted it out. What was that whiteness?
Truth? A pebble of quartz? For once, then, something.

Robert Frost

Per una vegada, doncs, alguna cosa*

Els altres se’n burlen quan m’agenollo als brocals,
sempre ullprès per la llum, sense veure res més
en la profunditat del pou que allà on l’aigua
em retorna el llenç brillant de la superfície
m’hi emmirallo sota un cel d’estiu com un déu
coronat amb falgueres i núvols esbufegats.
Una vegada, amb la barbeta sobre la barana,
vaig clissar, com jo pensava, més enllà del llenç,
o a través del llenç, una cosa blanquinosa, difusa,
alguna cosa més, en la fondària, que vaig perdre de cop.
L’aigua va esvair aquella aigua massa clara.
Una gota caigué de la falguera, i vet aquí, una ona
que va sacsejar tot allò que a sota reposava,
ho va esborrar, ho enfonyà. Què era aquella blancor?
La veritat? Un còdol de quars? Per una vegada, doncs, alguna cosa.

* Tot i que Frost empra amb mestria l’hendecasíl·lab, en la versió catalana he optat per la mètrica lliure. Em permetia acostar-me més al sentit i al sentiment del poema sense encongir-lo amb la faixa de la literalitat ni tampoc, sobretot, haver de forçar el ritme i les costures del vers amb mots d’una semàntica menys precisa. Ja ho deia Frost, que també  «poetry is what gets lost in translation», o també aquell epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción».

After the feet of beauty fly my own

 

Oh, think not I am faithful to a vow!
Faithless am I save to love’s self alone.
Were you not lovely I would leave you now:
After the feet of beauty fly my own.

Were you not still my hunger’s rarest food,
And water ever to my wildest thirst,
I would desert you — think not but I would! —
And seek another as I sought you first.

But you are mobile as the veering air,
And all your charms more changeful than the tide,
Wherefore to be inconstant is no care:

I have but to continue at your side.
So wanton, light and false, my love, are you,
I am most faithless when I most am true.

Edna St. Vincent Millay

Del llibre: «A Few Figs from Thistles. Poems and sonnets»

Llegir-ne més

First Star on the Twilight River

first_star_q

A river of twilight
Flowed over the hills
And covered the valley
With its soft, cool water.
I sat beside my little brother
On the front porch, and I
Told him a story about
A flower that fell
In love with a star.
When I finished the story,
My little brother pointed
At the first star
On the twilight river,
And he said,
«Is dat da star?»

Richard Brautigan

Primer estel sobre el riu del crepuscle

Un riu de crepuscle
Fluïa pels turons
I embolcallava la vall
Amb la seva dolça, fresca aigua.
Vaig seure amb el meu germà petit
Al mirador
I li vaig contar la història
D’una flor que s’enamorà
D’un estel.
En acabar la història
El meu germanet assenyalà
El primer estel
Sobre el riu del crepuscle,
I va dir,
«És aquell estel?»

(trad. j. p.)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Stella by starlight», per Miles Davis (1958)

Tres ulls de mussol

tripleesguard

Tinc sovint un altre ull, allà dalt, que em mira, i sé que no és el de Déu, perquè, si no li faig cas, només vaig a l’infern al qual jo desitge anar. MacLeish diu que és una lluna, un fruit rodó, un medalló: mut, palpable, silenciós, immòbil, contestatari. Cert. Però, perquè siga un ull, perquè siga poesia, cal sempre un mussol que s’hi interpose i cante. Un no s’acaba d’acostumar a les persones que pensen que “les coses de poeta” són una mena de joc, un joc de xiquet gran, un joc només. Persones que no veuen o, probablement, no volen veure –i no les culpe– que amb la poesia i amb “les coses de poeta”, si alguna cosa ens hi juguem, és la vida mateixa: l’ull. No hi veuen l’ull. Però, clar, són poetes…, oi? I els poetes sempre diuen aquestes coses… ;)

Lectores i lectors de Salms, us desitge a tots un ANY MILLOR.

 

versió mp3

Vull donar les gràcies a l’Eva per la recomanació musical.
 

ARS POETICA

A poem should be palpable and mute
As a globed fruit,

Dumb
As old medallions to the thumb,

Silent as the sleeve-worn stone
Of casement ledges where the moss has grown—

A poem should be wordless
As the flight of birds.

*

A poem should be motionless in time
As the moon climbs,

Leaving, as the moon releases
Twig by twig the night-entangled trees,

Leaving, as the moon behind the winter leaves,
Memory by memory the mind—

A poem should be motionless in time
As the moon climbs.

*

A poem should be equal to:
Not true.

For all the history of grief
An empty doorway and a maple leaf.

For love
The leaning grasses and two lights above the sea—

A poem should not mean
But be.

Llegir-ne més

Il disoccupato

Dove sen va cosí di buon mattino
quell’uomo al quale m’assomiglio un poco?
Ha gli occhi volti all’interno, la faccia
sí dura e stanca.

Forse cantò coi soldati di un’altra
guerra, che fu la guerra nostra. Zitto
egli sen va, poggiato al suo bastone
e al suo destino,

tra gente che si pigia
in lunghe file alle botteghe vuote.
E suona la cornetta all’aria grigia
dello spazzino.

Umberto Saba

EL DESOCUPAT

On va, tan d’hora, de bon matí,
aquell home a qui m’assemble una mica?
Els seus ulls miren endins, la cara
és dura i cansada.

Potser cantà amb els soldats d’una altra
guerra, que fou la nostra guerra. Silenciós
se’n va, recolzat en el seu bastó
i en el seu destí,

entre gent que s’arraïma
en llargues cues a les botigues buides.
I sona la corneta a l’aire gris
de l’escombrador.

(trad. J. P)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Young and foolish», de Bill Evans

The voice of the ancient bard

Un poema amb el deix d’alguns licors que em són familiars. Mentre n’escrivia una versió, he paladejat reminiscències dels salms d’Espriu, del tord de Keats i dels vells ximples de Larkin. Hi ha una versió en català, però no he pogut fer-me amb ella.

Youth of delight, come hither,
And see the opening morn,
Image of truth new born.
Doubt is fled, & clouds of reason,
Dark disputes & artful teazing.
Folly is an endless maze,
Tangled roots perplex her ways.
How many have fallen there!
They stumble all night over bones of the dead,
And feel they know not what but care,
And wish to lead others, when they should be led.

William Blake

La veu del bard antic

Gojosa jovenesa, torna aquí,
i esguarda el trenc de l’alba,
imatge de la veritat nounada.
Dubtes que s’esvaïren, boires de la raó,
en fosques disputes, brillants disquisicions.
La follia és un laberint sense fi,
envescades arrels hi embullen els camins.
Quants n’hi ha que han caigut!
Tota la nit ensopeguen amb els ossos dels finats,
i senten que res no saben, tret de la inquietud,
i volen guiar els altres, ells, que haurien de ser guiats.

(versió de J. Porcar)

We’ll go no more a-roving

El 28 de febrer de 1817, a l’edat de 29 anys, George Gordon Byron, més conegut com a Lord Byron, va escriure una carta (text) al seu amic Thomas Moore –poeta irlandès i primer biògraf–, en la qual va incloure el famós poema que més avall podeu llegir, escoltar i contemplar, «So, we’ll go no more a-roving», inspirat, s’ha dit, en una antiga cançó escocesa («The jolly beggar»). Insomne per convicció, Byron solia dir que «la mort és una cosa que fa plorar els humans i, no obstant això, es passen un terç de la seua vida dormint». En la missiva a Moore, lamentava que havia tranuitat massa durant els carnavals de Venècia, ciutat on va viure abans de marxar a Gènova (1822) i finalment a Grècia, un any després, on va morir (Messolonghi, 1824). «¿Però potser Orient no comença d’alguna manera a Venècia? (…) No m’ha defraudat, encara que la seua palpable decadència podria haver defraudat a altres persones. Però fa molt que estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació», confessava. Residia aleshores al Palazzo Mocenigo, on començà a escriure el cèlebre «Don Juan», inacabat a causa de la seua mort. Aquest palau va ser descrit per un amic com un espectacle circense, barreja de prostíbul i zoo; artistes, aristòcrates, meuques, criats i animosos post-adolescents vagaven per les estances en companyia de paons reials, gats, micos, falcons, raboses i altres bèsties. Temps després, Lord Byron es vantaria d’haver mantingut, durant l’aventura veneciana, relacions sexuals amb més de 250 dones. De la quantitat d’homes, però, dubte que fanfarronejara públicament, tot i que era ben coneguda la seua bisexualitat, no només dins del seu cercle, sinó també al carrer. De fet, continua obert el debat sobre les tendències sexuals del poeta i no s’ha pogut verificar si li agradava més la carn o el peix. A l’obra «The Oxford Anthology of English Literature (II)», per exemple, s’afirma que Byron era «fonamentalment homosexual».

El vídeo-poema que podeu veure a continuació, petita suggestió d’un carpe diem clarobscur amb pinzellades d’un homoerotisme més o menys entelat i plàcid, és –com sempre– una altra veu mirada, una visió només entre moltes altres de possibles. No és producte –no de moment, almenys– de cap fantasia o desig personal; està documentat que Venècia –sobretot en dies de carnaval, quan Lord Byron va escriure aquests versos– era tot un reclam per a la gent gai de l’època, víctimes d’una ferotge repressió, com ja podeu imaginar, a la resta d’Europa. En algunes regions d’Itàlia, cal aclarir, s’havien suprimit (gràcies a la incorporació del codi napoleònic del 1810), les lleis penals que proscrivien la sodomia, raó per la qual alguns biògrafs mantenen la tesi que aquesta condescendència judicial era un dels al·licients que van atreure Lord Byron a la ciutat dels canals. De fet, en «Byron and Greek Love», Louis Crompton i altres biògrafs sostenen que el 1816, quan marxà d’Anglaterra, Byron no fugia només de la creixent ignomínia patida a conseqüència de l’escandalós incest amb la seua germanastra; fugia també de la pena de mort que els tribunals anglesos infligien als homosexuals. Siga com siga, haig de confessar que, abans de consultar les fonts que m’havien d’apropar a les circumstàncies que envoltaren la creació d’aquests versos, ja havia començat a imaginar el vídeo-poema. I, després de tot, mantinc encara la intuïció: em fa l’efecte que Byron adreçava aquest poema a un(s) home(s) amb noms i cognoms, destinatari(s) real(s) dels seus sentiments i que, ací, Thomas Moore no és més que el seu interlocutor epistolar. Per extensió, en tot cas, som ara nosaltres, els seus lectors, els receptors del seu savi encàrrec: «Visqueu intensament, perquè mai més no tornareu a viure aquest instant».

La peça està formada per tres quartets, amb rimes contínues que segueixen el patró ABAB. Byron reconeix que és incapaç de reprimir els seus impulsos amorosos («though the heart be still as loving») i, alhora, admet que, per amor, ha viscut al límit de les seues capacitats físiques («the soul wears out the breast»). Al segon quartet, alguns lectors han volgut veure un Byron entonant un mea culpa, com si estiguera confessant la necessitat d’un rescat, d’una redempció, de recuperar l’alè per retardar l’autodestrucció. No ho veig així. Entre l’ànima i el cos, o entre l’espasa i la paret, amb les contradiccions que el poeta arrossega, és una ximpleria creure que l’artista cerca una salvació física, que prefereix sobreviure a canvi de sotmetre’s a l’ortodòxia vital de l’època. En la meua opinió, el tercer quartet dissipa totalment aquesta interpretació si notem que la negació («Yet we’ll go no more…»), més melangiosa que nostàlgica, no anuncia una claudicació personal mitjançant una presumpta repressió del seu esperit insomne, excèntric i apassionat, sinó una concient, serena i plena acceptació de la mort si és aquesta l’única manera de foragitar la darrera renúncia a la bellesa i al gaudi de la vida. Recordem-ho, així ho confessava al seu amic: «Estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació». Per dir-ho d’una altra manera: Byron preferia una mort veneciana a una vida anglesa.

Per als subtítols en català he ideat un versió recreativa i en decasíl·labs, ja que l’octosíl·lab de l’original constrenyia forma i fons, tot seguint, aquesta vegada, l’epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción». I ja em perdonarà Frost, perquè també «poetry is what gets lost in translation». Al blog de Ramon Carreté podeu trobar versions, algunes més literals, en català, castellà i italià. Recorde, finalment, que Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (2004), Kris Delmhorst (2006) i Ariella Uliano (2009) han cantat el poema.

Versió MP3

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Llegir-ne més

Eleutheria í Thanatos

Set nocturns de set versos (VI)

Inescrutable nit amarga sense fi
Parpella oberta
Abans del plor crema el dolor
Abans del broll hi ha la pèrdua

L’aguait de la mort futura
Com el sil·logisme del meandre inútil
s’esquerda als genolls del seu destí.

(trad. J. P.)

Helena (fragment)

No és la mort a qui haurem d’enfrontar-nos
Sinó a una gota petita de pluja autumnal
Un sentiment confús
Flaire de terra humida en les nostres ànimes que tant ens separen

I si no està la teua mà en les nostres mans
I si no està la nostra sang en les venes dels teus somnis
La llum del cel immaculat
I la música invisible dins de nosaltres ai! melangiosa
Passatgera de tot allò que encara ens arrela al món
És humit l’aire l’hora la tardor la separació

El repós amarg del colze en el record
Que surt quan la nit ens separa de la llum
Rere la finestra rectangular que mira la tristesa
Que no hi veu res
Perquè es va fer música invisible flama a la llar  tic-tac de rellotge a la paret

Perquè es va fer
Poema vers a vers exhalació paral·lela a la pluja a les llàgrimes a les paraules
Paraules no com les altres sinó únicament dedicades a tu.

(trad. J. P.)

Vingueren…

Vingueren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
aixafant la terra tan antiga.
I mai no es lligà la terra al seu taló.
Portaren
el Savi, el Fundador i el Geòmetra.
Bíblies de lletres i de xifres
tota la Submissió i Força
dominant la llum tan antiga.
I mai no es lligà la llum al seu empar.
Ni una abella tan sols no errà per a començar el joc daurat
ni un zèfir tan sols per a inflar els llençols blancs.
Erigiren i fundaren
als cims, a les valls, als ports
torres poderoses i vil·les
llenys i altres vaixells,
les lleis que decreten el que està bé i el que s’escau
ajustant-se a la mida tan antiga.
I mai no es lligà la mida al seu pensament.
Ni tan sols una petja de déu no deixà senyal a la seua ànima;
ni tan sols un esguard de nereida no féu per llevar-los la parla.
Arribaren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
oferint els regals tan antics.
I els seus regals altres no eren
sinó ferro i foc tan sols.
Als dits que oberts s’esperaven
només armes i ferro i foc.
Només armes i ferro i foc.

(trad. de Rubén J. Montañés)

Poemes d’Odisseas Elitis

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Petita tramuntana», d’Odisseas Elitis, per Maria del Mar Bonet i Mikis Theodorakis