La romanesa Ana Blandiana és una escriptora poc publicada i a penes coneguda en la nostra llengua. Tot i així, la coneixereu potser per la seua activitat política i algunes traduccions al castellà de la seua obra. En català podeu trobar una antologia publicada per Reduccions, en les versions d’Aitla Torrent i Alilla Mondotf. I poca cosa més. Si teniu més ganes que temps podeu llegir un estudi molt interessant de Xavier Montoliu sobre les dificultats de traducció poètica entre el romanès i el català, dues llengües amb «la mateixa filiació romànica» i «poc estudiades comparativament pels filòlegs». En el poema següent, Ar trebui, Blandiana sap contar-nos en tretze versos com hauria de ser la vida amb una gran capacitat de síntesi i evocació. Escolteu, si no, com és possible que, segons la seua revolucionària concepció biològica, les persones puguem arribar al zènit de la vida sense queixals, però amb totes les dents de llet. Per últim, com a curiositat, dir que Màrius Sampere va escriure un poema, «Invertir l’enigma», que sorprenentment comparteix aquest mateix desig de capgirar el cicle vital: «Hauríem de néixer curulls de saviesa / … / i a la fi morir tornant a la mare».
HAURÍEM
Hauríem de néixer vells,
de venir savis al món,
de ser capaços d’escollir el nostre destí,
de saber, des de la primera cruïlla, quins camins agafar
I que irresponsable fos, només, l’afany d’anar massa lluny.
És així com, en fer-nos més i més joves, caminant,
Madurs i poderosos arribaríem a la porta de la creació,
La travessaríem per entrar a l’amor adolescents,
I seríem infants en el naixement dels nostres fills.
No obstant, ells serien aleshores més vells que nosaltres,
Ens ensenyarien a parlar, ens bressolarien per dormir,
I nosaltres desapareixeríem lentament, més petits cada vegada,
Com un gra de raïm, com un gra de pèsol, com un gra de blat…
(Trad. Radu P. Giurgiu i Josep Porcar)
Senzill, magistral, preciós.